Aquests dies estem assistint a la “negociació” entre Solidaritat Catalana i Reagrupament per a que aquest últim s’incorpori a la candidatura. Consti que no tinc ni la més remota idea de com estan anant i ningú m’ha dit res que no s’hagi publicat. Però intueixo que la situació és la següent: Solidaritat Catalana de la ma de Laporta, Lopez Tena i Bertran ha agafat embranzida. Milers d’adhesions al projecte i la sensació de que son la “candidatura bona”. Per l’altra part, Reagrupament, de la ma de Carretero intentant pressionar per incorporar-se en condicions de igual a igual. I els altres passant de Carretero solemnement. Perquè la negociació entre Reagrupament i Solidaritat Catalana no és una negociació d’igual a igual. Perquè Reagrupament “ja” no és res. És Carretero i poca cosa més.
I això és així perquè Carretero amb el seu gir autoritari (per no dir dictatorial) del passat més de gener es va carregar el moviment. Un moviment, cal recordar-ho, que creixia des de la base (igual que ho està fent SC). Un moviment que va tenir el seu màxim moment d’esplendor a l’Assemblea constituent on és va aprovar unes regles de joc clares: Radicalitat democràtica, llistes obertes, assemblearisme i participació des de la base, amb organitzacions territorials fortes i amb veu a la direcció.
Si això s’hagués portat a terme, ara Reagrupament seria una organització consolidada i fortissima a la que ni tant sols Laportes o Lopez Tenes s’atrevirien a ignorar.
Ara Reagrupament no és més que un líder totalment desprestigiat, una munió d’incondicionals descol·locats i unes bases que (aquests si) s’esborren en massa de Reagrupament per adherir-se a aquesta nova oferta. És normal que les bases abandonin el vaixell. No se’ls va donar el protagonisme que se’ls prometia. I al final, son precisament aquestes bases les que faran forta Solidaritat Catalana. Perquè aquestes bases només volen una cosa: que hi hagi una candidatura forta i amb possibilitats a les properes eleccions. I aquestes bases saben que aquesta candidatura no és la que Carretero es va treure de la màniga l’ultima assemblea de Reagrupament.
Si Carretero no hagués traït el moviment, ara seria una organització forta i cohesionada. Organitzada territorialment i que permetria negociar des d’una posició de força. Com que va voler que aquesta organització no fos més que un “exercit disciplinat” a les seves ordres, quan ha arribat el moment de la batalla, la tropa li ha desertat. I s’ha quedat ell i la seva cara. I de cares, per omplir llistes n’hi ha moltes.
dijous, 29 de juliol del 2010
Ni "identitat" ni "llibertat", democràcia
Si una cosa tenen els polítics és aversió al risc. Quan els politics fan costat a una causa i la porten fins l’últim extrem (mitjançant una llei al Parlament) és perquè una gran majoria de la població està a favor de dita causa. Mai veuràs un polític “remar contracorrent”. Dic això perquè el motiu real pel qual ahir es van prohibir les “corridas de toros” és perquè son una salvatjada impròpia d’un pais civilitzat en ple segle XXI i això ho pensen la gran majoria de la població. El Parlament no ha fet res més que traslladar a una llei el sentiment del Poble al que representa.
Si ja resulta patètic apel·lar a la “Identitat” a l’hora de qualificar els motius pels quals els antitaurins catalans volien abolir les corrides, apel·lar a la “llibertat” com ha fet el President Montilla per rebutjar la prohibició és ja de traca i mocador. La llibertat te límits. Tothom estem d’acord que no es pot exercir la llibertat quan aquest exercici perjudica a altres. A part que les corrides perjudiquen greument els drets dels toros (la mort d’un animal és moltes vegades necessària, però la tortura mai), la seva existència i celebració perjudiquen notablement a molta gent que se sent avergonyida per un espectacle patètic, cruel i lamentable que a més a més es vol vendre com una “fiesta”.
Molts d’aquests espanyols que s’esgarren les vestidures pot ser es trobarien en la sorpresa que la majoria de la població d’aquesta Espanya que tant defensen està també en contra d’aquesta salvatjada. Ahir vaig fer un vol pels digitals espanyols a veure que opinaven. Em vaig quedar molt sorprès d’una enquesta al diari ABC on es preguntava “¿Estas de acuerdo con que Catalunya haya prohibido las corridas de toros?”. Amb mes de 15000 respostes, el Si guanyava 49% a 48%. Avui, amb 18152 respostes, guanya el No, però només 49,5% a 48,1%. Aquest sorprenent resultat en aquest mitjà de comunicació “gens sospitós” és tota una revelació.
Si ja resulta patètic apel·lar a la “Identitat” a l’hora de qualificar els motius pels quals els antitaurins catalans volien abolir les corrides, apel·lar a la “llibertat” com ha fet el President Montilla per rebutjar la prohibició és ja de traca i mocador. La llibertat te límits. Tothom estem d’acord que no es pot exercir la llibertat quan aquest exercici perjudica a altres. A part que les corrides perjudiquen greument els drets dels toros (la mort d’un animal és moltes vegades necessària, però la tortura mai), la seva existència i celebració perjudiquen notablement a molta gent que se sent avergonyida per un espectacle patètic, cruel i lamentable que a més a més es vol vendre com una “fiesta”.
Molts d’aquests espanyols que s’esgarren les vestidures pot ser es trobarien en la sorpresa que la majoria de la població d’aquesta Espanya que tant defensen està també en contra d’aquesta salvatjada. Ahir vaig fer un vol pels digitals espanyols a veure que opinaven. Em vaig quedar molt sorprès d’una enquesta al diari ABC on es preguntava “¿Estas de acuerdo con que Catalunya haya prohibido las corridas de toros?”. Amb mes de 15000 respostes, el Si guanyava 49% a 48%. Avui, amb 18152 respostes, guanya el No, però només 49,5% a 48,1%. Aquest sorprenent resultat en aquest mitjà de comunicació “gens sospitós” és tota una revelació.
dimecres, 21 de juliol del 2010
Pensar en el dia següent
A mi això de la “Crida a la Solidaritat Catalana per la Independència” em sembla que arriba massa tard, com a mínim per a aconseguir el seu principal objectiu, que entenc que no és un altre que unir a totes les forces catalanistes en una única candidatura l’objectiu de la qual és proclamar la independència de Catalunya.
A tres o quatre mesos de les eleccions ja està tot el peix venut i pretendre que “totes les organitzacions polítiques i els seus militants s’uneixin” és utòpic total.
Els partits que conformen l’actual catalanisme al Parlament (CiU, Esquerra i si m’apures ICV) no s’adheriran. Seria de bojos fer-ho ara i més quan algun d’ells te serioses possibilitats de guanyar folgadament les eleccions. Si analitzem les intervencions dels dirigents de CiU des de la manifestació del 10J, (llevat les declaracions de Duran i el lamentable rebuig de la IP) el discurs de CiU ha canviat radicalment. Convido a que escolteu les entrevistes que li van fer a l’Artur Mas i a l’Oriol Pujol als Matins de Catalunya Radio o el discurs de Mas en resposta a la presentació per part del Montilla del Preàmbul de l’Estatut com a proposta de resolució del Parlament. Jo diria que més clar ja no es pot parlar.
Molta gent tindrà la temptació d’atacar despietadament a CiU pel fet que no s’adhereixi. “Veieu, no volen la independència. Només volen més autonomisme i peix al cove. Pactaran amb el PP!!” cridaran. Però això no serà cert. Estic convençut que CiU ha entès les conseqüències de la sentència del TC i la posterior manifestació del 10J i quan parlen de “dret a decidir sense límits” volen dir exactament això, SENSE LIMITS. I quan assoleixin el govern, es posaran a treballar per aconseguir-ho. No tenen més remei que fer-ho. No hi ha cap més alternativa. Espanya i el poble de Catalunya han parlat clarament.
Per tant, jo demano que els promotors de la “Crida” i els integrants de la candidatura que se’n derivi actuïn amb molta prudència a l’hora de valorar qui s’adhereix i qui no i utilitzar-ho com a arma electoral. Això no ha d’acabar amb un enfrontament entre catalans i patriotes. CiU no és l’enemic.
Malgrat el que he dit de que em sembla que la candidatura arriba massa tard, no vol dir que no estigui d’acord en que és plantegi. És necessari que a les properes eleccions cap patriota es quedi a casa i si aquesta candidatura aconsegueix recollir tot el vot que desencisat amb Esquerra o CiU s’hagués perdut, benvinguda sigui.
Però és molt important que en aquesta propera campanya electoral, no hi hagi cap confrontació entre partits catalans. CAP.
Al dia següent de les eleccions, al Parlament ha d’haver una majoria aclaparadora de partits nacionals. I llavors si, llavors serà el moment que els escollits per part de CiU, Esquerra, la Candidatura i qui sap si fins i tot d’ICV i algú del PSC es posin a treballar per aconseguir l’Estat Propi el més aviat possible.
A tres o quatre mesos de les eleccions ja està tot el peix venut i pretendre que “totes les organitzacions polítiques i els seus militants s’uneixin” és utòpic total.
Els partits que conformen l’actual catalanisme al Parlament (CiU, Esquerra i si m’apures ICV) no s’adheriran. Seria de bojos fer-ho ara i més quan algun d’ells te serioses possibilitats de guanyar folgadament les eleccions. Si analitzem les intervencions dels dirigents de CiU des de la manifestació del 10J, (llevat les declaracions de Duran i el lamentable rebuig de la IP) el discurs de CiU ha canviat radicalment. Convido a que escolteu les entrevistes que li van fer a l’Artur Mas i a l’Oriol Pujol als Matins de Catalunya Radio o el discurs de Mas en resposta a la presentació per part del Montilla del Preàmbul de l’Estatut com a proposta de resolució del Parlament. Jo diria que més clar ja no es pot parlar.
Molta gent tindrà la temptació d’atacar despietadament a CiU pel fet que no s’adhereixi. “Veieu, no volen la independència. Només volen més autonomisme i peix al cove. Pactaran amb el PP!!” cridaran. Però això no serà cert. Estic convençut que CiU ha entès les conseqüències de la sentència del TC i la posterior manifestació del 10J i quan parlen de “dret a decidir sense límits” volen dir exactament això, SENSE LIMITS. I quan assoleixin el govern, es posaran a treballar per aconseguir-ho. No tenen més remei que fer-ho. No hi ha cap més alternativa. Espanya i el poble de Catalunya han parlat clarament.
Per tant, jo demano que els promotors de la “Crida” i els integrants de la candidatura que se’n derivi actuïn amb molta prudència a l’hora de valorar qui s’adhereix i qui no i utilitzar-ho com a arma electoral. Això no ha d’acabar amb un enfrontament entre catalans i patriotes. CiU no és l’enemic.
Malgrat el que he dit de que em sembla que la candidatura arriba massa tard, no vol dir que no estigui d’acord en que és plantegi. És necessari que a les properes eleccions cap patriota es quedi a casa i si aquesta candidatura aconsegueix recollir tot el vot que desencisat amb Esquerra o CiU s’hagués perdut, benvinguda sigui.
Però és molt important que en aquesta propera campanya electoral, no hi hagi cap confrontació entre partits catalans. CAP.
Al dia següent de les eleccions, al Parlament ha d’haver una majoria aclaparadora de partits nacionals. I llavors si, llavors serà el moment que els escollits per part de CiU, Esquerra, la Candidatura i qui sap si fins i tot d’ICV i algú del PSC es posin a treballar per aconseguir l’Estat Propi el més aviat possible.
dilluns, 12 de juliol del 2010
Jo ja ho sabia
Acabo de llegir al Singular Digital un article de Vicent Sanchis que comença amb la frase “Pocs s’esperaven una manifestació tan massiva com la que dissabte va rebentar els carrers de l’Eixample de Barcelona”. Cito aquesta frase del Sanchis perquè és la ultima que he llegit i perquè és la que m’ha impulsat a escriure aquest article, però no és l’única veu que s’ha expressat en aquest sentit les ultimes hores. Sembla que hi ha molta gent a la que l’ha “sorprès” la manifestació multitudinaria. I això és el que em sorprèn a mi.
Sense voler pecar de prepotent i vanitós, jo ja sabia que la manifestació seria com va ser. Jo no em vaig sorprendre gens ni mica perquè la manifestació a la que vaig assistir es va desenvolupar exactament com me l’havia imaginat. Fil per randa.
Però la meva intuïció, la meva clarividència no te cap mèrit. No tinc cap dot especial per endevinar el futur. Simplement s’ha d’aplicar el sentit comú. L’actitud dels espanyols respecte a Catalunya. La seva negació sistemàtica dels nostres drets com a poble. L’espoli i la humiliació constant no pot tenir cap més reacció per part dels catalans que la que s’ha produït aquest dissabte. Catalunya és una nació, el poble de Catalunya te uns drets històrics inalienables. La societat catalana que treballa pel seu progrés i benestar vol, demana, exigeix que els beneficis del seu treball repercuteixin en ella mateixa, i no en el benestar d’altres que a més la menyspreen.
Tot això és de calaix. I el que realment sorprèn és que fins ara cap partit polític hagi vist aquesta realitat i hagi apostat inequivocament en liderar aquest sentiment d’alliberament nacional. Esperem que la manifestació del dissabte sigui realment un punt d’inflexió. Però no un punt d’inflexió per la societat, que ja fa temps que el va creuar aquest punt, sinó per la classe política. Ara que ells també ho saben.
Sense voler pecar de prepotent i vanitós, jo ja sabia que la manifestació seria com va ser. Jo no em vaig sorprendre gens ni mica perquè la manifestació a la que vaig assistir es va desenvolupar exactament com me l’havia imaginat. Fil per randa.
Però la meva intuïció, la meva clarividència no te cap mèrit. No tinc cap dot especial per endevinar el futur. Simplement s’ha d’aplicar el sentit comú. L’actitud dels espanyols respecte a Catalunya. La seva negació sistemàtica dels nostres drets com a poble. L’espoli i la humiliació constant no pot tenir cap més reacció per part dels catalans que la que s’ha produït aquest dissabte. Catalunya és una nació, el poble de Catalunya te uns drets històrics inalienables. La societat catalana que treballa pel seu progrés i benestar vol, demana, exigeix que els beneficis del seu treball repercuteixin en ella mateixa, i no en el benestar d’altres que a més la menyspreen.
Tot això és de calaix. I el que realment sorprèn és que fins ara cap partit polític hagi vist aquesta realitat i hagi apostat inequivocament en liderar aquest sentiment d’alliberament nacional. Esperem que la manifestació del dissabte sigui realment un punt d’inflexió. Però no un punt d’inflexió per la societat, que ja fa temps que el va creuar aquest punt, sinó per la classe política. Ara que ells també ho saben.
dijous, 1 de juliol del 2010
Arròs covat
Interpreto que aquesta estratègia engegada per CiU “d’exercir el dret a decidir en aquelles qüestions que generin un ampli consens” te com objectiu anar avançant poc a poc però sense perdre el pas cap a l’objectiu final d’aconseguir un Estat Propi (única solució viable i definitiva per assolir les ambicions nacionals de Catalunya ). La reivindicació del concert econòmic “per la propera legislatura” aniria en aquest sentit.
El problema és que aquesta estratègia s’ha demostrat equivocada. De fet, CiU no s’ha cansat de criticar al (primer) tripartit per encetar la reforma de l’Estatut dient que no portaria enlloc. Esquerra deia que aconseguir un Estatut potent era el primer pas cap a la independència. Plantejar el concert econòmic com el primer pas de no se que, és exactament el mateix.
Suposem que si, que la propera legislatura es planteja el concert econòmic amb CiU governant en solitari. Desprès d’agres discussions al Parlament, s’aprova una llei, es sotmet a referèndum i evidentment (ja va passar amb l’Estatut) aconsegueix un “ampli consens”. I llavors que? Doncs que Espanya dirà tururú, com ha fet ara. I que farem? Res, perquè no podrem fer res.
Jo no se si la societat esta madura, verda o passada, però el que està clar és que la propera “aventura” no ha de ser un “terme mig”. El proper referèndum al que es convoquin als catalans ha de ser un referèndum per la independència. Es poden guanyar per golejada mil i un referèndums sobre coses “intermèdies”, que a totes elles Espanya dirà que no i la comunitat internacional mirarà cap un altre lloc. En canvi, al resultat d’un referèndum per la independència, Espanya no te res a dir, perquè deixarà de ser un “problema intern” per la comunitat internacional. Si es convoca i es guanya, els països democràtics del mon, reconeixeran a Catalunya com un Estat. Ho han fet sempre i no ha de ser diferent perquè l’Estat del que ens independitzem es digui Espanya.
El que ha de fer CiU és plantejar aquest referèndum per la propera legislatura. Tenen quatre any per fer madurar a la societat des del govern. Si esperen més temps, amb estratègies de xixarrí, pot ser es trobaran amb “l’arròs covat”.
El problema és que aquesta estratègia s’ha demostrat equivocada. De fet, CiU no s’ha cansat de criticar al (primer) tripartit per encetar la reforma de l’Estatut dient que no portaria enlloc. Esquerra deia que aconseguir un Estatut potent era el primer pas cap a la independència. Plantejar el concert econòmic com el primer pas de no se que, és exactament el mateix.
Suposem que si, que la propera legislatura es planteja el concert econòmic amb CiU governant en solitari. Desprès d’agres discussions al Parlament, s’aprova una llei, es sotmet a referèndum i evidentment (ja va passar amb l’Estatut) aconsegueix un “ampli consens”. I llavors que? Doncs que Espanya dirà tururú, com ha fet ara. I que farem? Res, perquè no podrem fer res.
Jo no se si la societat esta madura, verda o passada, però el que està clar és que la propera “aventura” no ha de ser un “terme mig”. El proper referèndum al que es convoquin als catalans ha de ser un referèndum per la independència. Es poden guanyar per golejada mil i un referèndums sobre coses “intermèdies”, que a totes elles Espanya dirà que no i la comunitat internacional mirarà cap un altre lloc. En canvi, al resultat d’un referèndum per la independència, Espanya no te res a dir, perquè deixarà de ser un “problema intern” per la comunitat internacional. Si es convoca i es guanya, els països democràtics del mon, reconeixeran a Catalunya com un Estat. Ho han fet sempre i no ha de ser diferent perquè l’Estat del que ens independitzem es digui Espanya.
El que ha de fer CiU és plantejar aquest referèndum per la propera legislatura. Tenen quatre any per fer madurar a la societat des del govern. Si esperen més temps, amb estratègies de xixarrí, pot ser es trobaran amb “l’arròs covat”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
