Lo full de ruta

Acte fallit

2011-02-11T01:19:00.000-08:00

Ahir Felip Puig a l’entrevista als matins de Catalunya Radio va cometre una relliscada o com diria un freudià, un acte fallit que deixa al descobert les veritables intencions dels dirigents de CiU.
Felip Puig va dir “Ens haurem de començar a plantejar el dret a decidir en serio”.
Que vol dir això? Que no s’ho prenien en serio? Que lo del dret a decidir “fins les ultimes conseqüències” és una juguesca per ensarronar al personal o una simple estratègia de pressió del “peixcovisme”?
Com va dir el Pujol, en 30 anys podríem desaparèixer com a nació. I si això passa, els responsables tindran nom i cognoms.

Pujol respon

2011-01-25T13:28:00.000-08:00

Fa temps vaig escriure un article que vaig titular “Interpel·lant Pujol”. La resposta ha trigat, però sembla que al final Jordi Pujol comença a parlar sense embuts.

Pel meu gust encara parla amb massa condicionals però el següent paràgraf és prou explícit

“Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé.

Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència.”

Una gran noticia sense cap dubte.

To er mundo e güeno

2010-12-23T03:25:00.000-08:00

Llegeixo al ara.cat que Mas ha opinat que al país, també els castellanoparlants "veuen en la immersió la possibilitat i segurament única que quan els nens i nenes siguin persones adultes estiguin plenament integrades en un país amb una cultura de 800 anys d'història".

També ha dit que "és una sentència adreçada en uns casos molt concrets i particulars".

Aquesta apel·lació al “bonisme” dels castellanoparlants és patètica i ens abocarà al desastre.

Els més de 100.000 vots de ciutadans, bona part dels 380.000 vots del PP i molts dels 570.000 vots del PSOE no son "casos molt concrets". Son molta gent. Però encara son minoria, però una minoria que si no es combat qui sap en que es poden convertir.

Les organitzacions espanyolistes no pararan fins que hi hagi segregació a l’escola. La (seva) llei en forma de sentencies del TC i del TS els empara. Material didàctic en castellà i aules separades és el panorama que ens espera i negar-ho ara com fa l’Artur Mas per a no tenir una investidura “deslluida” és una covardia.

Diuen que si un no vol, dos no es barallen. Sembla que a CiU han decidit “no barallar-se” per evitar la “fractura social”. El problema és que aquesta renuncia a l’enfrontament implicarà encara més la decadència i submissió de Catalunya. Perquè ells NO SON BONS.

Jurisprudència estúpids, jurisprudència

2010-12-22T12:54:00.001-08:00

Com s’atreveixen a mentir tant descaradament els portaveus dels dos principals partits?

Com pot ser que Oriol Pujol tingui la barra de dir que "El Suprem no té jurisdicció per anul·lar normes de rang autonòmic o estatal"? Al Tribunal Suprem no li cal "anul·lar" cap norma. Només li cal "interpretar-la".

Com pot ser que el conseller sortint d'Educació digui que creu que la resolució no afecta "ni una sola coma" de la norma, ja que només es refereix a tres casos particulars?

Les sentències del tribunal suprem fan jurisprudència! I què vol dir això? Doncs molt senzill: a partir d’ara qualsevol pare o mare que vulgui que el seu fill sigui escolaritzat en castellà només haurà de reclamar judicialment el seu “dret”. No passaran anys fins que es resolgui el seu cas, com en aquests “tres casos”, perquè ara, qualsevol jutge de qualsevol tribunal només haurà de fer referència a aquestes sentències per fallar a favor dels pares, en temps record.

I no seran “tres casos aïllats”. Les organitzacions espanyolistes ja s’encarregaran que en siguin milers els pares i mares que reclamin pels seus “drets”.

Aquestes sentencies son el final del model d’immersió lingüística i el principi de la segregació de l’ensenyament en dos línies per qüestió de llengua.

I negar la realitat (o amagar-la) és un exercici gravíssim d’irresponsabilitat política. O de mala fe. O de covardia.

Un independentista menys a CDC

2010-12-13T04:18:00.000-08:00

Acabo de llegir aquesta noticia i m’ha provocat una certa inquietud.

En un acte de SI li vaig preguntar a l’Alfons Lopez Tena quants independentistes quedaven al “pinyol” de CDC desprès de la seva marxa. Ell va dir que només dos. La gent li va preguntar que qui eren. Ell no va voler contestar. Li van preguntar si Felip Puig era un d’ells i ell ho va negar rotundament. Li van preguntar si un era David Madí. Ell no va dir res però amb gestos i “llenguatge no verbal” va donar a entendre que si, que era un dels dos.

Ara David Madí plega.

Esperem que sigui per qüestions estrictament personals.

La culpa la te Joan Laporta

2010-12-11T03:02:00.000-08:00

L’actual directiva del FC Barcelona “culpa” a la junta anterior de l’acord que han signat amb la Fundació Qatar. “Si no hubiese habido esta deuda no se hubiera firmado este acuerdo” ha declarar el vice-president econòmic Javier Faus. Però a la vegada també afirma que “el FC Barcelona se situa com a marca líder indiscutible del mon del futbol”. Per tant, si s’ha aconseguit el millor acord de patrocini de la historia del futbol mundial és precisament perquè el Barça és el millor equip del mon. I aquest mèrit el te l’anterior junta, presidida per Joan Laporta, que va saber consolidar un model esportiu que s’ha revelat com el millor. Efectivament, que algú estigui disposat a pagar 170 milions per lluir la seva publicitat a la samarreta del Barça es “culpa” de Joan Laporta.

Una altra qüestió és la conveniència o no de lluir publicitat d’una entitat d’un país amb nul·la tradició democràtica (per dir-ho una manera suau). I això si que és “culpa” de Sandro Rosell.

Caure en males mans

2010-12-04T02:44:00.000-08:00

L’altre dia vaig escoltar una mini entrevista que li va fer la Silvia Copulo a Carles Bonet, (ex)senador d’Esquerra. A la pregunta de quines havien estat les causes de la davallada electoral d’Esquerra, aquest personatge (perquè denominar-lo d’alguna manera) es va atrevir a dir que el motiu havia estat que Esquerra havia apostat únicament per l’independentisme en lloc de centrar-se en les polítiques socials i en la reivindicació del govern d’esquerres (tripartit). El que més mal a l’ oïda em va fer va ser quan va qualificar les consultes popular per la independència de “consultes de costellada”. Aquest senyor oblida que a dites consultes han votat SI a la independència tantes persones com el 28N van votar al PSC i més del doble de les que van votar a Esquerra. I això sense haver-se celebrat a tot arreu i sense suport institucional!! Aquest senyor oblida que dels 200.000 vots que ha perdut Esquerra, 150.000 han anat a parar a SCI-Rcat els quals no han concorregut en igualtat de condicions a les eleccions. Avui llegeixo un article a Nació Digital en el que reitera tots aquest arguments i s’atreveix a dir que els 150.000 vots del PSC que han anat a CiU haurien d’haver anat a Esquerra. Quanta ignorància!

Si al final, Esquerra acaba caient en mans de personatges com aquests, auguro el final definitiu de l’històric partit per a desgràcia de la causa nacional. Espero que els militant acabin redreçant la situació. Si els deixen, es clar!

viquifuites.cat

2010-11-30T10:06:00.000-08:00

Un que habita en un petit país dels anomenats “llatins” i que a més i per “mes inri” aquest país està sotmès i ocupat per un altre país no solament “llatí” sinó democràticament ancorat al segle XIX, veu les iniciatives que sorgeixen als països anglosaxons amb veritable enveja.

Es realment admirable, democràticament parlant, un país on cremar la pròpia bandera està amparat pel seu tribunal suprem o més admirable: quasi tots els seus càrrecs públics son escollit directament. Des de presidents fins caps de policia passant evidentment pels parlamentaris i legisladors son escollits directament pels seus administrats.

Dic tot això perquè estic fascinat amb tot el que està passant amb wikileaks. Una web que s’alimenta de filtracions proporcionades per personal que treballa en llocs clau i que veu com al seu voltant es cometent tot tipus d’irregularitats, il·legalitats i abusos de poder. I que fan alguna cosa útil: ho fan públic per a vergonya dels seus dirigents.

Ara el creador de wikileaks diu que va a pels “grans negocis”. Suposo que molta gent es deu estar posant realment nerviosa.

Us imagineu si els funcionaris de la Generalitat, els empleats del Palau de la Musica, o de Ferrovial, Telefónica, Banc de Santander o La Caixa, o no cal anar tant lluny, els funcionaris dels ajuntaments filtressin el que saben?

Quantes irregularitats son conegudes per simples empleats dels “aparells de poder” de la nostra societat? Podria haver una viquifuites.cat que s’encarregues de recopilar i publicar tota aquesta informació per a vergonya dels nostres dirigents i per a higiene del sistema.

Tot i que molt em temo que això en un país “llatí” com el nostre seria impossible. Fins i tot en un exercici suprem d’autoodi, la gent acabaria posant-se de part dels denunciats i en contra dels denunciants. Els acusarien de traïdors i veurien de bon grat com als responsables de dita iniciativa se’ls aplicava la llei antiterrorista.

Una legislatura per endavant

2010-11-29T02:05:00.000-08:00

El resultat electoral ha estat quasi perfecte. Dic quasi, perquè per assolir la perfecció SI hauria d’haver aconseguit un diputat més que li hagués permès gaudir de grup propi. Estar al grup mixt te una sèrie de limitacions a l’hora de plantejar projectes de llei i de resolució que restaran visibilitat a SI. Em sap molt greu que l’Hector Lopez Bofill s’hagi quedat a les portes d’entrar al Parlament.

CiU com era previsible ha guanyant les eleccions i podrà governar en solitari, però amb un resultat (62 escons) que ara son suficients però que no es pot permetre el luxe que minven. La majoria absoluta hagués sigut un premi excessiu. Ara, amb la força que te, no pot badar si vol continuïtat de projecte.

L’enfonsament del tripartit i en especial del PSC i d’Esquerra ha estat una bonissima noticia. Governar per governar, “gestionar” com feien gala els dirigents del tripartit no és suficient. No es pot gestionar l’espoliació fiscal. No es pot gestionar l’atac constant a l’autogovern i als drets del Poble de Catalunya. S’ha de combatre i s’ha de superar.

Dono parcialment la raó al company Elies quan diu que SI no ha de caure en “discursos grandiloqüents i tronats” que la gent no entén, però tampoc s’ha de fer el joc a les forces immobilistes que amb l’excusa que ara el que toca és “aixecar el Pais”, s’oblidin que el Pais no romandrà definitivament en peus fins que no sigui un Estat independent en el si de la UE. El discurs de SI s’ha de centrar en que la independència és possible i que només depèn de la nostra voluntat i que qualsevol intent “d’encaixar” a Espanya està abocat el fracàs. Si el “transatlàntic” CiU comença a virar el la bona direcció, ni que sigui poc a poc, SI ha de ser pacient i ajudar-ho en la tasca, fins i tot a costa de perdre protagonisme però el gir s’ha de produir i si no és així, SI te l’obligació de denunciar-ho.

CiU te una legislatura per endavant per treballar, des del poder, per aconseguir la majoria social per la independència. Sense preses, però sense complexos s’ha d’explicar a la gent que la independència és possible i que Catalunya és perfectament viable com a Estat independent. I no solament això, sinó que és la única solució. Espanya no ens vol tal com som. Ens vol submisos i espanyolitzats i, perquè no dir-ho, odia el que som.

No se si el Pais està madur o verd, però en tot cas, la responsabilitat de fer-lo madurar definitivament la te l’Artur Mas. Amb una legislatura per endavant.

Autònoms, els “catalans” del mercat de treball

2010-11-08T07:28:00.000-08:00

L’altre dia, el Rajoy ho va dir clar. Entrevistat pel Cuní, va admetre que “El concert català faria inviable l’existència de l’Estat”. De manera implícita però diàfana, va admetre que som els catalans els que “paguem la festa”. Si Espanya (més o menys) funciona és perquè hi ha uns “pringats” que la sustenten amb els seus impostos i que reben molt menys del que aporten.

Avui m’he assabentat de l’enèsima injustícia amb un dels col•lectius més nombrosos i més maltractats del mercat de treball: els autònoms.

Com ja sabeu, soc candidat per Solidaritat Catalana per la Independència per la circumscripció de Tarragona. Avui he rebut un correu del cap de campanya on ens anunciaven un dels nostres “drets” com a candidats. Resulta que si som candidats i treballem a l’empresa privada, tenim dret a 8 dies de festa retribuïda. Però es que si som funcionaris, tenim dret a 15 dies!!

I si som autònoms? Doncs si som autònoms a treballar i a callar. Que algú ha de fer funcionar aquest país!

Generació perduda

2010-11-03T01:52:00.000-07:00

El llenguatge es pot convertir en un arma de destrucció masiva. En concret, hi ha dos frases que han marcat una generació sencera de joves i que l’han abocada a la mediocritat més absoluta. Les frases son:

“Progressa adequadament” i sobre tot, aquesta nefasta sentència que deia “Necessita millorar”.

Generacions i generacions de joves han estat víctimes d’aquest “progressisme” de pa sucat amb oli que va imposar les seves tesis d’igualtat en el sistema educatiu. El resultat ha estat devastador. Milers de joves sense cap esperit de superació, sense ambició, sense sang. Tota una generació perduda i convertida en “ni-nis”.

I ara, per arreglar-ho, ens proposen subvencionar aquesta tropa de paràsits!

Que malament ho tenim la generació dels 40 cap amunt! Amb el nostre treball cada cop més escàs hem de subvencionar als nostres pares (ells s’ho mereixen) però també als nostres fills.

Casus belli

2010-10-28T14:18:00.000-07:00

La immersió lingüística a les escoles és innegociable. Sota cap concepte, CAP, s’ha de cedir. Ni tant sols en nom de la “convivència”. La immersió lingüística és un dels pilars fonamental en el que se sustenta la supervivència de la llengua catalana i per tant de la Nació Catalana.

Si a algun jutge si li ocorre, basant-se amb la sentència del constitucional o del que sigui, ni que sigui plantejar el més mínim retall, ens hem d’oposar amb tots els mitjans possibles, i quan dic tots, vull dir tots. Ja n’hi ha prou de papanatisme, d’anar amb el lliri a la mà i de dir que s’ha d’evitar “la fractura social”. Si la societat és fractura és perquè ells ens han atacat. Ells l’han fracturat.

Els atacs a la llengua son atacs al més profund de les nostres arrels i del que som. Tenen l’objectiu d’exterminar-nos, assimilar-nos, destruir-nos. L’espoliació fiscal ens pot empobrir fins la ruïna total, però mentre parlem català, serem catalans. I ells ho saben i per això la sentència de l’estatut és l’arma de destrucció massiva que han activat.

Ens han declarat la guerra. Que esperem per defensar-nos? A que els tinguem dins de casa?

Edito:

Per afegir les dures paraules que ha dirigit el nebot de Joan Solà a la classe politica durant l'enterrament del seu oncle.

"El país et plora avui, Joan, per la teva persona, però ja fa massa temps que plora i que es dessagna per la nostra llengua. N'estem farts", i ha continuat: "En som molts els que ens sentim desolats i desamparats. Els polítics ens han deixat sols i per això avui som aquí, perquè això és casa teva, i no a la seu del govern del poble de Catalunya, el poble a qui tu has dedicat la vida. Avui som aquí perquè aquest nostre govern no s'ha fet encara digne de fer-te d'amfitrió"

Crida al soci del Barça

2010-10-15T02:08:00.000-07:00

Suposo que una de les propostes que es discutiran la propera assemblea de compromissaris del Barça serà aquesta proposta de la nova Junta de limitar l’accés a la condició de soci a familiars, ex-socis i xiquets i xiquetes.

Aquesta mesura no afecta als actuals socis, ja que ells ja ho son i els seus familiar tenen garantit el dret. Però espero que malgrat això, la massa social tingui l’amplitud de mires per rebutjar aquesta proposta. Es totalment inadmissible que s’instauri el “dret de sang” a una entitat com és el Futbol Club Barcelona.

A més, ja posats, aquesta mesura és anticonstitucional. Però no solament de la constitució de l’estat espanyol, sinó de qualsevol constitució d’un estat democràtic, com serà la futura constitució de Catalunya, i que garantirà la igualtat dels catalans. Com es garanteix a tot arreu.

Si, ja se que el Barça és una entitat privada i que te el dret a restringir l’accés a la condició d’associat, com fan algunes altres entitats. Però que penseu d’aquestes entitats?. Doncs si la proposta de la Junta prospera, molta gent pensarà el mateix de l’entitat de la que ara sou socis.

El Barça és més que un club, perquè és el club d’una Nació. No rebaixeu-lo a ser el club d’una secta.

L’arriscada aposta de votar a CiU

2010-10-12T12:10:00.000-07:00

Diumenge vaig anar a l’acte de presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Sant Carles de la Ràpita. Van parlar Caritat Garcia, numero tres i primera ebrenca a la llista per Tarragona i l’Alfons Lopez Tena.

L’exposició d’Alfons Lopez Tena va ser brillant. Jo no l’havia escoltat mai en directe i vaig gaudir amb la seva manera d’exposar els arguments centrals del que pretén fer SCI al Parlament sigui quin sigui el resultat electoral. Tots coneixem aquests arguments abastament, però el rigor, la claredat i la pedagogia amb la que s’expressa en Lopez Tena els fan encara més contundents. Va quedar clar que SCI no “farà d’Esquerra” ni serà crossa de ningú i treballarà des de l’oposició per evidenciar l’esgotament total del model autonòmic.

La part més interessant de l’acte va venir al torn de precs i preguntes, en el qual es va establir un debat que va durar dos hores!

Com ja sabeu els que seguiu aquest bloc i com ja he deixat escrit, jo tinc (o tenia) la confiança en que l’estratègia d’ambigüitat de CiU és bàsicament pre-electoral. Un cop superat l’escull de les eleccions i investit Mas president, en part portats per la seva convicció i em part portats per la situació de total col·lapse econòmic i de gestió del govern de la Generalitat, els dirigents de CiU es traurien les caretes i treballarien desacomplexadament per aconseguir la independència. Es a dir, treballarien per aconseguir la majoria social que ens portes, si no a finals d’aquesta legislatura a la propera, a proclamar la independència al Parlament.

Li vaig plantejar aquesta pregunta esperant que l’Alfons Lopez Tena em digués que si, que hi havia possibilitat que això pogués passar. La meva sorpresa va ser quan de manera contundent va negar totalment aquesta possibilitat. Va afirmar categòricament que els actuals membres de la direcció de CiU mai apostarien per la independència. Mai. Va fins i tot negar que aquells que semblen més “sobiranistes” tinguin la més mínima intenció d’avançar per aquesta via i que per tant totes les declaracions i les fotos amb estelada inclosa que fan son pura façana. La veritat es que em vaig quedar sorprès i m’ha fet pensar molt.

Fent d’advocat del diable, es podria pensar que aquestes declaracions tant dures contra els que fins fa pocs mesos eren els seus companys de partit son fruit del ressentiment. Clar, com que en Lopez Tena volia un lloc a les llistes i/o ser conseller de justícia i Mas li va negar, ara es venja i es busca la poltrona a un altre lloc. Ha deixat CiU per pura ambició personal i afany de protagonisme i perquè es “mort de ganes de ser diputat”.

Aquesta argumentació podria ser certa per la majoria de les persones que actualment exerceixen de polítics. Quasi tots ells “professionals” sense ofici ni benefici al marge de la política. Però crec que és molt improbable que sigui certa en el cas de l’Alfons Lopez Tena. Ell és notari, i els notaris, exercint com a tal guanyen molts diners, molts més del que es pugui arribar a guanyar (legalment) “treballant” de polític. Per tant és una ximpleria pensar que Lopez Tena ambiciona “una poltrona” per tenir la vida solucionada.

Es podria dir llavors que el que ambiciona es “afany de protagonisme”. Vol ser diputat per ambicions personals no de caire econòmic sinó per que “vol protagonitzar i liderar el procés cap a la independència i això no ho podia fer a CiU”. Cony! si això és així, és perfecte! Tenim una persona que no te ambicions de riquesa sinó el que vol es treballar des del Parlament per poder acomplir l’ambició personal de liderar el procés d’independència. Sense tenir el “cul llogat”, ni cap hipoteca personal ni deure “gratitud” a cap dirigent. Hi ha algú a CiU o a Esquerra amb aquest grau de llibertat? Cap ni un. En Lopez Tena, desprès d’anys de treball i militància a CiU ha arribat a la conclusió que cal que hi hagi un partit que treballi per la independència al Parlament i que CiU no és aquest partit.

Molts dels meus companys i amics blocaires han apostat per donar suport incondicional a CiU afirmant que amb Mas s’arribarà a la independència, però per l’altra part, un militant destacat de CiU fins fa pocs mesos l’abandona i afirma que amb els dirigents actuals, CiU no apostarà mai per l’independencia i que tornarem al peix al cove.

Jo, a l’Alfons Lopez Tena me’l crec. Votar a CiU és molt arriscat. I donar-li suport incondicional sense que hi hagi compromisos concrets pot ser fins i tot fer passes enrera.

Dos marques, un producte

2010-10-01T04:20:00.000-07:00

Resulta molt sorprenent la revifada demoscòpica de Reagrupament a les últimes enquestes. Llevat les primeres enquestes en les que va aparèixer per allà la tardor del 2009, coincidint amb el procés de creació, la primera assemblea i tot això, els resultats que pronosticaven les enquestes des del gener fatídic condemnaven a Rcat l’ostracisme parlamentari.

Però vet aquí que des de les primàries del SCI i la confirmació oficial que Laporta (i Lopez Tena) encapçalaven el projecte, Rcat ha ressorgit a les enquestes. Primer va ser la sorprenent enquesta de la Vanguardia que li donava representació (tres escons) i en canvi li la negava a SCI. Desprès i quasi simultàniament s’han publicat les enquestes de El Pais i el Racometre de Rac1 on tant SCI com Rcat poden treure representació i tots junts sumen més del 6% segons El Pais i un 4% aproximadament segons el Racometre.

Com es possible que una formació que havia desaparegut del mapa demoscòpic i sense aparentment haver fet res, ara pugui tenir fins i tot tres representants al Parlament?

Una possible explicació podria ser l’aplicació des d’algun sector informatiu del famós “divideix i guanya”. Es dona més rellevança a Rcat de la que realment te (o les enquestes deien que tenia) per magnificar la “divisió”. S’intenta mostrar a Reagrupament com un igual en front a SCI i Laporta, quan en realitat no és així. I això a Reagrupment sempre ho han tingut clar, i si no, a que va venir la frase de Carretero quan va dir que “O Laporta ve amb Reagrupament o Reagrupament ha d’anar amb Laporta”?.

Hi ha una altra explicació de la qual no tinc proves científiques però si una prova empírica. L’explicació a l’augment d’intenció de vot per Reagrupment a les enquestes no és una altra que la confusió de marques. Molta gent encara no te clara la diferencia entre la marca Reagrupament i la marca Solidaritat Catalana per la Independència, però tenen clar quin producte volen. I creuen que Laporta és aquest producte. La meva sospita és que molts dels enquestats diuen que votaran Reagrupament quan en realitat volien dir que votaran Laporta.

La prova empírica és la següent: L’altre dia es va fer un acte de Reagrupament al meu poble. Jo no vaig anar (no per res, simplement perquè estava de viatge). Vaig preguntar a una persona que pensava que podia haver anat si va anar. Em va dir que es va assabentar de casualitat i pel seu oncle. Li va dir el seu oncle que ell i uns altres jubilats del poble anirien a un acte “dels de Laporta”.

En l’època daurada de Reagrupament ja n’havíem organitzat d’actes al meu Poble. I no venien ni els jubilats.

Qui s’allunya de qui?

2010-09-11T06:55:00.001-07:00

El govern ha decidit allunyar el cordó de seguretat que separava al públic dels polítics que protagonitzen les ofrenes florals al monument a Rafael Casanova. Amb això s’han estalviat escoltar els xiulets i crits de protesta.

No han allunyat a la gent d’ells. El que han fet és allunyar-se ells de la gent. Encara més.

El “canvi” s’acosta. I pot ser serà un canvi més profund del que ells es pensen.

Jo soc un dels candidats

2010-09-01T14:15:00.000-07:00

El proper dissabte dia 4 es produirà un fet inèdit. Per primera vegada des de la restauració de la democràcia al nostre País, els integrants de les llistes a unes eleccions seran escollits per sufragi universal dels membres de l’organització política a la que representen. Uns 250 candidats per cobrir els 135 llocs de les llistes més els suplents.

Molts diran que aquest fet es una pantomima i completament ridícul. Que no hi ha garantia de que els que surtin escollits siguin dignes del càrrec al que aspiren. No nego que hi hagi risc que es “coli” algun element inadequat, però no crec que aquest risc sigui superior al que ofereixen les llistes tancades tradicionals. M’he repassat alguns currículums, sobre tot dels candidats de Tarragona, als que hauré de votar i la immensa majoria m’han semblat correctissims. Persones formades, amb amplia experiència laboral i vital i amb el denominador comú de la seva estima per Catalunya i el desig d’aconseguir la seva llibertat. Molts son perfectament desconeguts, ciutadans anònims, però qui coneix els membres de les llistes del altres partits?
Els membres de les llistes de Solidaritat Catalana (i l’ordre que ocuparan) l’escolliran el proper dissabte persones com tu i com jo. Ho faran basant-se en l’apreciació de la seva vàlua en base al seu currículum i la coneixença. Els membres de les altres llistes les han escollit els dirigents dels partits i no sabem amb quin criteri. El que si sabem és el resultat a l’hora de votar al Parlament. A l’hora de la veritat, mai s’ha produït ni una sola vegada que algun parlamentari o parlamentaria trenqui la disciplina de vot i contradigui ni el més mínim el que imposen els dirigents del partit. I per culpa d’això per exemple, el Sr. Montilla, espanyolista ell, ha arribat a ser President de la Generalitat amb el suport d’un partit autoanomenat “independentista”. Per culpa d’això, que CiU sigui “el partit amb més militants independentistes” no és cap garantia que un cop al govern, personatges com en Duran i Lleida o “els poders fàctics” facin que Mas es desdigui de totes aquestes bones paraules que ara proclama, com això del “dret a decidir sense cap límit”.

Les llistes que presentarà Solidaritat Catalana a les properes eleccions si que seran “una altra cosa”. Un grup de persones sense cap hipoteca. No es deuran a cap dirigent que els ha col·locat, sinó a la confiança dels seus companys i companyes que els han considerat els més aptes per defensar l’objectiu de Solidaritat Catalana: La independència de Catalunya.

Ah! per cert i referent al títol del post: jo em presento. Soc candidat per la circumscripció de Tarragona formant equip amb Carles Rion de Calafell i Àngels Montserrat de Valls. Si vius a la demarcació de Tarragona i estàs adherit a Solidaritat Catalana per la independència, votans. Estem compromesos amb Catalunya.

La força de les bases

2010-07-29T06:57:00.000-07:00

Aquests dies estem assistint a la “negociació” entre Solidaritat Catalana i Reagrupament per a que aquest últim s’incorpori a la candidatura. Consti que no tinc ni la més remota idea de com estan anant i ningú m’ha dit res que no s’hagi publicat. Però intueixo que la situació és la següent: Solidaritat Catalana de la ma de Laporta, Lopez Tena i Bertran ha agafat embranzida. Milers d’adhesions al projecte i la sensació de que son la “candidatura bona”. Per l’altra part, Reagrupament, de la ma de Carretero intentant pressionar per incorporar-se en condicions de igual a igual. I els altres passant de Carretero solemnement. Perquè la negociació entre Reagrupament i Solidaritat Catalana no és una negociació d’igual a igual. Perquè Reagrupament “ja” no és res. És Carretero i poca cosa més.
I això és així perquè Carretero amb el seu gir autoritari (per no dir dictatorial) del passat més de gener es va carregar el moviment. Un moviment, cal recordar-ho, que creixia des de la base (igual que ho està fent SC). Un moviment que va tenir el seu màxim moment d’esplendor a l’Assemblea constituent on és va aprovar unes regles de joc clares: Radicalitat democràtica, llistes obertes, assemblearisme i participació des de la base, amb organitzacions territorials fortes i amb veu a la direcció.
Si això s’hagués portat a terme, ara Reagrupament seria una organització consolidada i fortissima a la que ni tant sols Laportes o Lopez Tenes s’atrevirien a ignorar.
Ara Reagrupament no és més que un líder totalment desprestigiat, una munió d’incondicionals descol·locats i unes bases que (aquests si) s’esborren en massa de Reagrupament per adherir-se a aquesta nova oferta. És normal que les bases abandonin el vaixell. No se’ls va donar el protagonisme que se’ls prometia. I al final, son precisament aquestes bases les que faran forta Solidaritat Catalana. Perquè aquestes bases només volen una cosa: que hi hagi una candidatura forta i amb possibilitats a les properes eleccions. I aquestes bases saben que aquesta candidatura no és la que Carretero es va treure de la màniga l’ultima assemblea de Reagrupament.
Si Carretero no hagués traït el moviment, ara seria una organització forta i cohesionada. Organitzada territorialment i que permetria negociar des d’una posició de força. Com que va voler que aquesta organització no fos més que un “exercit disciplinat” a les seves ordres, quan ha arribat el moment de la batalla, la tropa li ha desertat. I s’ha quedat ell i la seva cara. I de cares, per omplir llistes n’hi ha moltes.

Ni "identitat" ni "llibertat", democràcia

2010-07-29T01:04:00.000-07:00

Si una cosa tenen els polítics és aversió al risc. Quan els politics fan costat a una causa i la porten fins l’últim extrem (mitjançant una llei al Parlament) és perquè una gran majoria de la població està a favor de dita causa. Mai veuràs un polític “remar contracorrent”. Dic això perquè el motiu real pel qual ahir es van prohibir les “corridas de toros” és perquè son una salvatjada impròpia d’un pais civilitzat en ple segle XXI i això ho pensen la gran majoria de la població. El Parlament no ha fet res més que traslladar a una llei el sentiment del Poble al que representa.

Si ja resulta patètic apel·lar a la “Identitat” a l’hora de qualificar els motius pels quals els antitaurins catalans volien abolir les corrides, apel·lar a la “llibertat” com ha fet el President Montilla per rebutjar la prohibició és ja de traca i mocador. La llibertat te límits. Tothom estem d’acord que no es pot exercir la llibertat quan aquest exercici perjudica a altres. A part que les corrides perjudiquen greument els drets dels toros (la mort d’un animal és moltes vegades necessària, però la tortura mai), la seva existència i celebració perjudiquen notablement a molta gent que se sent avergonyida per un espectacle patètic, cruel i lamentable que a més a més es vol vendre com una “fiesta”.

Molts d’aquests espanyols que s’esgarren les vestidures pot ser es trobarien en la sorpresa que la majoria de la població d’aquesta Espanya que tant defensen està també en contra d’aquesta salvatjada. Ahir vaig fer un vol pels digitals espanyols a veure que opinaven. Em vaig quedar molt sorprès d’una enquesta al diari ABC on es preguntava “¿Estas de acuerdo con que Catalunya haya prohibido las corridas de toros?”. Amb mes de 15000 respostes, el Si guanyava 49% a 48%. Avui, amb 18152 respostes, guanya el No, però només 49,5% a 48,1%. Aquest sorprenent resultat en aquest mitjà de comunicació “gens sospitós” és tota una revelació.

Pensar en el dia següent

2010-07-21T10:16:00.000-07:00

A mi això de la “Crida a la Solidaritat Catalana per la Independència” em sembla que arriba massa tard, com a mínim per a aconseguir el seu principal objectiu, que entenc que no és un altre que unir a totes les forces catalanistes en una única candidatura l’objectiu de la qual és proclamar la independència de Catalunya.

A tres o quatre mesos de les eleccions ja està tot el peix venut i pretendre que “totes les organitzacions polítiques i els seus militants s’uneixin” és utòpic total.

Els partits que conformen l’actual catalanisme al Parlament (CiU, Esquerra i si m’apures ICV) no s’adheriran. Seria de bojos fer-ho ara i més quan algun d’ells te serioses possibilitats de guanyar folgadament les eleccions. Si analitzem les intervencions dels dirigents de CiU des de la manifestació del 10J, (llevat les declaracions de Duran i el lamentable rebuig de la IP) el discurs de CiU ha canviat radicalment. Convido a que escolteu les entrevistes que li van fer a l’Artur Mas i a l’Oriol Pujol als Matins de Catalunya Radio o el discurs de Mas en resposta a la presentació per part del Montilla del Preàmbul de l’Estatut com a proposta de resolució del Parlament. Jo diria que més clar ja no es pot parlar.

Molta gent tindrà la temptació d’atacar despietadament a CiU pel fet que no s’adhereixi. “Veieu, no volen la independència. Només volen més autonomisme i peix al cove. Pactaran amb el PP!!” cridaran. Però això no serà cert. Estic convençut que CiU ha entès les conseqüències de la sentència del TC i la posterior manifestació del 10J i quan parlen de “dret a decidir sense límits” volen dir exactament això, SENSE LIMITS. I quan assoleixin el govern, es posaran a treballar per aconseguir-ho. No tenen més remei que fer-ho. No hi ha cap més alternativa. Espanya i el poble de Catalunya han parlat clarament.

Per tant, jo demano que els promotors de la “Crida” i els integrants de la candidatura que se’n derivi actuïn amb molta prudència a l’hora de valorar qui s’adhereix i qui no i utilitzar-ho com a arma electoral. Això no ha d’acabar amb un enfrontament entre catalans i patriotes. CiU no és l’enemic.

Malgrat el que he dit de que em sembla que la candidatura arriba massa tard, no vol dir que no estigui d’acord en que és plantegi. És necessari que a les properes eleccions cap patriota es quedi a casa i si aquesta candidatura aconsegueix recollir tot el vot que desencisat amb Esquerra o CiU s’hagués perdut, benvinguda sigui.
Però és molt important que en aquesta propera campanya electoral, no hi hagi cap confrontació entre partits catalans. CAP.

Al dia següent de les eleccions, al Parlament ha d’haver una majoria aclaparadora de partits nacionals. I llavors si, llavors serà el moment que els escollits per part de CiU, Esquerra, la Candidatura i qui sap si fins i tot d’ICV i algú del PSC es posin a treballar per aconseguir l’Estat Propi el més aviat possible.

Jo ja ho sabia

2010-07-12T01:52:00.000-07:00

Acabo de llegir al Singular Digital un article de Vicent Sanchis que comença amb la frase “Pocs s’esperaven una manifestació tan massiva com la que dissabte va rebentar els carrers de l’Eixample de Barcelona”. Cito aquesta frase del Sanchis perquè és la ultima que he llegit i perquè és la que m’ha impulsat a escriure aquest article, però no és l’única veu que s’ha expressat en aquest sentit les ultimes hores. Sembla que hi ha molta gent a la que l’ha “sorprès” la manifestació multitudinaria. I això és el que em sorprèn a mi.
Sense voler pecar de prepotent i vanitós, jo ja sabia que la manifestació seria com va ser. Jo no em vaig sorprendre gens ni mica perquè la manifestació a la que vaig assistir es va desenvolupar exactament com me l’havia imaginat. Fil per randa.
Però la meva intuïció, la meva clarividència no te cap mèrit. No tinc cap dot especial per endevinar el futur. Simplement s’ha d’aplicar el sentit comú. L’actitud dels espanyols respecte a Catalunya. La seva negació sistemàtica dels nostres drets com a poble. L’espoli i la humiliació constant no pot tenir cap més reacció per part dels catalans que la que s’ha produït aquest dissabte. Catalunya és una nació, el poble de Catalunya te uns drets històrics inalienables. La societat catalana que treballa pel seu progrés i benestar vol, demana, exigeix que els beneficis del seu treball repercuteixin en ella mateixa, i no en el benestar d’altres que a més la menyspreen.
Tot això és de calaix. I el que realment sorprèn és que fins ara cap partit polític hagi vist aquesta realitat i hagi apostat inequivocament en liderar aquest sentiment d’alliberament nacional. Esperem que la manifestació del dissabte sigui realment un punt d’inflexió. Però no un punt d’inflexió per la societat, que ja fa temps que el va creuar aquest punt, sinó per la classe política. Ara que ells també ho saben.

Arròs covat

2010-07-01T06:00:00.000-07:00

Interpreto que aquesta estratègia engegada per CiU “d’exercir el dret a decidir en aquelles qüestions que generin un ampli consens” te com objectiu anar avançant poc a poc però sense perdre el pas cap a l’objectiu final d’aconseguir un Estat Propi (única solució viable i definitiva per assolir les ambicions nacionals de Catalunya ). La reivindicació del concert econòmic “per la propera legislatura” aniria en aquest sentit.

El problema és que aquesta estratègia s’ha demostrat equivocada. De fet, CiU no s’ha cansat de criticar al (primer) tripartit per encetar la reforma de l’Estatut dient que no portaria enlloc. Esquerra deia que aconseguir un Estatut potent era el primer pas cap a la independència. Plantejar el concert econòmic com el primer pas de no se que, és exactament el mateix.

Suposem que si, que la propera legislatura es planteja el concert econòmic amb CiU governant en solitari. Desprès d’agres discussions al Parlament, s’aprova una llei, es sotmet a referèndum i evidentment (ja va passar amb l’Estatut) aconsegueix un “ampli consens”. I llavors que? Doncs que Espanya dirà tururú, com ha fet ara. I que farem? Res, perquè no podrem fer res.

Jo no se si la societat esta madura, verda o passada, però el que està clar és que la propera “aventura” no ha de ser un “terme mig”. El proper referèndum al que es convoquin als catalans ha de ser un referèndum per la independència. Es poden guanyar per golejada mil i un referèndums sobre coses “intermèdies”, que a totes elles Espanya dirà que no i la comunitat internacional mirarà cap un altre lloc. En canvi, al resultat d’un referèndum per la independència, Espanya no te res a dir, perquè deixarà de ser un “problema intern” per la comunitat internacional. Si es convoca i es guanya, els països democràtics del mon, reconeixeran a Catalunya com un Estat. Ho han fet sempre i no ha de ser diferent perquè l’Estat del que ens independitzem es digui Espanya.

El que ha de fer CiU és plantejar aquest referèndum per la propera legislatura. Tenen quatre any per fer madurar a la societat des del govern. Si esperen més temps, amb estratègies de xixarrí, pot ser es trobaran amb “l’arròs covat”.

A la manifestació s’ha d’anar

2010-06-29T07:23:00.000-07:00

A mi el lema m’agradaria més que fos “Som una nació. Nosaltres decidirem”. Però el que han escollit ja m’està be, tot i que precisament s'ha demostrat que ara (present) no decidim una fava. No parla enlloc d’estatuts ni autogoverns (aquest últim terme em treu de polleguera, perquè implica l’existència d’un govern superior que et fa concessions).

Crec que ha arribat el moment de demostrar la força que tenim i per tant una manifestació multitudinària és més necessària que mai. Es cert que al davant anirà l’inefable secretari general del PSC-PSOE que ara (desgraciadament) ocupa el càrrec de President de la Generalitat, però lo important serà que al darrera hi vagin milers i milers de ciutadans i ciutadanes portant estelades, senyeres i tota mena de pancartes exigint la llibertat de Catalunya i la independència.

Els politics i mitjans de comunicació de Madrid i molts dels d’aquí poden interpretar que la manifestació serà “en defensa de l’Estatut”, però això no deixarà de ser un autoengany. Deixem que interpretin com vulguin els desitjos del poble. Allà ells.

La realitat és una altra. Com va dir en Lopez Tena, l’autonomisme ha mort. L’Estatut està liquidat i amb ell tota possibilitat d’encaix amb Espanya. Ni federalisme, ni autonomisme ni hòsties.

El proper govern és trobarà una Generalitat completament ofegada i sense recursos per tirar endavant cap projecte de Pais. Es trobarà una Espanya “crescuda” que no acceptarà ni la més mínima concessió. I el que és més important, es trobarà una societat que està farta d’aquesta situació. El proper govern haurà de prendre decisions.

La manifestació ha de ser multitudinaria, contundent, inequívocament independentista. A la capçalera hi aniran altres politics que ara no formen part del govern. Aquests politics han de prendre bona nota que el dia que assoleixin la responsabilitat de govern, al darrera tindran un Poble que els recolzarà en el camí cap a la llibertat. Aquests han de ser els destinataris del missatge. Un missatge que ha de ser inequívoc. Cap independentista es pot quedar a casa.

Avui fa un any

2010-06-25T06:47:00.000-07:00

Avui fa un any que un grup de coneguts (no dic amics perquè molts ens acabàvem de conèixer tot i pel temps alguns ens hem fet) estàvem fent una cervesa a un bar a la vora de Plaça Urquinaona. Estàvem parlant del que acabàvem de fer quan a la televisió del pub, passaven imatges en directe i anunciaven la mort de Michael Jackson. Per això ho recordo.

El cas és que aquest grup de patriotes estàvem parlant i comentant l’acte al que acabàvem d’assistir. Estàvem molt il·lusionats, diria que eufòrics, perquè d’una vegada per totes semblava que s’estava construint un projecte engrescador que contribuiria notablement a assolir l’objectiu de la independència de Catalunya.

Veníem d’assistir al sopar de blocaires organitzat pel Dessmond i que tenia per convidat en Joan Carretero. Recordo que hi havia un munt de companys i companyes que fins aquell moment només coneixia pels seus textos. Vaig conèixer al mític “Andreu”, el qual, s’ha de dir que va ser pot ser el més incisiu al torn obert de preguntes que es va produir en acabar el sopar i el discurs de Carretero.

En aquell sopar fins i tot em vaig assabentar que el propi Carretero llegia el meu bloc i que ho feia amb entusiasme si tenim en compte la seva reacció quan em vaig presentar com l’autor de “Lo Full de Ruta”. No crec que el llegeixi ara.

En fi, que ja fa un any. Durant aquest temps el projecte “Reagrupament” ha passat de quasi tocar el cel a suplicar des de l’infern a que Laporta els permeti transitar pel purgatori uns quants mesos.

No recordo exactament quants blocaires hi érem en aquell bar parlant de com donar suport a aquell projecte incipient, però de tots aquest, l’únic que tinc constància que encara és un “incondicional” és en “Sara”, comentarista habitual al Cimera.

Vist en perspectiva, ha resultat premonitori que el dia que es presentava Carretero davant el mon blocaire, moris l’autor de “Thriller”. Uns mesos desprès, la imatge dels zombis perseguint a la gent i ballant tots a la vegada al ritme que marca el “jefe” em recorda la imatge de la segona assemblea de Reagrupament. La tercera me l’estalviaré.

Independentisme transversal?

2010-06-23T09:24:00.000-07:00

Ja se que és pura ciència ficció i molt improbable però deixeu-me reflexionar (per pur divertimento) sobre una teoria del meu germà (que sempre te teories de bomber) que al final encara pot esdevenir certa. Diu ell que al final, per la independència se sumaran fins i tot els sociates. Quant arribi la famosa “maduració”, quan la voluntat del poble sigui inequívoca, veurem a l’Iceta i tota aquesta tropa reivindicant un Estat Propi al davant de tots (i sense perdre les formes). Però tot això no perquè Esquerra els hagi arrossegat, no!!. Serà pura i simplement per no perdre protagonisme, poltrona i menjadora. Vosaltres veieu capaços a tots aquests sectaris fent propaganda en contra a un hipotètic referèndum i quedant-se amb el cul enlaire al dia següent?
De moment se’ls avalota el galliner
Jo crec que aquestes eleccions al Parlament seran molt interessants per les dos “patacades” que s’albiren: La d’Esquerra que permetrà (esperem) que la poca gent de bona fe que encara quedi faci neteja i faci retornar el partit als orígens. Però també per la patacada que espero que es pegui el PSC. Doña Manolita serà incapaç de mobilitzar la tropa que va mobilitzar la Chacon i que es quedaran a casa i dels altres (sector catalanista) molts o es quedaran a casa o votaran al Mas. Resultat, un PSC que no servirà ni per “sociovergencia” i un “aparell” descol·locat i sense cap objectiu. Encara veurem als sociates fent oposició al Mas quan digui allò de “encara no toca” al crit de “Com que no toca?!”. Penseu que un sectari és un sectari i per garantir la supervivència de la Secta son capaços de tot.

El referèndum ja està convocat

2010-06-21T00:47:00.000-07:00

Jo no sé perquè hi ha tant de guirigall sobre la convocatòria del referèndum i si és per aquesta legislatura o per la següent.

El referèndum ja està convocat i tot apunta a que es realitzarà la propera legislatura. La presentació de la IP fa uns dies i el vot afirmatiu de CiU, Esquerra i ICV a l’inici de la tramitació permet a la ciutadania mobilitzar-se i començar la recollida de signatures.

Aquest procés (el de recollida) finalitzarà justament a l’inici de la propera legislatura. El nou Parlament, sigui quina sigui la seva composició haurà de decidir que farà. El primer factor que pot influir en la seva actuació serà el nombre de signatures. Si s’assoleix un nombre significatiu, serà molt difícil “congelar” la iniciativa sine die al Parlament.

Paral·lelament, les posicions de l’Estat Espanyol s’enduriran. El Tribunal Constitucional ara o més endavant es carregarà l’Estatut. El govern de PSOE els primers mesos i el del PP els següents no faran cap mena de concessió. Mentrestant la crisis acabarà d’escanyar les finances de la Generalitat, els Ajuntaments i les empreses Catalanes. Arribarà un moment que per molt que ara digui, CiU haurà de “prendre decisions” i part de la feina ja la tindrà feta: Només caldrà aprofitar-se de la IP i tirar-la endavant.

Diuen que la propera legislatura encara no serà la legislatura del “dret a decidir”, però la propera legislatura durarà quatre anys, i vist com evoluciona el sentiment independentista i els esdeveniments a nivell mundial (canvi de paradigma economico-social), quatre anys son massa anys per contenir-lo.

Encara veurem que Carod i el seu 2014 s’acabarà fent realitat. I (paradoxes de la vida) malgrat el propi Carod.

Qui sembra vents...

2010-06-18T04:32:00.000-07:00

Millet ja està a la garjola. Resulta molt curiós que de tots els delictes que se l’acusa, de tots els milions que s’ha embutxacat, l’han tancat per un del que els seus “presumptes còmplices” son destacats membres del PSC.

Que interessant!

Si ja ho deien els membres de la comissió d’investigació: Havent un cas Millet, qui vol un Cas Pretòria?

A aquests del PSC els ha sortit el tret per la culata o com és d’indominable el ventilador.

Ah! i la setmana que bé sentència! Ho ha dit el Saura eh!

Tres en un

2010-06-16T01:43:00.000-07:00

Aprofito aquest post per fer tres reflexions sobre tres noticies que he llegit aquest mati i ahir.

La primera te relació amb l’exigència d’Europa per a que l’Estat Espanyol retalli encara més la despesa pública els propers anys. Sense ser cap expert, tinc certs coneixements sobre economia fruit dels meus estudis. A mi em deixa bocabadat per no dir emprenyat aquesta dèria estalviadora que els ha entrat als governs europeus i al govern de l’Estat i de Catalunya en particular. Tots els esforços s’han abocat en contenir el dèficit públic. Et venen que això és la solució a la crisi i que “donarà confiança als mercats”. Quina estafa! Quanta incompetència! Que lluny de la realitat!
En primer lloc, se suposa que per sortir de la crisi hem de recuperar el creixement econòmic, no? Hem de fer créixer el PIB. I la única cosa que es fa es retallar la despesa publica! Que no és part del PIB la despesa pública? Que no repercutirà en la baixada dràstica del PIB la retallada del 5% en el poder adquisitiu dels funcionaris? Que passarà amb les empreses que produeixen els bens i serveis que les administracions deixaran d’adquirir? Els governs, pressionats pels “mercats” han adoptat la solució “fàcil” a curt termini però al meu parer nefasta. Com ja vaig dir al meu article anterior, veig que totes les empreses, TOTES, estan passant dificultats i una part molt important no ho podran suportar i tancaran. Que passarà amb els treballadors que estan contractant? Qui pagarà els préstecs demanats per fer les inversions? Qui crearà noves empreses? Els governs primer es van dedicar a salvar el sector financer, desprès s’estan dedicant a salvar el seu propi negociat i quan es decideixin a salvar el sector productiu (si arriben a fer-ho), ja no quedarà res per salvar.

La segona reflexió ve a col·lació de les declaracions de Marina Geli dient que “El federalisme és menys utòpic que l’independentisme”. A veure, primer mirem que diu el diccionari sobre el terme Utòpic: Relatiu o pertanyent a la utopia, que constitueix una utopia. Utopia: Concepció d’un ideal irrealitzable. Per tant, una cosa utòpica és una cosa que no pot arribar a ser. No hi ha possibilitat de graus. No és pot afirmar que una cosa el “menys utòpica”. O és utòpica i per tant irrealitzable o no ho és. A Marina Geli li ha traït el subconscient, ja que implícitament reconeix que el federalisme és irrealitzable. I ho és perquè com el propi concepte indica, per a federar-se cal la voluntat de les dues parts, i la Sra. Geli sap perfectament que Espanya no vol federar-se amb ningú. Jo afegiria que l’independentisme no és una utopia, perquè si que es pot “realitzar”. A diferencia del federalisme només cal la voluntat d’una de les part, en aquest cas, la nostra.

I per acabar aquest “tres en un”, voldria dir cinc cèntims sobre les declaracions de l’Artur Mas d’ahir. Va dir que no veu el Paìs “madur” per fer un referèndum. Podem estar d’acord o no amb el grau de “maduresa”, però com a mínim, el Sr. Mas diu implícitament una cosa molt important: Ara potser no és el moment, però les coses evolucionaran, “maduraran” i pot ser algun dia si que serà el moment. Acaba dient que: “Quan parlem del dret de decidir, en parlem sense límits. Ens portarà tan lluny com la democràcia vagi evolucionant”. Jo el que li demano al Sr. Mas és que treballi des del govern, decididament en aquesta direcció. “L’escalfor” generada des d’un govern desacomplexadament sobiranista por ajudar a que la “fruita” maduri acceleradament i al final la puguem collir i gaudir sense esperar pels segles dels segles. S’ha demostrat que “l’escalfor” generada per la societat civil (plataformes i consultes) i fins i tot pels enemics (espoli, tribunal constitucional, etc) està accelerant la maduració. Si a això hi sumen l’acció d’un govern, no hi haurà cap dubte.

Quedarà algú el 29 de setembre?

2010-06-15T08:22:00.000-07:00

Llegeixo que els sindicats han decidit convocar una vaga general per al 29 de setembre.

Avui, m’he assabentat que una empresa client meu farà un altre ERO. Ja en porta tres i ara, quan entro a una de les naus de producció fa ganes de plorar. Està pràcticament buida de gent i de material en curs de producció.

I no és la única. Tots els (pocs) clients que em queden estan en la mateixa situació. Només de pensar en aquest estiu, ja m’agafen esgarrifances. Dubto molt que arribem a la propera tardor.

No se qui te la culpa d’aquesta crisis. Si els “rics”, els “pobres” o tots plegats. El que si sé és que el govern fins ara no ha fet res. Res de res. Bé, sembla que el que ha fet ha estat salvar el cul de les entitats financeres i grans corporacions. Pel que fa a les petites i mitjanes empreses i autonoms, no hem rebut cap mena de suport.

Al meu poble no hi ha cap “multinacional”. Només hi ha (o hi havia) un teixit prou important d’empreses petites de molts sectors que donaven feina a la gent. Tinc la certesa que el proper 29 de setembre la vaga general tindrà poc èxit a les meves terres, bàsicament perquè quedarà poca gent amb el privilegi de “poder fer vaga”.

La prova del cotó

2010-06-13T08:40:00.000-07:00

Diu Duran que CiU no portarà al seu programa electoral la convocatòria d’una consulta independentista.

No cal que ho porti explícitament. La prova del cotó per mi, per demostrar que lo de CiU (el gir sobiranista insinuat) va de debò serà la inclusió o no de Lopez Tena a les llistes al Parlament. No cal que vagi de dos o de tres. Només cal que vagi en una posició que li garanteixi l’escó. Perquè arribat el moment de votar la tramitació de la IP del referèndum, un cop assolides les signatures necessàries, la presencia de Lopez Tena al Parlament por ser una garantia del sentit del vot de CiU o el desprestigi del notari.

S’atrevirà el Mas a posar a Lopez Tena a les llistes o el “reservarà per altres responsabilitats”? I si arriba el cas, s’atrevirà Lopez Tena a rebutjar la seva pròpia iniciativa si CiU li obliga al·legant que “no es el moment de generar frustració”?

Serà interessant veure que passa, primer en la confecció de les llistes i desprès a l’hora de la votació. Ahir algú em va dir que “lo de la consulta serà la primera decepció que ens produirà en Mas” volent dir que CiU es carregarà la consulta i no deixarà que s’estavelli contra Madrid. Tinc molta curiositat per veure com acaba.

Convergència no tindrà més remei

2010-06-10T05:31:00.000-07:00

Últimament llegeixo molta gent que no s’enrefia de CiU. Diuen que el “posat sobiranista” de la federació no és més que això, una façana que no pretén res més que enganyar votants i aconseguir el poder. Home, és molt possible que en origen sigui així. Personatges com en Duran amb les seves últimes declaracions contra el projecte de referèndum que un membre de la seva coalició acabava de presentar, etc fan pensar que bona part del partit sigui “autonomista”. Ara bé, crec que CiU ha demostrat un tarannà bastant pragmàtic, sobre tot desprès de passar-se dos legislatures a l’oposició.
La situació política, social i econòmica del nostre País ha sofert un grau de degradació insuportable. Les finances del govern de la Generalitat i dels Ajuntament estan en situació de fallida. Si el proper govern de la Generalitat vol fer alguna cosa més que “qui dia passa any empeny” ha de canviar aquesta dinàmica. Ha de canviar la relació amb Espanya o trencar amb Espanya. La primera opció s’ha demostrat impossible. Portem 300 anys d’opressió i res fa pensar que això hagi de canviar, ans al contrari.
Milers i milers de catalans estan dient prou a aquesta situació. Cada cop hi ha més veus de tots els sectors (des d’empresaris a treballadors, des de joves a jubilats) que demanen alguna cosa. La independència, fins ara venuda com la solució utòpica esdevindrà la solució més fàcil. Esdevindrà la solució més lògica. Esdevindrà la única solució a adoptar per un govern de la Generalitat que vulgui sobreviure. I veig a CiU com la força política més preparada per fer allò que li permeti la supervivència.

A la recerca del no res

2010-06-03T11:21:00.000-07:00

Controlo les visites al meu bloc mitjançant l’eina Google Analytics. Aquesta eina em dona informació sobre el numero de visites i l’origen: si son accessos directes, si accedeixen a traves d’un enllaç d’una altra pagina o si m’han trobat a traves de Google. En aquest últim cas, l’eina m’informa sobre les paraules que s’han fet servir per la recerca. Avui he rebut una visita d’un internauta que ha fet la següent recerca a Google: “full de ruta esquerra republicana”.
Pobre xaval! (o xavala) Tant perdut amb la seva opció política que ha recorregut a Google per buscar allò que no existeix.
Jo he fet la mateixa recerca, i l’únic “full de ruta” d’Esquerra Republicana és una publicació del grup municipal d’aquest partit a l’Ajuntament de Lleida. També hi ha referències a l’estratègia dissenyada pel Ridao cap allà el 2007 en que es preveia la “desconnexió d’Espanya”. Ho recordàveu? Jo no, i mirà que llavors militava!
En fi, benvolgut o benvolguda visitant, segueix la teva recerca, i si fructifica, avisa’m. Però molt em temo que l’únic full de ruta d’Esquerra a partir de la tardor serà la lluita pels trossos de partit que quedaran desprès de la patacada electoral.
Esquerra... quina pèrdua de temps més infame i quin capital politics malbaratat.

Autonomisme impossible

2010-05-31T10:10:00.000-07:00

La propaganda tripartita agita l’espantall del pacte amb el PP per atacar a CiU. També ho fan altres formacions com Reagrupament i altres. La veritat, que utilitzi aquest argument Esquerra és més aviat patètic, desprès del seu “pacte estratègic” amb PSC-PSOE més espanyols i menys català de la seva història, però en fi, cadascú amb les seves dèries.
Jo, amics meus, penso que CiU no cometrà l’error de pactar ni amb el PP ni amb el PSOE, i desprès de la desfeta de Reagrupament (la meva desgraciada “aposta estratègica”), espero que, a les eleccions al Parlament, tregui un resultat prou bo com per a que ni tant sols s'ho plantegin.
De totes les calamitats polítiques esdevingudes aquests darrers anys (govern tripartit, fiasco estatutari, govern nefast de ZP, crisis econòmica, etc) com a mínim es pot treure una cosa positiva: milers i milers de catalans han caigut del cavall. S’han adonat que l’autonomisme ha esdevingut impossible. Hem tocat sostre. S’ha acabat. Ni concert, ni més autogovern i ni tant sols més “peix al cove”. Ni els socialistes ni els peperos (que a més governaran amb majoria absoluta) faran ni un pas més endavant. Ans al contrari, i començaran a retallar tot el que s’havia aconseguit fins al moment.
Hem creuant un punt de no retorn. Més de 450.000 catalans ja ho han expressat i la cosa continuarà.
I en aquest context que se’ns presenta pels propers anys, és literalment impossible que el govern de CiU pugui pactar res. Si realment volen que Catalunya avanci (i no dubto que aquests si que ho volen), no tindran més remei que anar de cara a barraca. I això evidentment, no passa per “pactar amb el PP”. Ja no cal.

Puta “responsabilitat”!

2010-05-27T10:47:00.000-07:00

Fa un bon grapat d’anys que les accions de CiU al parlament de l’estat que nega la nostra existència son sempre qualificades de “actes de responsabilitat política”. En efecte, CiU porta molt temps salvant el cul del governant de torn, i no només als sociates. La cosa ja porta anys! L’excusa sempre és la mateixa: Mentre Catalunya formi part d’Espanya CiU s’ha de preocupar pel “bon govern” per tal de “salvaguardar” els interessos de Catalunya. I mentrestant, Catalunya suporta l’espoli més salvatge del mon civilitzat. Mentrestant, Catalunya, la seva llengua i la seva identitat reben els pitjors dels atacs.
Ja n’hi ha prou collons! Convergents! A veure si us poseu les piles i abandoneu d’una vegada per totes aquesta actitud de servilisme i us poseu a treballar en la única cosa que ens traurà d’aquest pou sense fons: la independència.
Reconec que avui era pot ser el dia més difícil. Votar en contra de les mesures del govern i deixar a Zapatero amb el cul a l’aire era molt arriscat. No per ZP ni tant sols per l’economia, sinó perquè el govern hagués caigut i llavors existiria el perill de convocatòria electoral coincident amb les catalanes. Però espero que prengueu bona nota i aquesta d’avui sigui l’ultima. Com a català, cada cop que el ZP us humilia (hi ho fa dia si dia també) em sento jo també humiliat.
El que dic, espero que aquesta sigui l’ultima que apel·leu a la “responsabilitat”. Sinó, no tindreu el meu vot a les properes eleccions al Parlament. Pot ser el "meu vot" us importa una merda, però no crec que sigui jo l’únic que pensa així.

Garantir el vot no és qüestió de preu

2010-05-17T11:13:00.000-07:00

Bé, fa dies que no escric res. No em passa res d’especial. Simplement tinc molts mals de cap degut a la crisis, que està afectant al meu negoci i no tinc massa ganes ni temps d’escriure. També crec que últimament “no passa res” digne de ser comentat. Simplement més del mateix. No penseu que el bloc està tancat. Simplement estic a l’espera d’esdeveniments.

De tota manera avui he llegit una frase de Ferran Requejo al directe.cat que vull corroborar. El catedràtic de Ciència Política de la UPF ha dit que “Hi ha més garanties del vot a les consultes sobre la independència que sobre la Diagonal”.

Explicaré l’anècdota que es va donar a les votacions a Ulldecona. Jo estava a una taula juntament amb un company que no és del poble. Vull dir que fa molt poc que viu al poble. Està treballant per la Generalitat i portava un parell de mesos vivint a Ulldecona.

Al final de la jornada electoral vam procedir a votar els membres de la mesa. Jo vaig introduir el meu numero de document d’identitat al programa i vaig rebre el missatge de que podia votar. Al introduir el numero del meu company el programa va prohibir que votes indicant que ja havia votat el passat 13 de desembre de 2009 a Berga. Hosti!! el vaig mirar sorprès i em va dir que efectivament, el 13 de desembre estava empadronat a Berga i va exercir el seu dret a vot. Sense mala fe i aprofitant que s’havia empadronat a Ulldecona, volia tornar a votar, però el sistema ho va impedir. Per tant, amb independència de les dates de la consulta i dels “moviments migratoris” que es produeixin entre dates, el sistema informàtic de la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència garanteix que cada català voti un sol cop.

Igualet, igualet que al referèndum sobre la Diagonal.

M’agradaria saber quan ha costat el sistema informàtic de suport al vot que s’ha utilitzat per la consulta de la Diagonal. Més que res per saber a quan ascendeix l’estafa comesa al contribuent barceloní.

La lliçó que ens han donat els valencians

2010-04-25T14:19:00.000-07:00

Estic molt cansant i no tinc esme d’escriure un gran “llençol”, però no volia anar a dormir sense fer cinc cèntims de com ha anat la consulta al meu poble, Ulldecona.

El resultat de participació ha estat una mica decebedor. Desprès del numeret del TC i la rebequeria de l’alcaldessa, pensava que podríem aconseguir un 15 o un 20%. Al final ens hem quedat en un 9%. Han vingut a votar 555 persones de les quals 507 han votat que si, es a dir més del 91%. M’he sorprès de molta de la gent que ha vingut i sobre tot m’ha sorprès que ha vingut molta gent gran. Ha fallat la gent jove i de mitjana edat. I també han fallat els immigrants, que tot i representar un percentatge molt important, no han acudit en un nombre proporcional.

El que si que m’agradaria destacar, i per això escric aquest post, és el resultat la votació simbòlica que s’ha fet amb una urna destinada als votants del País Valencià. Han votat 38 valencians dels quals 37 ho han fet afirmativament i un ho ha fet en blanc. El més remarcable del fet és que molts d’ells no han vingut de Vinaròs o Benicarló (que també), sinó que han vingut expressament des de Castelló, des de pobles de l’Horta i fins i tot d’Alacant. N’hi ha que han vingut amb una il·lusió que ja m’agradaria que tinguessin molts catalans del Principat i especialment del meu Poble. Amics meus que avui no han vingut “perquè no serveix de res”. Molt pitjor ho tenen els valencians i avui alguns han fet més de 400 quilometres. Segur que avui la situació al Pais Valencià està millor que ahir. Avui hi ha 37 valencians i valencianes que dormiran pensant que han fet un servei per la seva Terra.

A partir d'avui, a alguns dels meus amics no els acceptarè cap queixa. No tenen dret a queixar-se. Han escollit "no fer res".

Edito per afegir aquest video de vilaweb

Segrestar la democràcia

2010-04-24T13:45:00.000-07:00

Quin és un dels símbols o objectes que representen millor la democràcia? Molts estaríem d’acord que és una urna, oi?

Doncs al meu poble, Ulldecona, el govern de l’Estat Espanyol amb la col•laboració de la màxima autoritat a nivell municipal, la actual alcaldessa, membre destacada del PSOE a Catalunya, ha segrestat la democràcia.

Directe.cat

avui.cat

vilaweb.cat

La sentencia que entomarà el Mas

2010-04-16T09:53:00.000-07:00

Avui ja s’ha confirmat que no hi haurà sentència de l’Estatut abans de les eleccions al Parlament. Aquest era un fet cantat, tot i que la “sessió extraordinària” d’avui podia fer pensar una altra cosa. No hi haurà sentencia perquè als partits del tripartit i en especial al PSOE (secció Catalunya) no li convé. Ja és significatiu que no hi ha hagut acord perquè un membre considerat “progressista” es a dir “sociata” no ho ha fet possible. Els inútils del tripartit podran seguir cobrant la nòmina fins al novembre.
Ara sembla ser que el nou ponent de la sentència serà un membre del “sector conservador” i per tant, el nou esborrany serà encara més restrictiu que el que s’ha votat avui. Com que aquesta votació serà segurament ajornada fins desprès de les eleccions, i que el tripartit serà ja cosa del passat i el Montilla un mal record, ja no hi haurà cap impediment per a que els magistrats “progressistes” o “conservadors” però “espanyols” per sobre de tot, esclafin l’Estatut. Ja se sap, contra els nacionalistes tot se val.
Aquesta sentència l’entomarà el nou President de la Generalitat, es a dir l’Artur Mas. Serà llavors l’excusa, un cop reconquerida la Generalitat per un partit nacionalista, per donar el pas definitiu cap a un estat propi promogut directament pel govern? Tant de bo.

Els aparells dels partits perden el control

2010-04-10T02:21:00.000-07:00

Que les noves tecnologies estan canviant la manera de fer política no és cap novetat. Els blocs i les xarxes socials com el facebook o el twitter donen l’oportunitat d’expressar idees polítiques i opinions i arribar a molta gent a pràcticament qualsevol persona.
Els usuaris d’aquestes tecnologies poden ser persones sense cap càrrec als partits polítics o persones amb càrrecs públics o càrrecs amb rellevança dins els partits (dirigents, candidats, etc). I aquests últims sembla que comencen a fer més nosa que servei als aparells dels seus partits. Abans, l’únic mitjà de propaganda dels partits sortia dels “aparells oficials” com els secretaris de comunicació o alts dirigents. Ara, qualsevol “pelacanyes” amb un conte al facebook es pot dedicar a escampar missatges i fer evident el tipus de personatge que viu de la política, malgrat tots els esforços dels “aparells” per demostrar el contrari.
L’altre dia vam tenir un exemple molt rellevant. El gerent de l’Institut Metropolità del Taxi, Miguel Angel Martin, va especular, en un escrit al Facebook, sobre la qualitat de la vida sexual de la directora de TV3 Mònica Terribas. Avui llegeixo a l’Avui Digital un cas molt similar ocorregut a Gran Bretanya, on un candidat del Partit Laborista es dedicava a insultar als adversaris via Twitter.
Per cert, els laboristes britànics han destituït fulminantment al candidat. El màxim dirigent Gordon Brawn ha declarat: “Un candidat ha comès un error. És inacceptable i el candidat ha de presentar la seva renúncia. He deixat absolutament clar quina és la meva opinió. No podem tenir al partit persones que hagin expressat aquesta mena d’opinions. Aquelles que les tinguin no poden continuar sent candidats laboristes”
“Igualet, igualet” que han fet els socialistes catalans. Aquest individu seguirà cobrant un magnífic sou a costa dels contribuents. I que farem els votans? Quedar-nos a casa? Es justament el que “ells” volen.

Parlant amb la gent “normal”

2010-03-23T15:34:00.000-07:00

Jo em considero un “animal polític”. Soc una d’aquestes persones (minoritàries a la societat) que s’interessa profundament per la política. Devoro la informació que es publica als mitjans de comunicació, tant els tradicionals com premsa, radio i televisió (això últim no gaire), com els nous mitjans (bàsicament foros, blocs i mitjans digitals). He arribat a l’extrem (encara més minoritari) de participar activament fent-me militant primer d’ERC (encara es deia així) i desprès de Reagrupament.

Participar tant activament de la política de vegades fa que perdis una mica (o molt) el sentit de la realitat. Sovint un acaba confonent els desitjos amb les realitats i s’imagina situacions que estan lluny de ser del tot certes. L’autocritica és escassa ja que assumir-la és assumir el fracàs i sovint és quedar-te orfe.

Com que jo soc conscient d’aquest fet, per evitar en la mesura del possible això que passa, intento aplicar el sentit comú i analitzar les coses “com si les veiés des de fora”. Intento empatitzar amb la gent normal no polititzada. Ep! Els anomeno “normals” perquè son la immensa majoria, no perquè cregui que la seva actitud sigui la correcta. Probablement, els polítics es comporten com ho fan precisament perquè massa gent “normal” no els exigeix el contrari. Però no és aquesta la qüestió. El mon i la gent que l’habita és com és i s’ha d’assumir. És el que hi ha.

Tornant al fil del que parlava, malgrat estar fortament condicionat per la meva condició “d’animal polític” intento també recollir informació parlant amb la gent normal. De vegades els pregunto les seves opinions i de vegades son ells o elles les que me les expressen espontàniament. Intento comprendre el comportament de la gent analitzant els fets. Intento empatitzar aplicant el sentit comú o el “no sentit comú” per fer-me la idea de per on aniran els trets. No em cauen els anells per fer autocritica i qüestionar-me coses que veia clares.

Crec que això em permet ser prou realista malgrat el que molts puguin pensar. Soc capaç, moltes vegades, d’adonar-me de coses i el temps acaba donant-me la raó.

Com ja sabeu, jo soc un dels considerats “crítics” a dins de Reagrupament. Des de la mateixa nit del fatídic 30 de gener i sense quasi informació, ja vaig escriure un post on deia que el que havia passat feia olor a socarrin. Des de llavors, cada un dels fet que han anat passant m’han refermat en la meva posició i ho he anat escrivint, en articles al meu bloc o en comentaris als blocs d’altres. La cirereta ha estat l’assemblea d’aquest cap de setmana i “l’informe de gestió” del Sr. Carretero.

Considero que el projecte de Reagrupament està liquidat, mort i enterrat. I em sap molt, molt greu. M’he quedat orfe políticament parlant. Però és així.

Nooo! Em diuen altres “animals polítics”. No, criden (i insulten) els dirigents de Reagrupament. No està mort. No veieu que 900 assembleistes van aclamar a Carretero sense fissures? “Carretero i Reagrupament serà el tsunami que purificarà la política catalana”. “El que passa és que no sou independentistes”, t’arriben a dir.

Avui he rebut un “feedback” que reforça la meva visió sobre el final de tot plegat.

Tinc com a client una empresa que te una cadena de botigues i entre d’altres productes venen llibres. El cap de compra de llibres avui m’ha vingut tot somrient i m’ha dit “tinc un llibre que segur que t’interessa”. “Quin?” li he preguntat. “Un llibre sobre Carretero” m’ha respost. Sap de la meva condició d’animal polític i de (encara) reagrupat. “Oh! Crec que arribes tard! Desprès d’aquest cap de setmana ja no m’interessa”. I llavors, desprès d’aquesta conversa m’ha donat la informació “bomba”. M’ha dit que ha parlat amb el comercial de l’editorial i li ha dit que en principi tenien la intenció de fer una gran tirada. Carretero era un “polític gens convencional” i preveien que el llibre es podria vendre molt be. Però desprès del que va passar al gener, l’editorial va decidir retallar la tirada “dràsticament”. El meu client m’ha dit “teníem previst que aquest llibre fos un d’aquest llibres que en tens a piles, però desprès de parlar amb el comercial i del que ha passat, en compraré dos o tres per botiga i prou”.

A qui hem de fer cas amics i amigues? A 900 votants en una assemblea totalment “idiotitzats”? A una munió d’opinadors als blocs i comentaris dels digitals? O al comercial d’una editorial i al cap de compres d’una cadena de botigues?

Jo no en tinc cap dubte. S’ha de fer cas a la “gent normal”.

Malbaratant assemblees

2010-03-21T14:40:00.000-07:00

Arribo a casa desprès d’un dia per Barcelona i d’assistir a l’assemblea de Rcat i faig un vol pels digitals a veure que diuen.

Joan Carretero: "Tota la merda ha sortit de dins de la nostra organització"

La direcció escombra els crítics

Carretero: "Si voleu que el lideri aquest projecte, no vull enemics a les meves llistes"

Caram! Però no era avui que s’havia d’aprovar el programa electoral? No s’havia d’aprovar la “Constitució de Catalunya”? Com és que no hi ha cap titular que en parli?

Avui Joan Carretero tenia l’oportunitat de tancar ferides, de reconciliar-se amb els “crítics” i mostrar una imatge “d’unitat”. De mostrar-se conciliador. Això no li hagués costat res i al dia següent hagués pogut seguir fent el que li sortís dels ous sense cap problema. A efectes externs, la imatge de Reagrupament i d’ell mateix hagués millorat. A efectes interns, hagués pogut seguir governant Reagrupament dictatorialment com fins ara.

Però no. Ha optat per la confrontació i la bronca. No hi ha cap dubte que Carretero es creu Deu, però en lloc de ser un deu bondadós, ha escollit el paper de deu venjatiu.

El resultat és més que evident. La feina de desenes de reagrupats que han confeccionat el programa no ha servit de res. M’atreveixo a dir que tots els diners que s’han gastat en l’assemblea d'avui tampoc han servit de res de cara a la imatge externa de Reagrupament davant el possible electorat. El que ha quedat, el titular, és que Carretero ha “esclafat” la “dissidència”. Un “magnífic” missatge de promoció que sense dubte “captarà” molts votants.

Desprès es queixaran que els mitjans de comunicació els fan el buit. Que només publiquen noticies negatives. Si son com aquells jugadors de futbols que “es marquen tot sols”!

Des de l'assemblea. A cop calent

2010-03-21T04:26:00.000-07:00

Acabo d'assistir estupefacte als deliris d'un dement. L'informe de gestió que el Dr. Carretero acaba de pronunciar a l'assemblea de Reagrupament d'avui seria per mi pura ciència ficció sino fos perque n'he estat testimoni directe.

D'una tacada, s'ha carregat el que encara quedava de dignitat a Reagrupament. Ara, la nau no va a la deriva, ara va a tota màquina a estavellar-se contra els esculls.

En una demostració de paranoia digna dels millors manuals de psiquiatria, ha titllat a tota la gent que ha mostrat dubtes raonables sobre com es feien les coses, d'enemics. El PSOE, el PP, CiU i fins i tot la “caverna mediàtica” són els adversaris. Els que legítimament expressen discrepàncies, amb el més gran dels respectes, són l'enemic.

El surrealisme del seu discurs ha assolit el seu grau màxim quan ha demanat (ell!) un reconeixement per Sandra Lomas. Ni tant sols ha tingut la decència de fer que aquest homenatge el demanes un altre. Per sort, el nivell de soroll dels aplaudiments ha estat més aviat minso. Prova que encara hi ha neurones que funcionen en el cervell de la majoria dels reagrupats.

La cirereta ha vingut al final. El Sr. Carretero ha proposat en el seu discurs un canvi en la manera d'escollir els candidats que entra en contradicció amb el que es va aprovar a la ponència política de la passada assemblea. Pretén que al juny es convoqui una assemblea extraordinària en la que els associats (tots) votaran quatre llistes tancades i proposades per la direcció. Aquesta proposta presentada i “aprovada” d'una manera totalment irregular no tinc cap dubte que es farà passar per bona. Estic segur que al final se'n sortirà amb la seva. El motiu és molt senzill: la gent, la bona gent, els “enemics” segons la seva terminologia, fugiran de Reagrupament en desbandada.

Quin dia més trist.

El revulsiu

2010-03-19T11:54:00.000-07:00

A falta d’argument, perquè cada cop en tenen menys, últimament es senten més veus que diuen que el més important és sortir de la crisis i que això de treballar per un estat propi és perdre el temps. Diuen que és manllevar energies. Que ho diguin els espanyolistes encara te un passi, però que ho diguin persones que s’autodenominen “catalanistes” és de jutjat de guàrdia.

La crisis que estem patint no és una crisis qualsevol. No és un o més sectors que s’han de reconvertir. No ens trobem davant d’un ajustament. Es trobem davant d’una autentica crisis del sistema. La ultima crisis de característiques similars que va patir el mon va durar diversos anys i no és va resoldre del tot fins que una guerra terrible i devastadora va fer net. La situació de post-guerra, amb els reptes que va representar va esdevenir el revulsiu que va tornar a empènyer l’economia.

Ens trobem en la mateixa situació que al crac del 29. L’economia s’ha col·lapsat i cap de les mesures cosmètiques que s’estan proposant aconseguirà fer-la engegar. Cal un canvi de paradigma i per aconseguir això cal que la societat en el seu conjunt assumeixi reptes diferents. Reptes prou engrescadors com per a que tothom remi en la mateixa direcció.

A Catalunya tenim la possibilitat de conjurar-nos i assumir un d’aquests reptes. La independència no solament és possible, no solament ha de ser possible, sinó que és l’única sortida que tenim per afrontar la sortida de la crisis.

I jo encara m’atreviria a anar un punt més enllà en els meus vaticinis. O es comença a treballar per la independència des d’una vessant pacifica ara que s’està a temps, o al final el que esdevindrà és un enfrontament violent i fins i tot una guerra civil.

Tenim la falsa sensació d’immunitat contra actes de violència. Pensem que els fantasmes del passat ja estan superats i que no poden tornar. Però la situació econòmica empitjorarà. Cada cop més sectors de la societat es veuran exclosos i començaran a dirigir la seva ràbia cap a dirigents i politics i cap a segments de la societat com els immigrants. L’odi que s’ha anat covant durant aquests anys, d’una manera totalment insensata, sortirà a la llum.

A nivell mundial no se quina serà la eina que ens traurà de la crisis, però a nivell local, a nivell de Catalunya tenim una oportunitat: treballar pel progrés d’un estat propi anomenat Catalunya pot esdevenir el revulsiu perfecte per sortir de la crisis. De la nostra crisis.

Acabo d’empassar-me l’entrevista al Montilla.

2010-03-17T16:00:00.000-07:00

Jo no veig la televisió. El fet que a casa nostra habitualment mengem a la cuina i que en aquesta estança no hi hagi cap aparell de televisió fa que pràcticament mai vegi les noticies.

Habitualment escolto la radio i llegeixo premsa escrita i digital i de la tele només miro alguna serie a la nit. Per no mirar, ni tant sols miro el Polònia. Per això no vaig veure l’entrevista amb el Montilla que li va fer Monica Terribes.

El cas és que desprès de llegir nombrosos articles sobre la “polèmica entrevista” i veure la reacció del de la crosta i altres sociates, m’ha picat la curiositat i he mirat l’entrevista a la web de TV3.

Quin rotllo!! Me l’he empassat tota esperant veure alguna cosa del que s’ha parlat. Desprès de veure la reacció sociata jo m’esperava a la Terribes pràcticament saltant al coll del President i a aquests demanant misericòrdia. I el que he vist és una simple entrevista, més aviat avorrida, en la que l’entrevistadora en tot moment ha mantingut un to correcte. Ha fet preguntes incisives? Cony! I que volia que li preguntes? per l’aplec del cargol?

Aquests sociates estan totalment desquiciats i en caiguda lliure. Quina pell més fina! Protestar per aquesta entrevista és la prova de la desesperació profunda en la que han caigut. Son quasi tant patetics com els dirigents d’Esquerra, que fa uns dies van manifestar que es “sentien maltractats”.

Aquest tripartit es queixa de “boicot informatiu” i que “l’acció de govern” no arriba a la gent. De problemes d’informació.

Si la gent percep que aquests govern és un desastre, no és perquè falli la informació. Es perquè, efectivament, és un desastre.

La llei de consultes i les renuncies d’Esquerra

2010-03-11T03:38:00.000-08:00

La llei de consultes és un autèntic nyap inútil. Ens volen fer creure, especialment Esquerra, única força impulsora, que amb aquesta llei és pot fer qualsevol consulta, fins i tot una de sobiranista. Però a la practica això no és cert. Per fer qualsevol consulta cal el permís explícit de Madrid. Per tant, es a Madrid on es decideix el que es pregunta o el que no. Podrem decidir el color que volem per la façana del nostre Ajuntament i poc més.

Perquè llavors, els d’Esquerra han afegit aquesta condició a la llei que a la practica la fa totalment inútil per al que en teoria hauria de servir? Doncs perquè si no s’afegeix aquesta condició, llavors la llei és inconstitucional i no hagués prosperat. La constitució ho diu ben clar, només poden convocar referendums el govern central.

Afegint aquesta condició, es permet que aquesta llei (inútil) tiri endavant i dona la aparença que Esquerra (o el tripartit) ha aconseguit una cosa important, quan això es totalment fals.

Esquerra ha renunciat amb el suport a aquesta llei descafeïnada a fer evident que qui mana és Madrid. Ha preferit fer veure que es penjava una medalla a encetar un conflicte amb l’Estat Espanyol (i amb els seus socis del tripartit) impulsant una llei que desprès s’hagués estavellat contra el TC.

Això no és “construir un Estat Propi”. Això és donar més eines a “l’Estat Aliè” per a que ens segueixi oprimint. Això és donar un pas enrera. El PSOE ho ha acceptat sense obrir boca. Voleu més prova que aquesta de la inutilitat de la llei i la trampa que representa?

Les mentides de Boada

2010-03-10T00:43:00.000-08:00

El que més ràbia m’ha fet han estat les mentides de Boada. El dilluns a la tarda poso la televisió i escolto a la roda de premsa a aquest individu dient que ja no hi havia trens aturats amb gent a dintre. A continuació, a la radio telefonen diverses persones contradient-ho.

A la següent roda de premsa, va i diu que no hi havia cotxes atrapats a la carretera. Truquen persones contradient-ho.

Dimarts al matí anuncia en roda de premsa que l’autopista AP7 s’ha obert. Al matí de Catalunya radio anuncien que no és cert.

Els comunistes de pa sucat amb oli que es pensen que fan les rodes de premsa per al Pravda o el Granma i no son conscients que vivim en un país on malgrat tot encara hi ha llibertat d’expressió i informació i que la veritat acaba imposant-se.

Aquest fulano no solament hauria de ser cessat. Hauria de ser jutjat i comdemnat per negligència professional i estafa.

Si les coses és fan be

2010-03-07T03:17:00.000-08:00

Del resultat de les consultes populars es pot fer una lectura que no he sentit dir a ningú però que per mi és d’una rellevança definitiva.

Sembla que el debat actual centra la valoració de l’èxit de les consultes en el nivell de participació. Es diu que la participació no és prou elevada i que això vol dir que alguna cosa s’està fent malament.

Hi ha poblacions on la consulta s’ha considerat un fracàs perquè la participació va ser molt baixa. A l’endemà del 13-D és va desfermar un autèntic enfrontament entre la Coordinadora Nacional i els organitzadors de Osona Decideix amb Lopez Tena al cap davant. La diferencia entre la participació a Osona i a la resta va ser molt gran i tothom va concloure que a Osona “s’havien fet be les coses” i a altres poblacions no. El passat 28 de febrer, hi van haver pobles on la participació va ser molt baixa i per exemple a Xerta, la participació va ser de més del 44%. A Xerta, els organitzadors van “fer be les coses”.

Es va dir que el resultat de participació a Arenys va ser degut a la reacció contraria de l’Estat Espanyol i que ara, com que han canviat d’estratègia i ens ignoren, la gent ja no se sent motivada a anar a votar.

Però hi ha una dada comú a totes les consultes, des de les que la participació ha estat del 9% (El Vendrell) fins on la participació ha assolit més del 40% (Vic) passant per les que han assolit un 20-25% (Sant Cugat del Valles): El percentatge de gent favorable a la independència representa més del 90%.

Això te una lectura de conseqüències brutals i que s’ha de fer. Que els partits polítics han de fer. Que CiU ha de fer. La majoria per la independència existeix i és real. Que es visualitzi explícitament o es mantingui amagada només depèn de que “les coses es facin bé”. Només depèn de que es motivi a la gent per expressar la seva opinió.

Jo no se que es va fer a Osona perquè no ho conec, però per exemple a Xerta és va fer una campanya de comunicació “porta a porta”. És va treballar per motivar a la gent a anar a votar. Als llocs on no és va fer aquesta feina (o coses similars) la gent simplement no va anar. Però això no vol dir que si haguessin anat, haguessin votat en contra.

La majoria per la independència existeix. Les consultes ho han demostrat sense cap mena de dubte. La única diferencia en quan a participació ha estat l’encert o no dels organitzadors de cada consulta. On s’han fet les coses be, s’ha triomfat, on no s’han fet tant be, s’ha fracassat, però només en termes de participació.

Jo segueixo opinant que la clau de la independència la te el partit nacional majoritari. Convergència i Unió cada cop te menys excuses per mantenir aquesta ambigüitat que la caracteritza.

Convergència i Unió te l’oportunitat de “fer les coses be” i mobilitzar aquesta “majoria silenciosa” que sense dubte existeix. Les consultes ho han demostrat. Però jo encara no veig els seus dirigents fer passos en aquest sentit.

Felicitats Xerta!

2010-02-28T14:02:00.000-08:00

No vull anar a dormir (demà he de matinar) sense felicitar a la gent de Xerta pel magnífic exemple que ens heu donat a la resta de pobles de les Terres de l’Ebre i pels ànims que ens donarà la vostra mobilització als que com a Ulldecona, el proper 25 d’abril celebrarem els nostres referèndums.

Un 45% de participació i un magnífic resultat del Si (77,12%). I també vull destacar el resultat del No (12,23%) i del vot en blanc (9,86%).

Sembla que a les Terres de l’Ebre, malgrat el nostre aïllament i el menysteniment que patim per part dels governants que ens utilitzen com a moneda de canvi pels seus pactes a Madrid, encara creiem en la democràcia.

Estancament

2010-02-26T13:41:00.000-08:00

Des de que he sentit a la radio que s’havia publicat el Baròmetre d’Opinió Politica trimestral del CEO he esperat amb delit el moment d’arribar a casa i consultar-lo. A l’anterior enquesta del mes de desembre, Reagrupament havia sortit per primera vegada com a resposta a la intenció directa de vot. Un 1,4 % dels enquestats afirmava que si demà (mitjans de novembre del 2009) es celebressin les eleccions, votaria Reagrupament. Home, no era gaire, però era important sortir per primera vegada. I per davant de C’s!!

Abans de mirar el resultat de l’enquesta he mirat la fitxa tècnica. Be! L’enquesta s’havia realitzat entre els dies 13 i 28 de gener. Abans del dia que el Doctor premés el botó d’autodestrucció. Com a mínim, els enquestats encara desconeixien la tragèdia que s’estava covant.

I la resposta no ha pogut ser més decebedora. Malgrat aquests tres mesos més de funcionament de l’associació, només un 1% votaria Reagrupament. De fet, dels 27 (sobre 2000) que declaraven que els votarien s’han reduït a 19. A mi em sembla un molt mal resultat.

Queda clar que desprès de l’empenta que va significar l’assemblea del mes d’octubre, la cosa ha anat de mal en pitjor. Alguna cosa no s’estava fent bé en el camp de la comunicació. I per a postres, va el Carretero i es carrega l’única cosa que ens diferenciava dels altres.

Ara si que està fotut.

A veure que ens explica el Laporta el dilluns cap al mig dia.

Ambicions personals

2010-02-23T00:45:00.000-08:00

S’ha parlat molt sobre els motius reals de la crisis a Reagrupament. La versió oficial diu que hi havia un grup de gent amb “ambicions personals” que feien perillar el projecte. Un projecte “radicalment democràtic”. Si fem cas a les veus properes a la direcció, hi havia un grup de gent que “es movia” per interessos personals i per tant per assegurar-se un lloc de privilegi a les llistes. A part de la manera barroera de com s’ha abordat el problema (per curar una ungla, s’ha amputat el dit) encara ningú ha demostrat que aquestes “ambicions personals” existien realment. I tampoc s’ha demostrat que les persones que feien aquests moviments ho feien empentats per un interès exclusivament monetari (assegurar-se un sou quatre anys) i per tant il·legítim i no perquè elles es veiessin capacitades per lluitar, des del Parlament pels ideals que encarna(va) Reagrupament.
És molt agosarat això de catalogar unes suposades “ambicions personals” de negatives per la causa independentista. O es que hom no pot tenir “l’ambició personal” d’arribar on es suposa que es poden defensar millor els interessos de Catalunya com és el Parlament?. Jo mateix, si tingués l’oportunitat, voldria ser parlamentari. O no podria defensar millor els meus ideals de llibertat per Catalunya des d’un escó al Parlament que des d’aquest bloc? Tothom que entri en política ha de tenir l’ambició personal d’arribar allà on pugui defensar millor les seves idees. La única condició és que els mitjans sigui estrictament democràtics.
El mateix Carretero no és cansa de dir que ell “no te ambicions personals” i no vol encapçalar el moviment i si algú altre vol posar-se davant ell faria un pas enrera. Però en canvi, s’atribueix el dret de decidir qui ha de ser aquell que es posi davant? Una mica estrany tot plegat. No serà que aquest repetir que “no te ambicions personals” no és més que una tàctica per amagar precisament unes “ambicions personals” inconfessables?
Per acabar tornem a l’argument inicial. S’ha actuat per no convertir Reagrupament en un moviment de gent moguda per “interessos personals”. Fantàstic. Ara a Reagrupament ningú pot piular, perquè ha passat de ser un grup de gent “amb interessos” a un grup de seguidors “acritics” de l’interès d’una sola persona. Des de fora, s’ha passat de veure Reagrupament com un “partit” assembleari a veure-ho com un “partit” totalitari. En termes mèdics, el tractament aplicat ha empitjorat l’estat del malalt. Si Reagrupament tenia un gra al cul, el tractament l’ha convertit en discapacitat.

La lluita continua

2010-02-21T09:38:00.000-08:00

Aquest cap de setmana he conegut a una persona excepcional. Una persona que a l’any 1964 se li va obrir una fitxa policial per “distribuir propaganda de la revista infantil Cavall fort”. Una persona “conceptuada com a separatista”. Una persona que a l’any en que, segons la meva mare, jo només era un pensament de Deu, ja feia pintades amb quitrà reivindicant la llibertat per Catalunya. Una persona que ha sabut inculcar als seus fill l’amor a la seva pàtria.
La veritat és que l’experiència d’aquest cap de setmana m’ha fet reflexionar. Desprès de que tanta gent hagi fet sacrificis per la llibertat de Catalunya, els que venim darrera no tenim dret a retirar-nos. No podem davant d’un simple contratemps, fer-nos enrera i apostar pel “mal menor”.
Hem de seguir lluitant per la llibertat de Catalunya i per sobre de tot hem de seguir lluitant per la regeneració democràtica. Ara més que mai.

El comentari censurat

2010-02-17T15:11:00.000-08:00

El dia 17 de febrer a les 20:00 aproximadament vaig enviar el següent comentari a un article d’en Jordi Comas publicat a la web de Reagrupament i titulat “Espero que Reagrupament no es presenti”. Com que no l'han publicat, el reprodueixo a continuació.

No se si la finalitat d'aquest article és preparar el terreny per un "canvi de regles del joc".

El que volem (o volíem) que fos Reagrupament ja ho van debatre i aprovar mitjançant la ponència política.

El cas és que a l'assemblea constituent del passat 3 d’octubre va aprovar la ponència política i el punt 4.2.a diu textualment:

“L’associació Reagrupament Independentista donarà suport a una candidatura electoral que es presenti a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 ja sigui com a partit polític o com a coalició de partits polítics, que compleixi les dos condicions següents:

- Que assumeixi íntegrament el document polític aprovat per l’Assemblea General celebrada a Barcelona el 3 d’octubre de 2009 i que presenti els punts de regeneració democràtica i declaració unilateral d’independència com a punts principals del seu programa electoral.
- Que els seus candidats en cada circumscripció electoral siguin escollits en un procés de primàries amb llistes obertes per tots els associats de Reagrupament Independentista de la circumscripció electoral corresponent”

i afegeix

“L’associació Reagrupament independentista serà l’instrument fonamental per a vertebrar la candidatura electoral a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010”.

La ponència ho deixa molt clar.

No hi ha cap motiu objectiu per renegar d’un acord assumit per l’assemblea general de l’Associació (màxim òrgan de govern com a qualsevol associació) desprès d’un període en el que es van poder presentar esmenes i es va poder donar l’opinió.

Es va debatre i es va aprovar i tothom va quedar content i satisfet. Resulta molt estrany voler a aquestes alçades de la pel·lícula encetar debats com el que proposes en el teu article.

Reagrupament ha de ser un partit polític, perquè només els partits polítics es poden presentar a les eleccions. Discutir sobre això és una collonada. La clau era que Reagrupament havia de ser un partit polític diferent, no en la seva organització sinó en la seva essència. I al final, ha resultat ser un partit, o millor dit, tenir uns dirigents, com els altres.

La veritat és que no és una sorpresa per mi que aquest comentari no s’hagi publicat.

Lo realment sorprenent és que a les 21:24 (hora i mitja desprès de que envies el meu comentari i no fos publicat) aparegui un comentari de l’autor dient textualment “Vagi per endavant que entenc que hi hagi qui pensi que fóra millor una altra opció, no vull desacreditar ningú, però no em sembla que el que proposo sigui contradictori amb el que vam aprovar. Dit això jo no sóc partidari de sacralitzar els documents per a mi (altra vegada parlo a títol personal), ni per aquest tema ni per cap altre. N'hi hauria prou amb que el dia 21, o quan sigui, votéssim en plenari qualsevol rectificació o aclariment al que vam aprovar el 3 d'octubre”.

“No hase falta decir nada más”

Assaig general

2010-02-12T00:32:00.000-08:00

A partir d’ara hem d’observar atentament les mesures econòmiques que s’aniran prenen a Grècia. Que si retallada de sous als funcionaris, que si retallada de despeses socials i en inversió pública, que si reforma radical del sistema de pensions (per pagar més, treballar més anys i cobrar menys) etc, etc.

Això no és res més que l’assaig general del que ens caurà a sobre. Perquè l’estat espanyol, amics meus, és el següent de la llista.

Aplanant el camí per la sociovergència?

2010-02-10T08:55:00.000-08:00

Carai amb el conseller Maragall. Titllar el tripartit de “experiment” o “d’artefacte inestable” és més propi de qualsevol dels meus companys que d’un conseller del propi tripartit.

Constatar que Catalunya està “fatigada” del tripartit? Que es pretén amb aquestes declaracions? Es una Maragallada (versió Ernest) o son unes declaracions premeditades?

A mi em fa l’efecte que a Nicaragua s’està començant a preparar el terreny per la sociovergència. Esperem que CiU no piqui l’ham perquè sinó la vessarà.

Sense força

2010-02-09T01:21:00.000-08:00

Sempre he pensat i ho he dit varies vegades, que la clau de la independència la te Convergència i Unió (fins i tot Unió). Serem independents quan des del parlament es declari la independència. I per que això passi, es evident que és condició indispensable que els diputats escollit sota les sigles de CiU votin dita declaració.
Jo veia Reagrupament com la eina de pressió a CiU per fer el pas. Per sortir d’una vegada per totes de l’armari, abandonar la seva eterna ambigüitat i utilitzar tota la seva força política i la dels seus dirigents per convèncer a la majoria, que viure dins d’espanya és un mal negoci.
Confiava que el projecte de Reagrupament, desacomplexadament independentista, però sobre tot, basat en la regeneració de la política atrauria tanta gent que faria veure als dirigents convergents que ara anava de debò. Que la conjuntura era favorable per, per fi, donar el pas.
I que un cop CiU donés aquest pas, la resta no tindria més remei que seguir-la. (el que quedes d’) Esquerra s’apuntaria al carro i fins i tot sectors del PSC, uns (pocs) per convicció i uns altres per oportunisme s’apuntarien.
Fins i tot, un fenomen com les consultes sobiranistes, sorgides d’una manera espontània, ajudaven a construir el “caldo de cultiu” favorable al canvi de mentalitat del partit majoritari del catalanisme.
Ara, una insensatesa comesa pel seu principal promotor ha dinamitat Reagrupament i ha deixat de ser una eina útil de pressió. Rcat s’ha quedat sense el seu principal discurs i sense la seva senya d’identitat. Ja no és "una altra cosa".
Es una llàstima.
De tota manera, espero que la curta vida de Reagrupament hagi servit si més no per fer reflexionar dins la federació de CiU. Al final, els dirigents de Rcat han resultat ser un frau, però només els dirigents. El moviment per la independència i la regeneració política va aglutinar més de 3300 persones en poc més de sis mesos. Les consultes han demostrat que hi ha molta gent per la independència i que encara n’hi hauria més si el principal partit amb els seus dirigents al capdavant és posessin a treballar per la causa. Això no ha canviat perque un metge s'hagi begut l'enteniment. Això és un fet.
Jo seguiré demanant a Convergència que doni el pas. Que val la pena. El problema és que ara només tinc com a eina de pressió la paraula. Abans tenia el vot. He perdut força.

Ser d'esquerres

2010-02-08T00:50:00.000-08:00

Ser d’esquerres és difícil, molt difícil. Perquè ser d’esquerres, i concretament, ser un governant d’esquerres implica treballar per la igualtat social. Significa fer polítiques que garanteixin realment el repartiment de la riquesa, però a la vegada garanteixin la generació de riquesa per repartir. Implica fer polítiques que evitin l’especulació i l’enriquiment desmesurat d’uns pocs a cosa dels treballadors. Però també implica fer polítiques d’incentivació de la responsabilitat, el sacrifici i l’enaltiment dels valors entre la classe treballadora.
Governar des de l’esquerra significa construir un sistema de protecció social que garanteixi pensions dignes i afavoreixi als més necessitats, però a la vegada aquest sistema ha de ser sostenible en el temps, sòlid i estable.
Per ser governant d’esquerres s’ha d’estar molt preparat, perquè els objectius que defensa l’esquerra son molt difícils d’assolir. Cal una preparació màxima i una determinació a enfrontar-se amb dificultats immenses.
El problema que tenim avui en dia és que els partits polítics i dirigents que s’autoanomenen d’esquerres son precisament tot el contrari. Zapatero, Saura, Montilla, Herrera, Carod, Puigcercos i tota la patuleia d’indocumentats que pul·lulen al seu voltant son uns aprofitats, uns ineptes i totalment irresponsables. Se’ls omple la boca de la paraula “esquerres” quan el que fan és només un reguitzell de polítiques populistes sense suc ni muc. La seva preparació professional i moral és nul·la. Tots aquests personatges el que fan és prostituir el concepte “esquerra” i enganyar a la gent que els confia el vot. És increïble el mal que estan produint.

“Indevedetisme”

2010-02-06T02:22:00.000-08:00

Ara que s’ha posat de moda la invenció de conceptes, voldria promoure’n un de nou: L’INDEVEDETISME.

Si algun dia volem que triomfi l’independentisme, primer i com a condició “sine qua non” ha de triomfar l’indevedetisme. Deslliurar-nos de les "vedets" que proliferen al sistema politica català.

Els esdeveniments d’aquesta setmana a Reagrupament son l’últim exemple (de molts) de com el “vedetisme” és un obstacle per aconseguir l’objectiu nacional que no es altre que la llibertat de Catalunya. Líders amb vocació de messies que d’una manera maldestra confonen els seus objectius i la finalitat de la seva existència i malgasten energies en accions inútils i fins i tot contraproduents.

No estic en contra de l’existència dels lideratges forts. No feu aquesta (interessada) malinterpretació. Al contrari. Necessitem de líders, de personalitats fortes, capaces de copsar la voluntat de la majoria i de canalitzar la seva força. Però aquesta força, aquesta immensa força que dona la confiança de l’assemblea, no s’ha d’utilitzar amb coses tan banals com (per exemple) la d’expulsar de l’organització “sectors crítics”. O no és absurd l’esforç que s’ha esmerçat i el descrèdit que s’ha aconseguit només per fer fora de la junta “quatre desgraciats” que només feien que (suposadament) “incordiar” a les reunions?

Hi ha moltes veus que aprofitant-se de fets com el d’aquesta setmana o com els que han esdevingut aquests anys a Esquerra malden contra l’assemblearisme desacreditant-lo com a sistema vàlid. Però no és l’assemblearisme el que ha espatllat Reagrupament i el que va espatllar en el seu dia Esquerra, sinó el mal us que en fan els liders sorgits d’aquest sistema, que un cop entronitzats per la majoria, es creuen amb el dret de fer i desfer sense seguir escoltant. Sense saber interpretar el que vol la majoria. Al final acaben inevitablement espatllant-ho tot.

Jo encara crec amb l’assemblearisme, però desgraciadament aquest sistema no és un sistema “resistent a l’individu”. El dia que l’assemblearisme entronitzi un individu com cal. Aquell dia serà el de la victòria. I Carretero, desgraciadament, no és aquest individu.

P.D.: Vull dir que la invenció del terme “indevedetisme” no és meva sinó del meu germà Pep. Jo només he fet el “desenvolupament ideològic” posterior.

No puc mantenir-me en silenci

2010-02-04T00:38:00.000-08:00

Se que havia dit que em mantindria en silenci durant una temporada i que giraria full sobre el tema, però es que l’onada de bogeria col·lectiva que s’ha desfermat m’obliga a prendre part.

Sembla que la consigna, el karma a repetir és que el que ha passat no és greu, que no importa gaire ja que s’ha reconduït la situació amb el retorn de Carretero al poder i que lo important és el projecte, la feina feta i l’objectiu de la independència. La resta, incloent la regeneració democràtica, és prescindible.

De veritat, companys i companyes patriotes esteu tant alienats com per no veure les conseqüències d’això que dieu?

Analitzem la situació. L’objectiu suprem de Reagrupament és aconseguir la independència de Catalunya. I la manera d’aconseguir-ho és assolint “una majoria” al Parlament pel tal de fer una “Declaració Unilateral d’Independència”. Estem d’acord oi?

Hem d’aconseguir una majoria, MAJORIA, M-A-J-O-R-I-A. És aquesta la clau de tot plegat. Aplegar sota un sol paraigües una majoria de gent que ens doni la força davant Espanya i la comunitat internacional. La força, recordem-ho, per trencar la legalitat vigent.

I aquí és on entra la importància del tema de la regeneració democràtica. Per aconseguir aquesta majoria, el que cal és gaudir de la confiança de l’elector. Aquesta confiança és molt cara d’obtenir. Any i panys de mala praxis política per part de tots els partits ha minat la confiança de l’electorat. Milers i milers d’electors opten per abstenir-se, per quedar-se a casa. “Tots son iguals” diuen. Per això la pota del programa polític de Reagrupament anomenada “regeneració democràtica” era tant important. Perquè era la marca d’identitat, la prova de nou que havia de demostrar a la gent que ara anava de debò. Que valia la pena dipositar la confiança en nosaltres.

Ara, això s’ha esmicolat. Podreu dir el que vulgueu, podreu repetir el karma fins a l’extenuació: “no ha passat res, lo important és el projecte”, però per a qualsevol persona amb dos dits de front i que s’ho miri des de la distància, Reagrupament no difereix ni un gram del discurs aquell que feia Carod cap al 2003. Ei! Cridareu! Nosaltres no som com el Carod. Ah si? I com ho puc saber jo? Diran la majoria i no us votaran. I sense majoria, no hi ha Declaració unilateral d’Independència. I sense DUI, no hi ha independència.

No voldria acabar aquest post d’una manera tant negativa i per tant faig la meva humil proposta per redreçar la situació.

El projecte de Reagrupament, tal i com estava plantejat inicialment és engrescador. La prova és que amb menys d’un any, 3300 persones s’han involucrat. Te possibilitats, si no es trenca l’esperit inicial, d’aconseguir a mig-llarg termini el seu objectiu d’aplegar una majoria al seu voltant. Però per continuar el procés i tornar als orígens, s’ha de fer neteja. I aquesta neteja inclou també i principalment la dimissió de Joan Carretero com a líder d’aquest moviment. Per redreçar-ho cal que Carretero surti a la palestra, demani perdó públicament, deixi clar que el que ha fet és contrari a l’esperit de Reagrupament , dimiteixi i doni pas a Reagrupament com a col·lectiu. Se que seria molt dur i que representaria un entrebanc per al projecte, però es que si no es fa així, directament, no hi ha projecte. Molts esteu dient que Reagrupament és Carretero, i que sense Carretero no hi ha futur. No és cert! Carretero no deixa de ser algú que parla bé i que transmet el missatge. De bons oradors n’hi ha la tira. Si Carretero ha aconseguit que 3300 persones s’apleguessin al voltant del projecte, no ha estat per la seva “cara bonica”. Ha estat perquè el projecte s’ho val.
Sense Carretero hi ha un futur una mica més difícil (ningú es va pensar que això seria bufar i fer ampolles, oi?) però amb Carretero, directament, no hi ha futur. I quan abans s’assumeixi això, abans tornarem al bon camí.

P.D.: Per cert, estalvieu penjar comentaris del tipus “Ho veieu, es tractava d’un cop d’estat!, està qüestionant el lideratge de Carretero!. Heretgia!!...”.
La meva trajectòria de suport en aquest bloc, en comentaris a altres blocs i en accions personals a la figura de Joan Carretero m’avalen i esvaeixen tota sospita de ser un “infiltrat”.

Invasion of the Body Snatchers

2010-02-03T14:57:00.000-08:00

Estic totalment esverat. No paro d’escoltar de gent que em semblava sensata, que a Reagrupament no ha passat res, que lo de la regeneració democràtica no importa, que no és objectiu, que és pot prescindir. Que lo important és el projecte. Que hem de passar pagina. Que Carretero ha fet una jugada mestra.

Que els està passant?

Tu quoque, Arnera, fili mi.

Tinc por de sortir al carrer. Tinc por d’ acabar sent un d’ells.

Voleu dir que tot això suma?

2010-02-01T03:32:00.000-08:00

Tot i que soc membre de Reagrupament i fins i tot tinc un càrrec territorial al Montsià, no tinc ni puta idea del que ha passat. De fet, en el fons em dona igual el que ha passat. Jo només veig el que tothom veu als mitjans de comunicació i al foros d’Internet. Veig les conseqüències.
Veig que tot plegat és una immensa merda. Una conspiració d’uns i altres i un passar-se pel folre una de les paraules més emprades: “dignitat”.
El lema de Reagrupament fins ahir era “Independencia i democracia”. Ara, la paraula “democràcia” ha perdut tot el seu sentit.
Jo em considero una persona més o menys normal, que intenta aplicar el sentit comú en tots els meus actes. Per pura estadística, de persones com jo en deuen haver la tira. Per tant, de persones com jo que ahir veien en Reagrupament i en la figura de Joan Carretero un referent i en canvi avui veiem les coses amb molt recel en deuen haver un bon grapat.
Pot ser la maniobra de Joan Carretero pot estar justificada i com avui ha dit a RAC1, s’estaven cometen els mateixos errors que en els partits tradicionals. Repeteixo que no ho se. Però la manera d’afrontar la solució no em sembla gens adequada.
El que se és que avui jo estic decebut i recelo del que ha passat. Per pura lògica, jo no dec ser l’únic en aquest petit país que pensa el mateix.
Deu haver algú que ahir no pensava votar a Reagrupament o a Carretero o a Laporta que avui pensi, desprès del que ha passat, que ho farà? A mi en fa l’efecte que si n’hi ha, en deuen ser molt pocs.
Per aconseguir una majoria al Parlament, hem de sumar. Hem de recuperar la confiança de tots els abstencionistes. Amb maniobres com la d’aquest cap de setmana no crec que s’aconsegueixi gaire èxit.
Clar que a lo millor estic equivocat, i el que la gent vol son messies omnipotents al que seguir sense dubtar. Si és així pot ser estem de sort i la independència està a tocar, o pot ser estem de mala sort i el desastre i la assimilació és imminent.

I dit això, crec que iniciaré un període de reflexió abans d’escriure nous articles al bloc. Perquè com diu l’Arnera a una resposta a un comentari meu: “...quasi que millor tampoc no ens posem tots a criticar i a bramar, perquè això només condueix a la discòrdia i a l'emprenyament general”.

Sembla que uns sembrem la discòrdia i els altres son uns bon minyons. En fi.

Culpable

2010-01-31T06:40:00.000-08:00

Aquestes ultimes hores estem assistint a la reacció a la noticia de la dimissió de Joan Carretero i la majoria de membres de la junta de Reagrupament. Podem llegir en multitud de foros i comentaris mostres de desaprovació i fins i tot critiques ferotges al quatre membres que s’han quedat. Segons un sentir majoritari, son els culpables de la situació. Els que tenim coneguts i hem parlat amb les parts en donen missatges contradictoris i evidentment cada part acusa l’altra de la responsabilitat d’aquests fet tant desgraciats.
Pot ser uns volien passar per sobre del que s’havia decidit en un document a l’Assemblea. Pot ser els altres no acataven les decisions del líder i que calia més “disciplina” i no “muntar merder”. Si sentim les versions, difícilment podrem determinar qui te la raó ja que un sempre pot trobar arguments que avalin el seu comportament.
Per això, el que jo proposo per determinar “culpabilitat” no son tant les declaracions sinó els fets. Analitzar fredament els fet i les seves conseqüències.
El fet innegable és que ens enfrontem a una crisis de proporcions descomunals i de incert futur. I no parlo d’una crisis de Reagrupament i prou. Parlo d’una crisis de l’independentisme. Parlo d’una crisis de confiança de l’independentisme. Gravíssim.
I el detonant d’aquesta crisis només te un origen: La dimissió de Joan Carretero de la junta de Reagrupament. Dimissió seguida per 12 més. Carretero és el responsable i per tant el culpable d’aquesta crisis. Ell i només ell. No tenia cap motiu per presentar la dimissió. No estava acorralat pels quatre. No estava en minoria. Estava en majoria i a més podria haver exercit el “lideratge moral” que suposa haver estat escollit per pràcticament unanimitat. La dimissió és a totes totes una acció barroera, innecessària i injustificada. Ni tant sols per aconseguir el poder absolut que alguns diuen que volia. Cony! Ja el tenia el poder absolut!
Els que seguiu aquest bloc sabreu que jo he estat un incondicional de Carretero. L’he defensat i l’he admirat. He coincidit varies vegades amb ell i he parlat directament. He escoltat el seu discurs i m’he emocionat. He confiat amb les seves accions tot i que algunes no les acabava de comprendre però creia que era un tipus llest. Em consta, perquè m’ho ha dit personalment, que és lector d’aquest bloc, cosa que m’ha omplert d’orgull i satisfacció (*). L’hagués seguit pràcticament arreu.
Però tot això no em cega a l’hora d’analitzar el que ha passat. Si avui per avui estem com estem, la culpa la te Carretero. La seva dimissió insensata i menystenint la seva responsabilitat vers Reagrupament i el moviment independentista en general ha estat decisió seva. No se quin ha estat el motiu real que l'ha portat a prendre la decisió que ha pres. Em podran dir que tenia raons de pes per prendre-la. Ni ho sé ni m’importa. El cas és que ha pres la pitjor de les decisions. Estic segur que hi havia mil i una accions a fer abans que dimitir.
Reagrupament no arribarà mai a dinamitar la política catalana, perquè l’encarregat de posar la bomba ha premut el detonador abans d’hora.

Dit això, penso que Reagrupament ha de continuar. Espero que els 3300 associats o els que quedin decidim entre tots portar això endavant. Jo malgrat tot encara vull aportar el meu gra de sorra.

(*) Edito: Ostia! que "monarquic" que m'ha quedat aquesta frase! Rellegin el post m'he adonat. En fi, que no ho canvio.

A cop calent

2010-01-30T18:24:00.000-08:00

Es diumenge i son quasi les tres de la matinada. Aquest dissabte ha estat un d’aquests dies que ni veus la tele, ni escoltes la radio ni per descomptat et connectes a Internet. He estat tot el dia fora de casa. Cap a les 10 de la nit i quan anava a sopar amb uns amics he rebut una trucada d’un company reagrupat preguntant-me si sabia alguna cosa del que havia passat. Alguna cosa de que? Li he respost. Doncs del fet de que Carretero i quasi tota la junta havien plegat. Com?!
Us asseguro que durant tot el sopar no feia més que pensar en arribar a casa i connectar-me a Internet.
Al final he arribat a casa i he llegit la noticia. Es una mica tard per trucar als coneguts i conèixer el que ha passat de primera ma. Per tant no tinc prou informació per saber i per això aquest “post d’urgència” es diu “a cop calent”.
Ara per ara no tinc gaires coses a dir, però n’hi ha una que si que vull remarcar perquè em sembla molt estranya i que no m’explico. Com és que la junta quasi en ple ha dimitit? Perquè hi ha comentaris a Internet demanant la dimissió dels quatre que no han plegat (Renyer, Valdero, Abad i Pereira)? Perquè han de dimitir? Per expressar una opinió discrepant? Per això? Es que mostrar discrepàncies ha de ser motiu d’exclusió a Reagrupament? I repeteixo. Perquè ha dimitit LA MAJORIA de la junta? Com és possible que UNA MAJORIA dimiteixi? No poden al·legar que els membres discrepants tenen la culpa perquè si son majoria, podrien aprovar els seus postulats i ja està. Les majories no dimiteixen!!
Molt em temo que aquí hi ha algun motiu amagat i el fet que estranyament hagi sigut la majoria (incloent Carretero) els que hagin plegat no m’inspira gens de confiança. Ningú abandona un vaixell que pot governar (te majoria) a no ser precisament que el que vulgui és que el vaixell s’enfonsi.
Quin dia més trist.

Quatre anys son massa temps

2010-01-26T13:53:00.000-08:00

El sistema electoral d’aquest país i de la majoria de països te un greu problema. En teoria el parlament i el govern que emana d’aquest, gaudeixen de la legitimitat d’haver estat escollits democràticament en unes eleccions lliures. “Son producte de la voluntat del poble” diuen. Però el fet és que al poble només se’l consulta una vegada cada quatre anys. En molts casos, en el moment de fer la consulta el poble no acaba de tenir clar el que vol i com a resultat, ningú obté una majoria prou amplia com per poder governar. Ningú gaudeix de la confiança de l’electorat amb prou força. Llavors es configuren aliances contra natura que acostumen a tenir poca volada. Ho vam veure amb el pacte entre CiU i el PP que tot just va durar una legislatura i ho hem vist amb el tripartit, especialment amb el segon tripartit. Pràcticament des del principi les enquestes d’opinió demostraven que el poble s’ho havia repensat i que no li agradava gaire com havia quedat la cosa. El problema es que com que la cosa un cop votada va per quatre anys, el que pugui pensar el poble mentrestant tant se l’hi en fot a un polítics, que malgrat ser conscients que la cosa no rutlla, acaben fent el que sigui per seguir aferrats a menjadora.
Aquest comportament el veiem perfectament reflectit en la situació política actual. El tripartit està mort. Ni el PSC suporta ja més els seus companys de viatge ni ICV i especialment Esquerra aguanten a un PSC cada cop menys fiable i més immers en precampanya i al que dicti el seu amo, el PSOE.
S’haurien de convocar eleccions ja! De fet, s’haurien d’haver convocat eleccions fa mesos i d’aquesta manera sortir de la paràlisi que representa aquesta aberració anomenada tripartit. Però el poble, que en teoria és d’on emana la legitimitat d’aquestes persones per fer el que estan fent s’ho ha de mirar perplex i espantat i esperar quasi un any més. Això no pot ser. No hauria de ser. La gent hauria de poder expressar més sovint el que pensa dels polítics que governen.
I aquí va la meva proposta per la nova llei electoral que algun dia s’hauria d’aprovar: donar la veu al poble cada any.
Ep! No vull dir convocar eleccions cada any. De cap manera. Unes eleccions son molt costoses. Impliquen una gran mobilització de recursos, candidats, programes electorals, etc, etc. El que proposo es una cosa més simple: que a partir del segon any de legislatura (donem una mica més de marge al principi) i en una data determinada (res de a voluntat del president, sinó sempre la mateixa data fixada “constitucionalment”) els parlamentaris i el govern es sotmetin a un “referèndum de confiança” cada any. Ben senzill. Es tracta de preguntar a la gent si volen que el parlament i el govern continuïn com estan o no. Si la gent majoritàriament diu que si, apa! fins l’any que bé. Si la gent diu que no, es convoquen automàticament eleccions en tres mesos. Si voleu, per higiene i renovació, al sisè any de continuïtat (es a dir, de renovació de confiança) es convocarien eleccions obligatòriament a fi i efecte de canviar persones.
Estic segur que amb aquest sistema, la classe política estaria més pendent de l’opinió dels electors i no la menystindria impunement durant tres anys i mig com ho fan actualment.
Ah! I que ningú em digui que això de convocar un (simple) referèndum cada any és costós. Si, com dirien al meu poble, “quatre arreplegats” han muntat unes consultes sobiranistes “amb una ma davant i l’altra darrera”, que no pot fer l’administració? I en tot cas, aquests cost seria irrisori si el comparem amb el cost que representen (per exemple) quasi dos anys de desgovern del govern tripartit.
Algú podria adduir que això podria generar inestabilitat, que la gent podria canviar de pensament cada any (de fet, cada dos anys) però no és cert. A mig termini estic segur que les legislatures acabarien esgotant-se. La gent és sabia; és més sabia del que creuen. De fet la gent és tant sabia que els polítics en el fons els tenen por i per això només gosem preguntar una vegada cada quatre anys.

Una reflexió sobre l'arrel del problema de la immigració

2010-01-24T10:10:00.000-08:00

Quan vaig anar a estudiar a Barcelona, a mitjans dels anys 80, la població considerava la droga com un greu problema (veure les dades del juny del 88 en que es considerava el segon problema). De fet, s’associava el problema de la droga amb el problema de la inseguretat ciutadana. El motiu era molt simple: hi havia un bon grapat de yonkis al carrer que t’atracaven per aconseguir els diners per una dosis d’heroïna. Fins i tot es van fer pel·lícules sobre el tema. Aquest problema és va acabar no per l’acció de les autoritats, les forces de seguretat o els jutges, sinó per una “causa natural” més aviat casual. L’epidèmia de SIDA va exterminar els yonkins. Tota una generació de delinqüents va morir víctima de la malaltia i l’heroïna a partir d’aquest moment s’ha convertit en una droga maleïda. Ara, la droga segueix sent un problema de proporcions brutals, però com els drogadictes d’avui en dia no atraquen ningú per comprar les pastilles, la població ja no ho percep com un veritable problema (veure les dades actuals). Ja no els afecta.
Amb la immigració crec que passa el mateix que abans passava amb la droga. La població veu la immigració com un perill no per ella mateixa, sinó per algun dels seus “efectes secundaris”. Consideren que la immigració és negativa perquè o be estan en atur i creuen que un immigrant els ha pres la feina o associen la immigració musulmana amb el terrorisme islàmic o la immigració de l’est amb la delinqüència organitzada (robatoris a vivendes, atracaments, etc). Com que és poc probable que sorgeixi una malaltia que extermini els emigrants i no afecti a la població autòctona, seria millor que les autoritats es dediquessin a resoldre l’arrel del problema en lloc aplicar solucions cosmétiques. En aquest sentit, serien molt més efectives polítiques de desenvolupament econòmic dels països d’origen de la immigració i polítiques de repressió dels immigrants que realment son problemàtics: terroristes, mafies i delinqüents. Negar l’empadronament de la majoria de persones que fugen de la misèria dels seus països no arreglarà el problema, el posposarà.

Serà Laporta el gran submarí de l’independentisme?

2010-01-17T11:51:00.000-08:00

A mi aquest tema del Laporta em te una mica mosquejat. Sembla ja descartat que Laporta participi d’un dels “partits tradicional”, es a dir, CiU i Esquerra i també sembla prou probable que d’una manera o altra farà el salt a la política aquestes properes eleccions.

Llavors la qüestió és quina decisió prendrà: S’incorporarà a Reagrupament o presentarà una candidatura pròpia?

Jo crec que de la decisió que prengui és desprendran les vertaderes intencions del personatge. Crec sincerament que si Laporta vol realment treballar per la independència de Catalunya d’una manera realment efectiva, no hauria de dubtar ni un moment en incorporar-se a Reagrupament. El motiu és molt simple: cap altra organització independentista de les que hi ha a l’actualitat (i per descomptat de les que es puguin crear) està millor preparada per afrontar les properes eleccions i la gestió dels resultats. RI te ja mes de 3300 associats i està implantada pràcticament a tot el territori. Tots aquests mesos s'ha fet una feina que ningú més ha fet. Podríem dir que malgrat que no és un “partit polític tradicional”, ja te la infrastructura humana comparable al partits actuals i per tant en disposició d’afrontar amb èxit el treball que implica presentar-se a unes eleccions. M’atreviria a dir que el capital humà que te RI és excel·lent. Els companys i companyes Reagrupats que conec en la seva majoria son professionals ben preparats i motivats. I molta d’aquesta gent, a hores d’ara ja està treballant per definir quines han de ser les línies d’actuació, el programa electoral, en definitiva, la gestió del “dia desprès”.

Si per contra Laporta decideix “anar per lliure” i formar el seu propi partit, amb quina gent comptarà? Quines persones configuraran les llistes? Quina organització hi haurà darrera? Ell i quatre més?

Perquè no hi ha cap dubte que es presenti sota el paraigües que es presenti, Laporta traurà un magnífic resultat. Però desprès vindrà “el dia desprès” i ja hem vist el que passa quan aquest “dia desprès” es gestiona amb improvisació i sense objectius clars. Doncs que el fracàs està assegurat. Em refereixo per si algú no ho ha captat, al desastre de gestió que va fer Esquerra desprès dels magnífics resultats del 2003.

Per mi, si Laporta es presenta en solitari, es convertirà en el gran submarí de la causa independentista. Malgrat l’èxit inicial, si no hi ha darrera una organització com pugui ser Reagrupament, no se’n sortirà i tornarem a anar enrera, com vam fer amb Esquerra. Si Laporta va per lliure, farà més nosa que servei.

Joan Carretero va dir que “Si [Laporta] fa política anirà amb Reagrupament o Reagrupament anirà amb Laporta”. En aquest cas no estic d’acord amb ell. Reagrupament no “ha d’anar” darrera de Laporta sinó que ha de ser Laporta el que demostri prou intel·ligència com per aprofitar el capital humà de Reagrupament. Si no ho fa, demostrarà una vanitat comparable a la que han exhibit els dirigents d’Esquerra, especialment Carod tots aquests anys. O pitjor encara, demostrarà mala fe. I aquí és on molt em temo que Laporta pugui ser al final un instrument per desmuntar l’embranzida sobiranista, no solament de Reagrupament, sinó de tot el mon independentista.

Realment Reagrupament te una tasca molt difícil. Ha de valorar molt bé amb qui “es juga els quartos”.

Edito:
Subscric plenament el contingut de la carta oberta a Joan Laporta que ha escrit Francesc Mortés.

Feliç any 2010

2009-12-31T02:33:00.000-08:00

Que aquest individu que uns botiflers van col·locar al capdavant del Govern de la Generalitat utilitzi el discurs institucional de Cap d’Any per fer propaganda electoral demostra quan desesperats estan i que aquest any que comença serà l’Any de la Independència.

Feliç any 2010

L’any de la llibertat

Aquell 20%

2009-12-22T12:22:00.001-08:00

Durant molt temps els polítics manegaven una xifra màgica: segons ells a Catalunya hi havia un 20% d’independentistes. Aquesta xifra els anava molt bé. Per una part explicava l’existència d’un partit com Esquerra al Parlament i d’un cert soroll de tant en tant com per exemple alguna manifestació aquí o a indrets com Brussel·les. Per l’altra part era lo suficientment baixa com per no haver de preocupar-se gaire. Quan el soroll independentista pujava una mica de to, de seguida sortia algú a “centrar el debat” en el que realment interessa a la gent: qualsevol cosa amb un "percentatge de gent" interesada superior. El 20% anava igual de be als espanyolistes com al partidaris de l’immobilisme.
No fa gaire, fins i tot “nacionalistes de pedra picada” afirmaven que tenien estudis sociològics que deien que no es podia convocar un referèndum d’autodeterminació perquè el perdríem.
Però vet aquí que el diari Avui va publicar una enquesta en la que els partidaris de la independència arribaven al 50,3 %. No està gens malament! Passar d’una tacada del 20 al 50. I el que tampoc s’ha de menystenir és que segons la UOC, els partidaris del NO son només el 17,8 % i que per tant hi ha més d’un 30% d’indecisos (que no per força haurien d’anar a parar tots al NO).
Dies desprès, es van celebrar els referèndums del 13-D. En aquest cas no es tractava de cap enquesta, sinó d’una consulta directa. Van anar a votar només el 30% dels convocats, però el SI va guanyar amb un 95,21 % en front d’un minso 3,22% del NO. 169.859 catalans van expressar la seva voluntat de que Catalunya esdevingui un estat independent en el si de la UE. Aquest votant, tenint en compte que només eren poc menys del 30% del 10% del total del cens a Catalunya (i amb menors de 18 anys i immigrants inclosos) ja representen per si sols el 18% dels vots que va obtenir la força més votada a les eleccions del 2006. I representen també el 21,3% d’aquesta força que diu que aquestes consultes no tenen importància i que TV3 les ha "sobredimensionat".
I la cirereta del pastis l’ha publicat el diari socialista El Periodico. L’enquesta d’aquest diari diu que partidaris de la independència son el 40% i els contraris son també un 40%. Només hi ha un 20% d’indecisos. Que aquest diari publiqui unes xifres tant elevades d’independentisme (properes a l’enquesta de la UOC) i a la vegada doni tant de pes als contraris per compensar (contradint l'enquesta de la UOC) és una bona noticia. Un mitjà de comunicació hostil a la independència ha enterrat per sempre la xifra del 20%, confirmant (suposo que a contracor) el que ja sabíem gràcies a la UOC i a les consultes del 13-D. Ja ningú més la podrà esgrimir aquest inefable 20%. Ni per a menystenir l’independentisme ni per a justificar la pròpia covardia.

Primer aniversari

2009-12-19T13:52:00.000-08:00

Avui 20 de desembre de 2009 fa un any que vaig publicar el primer post en aquest bloc. Desprès d’un temps llegint i participant mitjançant comentaris en la catosfera, vaig decidir implicar-me més activament en aquest moviment de la xarxa.
Durant tot aquest temps he escrit 97 articles incloent aquest. D’alguns estic particularment satisfet. Altres pot ser no em van sortir massa rodons. Hi ha mesos que he escrit més que altres.
De vegades he encertat en els meus anàlisis i altres vegades m’he equivocat. Durant aquest any han passat un munt de coses. Realment ha estat un any intens políticament. Vam anar a Brussel·les a manifestar-nos. Joan Carretero va publicar el seu article “Patriotisme i dignitat” que va engegar definitivament el projecte de Reagrupament. El parlament va rebutjar la ILP que promovia un referèndum d’autodeterminació. Esquerra s’ha lliurat definitivament a l’espanyolisme recolzant un sistema de finançament que confirma i perpetua l’espoli fiscal. Es va fer el referèndum d’Arenys i més recentment els 167 referèndums del 13 de desembre.
Aquest proper any es celebraran unes eleccions transcendentals. El País ha arribat a una cruïlla i aquest any que comença pot ser definitiu. Al contrari del que se sol dir en aquests casos, desitjo una curta vida al meu bloc. De fet m’agradaria que aquest proper any fos el seu últim any de vida. Espero que el proper 20 de desembre de 2010, aquest bloc hagi perdut el sentit de la seva existència.

El tret per la culata

2009-12-18T03:37:00.000-08:00

El PSC ha volgut convertir el debat sobre les corrides de toros en un debat identitari. El diputat socialista David Pèrez avui ha dit al Parlament que "Alguns es pensen que per prohibir els toros serem menys Espanya. S'equivoquen". Ha acusat als altres de convertir el debat en identitari quan han estat ells els que ho han fet intentant buscar algun avantatge. Sempre que han pogut han desviat l’atenció dels debats cap a l’enfrontament Catalunya/Espanya intentant desacreditar-los i desactivar-los. En aquest cas els ha sortit el tret per la culata. Si a Catalunya hi ha una majoria en contra de les corrides és perquè son una bestiesa impròpia d’una societat civilitzada del segle XXI i no perquè sigui la “fiesta nacional”.
Recordo que a l’enquesta d’ahir a la web de l’Avui (que no se si encara es pot consultar) l’opció (molt) majoritària era que s’havia d’abolir per cruel amb els animals. Tothom sap que els resultats de les enquestes dels diaris no son reals perquè no son científiques, ja que no representen una mostra. Contesta qui vol i a més dels lectors del diari. Ara, si que es pot afirmar que si els lectors (i votadors d’enquestes) del avui.cat, que habitualment voten en clau identitaria (si fos pel resultat de les enquestes, Reagrupament obtindria majoria absoluta i un referendum d’independència es guanyaria sense baixar de l’autobús) han dit majoritariament que no volen corrides de toros perquè és una animalada (descartant l’opció identitaria), vol dir que és per això i no per aquesta collonada inventada pels socialistes.
Per cert, quan hi ha llibertat de vot i aquest és secret, sembla que s’imposa el seny. No es podria també aplicar aquest criteri (llibertat i secret) en altre tipus de votacions? Vull dir que si aquesta hagués sigut la fórmula, quin hagués sigut el resultat de, per exemple, la votació de nou sistema de finançament?

P.D:
Analitzem la frase: “Alguns es pensen que per prohibir els toros serem menys Espanya. S'equivoquen”.

És l’ostia!

En primer lloc, si prohibim les corrides de toros, efectivament serem menys Espanya.

En segon lloc, aquesta frase l'ha pronunciat un socialista. I l’esmena a la totalitat l’han presentat els socialistes (i el PP i Cs). Això vol dir que al PSC volen seguir sent Espanya, l’Espanya que som ara. No és cap novetat, però sempre és bo acumular proves d’aquest fet. I del fracàs de l’estratègia promoguda per Esquerra d’arrossegar-los cap a postures més catalanistes. Una més i van...

L’inexistent factor humà al Parlament

2009-12-17T07:52:00.000-08:00

Hi ha una pel·lícula molt coneguda anomenada Jocs de Guerra (WarGames). Segur que tots l’heu vist. L’argument va d’un estudiant que es cola a l’ordinador central que controla el sistema de míssils estratègics dels EUA i està a punt de provocar la III guerra mundial.
La pel·lícula comença mostrant l’escena en que els encarregats de prémer el boto pel llançament d’un míssil reben una ordre, simulada, per iniciar l’atac. Com que no es poden comunicar amb el control central per confirmar l’ordre, han de seguir el protocol i prémer el botó. Es veu com un dels oficials es nega a fer-ho. L’escena és rellevant per la pel·lícula, ja que a partir d’aquest exercici en el que un percentatge del oficials en nega a prémer el boto, els responsables acorden substituir a les persones per uns sistemes automatitzats. Hi ha un general, que discrepa obertament d’eliminar el factor humà en aquest punt de la cadena de comandament. Aquesta escena al principi no s’acaba d’entendre, però al final cobra importància. Quan l’ordinador està a punt de llançar els míssils cap a la URSS, des del control no poden fer res per aturar-ho. Si no s’expliqués l’escena del principi, l’espectador podria pensar: cony! que telefonin als controladors dels silos per dir-los que es una falsa alarma.
Avui, els diputats de CiU al congrés ha votat per error a favor de la LOFCA. No han pensat, s’han limitat a seguir com si fossin màquines les ordres que rebien del “control central”.
Que quedi clar que no ho dic per criticar a CiU en particular. Ha estat un accident i el que avui li ha passat a CiU li hagués pogut passar a qualsevol altre (com de fet ja ha passat altres vegades).
El que vull denunciar és aquest sistema parlamentari en la que els individus (els parlamentaris) només actuen com a màquines programades per obeir ordres del “control central”. Aquest últim, no sempre emet l’ordre adequada.

El dia que facin campanya pel NO

2009-12-16T13:06:00.000-08:00

Hi ha hagut un factor que ha resultat contraproduent per l’èxit de les consultes del passat cap de setmana i ha contribuït a que no hagi hagut la mobilització que alguns volíem per considerar el resultat de les consultes com l’èxit definitiu.

Aquest factor ha estat que no hi ha hagut campanya pel NO.

Els pessimistes, els que consideren que la participació ha sigut un fracàs i els que diuen que no s’ha de convocar ara un referèndum “de debò” perquè no està garantit que el guanyem argumenten que en un referèndum oficial hi hauria campanya pel NO i que ara no l’ha hagut i per això els partidaris del NO no s’han mobilitzat. Argumenten que la campanya pel NO mobilitzarà milers de ciutadans a votar per aquesta opció.

Però jo crec que estan equivocats. Perquè tampoc s’han mobilitzat tots els partidaris del SI. Perquè el dia que hi hagi campanya pel NO, voldrà dir que va de veres i per tant també hi haurà campanya pel SI. Hi hauran eslògans electorals, hi haurà mitins, hi haurà cartells arreu, hi haurà debats, hi haurà talls gratuïts de propaganda a ràdios i televisions i hi haurà espais als telenoticies, a tots els telenoticies, els d'aquí i els d'allà. I se’n parlarà. No serà un debat, serà “el debat”. Les maquinàries dels partits funcionaran a tot drap.

I els polítics no faran com han fet ara la majoria d'ells: uns (els contraris) dient que això de les consultes no serveis per res, que no son vinculants, que son quatre que no representen la majoria. Els altres (els favorables) que si les consultes s’han de respectar, que si s’ha de canviar la relació amb Espanya, que si Catalunya ha de recuperar la dignitat, etc. No podran seguir dient només això. Montilla, Chacon, Corbacho, Zapatero, Rajoy, Sanchez Camacho, Hereu, Castells (?), Tura (?) hauran de dir clarament VOTEU NO. Mas, Carretero, Puig, Puigcercos, Carod, Pujol, Duran (?), Herrera (?) hauran de dir clarament VOTEU SI. Ja no valdrà fugir d’estudi. Ja no valdran declaracions ambigües.

Uns i altres hauran de presentar els seus arguments a la ciutadania. Els favorables a la independència presentaran els seus arguments. Fa temps que molta gent ja està desenvolupant-los. Arguments com els esgrimits per Marc Belzunces en la seva sèrie d’articles dominicals al Bloc Gran, on va analitzar tots els aspectes (demogràfics, econòmics, socials, de llengua, etc) i va arribar a la conclusió que Catalunya independent jugaria a la lliga de països com Dinamarca, Suïssa, Israel, Finlàndia, Àustria o Suècia. O arguments com “com seria l’economia de Catalunya l’endemà de la independència”. O arguments identitaris, com la situació de la llengua o la cultura.

Els favorables al NO hauran de presentar els seus arguments. La veritat és que no se quins presentaran, i no em toca a mi esgrimir-los, però del que si estic segur és que hi haurà un argument que presentaran amb tota seguretat: “l’argument de la por”.

Aquest serà el seu principal argument. Centraran la seva campanya i el seu discurs en les “desgracies” que ens ocorreran si gosem separar-nos d’Espanya. Serà una campanya estil “doberman”. Sense cap argument constructiu. I és contra aquesta campanya contra la que ens hem de preparar i saber respondre.

I llavors, aquest 70% que no va anar a votar el 13-D escoltaran a uns i als altres i hauran de prendre partit. I el prendran havent escoltat els arguments del SI i els arguments del NO. Prendran partit desprès que cadascun dels polítics d’aquest Pais s’hagin pronunciat INEQUIVOCAMENT pel SI o pel NO i hagin fet ús de totes les seves dots de convicció i lideratge per arrastrar a la gent cap a la seva opció. Que hi hagi el debat que molts auguren: Mas demanant el SI i Montilla demanant el NO.

Estic anhelant que arribi aquest moment i comenci la campanya pel NO.

Quan no ets pots fiar ni de ta mare

2009-12-15T02:05:00.000-08:00

Jo el que vull és la independència de Catalunya. Políticament no tinc cap altra aspiració. Vull que els meus fills visquin a un país pròsper, es sentin orgullosos de la seva herència cultural i puguin desenvolupar-se plenament com a persones lliures i gaudir de la vida sense entrebancs econòmics més enllà de les seves capacitats.

Fa temps que m’he implicat activament en la política per tal de contribuir des de la meva modesta aportació a que aquest objectiu s’acompleixi i ho faci el més aviat possible.

La meva aportació es limita a donar suport des del meu modest bloc a Internet i en converses i accions entre el meu cercle d’amistats i coneguts a totes aquelles iniciatives i persones que crec que treballen en la bona direcció.

Però cada vegada aquesta tasca em resulta més difícil, ja que cada vegada que sembla que sorgeix un moviment o unes persones determinades que van en la bona direcció (o que jo al menys crec que ho fan), i d’alguna manera els faig confiança i els recolzo, al final, resulta que l’objectiu de la llibertat de Catalunya passa a un segon terme i surten a la llum altres objectius.

I llavors sorgeix la malfiança. I la malfiança cansa i desanima.

Suposo que és això el que li passa a molta gent i per això ells, els espanyols, acaben guanyant la partida.

Jo malgrat tot intento seguir endavant, perquè l’objectiu que he descrit en el primer paràgraf s’ho val.

Però cada cop em costa més.

Reflexions post 13D

2009-12-14T07:48:00.000-08:00

La primera reflexió que em ve al cap és sobre la “decepció” que ha representat la “baixa participació”. Reconec que jo també soc dels que se’ls ha quedat la cara “de tonto”. M’esperava una major participació i per tant una “victòria per golejada”. Això de guanyar per la “mínima” no m’ho esperava.

Però aplicant un símil futbolístic (ho sento, se que estan molt sobats els símils futbolístics, però van tant be!), podem comparar el resultat del referèndum amb el partit Barça-Madrid de l’altre dia (i el de la primera volta de la temporada passada). El Madrid va venir al Camp Nou amb molta por i va fer el millor partit del que porta de temporada. Va jugar al Barça “de tu a tu”. El Barça per contra, va jugar un partit normalet. No és pot dir que va jugar malament, però de cap manera és va veure el millor Barça. Es podria dir que va jugar “a mig gas”. El resultat 1-0 a favor del Barça. La reacció a Madrid: “Sabor a victòria”. L’any passat va passar el mateix. El Madrid va sortir content del Camp Nou malgrat perdre. Es van confiar i al partit de tornada, quan ens jugàvem la lliga, quan anava de debò, quan havien de guanyar-nos, van encaixar el mític 2-6. Pim, pam.

Fa dies justament donava aquest argument a un company “decebut” pel 1-0. Ara, m’aplico el mateix argument a mi.

La segona reflexió la vull dedicar al lamentable espectacle que ens han donat el Lopez Tena i els de la coordinadora nacional. Considero a Lopez Tena un actiu molt valuós per la causa de l’independentisme i la feina que ha fet a Osona ha estat molt bona i s’ha notat en els resultats. Però dit això, aquest home s’ho hauria de fer mirar. Sembla mentida que una persona “tant intel·ligent” sigui capaç d’anar al dia següent de les consultes i dir el que ha dit donant arguments a l’enemic. A mi em sembla que Lopez Tena té tendència a fer declaracions “en calent” i a muntar-se una pel·lícula ell sol que malgrat pugui ser certa, la seva actitud el fa fotre la pota. Recomano escoltar la seva intervenció al programa l’Oracle del Xavier Graset on va “pixar fora del test”. No se si això de ser notari o d’haver sigut membre del “Consejo General del Poder Judicial” li ha trastocat el seny. Moltes vegades, tenir la raó no et justifica per dir determinades coses. I l’actitud d’en Lopez Tena ha donat un titular a la rata Zaragoza, quan no en tenia cap.

A més, en Lopez Tena ha acusat als membres de la coordinadora nacional de “voler aglutinar independentistes per llançar una nova força política”. No havíem quedat que era això? No havíem quedat que passades les consultes era el moment de fer política al Parlament que és on es poden resoldre aquests temes? Llavors a que estem jugant? O no pretén ell que el partit del que forma part s’apunti al carro? Perquè si no cal una nova força política i amb CiU ja n’hi ha prou per aconseguir els objectius que persegueixen les consultes, “per aglutinar independentistes”, que ho digui clar o que faci que la seva formació política ho digui clar.
O es que el senyor Lopez Tena veu les consultes només com un “divertimento” per tenir distret al personal fins les properes eleccions on al final, només participin les opcions de sempre, proposant el de sempre?

És això, és justament això

2009-12-10T10:01:00.000-08:00

He llegit un fantàstic article escrit per Carme Laura Gil al seu bloc. No puc estar més d’acord amb el que diu.

Al final de l’article diu:

CDC és responsable que Reagrupament hagi d'existir. CDC és el partit majoritari i ,malgrat que és format per molts independentistes, els discursos, les opinions dels seus dirigents es mouen en la plàcida ambigüitat, com en el conte de la infantesa: "potser sí, potser no, potser sí que independentista fóra jo". Com si negligís que la seva força ,fonamentada en la credibilitat, podria aconseguir que la nostra societat assumís el nou futur.

És justament això. Quan l’Artur Mas diu que ells tenen enquestes que diuen que el NO guanyaria un referèndum per la independència i es queda tant ample, com si no anés amb ell, està defugint la seva responsabilitat. Ell encapçala el partit majoritari a Catalunya i sap (com ho sap tothom, Montilla inclòs) que la única solució per resoldre els problemes de Catalunya passa per aconseguir un estat propi. I ell sap que depèn de Convergència i del seu discurs que molta gent surti definitivament de l’armari autonomista. Sap que Convergència te la força per aconseguir que la societat catalana assumís el nou futur.

Com algú va dir en un comentari a un post anterior: “Artur, ja és hora de que decideixis si vols ser un polític oblidat i superat per el seu temps o vols ser el primer President de Catalunya?”

Celebro que ja s’alcin veus al si de Convergència que denunciïn l’actual situació. I no ho celebro per que vull mal per Convergència, sinó al contrari. Perquè vull que la força de Convergència sigui el revulsiu definitiu que ens faci aprofitar el moment actual, absolutament favorable per aconseguir l’estat que fa 300 anys que anhelem.

La bomba seria que Laporta es fes d’Unió

2009-12-05T02:03:00.000-08:00

Fa temps que s’especula sobre el futur polític del president del Barça Joan Laporta. Des de que va participar a la manifestació de la Diada ha mantinguts flirteig amb Reagrupament i Esquerra principalment i amb Convergència més dissimuladament. Que la figura de Laporta seria un factor clau a les properes eleccions està més que demostrat amb el atacs que rep de la “caverna mediatica”. La opinió de tots aquest “periodistes” és el termòmetre que mesura la rellevança política del personatge. I si fem cas del volum d’exabruptes, la rellevança de Joan Laporta és de primera índole.

Jo si fos el president del Barça i vulgues fer alguna cosa de profit, si vulgues revolucionar realment la política d’aquest Pais, em faria d’Unió i li disputaria el liderat a Duran.

Contra la manca de confiança, responsabilitat politica

2009-12-03T16:45:00.000-08:00

He estat repassant el resultat de l’enquesta publicada a l’AVUI i hi ha una dada que m’ha cridat moltissim l’atenció.

A la pregunta En un referèndum democràtic per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?, un 50,3 % de la població enquestada respon que votaria a favor. A continuació, es presenten els resultats segons el lloc de naixement. Sembla natural que entre els nascuts a Catalunya hi ha una majoria encara més gran que votaria a favor (57,1%) que als nascuts a la resta de l’Estat (32,6%). En quan a votar en contra, també existeix aquesta diferencia: 14,9% entre els nascuts a Catalunya per 26,2% entre els nascuts a la resta de l’Estat. Això sembla del tot lògic i raonable.

El que no em sembla gens lògic és el que es respon a la pregunta Creu vostè que Catalunya arribarà a ser independent algun dia? El 58,1% diu que No mentre que els que creuen que si que s’aconseguirà son només el 31,1%. El més al·lucinant be quan es detalla la resposta per lloc de naixement. Dels nascuts a Catalunya, el 28,1% diu que si i el 63% diu que No, que no s’aconseguirà la independència. En canvi, entre els que han nascut a la resta de l’Estat, els que creuen que s’aconseguirà son el 29,8% i els que diuen que no son el 55,6%. Si mirem les dades dels nascuts a la resta del mon (Europa i mon) encara son més els que diuen que s’aconseguirà i menys els que diuen que no.

Això és demolidor! Tenen més confiança o temença (el contraris) que s’aconseguirà la independència els “nous catalans” que els “catalans pota negra”! Els catalans volem, però no creiem que sigui possible.

Es increïble i decebedor. Desprès, als que critiquem les declaracions d’Artur Mas se’ns acusa ser irresponsables i confondre la “realitat del Pais”. El que hauria de fer l’Artur Mas i la gent de Convergència és deixar d’una punyetera vegada aquest derrotisme que només fa que els catalans acotxem el cap i no creguem en nosaltres mateixos. Els espanyols (i els estrangers) tenen més clar que nosaltres mateixos que algun dia serem independents. Jo el que demano a la gent de Convergència és que des de la seva responsabilitat, comencin a canviar el discurs fatalista per un de guanyador. Hem d’aconseguir que la confiança dels catalans augmenti si volem sortir victoriosos. Si be crec que poc a poc aquesta confiança anirà augmentant, els dirigents de CiU tenen la responsabilitat que aquest procés s’acceleri, guanyant un temps preciós que al final potser ens farà falta.

És ben trists que entre els que creiem que Catalunya serà algun dia independent, només 12,1% creiem que ho serà d’aquí a cinc any. El 41,8% creu que serà d’aquí a 20 any i el 41,9% creuen que no ho veuran els seus ulls.

La primera condició necessària per aconseguir una cosa, és creure que es pot aconseguir. El discurs de Reagrupament va encaminat a fer creure a la gent que és possible. El discurs de Convergència no. Pot ser malgrat el discurs de Reagrupament no serà possible, però amb el discurs actual de Convergència segur que no serà possible.

Nota: Edito per destacar l'article que acabo de llegir de la Patricia Gabancho que s'ha fixat amb el mateix que jo. Diu "I que trencar aquest mecanisme, despullant un per un els mites en què avui creuen els catalans -el meu pròxim llibre va d'això-, és fonamental per poder-nos-en sortir". I que ho hagis de dir tu i no altres?

Mites i llegendes

2009-11-28T02:46:00.000-08:00

Hi ha un mite majoritàriament acceptat per la classe política d’aquest Pais que diu que encara no hi ha una majoria social favorable a la independència. Segons aquesta tesi, no es pot convocar un referèndum d’autodeterminació perquè hi ha perill real de perdre’l i no es poden adoptar postures clarament independentistes perquè hi hauria una fugida de votans cap a alternatives “no radicals”.
Es manega una xifra. La màgica xifra del 35% de la població favorable a la independència que més o menys es manté estable al llarg de totes les enquestes fetes i desfetes. Se’ns diu que amb un 35% no ni ha prou i que hem d’esperar més i hem de fer esforços per a que aquesta xifra augmenti. Es curiós que malgrat això que es diu, els “esforços” que els partits polítics fan per que la xifra augmenti son més aviat minsos. Però això és un altre tema.
Jo crec que hi ha indicis que indiquen que aquesta majoria existeix i està fortament consolidada.
Per mi el primer indici és la pròpia actitud dels espanyols i concretament de la classe política i mitjans de comunicació espanyols. Tota aquesta gent manega informació que els indica que si, que el dia que els catalans decideixin convocar el referèndum, el resultat seria favorable a la “secessió” (bonica paraula emprada últimament pel TBO i altres). Sinó, no s’explica aquesta opressió tan sistemàtica i aquesta negació a qualsevol pas endavant en termes d’autogovern. Seria intel·ligent per part dels espanyols donar “peixet” als catalans per tal de calmar-los. Si no opten ni tant sols per acceptar aquest Estatut de pa sucat amb oli és perquè saben que si ens donen la ma, acabarem agafant el braç. Ells ho saben i molts de nosaltres no.
El segon indici és el fracàs del tripartit. Que la combinació d’una força amb ampli suport a ajuntaments i amb experiència de govern com el PSC i una força “catalanista” com Esquerra hagin segut incapaços en quasi dos legislatures d’engrescar al personal i configurar una majoria estable demostra que els catalans volen “alguna cosa més”. Han tingut totes les eines al seu abast: governar les institucions clau, controlar els mitjans de comunicació, etc i han fracassat.
I aquí enllacem amb el tercer indici, les perspectives electorals de Convergència i Unió. Si el fracàs del tripartit fos conseqüència d’una mala gestió dels partits que el conformen més que de l’oferta que ens pretenien vendre, es a dir un “catalanisme moderat”, no interesa a la gent, seria normal que CiU es configurés com a alternativa sòlida. Però no. Si be sembla ser que CiU guanyarà les properes eleccions, no sembla ara per ara que hagi d’arrasar (que seria lògic vist el fracàs del tripartit). Tots aquests anys han sorgit multitud de veus critiques amb la tebiesa convergent. S’han constituït multitud de plataformes, la iniciativa de la “Casa Gran” s’ha quedat només amb l’estructura de formigó i sense acabar (per cert, com moltes altres cases a aquest País) i una força nova va adquirint protagonisme: Reagrupament.
El quart indici aviat deixarà de ser indici per adquirir la categoria de fet consumat. Em refereixo a les consultes convocades arreu del País per al proper 13 de desembre. Vist el que va passar a Arenys, el resultat pot ser ja definitivament el fet que enterri el mite per sempre més. Els catalans apostem majoritàriament per la independència. Els catalans volem un estat propi. Molts encara no ho sabem. Pot ser esperen que els ho digui algun polític. Desprès del 13 de desembre serà només Joan Carretero i la gent de Reagrupament o hi haurà algú més que també s’apuntarà? Jo espero que si. Seria el moment. I no parlo d’Esquerra EVIDENMENT.

Les segones intencions

2009-11-27T00:30:00.000-08:00

Si ens parem a pensar, la iniciativa dels 12 diaris editats a Catalunya (no confondre “editat a Catalunya” amb “català”) de publicar una editorial conjunta a favor de l’Estatut i pressionant al TC és ben estranya. Perquè a unes empreses privades a les que en el fons això de la constitucionalitat de l’Estatut ni els va ni els ve en mullen tant políticament parlant? Segur que algú sortirà amb el rotllo de si la implicació de la societat civil i totes aquestes xorrades, quan tothom sap que precisament la premsa escrita de “societat civil” en te poc i més aviat és un instrument al servei de la classe política.
Hi encara ho fa més sospitós quan els rumors apunten que la iniciativa (i la redacció) de l’editorial va partir dels directors del Periodico i La Vanguardia i que els altres diaris només van publicar-lo i prou.
A mi el que em sembla és que la situació provocada pel retard de la sentència i les filtracions que indiquen que de la retallada de l’Estatut no és salvarà ni el preàmbul ha fet que Catalunya sigui una autèntica olla a pressió. La classe política i en especial el PSC tenen pànic a que quan això exploti la revolució sigui total. L’editorial no és més que un intent de canalitzar i intentar controlar tanta pressió. Els diaris del règim s’han prestat al joc perquè també el va la vida. Ara, amb l’status quo actual del model regionalista, tenen garantida la supervivència (via subvenció) i la rellevança. En un context de revolució i canvi de règim unit a la precarietat econòmica del moment la incertesa per la viabilitat de “Periodicos”, “Vanguardies”, “Avuis”, etc és més que evident.
Però pot ser hi ha hagut un error de càlcul en tot això. Jo veig que la iniciativa del director del Periodico ha anat massa lluny. Fins i tot percebo que ha agafat a contrapeu als socialistes i a Montilla al cap davant. La pressió acumulada és tal que aquesta petita escletxa provocada per alleugerir-la pot esdevenir incontrolable. La reacció del espanyols ha estat furibunda. La “caverna mediàtica” ha atiat el sentiment anticatalanista fins la nàusea i en aquest context, el resultat de tot plegat pot ser contrari al que els autors de la iniciativa pretenien. D’aquí a poc més de dos setmanes, 700.000 catalans estan convocats a les urnes per votar per la independència de Catalunya. En dos setmanes encara pot passar de tot i fins i tot el govern de Madrid pot tenir la temptació de suspendre les consultes amb qualsevol excusa legal, però facin el que facin, el procés ja no te aturador.
La veritat és que jo no crec que la iniciativa presa pels diaris tingués en el seu origen una intenció tant lloable com la que ens volen vendre. Ho veig més com una maniobra per preservar interessos corporativistes de premsa i classe política. Però el que passa és que la situació és tant tensa que els “efectes secundaris” poden ser encara més importants que els efectes que és volien provocar. I espero que siguin beneficiosos per Catalunya, es a dir, que ens acostin un pas més a la independència.

P.D: M’he pres la llicència de titular aquest post igual que el bloc del retrobat company Joan Arnera. Ell al seu bloc encara és més contundent respecte a aquest tema.

Alegria i vergonya

2009-11-25T11:25:00.000-08:00

Avui he sentit una profunda alegria quan he escoltat les paraules que l’eurodiputada nacionalista gal·lesa Jill Evans ha pronunciat en el ple del Parlament Europeu i en presencia del president de la Comissió José Manuel Durão Barroso.

Jill Evans ha dit: “El diumenge 13 de desembre uns 150 municipis de Catalunya faran un referèndum sobre la independència respecte d'Espanya. Com pensen respondre a això? Serà un tema en l'agenda del Consell? Realment ho dubto, però ho hauria de ser. Europa canvia, i espero que el nou president ho reconegui i hi respongui”.

Això demostra quan errats estan els que afirmen que el referèndum d’Arenys i els que es celebraran el proper 13 de desembre son “irrellevants”.

I també he sentit vergonya. Vergonya de que aquesta declaració, davant del màxim responsable de la Comissió Europea i interpel·lant al nou president de la UE no l’hagi fet cap dels representants escollits per nosaltres les passades eleccions. Perquè no hem sentit dir res a Oriol Junqueres? I al Ramon Tremosa? Ah! Estan ocupats demanant l’oficialitat del català a Europa o vetllant perquè el corredor mediterrani sigui això, mediterrani. I jo pregunto: tot això no seria més fàcil d’aconseguir amb un Estat propi? Doncs a que esperem per reivindicar-lo?! Ens diuen que Europa no és el lloc per reivindicar aquestes coses, i resulta que ho fan altres. Vergonya.

Resistència a l’individu

2009-11-23T13:47:00.000-08:00

Fa molt temps que vaig elaborar una teoria. Com totes les teories, en principi era una hipòtesi i a mesura que passa el temps vaig trobant cada cop més proves que la validen com a certa.

En síntesi, la meva teoria el que diu és que la bondat d’un sistema és pot mesurar per la seva resistència a les accions d’un individu. Un sistema és millor que un altre en la mesura que és “més resistent” a les accions individuals d’una persona o d’un grup reduït de persones. Es a dir, un sistema és bo si funciona de manera més o menys estable amb independència de les accions d’un individu i no és bo si depèn o fluctua en funció del que facin les persones que en formen part.
Vaig elaborar la meva teoria quan va caure el comunisme. La meva ment adolescent és preguntava com podia ser que un sistema en teoria basat en promoure la igualtat i la justícia social havia segut vençut per un sistema basat en el “lliure mercat”, és a dir en l’egoisme de cada individu participant per aconseguir el guany propi. La resposta que em vaig donar és que a diferencia del comunisme, el capitalisme és un sistema més “resistent a l’individu”. El funcionament del comunisme és basava en la bona fe de les persones. Els treballadors havien de dedicar els seus esforços pel be comú, els planificadors havien de determinar el que era bo per la gent en cada moment i els mandataris havien de governar amb justícia i equitat. Però no hi havia cap control per evitar que els treballadors estalviessin esforços, els planificadors és pleguessin a interessos particulars i els governants es deixessin arrossegar per l’eròtica del poder i esdevinguessin tirans. El sistema no estava protegit contra les accions dels individus. Com resultat de l’invent, fa pocs dies es va commemorar vint anys de la seva caiguda. Des de llavors, sempre he cregut que qualsevol sistema basat en el “bonisme” (la bona fe dels individus) està condemnat al fracàs. Tard o d’hora les accions dels individus el faran caure.
Per tant, quan veieu enfrontar-se dos sistemes, al final el que resultarà guanyador serà aquell que depengui menys de les accions individuals dels seus membres.
I ara bé el que ens interessa. A Catalunya tenim dos “sistemes” enfrontats: Els unionistes, partidaris de Catalunya com a regió d’Espanya i els sobiranistes, partidaris de Catalunya com a estat independent dins la Unió Europea. Qui guanya la partida? Doncs de moment guanya la partida el sistema unionista. I perquè? Doncs perquè el sistema unionista és “resistent a l’individu”. Els unionistes tenen una màxima per sobre de tot i aquesta no és una altra que la “Unidad de España”. Duran tres-cents anys han hagut governs de dretes, governs d’esquerres, monarquies, dictadures i fins i tot repúbliques, però mai cap individu ha gosat fer prevaler cap ideologia per sobre del be més preuant. La història passada te molts exemples, però no cal anar tant lluny: Que no van pactar el PSOE i el PP el govern a Euskadi? O més a prop encara, que no van pactar el PSOE i el PP la permanència del Ministerio de Defensa a consorci de gestió del Castell de Montjuïc?
Els sobiranistes en canvi, s’encaparren en fer prevaler l’individu per sobre de l’ideal. D’exemples, milers. Des de l’enfrontament fratricida i absurd entre CiU i Esquerra, incapaços de pactar pel be del País, fins a les vanitats personals de personatges com Lopez Tena, Carod, etc. L’últim i patètic exemple d’enfrontament d’individus depreciant totalment la causa del sobiranisme l’hem trobat aquesta setmana al BGS, on un enfrontament personal està fent perillar un espai de reflexió d’on han sortit iniciatives tant positives com la manifestació de 10mil a Brussel·les o la ILP per l’autodeterminació, embrió dels referendums d’autodeterminació.
A veure, sobiranistes tots, partidaris de la independència de Catalunya. Que com a individus no importem un rave. Que no importo ni jo, ni tu (estimat lector), ni Mas, ni Carretero, ni Laporta, ni Puigcercòs, ni ningú. Que el que importa és el sistema. El que importa és que Catalunya esdevingui estat lliure i sobirà. Deixem d’enfrontar-nos. Deixem de fer el ridícul, cony!

Pactes. Per a que?

2009-11-19T13:47:00.000-08:00

Que ja estem en plena campanya electoral, és més que evident. La legislatura esta esgotada i si no s’avancen les eleccions és perquè les perspectives electorals del tripartit son patètiques i per tant, s’ha d’apurar i tirar de “sou públic” fins al final.
De tota manera, com que les eleccions seran d’aquí a poc menys d’un any com a molt tard, els principals líders dels partits polítics ja han començat els moviments per “posicionar-se”.
Una de les característiques del sistema polític català és precisament el multipartidisme. Afortunadament (segons la meva humil opinió) no existeix el bipartidisme ni un partit clarament majoritari i això obliga a qui vulgui governar, a pactar amb altres partits. Ha passat en les tres últimes legislatures i amb quasi total probabilitat passarà desprès de les properes eleccions.
Per tant, un dels àmbits de posicionament dels partits és la “política de pactes” post electorals. Per les declaracions d’uns i altres, podríem establir com a pactes possibles: CiU-PSC, CiU-PP, CiU-Esquerra pel que fa a les possibilitats de CiU. També seria possible PSC-CiU, PSC-Esquerra-ICV o PSC-PP si ho mirem des de la perspectiva dels socialistes o Esquerra-CiU i Esquerra-PSC-ICV segons els republicans. No hi poso Reagrupament pel mig de moment.
Excloc del meu anàlisi el PSC, perquè en realitat és el PSOE i per tant un partit espanyol. Vull parlar solament dels partits catalans, es a dir, els partits que se suposa que tenen com a únic objectiu el benestar i el progrés de la gent que viu i treballa a Catalunya.
De moment al Parlament n’hi ha només dos d’aquests partits: CiU i Esquerra. Tot i que el més lògic seria que aquests dos partits pactessin, donada la seva condició de partits “d’estricta obediència catalana”, sembla que aquest pacte és del tot improbable. Sembla que els dirigents de CiU no “tanquen” portes a pactar amb el PP o amb el PSC, i malgrat voler semblar “equidistants”, els dirigents d’Esquerra saben que si suma, el tripartit es reeditarà sense cap altra consideració. Perquè CiU vol pactar amb el PP o amb el PSC i Esquerra vol pactar amb el PSC?. El que faria Esquerra pactant amb el PSC ja ho hem vist: el “desplegament” d’un Estatut de pa sucat amb oli, el pacte d’un “sistema de finançament” que perpetua l’espoli fiscal, el retrocés de la llengua i cultura catalana gràcies a la “gestió” dels mitjans públics de comunicació, etc, etc, etc.
I que faria CiU pactant amb el PP o amb el PSC? Que faria de diferent CiU amb el suport de partits “d’obediència espanyola”. Podria eliminar l’espoli fiscal aconseguint per exemple el concert econòmic? Aconseguiria que l’Estatut es desplegués íntegrament i amb totes les competències sense interferències i retallades? Aconseguiria que la llengua i la cultura catalana fossin tractades per igual a tots els àmbits? Ho aconseguiria per sempre més? Aconseguiria “blindar” els hipotètics èxits aconseguits i fer-los persistents en el temps?
Perquè aquesta és la qüestió. Que s’aconsegueix pactant amb partits espanyols? Que s’aconsegueix “sent decisius” al parlament de Madrid? Doncs només una “temporada” per exercir el poder, aconseguir algun avanç que a la mínima oportunitat els espanyols s’encarreguen d’arrabassar-ho. Per això serveix pactar amb els espanyols: per prolongar una mica més l’agonia de Catalunya i donar als espanyols la possibilitat d’escanyar-nos una mica més.
A les properes eleccions només hi haurà una candidatura que garanteix que sota cap concepte pactarà amb cap partit espanyol. Que no bescanviarà poder a canvi de submissió. Reagrupament ho garanteix. Poden CiU o Esquerra dir el mateix?

Encara els queda una carta per jugar

2009-11-17T08:56:00.000-08:00

Quan ja no passi per més. Quan ja hagin esgotat tots els terminis. Quan ja s’arribi a cotes de ridiculesa pròpies de record mundial. Llavors, encara els quedarà una carta per jugar: Renovar els membres del TC que ja haurien d’haver cessat fa molt temps i tornar a començar.

La qüestió és que no és publiqui la sentència abans de les eleccions al Parlament i per tant no “enterboli” la campanya del tripartit i en especial la del PSC.

I el més greu no és això. El més greu és que ho faran gràcies a la complicitat d’Esquerra. Aquesta “cosa” que s’autoanomena independentista però que no serveix ni “pa tacos d’escopeta”.

Per cert i canviant de tema. Cabòries meves. No serà el vertader motiu de boicotejar l’acte de Reagrupament al Sant Jordi el dia de Sant Jordi del 2010 en que aquesta data podria coincidir amb la campanya electoral? No la “campanya” en la que estem immensos, no, sinó la de debò. Qui és pot arriscar a veure un Palau Sant Jordi, ple d’estelades i amb mes de 15.000 persones cridant Independència i Democràcia en plena campanya electoral? Dels partits actuals, cap ni un.

Escissió? Potser si, però quin és el problema?

2009-11-14T15:05:00.000-08:00

Ahir el diari avui va publicar un article d’en Vicent Sanchis anomenat “Els punts dèbils de Reagrupament”. En aquest article, l’autor apunta com un dels principals punts dèbils el fet que es percebi Reagrupament com una escissió d’Esquerra Republicana i afegeix que “I no cal ser doctor en politologia per recordar què va passar amb la primera gran escissió dels republicans” referint-se sens dubte al Partit per la Independencia del Colom i la Rahola.
Aquest argument no és original d’en Sanchis. L’hem escoltat múltiples vegades. Sembla que ser una escissió (del que sigui) ha de ser per força negatiu.
Abans de continuar, cal dir que jo tampoc estic d’acord en que Reagrupament sigui una escissió d’Esquerra. Es cert que Joan Carretero i molts dels seus associats venim d’ERC, però n’hi ha molts més que venen de CDC o que mai han militat a cap partit. En tot cas, si és vol definir Reagrupament con una escissió, jo el definiria com una “escissió del catalanisme polític parlamentari”. Reagrupament, conceptualment, és una escissió d’Esquerra i de CiU a parts iguales. És una escissió de la manera de fer política dels partits nacionals actualment.
I tornat al fil original de l’article, comparar Reagrupament amb el PI és un argument molt gastat. Es diu: “En el seu dia, el PI es va separar d’Esquerra i va fracassar estrepitosament i per tant això li passarà a Reagrupament” i es repeteix com si això fos la segona llei de Newton, però la política no és una ciència exacta. Ni Reagrupament és com el PI ni el context en el que es va produir l’escissió del PI és el context polític actual.
Avui en dia, Esquerra és un partit en plena decadència. És un partit “apestat”, perquè definir-se com a independentista i no parar de perdre vots quan l’independentisme no para de pujar és per fer-s’ho mirar. I en aquest context, ser una escissió d’una cosa que es desintegra, si s’aconsegueix donar la imatge que Reagrupament s’emporta “les coses bones” i a Esquerra romanen les “coses dolentes”, el que alguns veuen com un punt feble, pot esdevenir un punt fort.
Al 2003 i desprès a les eleccions al parlament de l’Estat Espanyol, ERC (era com es deia llavors) va aconseguir uns resultats espectaculars. Havia de créixer i arribar a desbancar a CiU com a referent del catalanisme polític. Un munt de gent els va votar. Alguna cosa va portar a que aquesta gent diposités la seva confiança en ERC i “aquesta cosa”, es a dir, l’esperança que ERC portes a Catalunya a la independència i a la regeneració política encara roman en la majoria d’aquests catalans. La prova que això és així és que les enquestes diuen que l’independentisme i la decepció amb el sistema polític actual no paren de créixer.
Hi ha molta gent que renega absolutament d’Esquerra i recela profundament de CiU (com ja ho van fer al 2003). Reagrupament ha d’aconseguir que si la gent la percep com una escissió, en tot cas l’ha de considerar la “bona escissió”.

Xeic, reagrupat!

2009-11-14T03:30:00.000-08:00

Reagrupament al Montsià s’ha posat en funcionament i necessita quan més gent millor. Si vols la independència de Catalunya, si vols la regeneració de la democràcia al nostre País, si vols que tot això és faci mitjançant la presentació d’una candidatura transversal a les properes eleccions i si a més ets de la comarca del Montsià, xeic! reagrupat!

A Reagrupament al Montsià ja tenim correu de contacte, pàgina web i grup al facebook. Participa.

No n’hi ha prou en queixar-se i lamentar-se que vivim a una comarca abandonada per les administracions a la seva sort. Ara pots fer alguna cosa més. I creu-me, ningú ho farà per tu.

I de l’elecció del President, que n’hem de fer?

2009-11-11T08:51:00.000-08:00

Sembla que s’ha obert el “debat” sobre la llei electoral catalana. Avui els mitjans en vam plens. Que si Montilla diu una cosa, que si Castells en diu una altra (Ai Castells, Castells), que si CiU vol acabar amb les llistes tancades, que si Esquerra calla (son les 17:41 i encara no he llegit que hagin dit ni piu). En fi.

A menys d’un any de les eleccions i amb la necessitat de 90 vots a favor, tot quedarà en foc d’encenalls. Ara debaten, desprès s’acusaran mútuament de la responsabilitat del fracàs.

Però jo no volia parlar d’això. Volia parlar d’un altre aspecte de la llei electoral de la que ningú ha parlat fins ara (i dubto que ho facin). De l’elecció del President. Seguirà escollint-lo el Parlament? I la separació de poders entre legislatiu i executiu com queda?.

El president de la Generalitat, la màxima autoritat del Pais, l’hauria d’escollir els electors en sufragi directe i si cal a doble volta. És com ho fan per exemple a França o als EUA. És la única manera d’evitar presidències “legals” però il·legítimes. És la única manera 100% democràtica.

Destrempant al personal

2009-11-09T03:31:00.000-08:00

Quan jo era jove i em dedicava a l’activitat de “lligar a les discoteques”, hi havia un tipus de noia de la qual s’havia de fugir si no es volia “prendre mal”. Eren les anomenades “escalfabraguetes”. Es caracteritzaven per posar molt d’interès en els actes previs de la “parada nupcial”, es a dir, miradetes, balls sensuals, picades d’ull, etc, etc, però a l’hora de la veritat, quan “s’havia d’anar al gra”, tot eren excuses i fugides. Hom havia perdut el temps dedicant esforços basant-se en els “falsos missatges” emesos i havia perdut oportunitats pot ser no tant clares però que haguessin acabat “positivament”.
CiU és el partit “escalfabraguetes” del sobiranisme. Un cop més, i per si de cas algú encara ho dubtava, l’Artur Mas s’ha tret el pot de bromur de la butxaca i ha afirmat que CiU no donarà suport a cap referèndum d’autodeterminació els propers 4 anys. Això si, “a títol personal” ell votaria que si en el cas que “algú” el convoqués.
El motius per justificar aquesta actitud son els de sempre: “Avui en dia no hi ha una majoria clara per plantejar el referèndum”, “portaríem a Catalunya a una derrota” i “Els temes de la independència i l'autodeterminació són molt importants, però no oblidem que la primera prioritat és superar la crisi i aixecar el país”.
A part de que no se com pretén CiU “superar la crisi i aixecar el país” sense eliminar el dèficit fiscal i totes les mesures hostils i de laminació de les competències i de la identitat catalana que venen de l‘Estat espanyol, demano a Artur Mas que sigui coherent i ordeni als militants del seu partit que “perden el temps”, com per exemple l’Alfons Lopez Tena, Angel Colom i altres i s’oblidin dels temes de la independència i l’autodeterminació i es dediquin al que “és prioritari”. En una paraula, que deixin d’enganyar als electors.

Esquerra, el vostre sistema tampoc és bo.

2009-11-07T14:41:00.000-08:00

Cada cop que és revifa l’etern debat sobre el finançament dels partits polítics (periòdicament sorgeix algun escàndol que ens recorda que aquest problema no esta resolt), Els dirigents d’aquest partit anomenat Esquerra (abans ERC) aprofiten per “treure pit” i exhibir uns “aires de superioritat moral” que no s’avenen a la realitat.
L’últim exemple l’acabo de llegir al Singular. Sembla que en el marc del Consell Nacional del seu partit celebrat a Perpinyà en Puigcercòs a demanat a CiU i al PSC que canvien el seu sistema de finançament. Pel que llegeixo, ha dit que CiU i PSC "han d'estar disposats a introduir canvis" i ha recordat que ERC no accepta donacions externes perquè "comportaria tenir hipoteques" i ha afegit que "cada vegada que un partit català condiciona les seves decisions a favor d'altres, no només fa un flac favor a la democràcia, sinó també a Catalunya".
En aquest cas a l'article no llegeixo que ho hagi reivindicat explícitament, però sempre que surt el tema del finançament, els dirigents d’Esquerra reivindiquen com el millor sistema el seu sistema de finançament, es a dir, la carta financera. Recordem que la carta financera consisteix en que tots els càrrecs públics que ho son gràcies a Esquerra, han d’aportar una part del seu sou per finançar el partits.
Aquest sistema no solament no es bo, sinó que l’experiència d’aquests anys de govern tripartit han demostrat que és nefast.
En primer lloc, aquest sistema no deixa de ser un sistema de finançament a costa del diner públic. Si només estiguessin sotmesos a la carta financera els càrrecs electes, encara es podria justificar. Els càrrecs electes, com el seu nom indica els escullen els electors. Potser els noms no els decideixen degut al sistema de llistes tancades, però com a mínim si que decideixen el nombre. Però resulta que la carta financera s’aplica als càrrecs polítics designats per Esquerra al govern i aquí trobem la primera aberració: A Esquerra li interessa que hi hagin quan més càrrecs polítics millor. No importa si son o no necessaris. Les administracions governades per esquerra s’omplin de personatges dedicats a feines esotèriques com per exemple “Coordinador de Desplegament Territorial i de Relacions Institucionals de la Secretari General de l’Esport”.
I la segona aberració d’aquest sistema de finançament és la dependència que te el partit per mantenir-se al govern (i per tant mantenir tot aquest exercit de “contribuents”) peti qui peti. Quan algú forma part d’un govern de coalició i sobre tot quan no se és part majoritària d’aquest govern, el seu mitjà de pressió per fer valer els seus punts de vista davant els altres membres de la coalició és precisament la possibilitat de trencar aquesta coalició i acabar amb el govern. Al tripartit, el PSC i Iniciativa saben molt bé que Esquerra pot dir el que vulgui, però que mai trencarà el govern, perquè no només està en joc el sou dels membres del govern, sinó que en depèn tot l’aparell financer del partit. Com es pot ser decisiu amb aquesta hipoteca?.
Així que, senyor Puigcercós, no us feu el “xulo”, no marqueu paquet, perquè el vostre sistema de finançament si que “comporta hipoteques” i “condiciona les vostres decisions” i per tant, “fa un flac favor a la democràcia i també a Catalunya”.

Prietas las filas

2009-11-06T08:44:00.000-08:00

El president de la Generalitat avui ha donat explicacions. Diu que “El Govern de Catalunya també està preparant un paquet de mesures i de reformes normatives per fer encara més difícil l’acció dels corruptes en l’espai públic. Un cop més: Fets i no paraules!”. Però aquestes declaracions no les fa en tant que president del Govern de la Generalitat, sinó com a “primer secretari del PSC”. No es dirigeix al conjunt de la ciutadania, sinó només es dirigeix als seus. Un cop més no dona la cara.

També diu que: “donarem noves passes per assegurar la nostra tolerància zero davant la corrupció i ens comprometrem amb un nou contracte de servei públic amb la ciutadania, que reforçarà la transparència, la rendició de comptes i el compromís personal dels representants públics del PSC”. Vol dir que per fi expulsaran a Josep Maria Sala, comdemnat pel cas Filesa? Segur que no.

Acaba la seva carta amb el següent: “espero comptar amb tu, amb el teu suport i les teves idees. Els mesos que vindran reclamaran molta energia col·lectiva. La determinació i la convicció ens ajudaran a aconseguir tots els nostres objectius”. Que vol dir això? Doncs que el màxim dirigent del PSC toca el xiulet. Tots firmes! Prietas las filas. Que ningú es desvií, que ningú faci ximpleries, que ningú faci el Castells.

Oooooh! Que pena!

2009-11-03T08:23:00.000-08:00

En Zapatero ja no podrà emular al seu antecessor i posar els peus damunt la taula d’Obama. El president Txec ha ratificat el tractat de Lisboa. Això significa que aquesta farsa de polític no exercirà de president de la Unió Europea. Imagineu, a Europa fins i tot prefereixen al Toni Blair abans que al Pinotxo!!.

I ara com farà per demostrar les seves dots de gran estadista internacional?

“El govern espanyol ja ha expressat la "profunda satisfacció" per la signatura de Klaus”

Mentira!!!

Els sociates fan aigues per totes bandes.

Disfruteu de l'espectacle amics.

Que hi ha darrera d’aquesta aposta socialista per la sociovergència?

2009-11-03T01:15:00.000-08:00

L’article del Toni Bolaño no deixa de ser molt significatiu. Aquesta “sobtada” aposta per la sociovergencia dels socialistes, fins i tot a costa del “sacrifici” del Montilla, per mi és revelador de fins a quin punt la desesperació s’ha apoderat dels inquilins de Nicaragua.
Vistes les enquestes publiques publicades aquest diumenge i les “privades” que s’han filtrat aquests dies, la derrota del tripartit és inevitable. Els socialistes, vist la poca rendibilitat que els ha donat els “èxits” aconseguits fins ara (hi ha algú que encara parli del “fantàstic” sistema de finançament?) estan actuant a la desesperada. La jugada d’engegar el ventilador contra CiU aprofitant el cas Millet els ha sortit malament. Hi ha tanta merda, que un cop posat en marxa, el ventilador ha començat a esquitxar a tothom i el cas Pretòria ha demostrat que si “s’estira de la manta”, com va dir en Pujol, poden prendre mal tots.
A l’article del Bolaño és poden llegir “entre línies” moltes coses. M’agradaria destacar algunes frases. Diu a l’article “...el cas Santa Coloma pot provocar un terratrèmol encara més gran que el cas Palau...”. Que vol dir això? Que només coneixem la punta del iceberg?. Vol dir en Toni Bolaño que coneix l’existència de més persones implicades i que si s’acaba coneixent, la desfeta al PSC serà immensa? Jo interpreto que si.
També diu que “Els partits menors com ara Ciutadans o Reagrupament ho tenen difícil per entrar al Parlament però encara no han dit l’última paraula. Sobre tot, esperant la decisió definitiva de Laporta...”. Es significatiu. Malgrat vulguin treure importància a Rcat, son ben conscients de la força que està adquirint. Tenen por de Rcat i tenen por de Joan Laporta. Molta por.
Malgrat que Jose Zaragoza s’ha encarregat de desautoritzar a Toni Bolaño, no hi ha cap dubte que el fet que aquest últim fos estret col·laborador de Montilla i de l’actual direcció dona a les seves paraules una rellevança que no es pot negar o amagar. Si Bolaño diu el que diu, ho diu perquè a Nicaragua se’n parla.
Per acabar vull afegir dos interpretacions personals més del contingut de l’article. La primera és que aquesta aposta per la sociovergencia pot ser també una tàctica per desmobilitzar a l’electorat de CiU que degut a la sospita de que aquest pacte CiU-PSOE es pugui editar, optin per quedar-se a casa. Crec que CiU haurà de comprometre’s més, deixar l’ambigüitat i negar inequívocament la possibilitat de la sociovergencia.
La segona és el paper d’Esquerra en tot això. Sembla clar un cop més (i van dos) que Esquerra ha fet el paper del “tonto útil” a dins del tripartit. Tota la legislatura essent lleials al tripartit, “l’aposta estratègica”, i sembla que el PSC ja dona per acabada aquesta relació. Puigcercòs te raó. Esquerra esdevindrà equidistant. Equidistant en l’oblit. Esquerra no servirà per res, ni per CiU ni pel PSC.

Desesperació sociata

2009-11-01T15:14:00.000-08:00

Ja fa dies (mesos) que les enquestes auguren el fi del tripartit. No solament l’enfonsament d’Esquerra serà tant espectacular que serà estudiat en el futur a les escoles de política, sinó que el PSC-PSOE no agafa el relleu i manté els resultats de les passades eleccions. Ja fa dies que corren rumors d’enquestes internes dels partits, però avui La Vanguardia n’ha publicat una on es confirma aquesta dada: el tripartit no suma ni en pintura.
Es nota clarament que a ca La Secta han sonat totes les alarmes, i que s’ha posat en marxa tot l’aparell propagandístic i repartidor de merda: El ventilador. D’aquí a les eleccions cada cop serà pitjor. Estan desesperats.
Però jo crec sincerament que el tret els sortirà per la culata. Busquen provocar l’abstenció, cremar el terreny de joc, desanimar a la gent. Però això ja no funciona. Crec que provocaran l’efecte contrari. La gent cansada de la degradació que ha suposat el govern tripartit acudirà a les urnes en massa. Votaran NO-TRIPARTIT.

P.D.: Per cert, l’enquesta de la Vanguardia atribueix a Reagrupament el 2,8 % dels vots. Tenint en compte que a l’abril no existia, que es va constituir formalment ara fa un mes i que encara no te ni candidats ni llistes ni “ha començat” la campanya, la cosa pinta molt be.

To be or not to be

2009-10-31T02:43:00.000-07:00

Quan es produeix una imputació d’un membre o membres d’un partit polític, al marge de la tant reivindicada presumpció d’innocència, la direcció del partit te dos alternatives d’actuació: apartar o expulsar la persona o persones del partit o bé esperar al desenvolupament de la causa judicial sense prendre cap mesura cautelar interna, es a dir, mantenir a la persona o persones en el lloc on estaven i defensar la seva honorabilitat.
Es evident que la decisió no és fàcil. La primera opció (l’expulsió) implica reconèixer explícitament que entre les teves files hi ha una poma podrida amb tot el que significa, però per contra, un cop apartat del partit, el desenvolupament del procés judicial no segueix deteriorant la imatge del partit (ep! sempre que la investigació judicial no destapi cap més connexió entre els imputats i altres membres del partit).
La segona opció (reivindicar a la presumpció d’innocència) el que fa és lligar la sort del partit a la sort dels imputats. El judici no es limita a les persones sinó a tot el partit que es manté a l’ull de l’huracà mentre aquest dura. No cal dir que si al final el procés desemboca en una condemna en ferm, la taca al partit és inesborrable.
Sembla que en el cas Pretòria, el PSC i CDC han apostat cadascú per una d’aquestes estratègies. Veurem qui ha encertat. Afectarà el cas només a les persones del PSC imputades o hi haurà altres membres dels partits implicats? Acabarà el procés en condemnes en ferm o tot quedarà en foc d’encenalls?
Al final, per prendre aquesta decisió la direcció també ha de tenir en compte la informació i/o la confiança que te de les persones implicades. Pel que sembla, la direcció del PSC te indicis que l’alcalde de Santa Coloma i altres implicats son en realitat uns xoriços i que en canvi, a CDC confien en els que van ser la ma dreta i la ma esquerra del president Pujol.

Editat: Acabo de llegir a l'Avui que finalment CDC ha decidit suspendre de militància a Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. Així doncs, tant PSC i CDC han decidit apostar per la primera de les estratègies que he apuntat al meu article. Ara veurem en que queda tot plegat i si les imputacions impliquen només a les persones conegudes o hi ha més gent. On deuen tenir el cul més apretat? a CDC o al PSC?

Incompetents, còmplices i/o delinqüents

2009-10-28T13:45:00.000-07:00

Resulta que, igual que va passar en el cas Millet, la sindicatura de comptes va trobar irregularitats en la gestió de Bertomeu Muñoz al capdavant de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet.
L’informe es va remetre al Parlament on es va fer copia i es va repartir a tots els grups polítics. A TOTS!! I ningú va dir res.

O bé tots els responsables del grups polítics son uns incompetents cosa que seria gravíssim o el que encara seria pitjors: ningú va fer cas d’aquesta auditoria perquè, al cap i a la fi, no deixava de denunciar uns “fets habituals” realitzats per companys o per ells mateixos.

És hora d’estirar la cadena per fer desaparèixer tota aquesta merda de les institucions del Pais.

Estem sols i és hora que algú ho assumeixi

2009-10-23T13:30:00.000-07:00

Aquest Duran és l’hòstia. Ara es queixa de l’actitud dels bascos. Diu: “ha d’arribar un dia que haurem de parlar clarament de la reciprocitat que existeix entre l’actitud dels nacionalistes bascos davant de les reivindicacions catalanes i la dels nacionalistes catalans davant de les demanes basques”.
I lo pitjor d’això és que segur que hi ha un munt de gent que com Duran està indignada amb l’actitud dels bascos. Que si actuen “deslleialment” amb els catalans. Que no ens ajuden. “Tant que fem nosaltres per ells”.
A veure si aquest regionalistes (amb el seu màxim exponent, el Sr. Duran) se’n adonen d’una vegada que de res serveix ser lleial amb Espanya, ni amb el Pais Basc ni amb ningú. Que ja n’hi ha prou de vetllar pels demés. De ser “solidaris”, de responsabilitzar-se de la governabilitat. De malgastar energies arreglant els problemes dels demés mentre que a casa, els propis problemes s’enquisten. S’ha demostrat mil vegades que al final, un cop t’han utilitzat et foten la puntada al cul. Perquè a diferencia dels catalans, els altres si que vetllen pels seus interessos.
Estem sols. Catalunya sols depèn d’ella mateixa. Ningú ens farà la feina que hem de fer nosaltres. Ja n’hi ha prou de perdre el temps amb “pedagogia”, governabilitat i gilipollades. Es el moment de pensar en nosaltres, de parlar amb la gent, de fer pedagogia si, però a casa, als nostres, d’animar-los, de fer créixer l’autoestima, de plantejar clarament quina és l’única solució a la situació actual de degradació absoluta. I d’abandonar d’una vegada als altres “pobles ibèrics” a la seva sort. Que els donin pel sac.

El cost d’oportunitat d’en Duran

2009-10-21T14:15:00.000-07:00

En economia hi ha un concepte anomenat cost d’oportunitat. Bàsicament s’aplica per mesurar la bondat d’una determinada inversió u oportunitat econòmica. Per simplificar, diríem que el cost d’oportunitat d’una inversió és els guanys a que es renuncia per haver escollit aquesta inversió i no una altra.

M’ha vingut al cap quan he llegit un comentari a l’article d’aquest dimecres de Josep Sort al BGS. En aquest article, Josep carrega contra Duran i Lleida i diu “Penso que CDC faria bé de desempallegar-se d’aquest papanates d’en Duran. És un llast pesant”. I llavors hi ha un lector anomenat Ruben que contesta: "És evident que si no ho fan és perquè un gruix considerable de militants de CDC, no només UDC, pensa igual que Duran i per lo tant es senten còmodes i representats amb la seva manera de pensar. Potser és un grup menor que el que hi ha dins UDC, però tot i això i són. En d’altres paraules, Duran diu el que diu perquè té un suport considerable de CiU que pensa igual que ell. A nosaltres ens pot agradar més o menys, a mi personalment no m’agrada, però aquesta és la realitat".

Pel que sembla, que estigui el Duran a CiU manté un nombre de votans fidels al que diu i pensa, però si escoltem moltes opinions de la gent a foros, etc, etc i mirem la pèrdua de vots de CiU, podem afirmar que també hi ha un nombre de ex-votans i no-votans precisament per culpa d’en Duran. Ep! no estic culpan al Duran de TOTA la perdua de vots. Només dic que segur que és responsable d'una part.

La qüestió seria dirimir quin grup és més nombrós: si son més els votans que es mantenen a CiU per Duran i que d’altra manera votarien a altres (a qui? al PP? a ERC? al PSC?, s’abstindrien?). O per contra son més els “no-votans” que canviarien el sentit del seu vot i passarien a recolzar CiU.

Es a dir, s’hauria de dirimir si la "inversió" de CDC en Duran te un cost d’oportunitat positiu o negatiu.

Hi ha algú a CDC que hagi estudiat això?

La dignitat de les institucions.

2009-10-21T10:20:00.000-07:00

Llegeixo al Singular la noticia de les reaccions dels seus ex companys d’escó a les declaracions de Monserrant Nebrera titllant el parlament “d’inutil”. M’ha fet gràcia concretament les declaracions de Dolors Camats en les que ha dit que la “Cambra catalana es mereix un respecte”. Fa uns dies va passar una cosa similar amb les declaracions de Carretero on va dir que la presidència del Barça és mil vegades més important que la presidència de la Generalitat. De seguida van sortir veus acusant-lo de menysprear la “dignitat” de la màxima institució de l’autogovern de Catalunya.

Les institucions no son “dignes” pel fet d’existir. No son una cosa que es planta, es decora i au! a durar pels segles dels segles. No son una cosa estàtica. I tampoc son una cosa intangible. Son, com totes les coses, reflex de les persones que en formen part. Per tant, les institucions son “dignes” en quan a les persones que en formen part també ho son.

I malauradament, les persones que actualment formen part del Parlament i de la Generalitat, de dignitat, poqueta, poqueta.

Un parell de reflexions

2009-10-21T09:43:00.000-07:00

Últimament escric poc al bloc. No tinc gaire temps i em limito a llegir els blocs, digitals, etc i escriure algun comentari. Em sap greu perquè de temes per parlar n’hi ha un munt. I el cervell no para de bullir-me. Crec que el que faré serà com fa en Marc i la Josefina a Reflexions en català. En lloc d’articles llargs, intentaré escriure petites reflexions sobre els temes d’actualitat. I per començar un parell de reflexions.

De veritat que els actuals dirigents d’Esquerra creuen que amb aquest ball de declaracions contradictòries faran alguna cosa? Com és pot dir una cosa en cap de setmana al cim del Puigmal i dir la contrària un dilluns al pla? Quin tipus d’estratègia és això? En fi, ja s’ho faran.

La segona reflexió que fa dies que volia escriure va de bascos. Resulta que quan Espanya es converteix en l’únic estat de la UE que encarà té presos polítics, després que Garzon (un sociata, recordem-ho) empresoni a Arnaldo Otegi i a altres per intentar reconstruir la ilegalitzada Batasuna, va el PNB i recolza els pressupostos del Zapatero. Malgrat que el pacte PSOE-PP ha tret al PNB del govern basc, aquests no fan fàstics i donen suport a Madrid a aquest nyap de pressupostos que acabarà d’enfonsar l’economia del tot. Això si, desprès es manifesten “en solidaritat” amb els presos polítics.

Als bascos en realitat això de la pujada de l’IVA els és igual. Com que gaudeixen de la gestió dels seus impostos, ja faran les polítiques adequades de suport a les empreses per compensar. Ells ho poden fer i ho podran seguir fent per “secula seculorum” gràcies al blindatge del seu concert econòmic votat al congres i amb el suport, per cert, dels 25 diputats del PSC, que no han fet cas del seu cap que considera que el “concert econòmic és un model insolidari”.

Ah! Per si algú encara no se'n ha adonat. L'arnera ha tornat. De moment una mica light pel meu gust. ;-)

uh?

2009-10-09T10:46:00.001-07:00

Algú sap que està passant?

El millor que ens ha pogut passar

2009-10-07T15:03:00.000-07:00

Realment la vida dona moltes voltes i de vegades el que podria semblar una desgracia o un cop dur esdevé una vegada passat el temps un cop de sort.
El passat 14 de juny del 2008 al 25è Congrès Nacional d’Esquerra en Joan Carretero va estar a punt de donar la campanada quedant en segon lloc a l’elecció de president del partit amb el 27,56 % dels vots per darrera del guanyador Joan Puigcercòs (37,22%) i per davant del candidat del sector carotista Ernest Benach (26,68%). Va ser un cop dur per als reagrupats (llavors membres del que era un corrent dins d’Esquerra) que confiàvem en agafar el poder a Esquerra per redreçar-la. Ja llavors es va presentar una ponència alternativa que incloïa els dos eixos (proclamació unilateral d’independència i regeneració política a dintre i a fora del partit) que defensa ara Reagrupament com a associació cultural.
Vam perdre. El gruix dels afiliats d’Esquerra no ens va donar suport i per nosaltres va ser una decepció. Hagués estat millor agafar el poder d’un partit existent i amb l’historia d’ERC? Qualsevol politòleg diguéssim que “convencional” et diria que és millor aprofitar el recorregut d’un partit existent abans que crear una nova formació. No hi ha espai per noves formacions, et diuen. Esquerra en l’imaginari de la gent es considerat un partit independentista i amb una llarga trajectòria històrica de defensa dels drets dels catalans i aquest “capital” no es podia menystenir.
Suposo que aquest pensament va planar pel cap dels impulsors de Reagrupament, del nucli dur, d’en Joan Carretero, la Rut Carandell i els altres. Jo ho desconec, però m’imagino que entre aquell congrés i el passat abril amb la publicació del mític article “Patriotisme i dignitat” la reflexió, el debat i els dubtes entre aquests impulsors devien estar al cap del camí. Donar el pas que es va donar amb la publicació de l’article (detonant de tot el que ha vingut desprès) devia ser una decisió difícil.
Però jo crec que passat el temps i veien com s’estan desenvolupant els esdeveniments, el millor que ens ha pogut passar va ser precisament que Reagrupament (llavors corrent crític) perdés el 25é congres d’Esquerra. Esquerra ha perdut totalment el nord. El que en el seu moment va ser l’històric partit de Macià i Companys s’ha convertit en un camp de batalla de grups i grupuscles. Malgrat Joan Carretero hagués guanyat aquell congrés, la situació a Esquerra hagués continuat ingovernable, com es veu ara. Els adversaris interns haguessin fet fracassar qualsevol canvi.
Jo vaig ser relativament poc temps militant d’Esquerra. Em vaig afiliar al 2006 i només vaig anar al 25é congrés (a la Conferencia Nacional mesos abans no vaig poder assistir) i per tant desconec l’ambient que s’hi respirava als altres congressos. Però el que si que puc comparar és l’ambient que vaig copsar en aquell congrés i comparar-ho amb el que vaig veure i sentir a la passada assemblea de Reagrupament. Res a veure! En aquell congrés hi van haver retrets, discussions i sensació de lluita fratricida. I el que és més important, cap projecte tangible tret de paraules buides i poc concretes. En l’assemblea vaig copsar frescor, unitat, compromís, claredat d’idees i un objectiu comú.
Reagrupament ha nascut molt ràpid però a la vegada amb gran fortalesa. Si el projecte no s’ho valgués, ni seriem 2300 afiliats amb cinc mesos (amb un estiu pel mig) ni s’hagués omplert el Palau de Congressos. Com va dir Salvador Cardùs, ara el principal repte serà difondre el missatge i transmetre confiança. Això últim, amb Esquerra, malgrat els seus 80 anys d’història hagués sigut impossible.

Entre el “toston” i la merda

2009-10-06T05:26:00.000-07:00

El passat debat de política general celebrat al Parlament ha tingut com a protagonistes inesperats a dos SMS. El primer és un SMS enviat pel líder d’ICV Joan Saura en el que qualificava el discurs de Montilla de “tostón”. El segon, enviat per Daniel Sirera qualificava el seu partit de “merda” arrel de les lluites de poder en el si del seu partit. Aquests dos SMS descriuen perfectament el terreny de joc en el que es mou actualment la política catalana.
Per una part veiem l’estratègia dels partits polítics que conformen el tripartit i en especial el PSOE-C a practicar polítiques somníferes. Al crit de “gestió, gestió” i evitant el debat d’idees, el tripartit s’està dedicant a escampar l’avorriment arreu. L’esperit Montilla, es a dir l’esperit de la mediocritat més absoluta està envaint institucions i mitjans públics de comunicació. Tv3 i Catalunya Radio son un bon exemple: cada dia més insulses! I que dir de l’últim debat de política celebrat? Doncs això, un “toston”.
A l’altre extrem trobem la merda. La política catalana s’ha convertit en un gran femer on tots els que habiten estan emmerdats fins les celles. El cas Millet recentment destapat és l’últim exemple de la corrupció i incompetència que caracteritza el sistema polític català (creat, no ho oblidem, a imatge i semblança del sistema polític espanyol). El problema és que com en el temps de la guerra freda i la “dissuasió nuclear”, cap partit polític por prémer el botó de la neteja perquè la “destrucció mútua” està assegurada. El cas Millet acabarà com en el seu dia va acabar l’afer del 3%: uns quals escarafalls per cobrir l’expedient i al final algú poc rellevant que farà de cap de turc. Res més.
Però quan semblava que estàvem condemnats a l’avorriment i la brutícia eterns, ha irromput una (altra) cosa a l’escenari polític català. La irrupció no ha pogut ser més sonada. I el que és més important, aquesta cosa promet diversió i neteja.
Ja t’has reagrupat?