dijous, 23 de desembre del 2010

To er mundo e güeno

Llegeixo al ara.cat que Mas ha opinat que al país, també els castellanoparlants "veuen en la immersió la possibilitat i segurament única que quan els nens i nenes siguin persones adultes estiguin plenament integrades en un país amb una cultura de 800 anys d'història".

També ha dit que "és una sentència adreçada en uns casos molt concrets i particulars".

Aquesta apel·lació al “bonisme” dels castellanoparlants és patètica i ens abocarà al desastre.

Els més de 100.000 vots de ciutadans, bona part dels 380.000 vots del PP i molts dels 570.000 vots del PSOE no son "casos molt concrets". Son molta gent. Però encara son minoria, però una minoria que si no es combat qui sap en que es poden convertir.

Les organitzacions espanyolistes no pararan fins que hi hagi segregació a l’escola. La (seva) llei en forma de sentencies del TC i del TS els empara. Material didàctic en castellà i aules separades és el panorama que ens espera i negar-ho ara com fa l’Artur Mas per a no tenir una investidura “deslluida” és una covardia.

Diuen que si un no vol, dos no es barallen. Sembla que a CiU han decidit “no barallar-se” per evitar la “fractura social”. El problema és que aquesta renuncia a l’enfrontament implicarà encara més la decadència i submissió de Catalunya. Perquè ells NO SON BONS.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Jurisprudència estúpids, jurisprudència

Com s’atreveixen a mentir tant descaradament els portaveus dels dos principals partits?

Com pot ser que Oriol Pujol tingui la barra de dir que "El Suprem no té jurisdicció per anul·lar normes de rang autonòmic o estatal"? Al Tribunal Suprem no li cal "anul·lar" cap norma. Només li cal "interpretar-la".

Com pot ser que el conseller sortint d'Educació digui que creu que la resolució no afecta "ni una sola coma" de la norma, ja que només es refereix a tres casos particulars?

Les sentències del tribunal suprem fan jurisprudència! I què vol dir això? Doncs molt senzill: a partir d’ara qualsevol pare o mare que vulgui que el seu fill sigui escolaritzat en castellà només haurà de reclamar judicialment el seu “dret”. No passaran anys fins que es resolgui el seu cas, com en aquests “tres casos”, perquè ara, qualsevol jutge de qualsevol tribunal només haurà de fer referència a aquestes sentències per fallar a favor dels pares, en temps record.

I no seran “tres casos aïllats”. Les organitzacions espanyolistes ja s’encarregaran que en siguin milers els pares i mares que reclamin pels seus “drets”.

Aquestes sentencies son el final del model d’immersió lingüística i el principi de la segregació de l’ensenyament en dos línies per qüestió de llengua.

I negar la realitat (o amagar-la) és un exercici gravíssim d’irresponsabilitat política. O de mala fe. O de covardia.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Un independentista menys a CDC

Acabo de llegir aquesta noticia i m’ha provocat una certa inquietud.

En un acte de SI li vaig preguntar a l’Alfons Lopez Tena quants independentistes quedaven al “pinyol” de CDC desprès de la seva marxa. Ell va dir que només dos. La gent li va preguntar que qui eren. Ell no va voler contestar. Li van preguntar si Felip Puig era un d’ells i ell ho va negar rotundament. Li van preguntar si un era David Madí. Ell no va dir res però amb gestos i “llenguatge no verbal” va donar a entendre que si, que era un dels dos.

Ara David Madí plega.

Esperem que sigui per qüestions estrictament personals.

dissabte, 11 de desembre del 2010

La culpa la te Joan Laporta

L’actual directiva del FC Barcelona “culpa” a la junta anterior de l’acord que han signat amb la Fundació Qatar. “Si no hubiese habido esta deuda no se hubiera firmado este acuerdo” ha declarar el vice-president econòmic Javier Faus. Però a la vegada també afirma que “el FC Barcelona se situa com a marca líder indiscutible del mon del futbol”. Per tant, si s’ha aconseguit el millor acord de patrocini de la historia del futbol mundial és precisament perquè el Barça és el millor equip del mon. I aquest mèrit el te l’anterior junta, presidida per Joan Laporta, que va saber consolidar un model esportiu que s’ha revelat com el millor. Efectivament, que algú estigui disposat a pagar 170 milions per lluir la seva publicitat a la samarreta del Barça es “culpa” de Joan Laporta.

Una altra qüestió és la conveniència o no de lluir publicitat d’una entitat d’un país amb nul·la tradició democràtica (per dir-ho una manera suau). I això si que és “culpa” de Sandro Rosell.

dissabte, 4 de desembre del 2010

Caure en males mans

L’altre dia vaig escoltar una mini entrevista que li va fer la Silvia Copulo a Carles Bonet, (ex)senador d’Esquerra. A la pregunta de quines havien estat les causes de la davallada electoral d’Esquerra, aquest personatge (perquè denominar-lo d’alguna manera) es va atrevir a dir que el motiu havia estat que Esquerra havia apostat únicament per l’independentisme en lloc de centrar-se en les polítiques socials i en la reivindicació del govern d’esquerres (tripartit). El que més mal a l’ oïda em va fer va ser quan va qualificar les consultes popular per la independència de “consultes de costellada”. Aquest senyor oblida que a dites consultes han votat SI a la independència tantes persones com el 28N van votar al PSC i més del doble de les que van votar a Esquerra. I això sense haver-se celebrat a tot arreu i sense suport institucional!! Aquest senyor oblida que dels 200.000 vots que ha perdut Esquerra, 150.000 han anat a parar a SCI-Rcat els quals no han concorregut en igualtat de condicions a les eleccions. Avui llegeixo un article a Nació Digital en el que reitera tots aquest arguments i s’atreveix a dir que els 150.000 vots del PSC que han anat a CiU haurien d’haver anat a Esquerra. Quanta ignorància!

Si al final, Esquerra acaba caient en mans de personatges com aquests, auguro el final definitiu de l’històric partit per a desgràcia de la causa nacional. Espero que els militant acabin redreçant la situació. Si els deixen, es clar!

dimarts, 30 de novembre del 2010

viquifuites.cat

Un que habita en un petit país dels anomenats “llatins” i que a més i per “mes inri” aquest país està sotmès i ocupat per un altre país no solament “llatí” sinó democràticament ancorat al segle XIX, veu les iniciatives que sorgeixen als països anglosaxons amb veritable enveja.

Es realment admirable, democràticament parlant, un país on cremar la pròpia bandera està amparat pel seu tribunal suprem o més admirable: quasi tots els seus càrrecs públics son escollit directament. Des de presidents fins caps de policia passant evidentment pels parlamentaris i legisladors son escollits directament pels seus administrats.

Dic tot això perquè estic fascinat amb tot el que està passant amb wikileaks. Una web que s’alimenta de filtracions proporcionades per personal que treballa en llocs clau i que veu com al seu voltant es cometent tot tipus d’irregularitats, il·legalitats i abusos de poder. I que fan alguna cosa útil: ho fan públic per a vergonya dels seus dirigents.

Ara el creador de wikileaks diu que va a pels “grans negocis”. Suposo que molta gent es deu estar posant realment nerviosa.

Us imagineu si els funcionaris de la Generalitat, els empleats del Palau de la Musica, o de Ferrovial, Telefónica, Banc de Santander o La Caixa, o no cal anar tant lluny, els funcionaris dels ajuntaments filtressin el que saben?

Quantes irregularitats son conegudes per simples empleats dels “aparells de poder” de la nostra societat? Podria haver una viquifuites.cat que s’encarregues de recopilar i publicar tota aquesta informació per a vergonya dels nostres dirigents i per a higiene del sistema.

Tot i que molt em temo que això en un país “llatí” com el nostre seria impossible. Fins i tot en un exercici suprem d’autoodi, la gent acabaria posant-se de part dels denunciats i en contra dels denunciants. Els acusarien de traïdors i veurien de bon grat com als responsables de dita iniciativa se’ls aplicava la llei antiterrorista.

dilluns, 29 de novembre del 2010

Una legislatura per endavant

El resultat electoral ha estat quasi perfecte. Dic quasi, perquè per assolir la perfecció SI hauria d’haver aconseguit un diputat més que li hagués permès gaudir de grup propi. Estar al grup mixt te una sèrie de limitacions a l’hora de plantejar projectes de llei i de resolució que restaran visibilitat a SI. Em sap molt greu que l’Hector Lopez Bofill s’hagi quedat a les portes d’entrar al Parlament.

CiU com era previsible ha guanyant les eleccions i podrà governar en solitari, però amb un resultat (62 escons) que ara son suficients però que no es pot permetre el luxe que minven. La majoria absoluta hagués sigut un premi excessiu. Ara, amb la força que te, no pot badar si vol continuïtat de projecte.

L’enfonsament del tripartit i en especial del PSC i d’Esquerra ha estat una bonissima noticia. Governar per governar, “gestionar” com feien gala els dirigents del tripartit no és suficient. No es pot gestionar l’espoliació fiscal. No es pot gestionar l’atac constant a l’autogovern i als drets del Poble de Catalunya. S’ha de combatre i s’ha de superar.

Dono parcialment la raó al company Elies quan diu que SI no ha de caure en “discursos grandiloqüents i tronats” que la gent no entén, però tampoc s’ha de fer el joc a les forces immobilistes que amb l’excusa que ara el que toca és “aixecar el Pais”, s’oblidin que el Pais no romandrà definitivament en peus fins que no sigui un Estat independent en el si de la UE. El discurs de SI s’ha de centrar en que la independència és possible i que només depèn de la nostra voluntat i que qualsevol intent “d’encaixar” a Espanya està abocat el fracàs. Si el “transatlàntic” CiU comença a virar el la bona direcció, ni que sigui poc a poc, SI ha de ser pacient i ajudar-ho en la tasca, fins i tot a costa de perdre protagonisme però el gir s’ha de produir i si no és així, SI te l’obligació de denunciar-ho.

CiU te una legislatura per endavant per treballar, des del poder, per aconseguir la majoria social per la independència. Sense preses, però sense complexos s’ha d’explicar a la gent que la independència és possible i que Catalunya és perfectament viable com a Estat independent. I no solament això, sinó que és la única solució. Espanya no ens vol tal com som. Ens vol submisos i espanyolitzats i, perquè no dir-ho, odia el que som.

No se si el Pais està madur o verd, però en tot cas, la responsabilitat de fer-lo madurar definitivament la te l’Artur Mas. Amb una legislatura per endavant.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Autònoms, els “catalans” del mercat de treball

L’altre dia, el Rajoy ho va dir clar. Entrevistat pel Cuní, va admetre que “El concert català faria inviable l’existència de l’Estat”. De manera implícita però diàfana, va admetre que som els catalans els que “paguem la festa”. Si Espanya (més o menys) funciona és perquè hi ha uns “pringats” que la sustenten amb els seus impostos i que reben molt menys del que aporten.

Avui m’he assabentat de l’enèsima injustícia amb un dels col•lectius més nombrosos i més maltractats del mercat de treball: els autònoms.

Com ja sabeu, soc candidat per Solidaritat Catalana per la Independència per la circumscripció de Tarragona. Avui he rebut un correu del cap de campanya on ens anunciaven un dels nostres “drets” com a candidats. Resulta que si som candidats i treballem a l’empresa privada, tenim dret a 8 dies de festa retribuïda. Però es que si som funcionaris, tenim dret a 15 dies!!

I si som autònoms? Doncs si som autònoms a treballar i a callar. Que algú ha de fer funcionar aquest país!

dimecres, 3 de novembre del 2010

Generació perduda

El llenguatge es pot convertir en un arma de destrucció masiva. En concret, hi ha dos frases que han marcat una generació sencera de joves i que l’han abocada a la mediocritat més absoluta. Les frases son:

“Progressa adequadament” i sobre tot, aquesta nefasta sentència que deia “Necessita millorar”.

Generacions i generacions de joves han estat víctimes d’aquest “progressisme” de pa sucat amb oli que va imposar les seves tesis d’igualtat en el sistema educatiu. El resultat ha estat devastador. Milers de joves sense cap esperit de superació, sense ambició, sense sang. Tota una generació perduda i convertida en “ni-nis”.

I ara, per arreglar-ho, ens proposen subvencionar aquesta tropa de paràsits!

Que malament ho tenim la generació dels 40 cap amunt! Amb el nostre treball cada cop més escàs hem de subvencionar als nostres pares (ells s’ho mereixen) però també als nostres fills.

dijous, 28 d’octubre del 2010

Casus belli

La immersió lingüística a les escoles és innegociable. Sota cap concepte, CAP, s’ha de cedir. Ni tant sols en nom de la “convivència”. La immersió lingüística és un dels pilars fonamental en el que se sustenta la supervivència de la llengua catalana i per tant de la Nació Catalana.

Si a algun jutge si li ocorre, basant-se amb la sentència del constitucional o del que sigui, ni que sigui plantejar el més mínim retall, ens hem d’oposar amb tots els mitjans possibles, i quan dic tots, vull dir tots. Ja n’hi ha prou de papanatisme, d’anar amb el lliri a la mà i de dir que s’ha d’evitar “la fractura social”. Si la societat és fractura és perquè ells ens han atacat. Ells l’han fracturat.

Els atacs a la llengua son atacs al més profund de les nostres arrels i del que som. Tenen l’objectiu d’exterminar-nos, assimilar-nos, destruir-nos. L’espoliació fiscal ens pot empobrir fins la ruïna total, però mentre parlem català, serem catalans. I ells ho saben i per això la sentència de l’estatut és l’arma de destrucció massiva que han activat.

Ens han declarat la guerra. Que esperem per defensar-nos? A que els tinguem dins de casa?

Edito:

Per afegir les dures paraules que ha dirigit el nebot de Joan Solà a la classe politica durant l'enterrament del seu oncle.

"El país et plora avui, Joan, per la teva persona, però ja fa massa temps que plora i que es dessagna per la nostra llengua. N'estem farts", i ha continuat: "En som molts els que ens sentim desolats i desamparats. Els polítics ens han deixat sols i per això avui som aquí, perquè això és casa teva, i no a la seu del govern del poble de Catalunya, el poble a qui tu has dedicat la vida. Avui som aquí perquè aquest nostre govern no s'ha fet encara digne de fer-te d'amfitrió"

divendres, 15 d’octubre del 2010

Crida al soci del Barça

Suposo que una de les propostes que es discutiran la propera assemblea de compromissaris del Barça serà aquesta proposta de la nova Junta de limitar l’accés a la condició de soci a familiars, ex-socis i xiquets i xiquetes.

Aquesta mesura no afecta als actuals socis, ja que ells ja ho son i els seus familiar tenen garantit el dret. Però espero que malgrat això, la massa social tingui l’amplitud de mires per rebutjar aquesta proposta. Es totalment inadmissible que s’instauri el “dret de sang” a una entitat com és el Futbol Club Barcelona.

A més, ja posats, aquesta mesura és anticonstitucional. Però no solament de la constitució de l’estat espanyol, sinó de qualsevol constitució d’un estat democràtic, com serà la futura constitució de Catalunya, i que garantirà la igualtat dels catalans. Com es garanteix a tot arreu.

Si, ja se que el Barça és una entitat privada i que te el dret a restringir l’accés a la condició d’associat, com fan algunes altres entitats. Però que penseu d’aquestes entitats?. Doncs si la proposta de la Junta prospera, molta gent pensarà el mateix de l’entitat de la que ara sou socis.

El Barça és més que un club, perquè és el club d’una Nació. No rebaixeu-lo a ser el club d’una secta.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

L’arriscada aposta de votar a CiU

Diumenge vaig anar a l’acte de presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Sant Carles de la Ràpita. Van parlar Caritat Garcia, numero tres i primera ebrenca a la llista per Tarragona i l’Alfons Lopez Tena.

L’exposició d’Alfons Lopez Tena va ser brillant. Jo no l’havia escoltat mai en directe i vaig gaudir amb la seva manera d’exposar els arguments centrals del que pretén fer SCI al Parlament sigui quin sigui el resultat electoral. Tots coneixem aquests arguments abastament, però el rigor, la claredat i la pedagogia amb la que s’expressa en Lopez Tena els fan encara més contundents. Va quedar clar que SCI no “farà d’Esquerra” ni serà crossa de ningú i treballarà des de l’oposició per evidenciar l’esgotament total del model autonòmic.

La part més interessant de l’acte va venir al torn de precs i preguntes, en el qual es va establir un debat que va durar dos hores!

Com ja sabeu els que seguiu aquest bloc i com ja he deixat escrit, jo tinc (o tenia) la confiança en que l’estratègia d’ambigüitat de CiU és bàsicament pre-electoral. Un cop superat l’escull de les eleccions i investit Mas president, en part portats per la seva convicció i em part portats per la situació de total col·lapse econòmic i de gestió del govern de la Generalitat, els dirigents de CiU es traurien les caretes i treballarien desacomplexadament per aconseguir la independència. Es a dir, treballarien per aconseguir la majoria social que ens portes, si no a finals d’aquesta legislatura a la propera, a proclamar la independència al Parlament.

Li vaig plantejar aquesta pregunta esperant que l’Alfons Lopez Tena em digués que si, que hi havia possibilitat que això pogués passar. La meva sorpresa va ser quan de manera contundent va negar totalment aquesta possibilitat. Va afirmar categòricament que els actuals membres de la direcció de CiU mai apostarien per la independència. Mai. Va fins i tot negar que aquells que semblen més “sobiranistes” tinguin la més mínima intenció d’avançar per aquesta via i que per tant totes les declaracions i les fotos amb estelada inclosa que fan son pura façana. La veritat es que em vaig quedar sorprès i m’ha fet pensar molt.

Fent d’advocat del diable, es podria pensar que aquestes declaracions tant dures contra els que fins fa pocs mesos eren els seus companys de partit son fruit del ressentiment. Clar, com que en Lopez Tena volia un lloc a les llistes i/o ser conseller de justícia i Mas li va negar, ara es venja i es busca la poltrona a un altre lloc. Ha deixat CiU per pura ambició personal i afany de protagonisme i perquè es “mort de ganes de ser diputat”.

Aquesta argumentació podria ser certa per la majoria de les persones que actualment exerceixen de polítics. Quasi tots ells “professionals” sense ofici ni benefici al marge de la política. Però crec que és molt improbable que sigui certa en el cas de l’Alfons Lopez Tena. Ell és notari, i els notaris, exercint com a tal guanyen molts diners, molts més del que es pugui arribar a guanyar (legalment) “treballant” de polític. Per tant és una ximpleria pensar que Lopez Tena ambiciona “una poltrona” per tenir la vida solucionada.

Es podria dir llavors que el que ambiciona es “afany de protagonisme”. Vol ser diputat per ambicions personals no de caire econòmic sinó per que “vol protagonitzar i liderar el procés cap a la independència i això no ho podia fer a CiU”. Cony! si això és així, és perfecte! Tenim una persona que no te ambicions de riquesa sinó el que vol es treballar des del Parlament per poder acomplir l’ambició personal de liderar el procés d’independència. Sense tenir el “cul llogat”, ni cap hipoteca personal ni deure “gratitud” a cap dirigent. Hi ha algú a CiU o a Esquerra amb aquest grau de llibertat? Cap ni un. En Lopez Tena, desprès d’anys de treball i militància a CiU ha arribat a la conclusió que cal que hi hagi un partit que treballi per la independència al Parlament i que CiU no és aquest partit.

Molts dels meus companys i amics blocaires han apostat per donar suport incondicional a CiU afirmant que amb Mas s’arribarà a la independència, però per l’altra part, un militant destacat de CiU fins fa pocs mesos l’abandona i afirma que amb els dirigents actuals, CiU no apostarà mai per l’independencia i que tornarem al peix al cove.

Jo, a l’Alfons Lopez Tena me’l crec. Votar a CiU és molt arriscat. I donar-li suport incondicional sense que hi hagi compromisos concrets pot ser fins i tot fer passes enrera.

divendres, 1 d’octubre del 2010

Dos marques, un producte

Resulta molt sorprenent la revifada demoscòpica de Reagrupament a les últimes enquestes. Llevat les primeres enquestes en les que va aparèixer per allà la tardor del 2009, coincidint amb el procés de creació, la primera assemblea i tot això, els resultats que pronosticaven les enquestes des del gener fatídic condemnaven a Rcat l’ostracisme parlamentari.

Però vet aquí que des de les primàries del SCI i la confirmació oficial que Laporta (i Lopez Tena) encapçalaven el projecte, Rcat ha ressorgit a les enquestes. Primer va ser la sorprenent enquesta de la Vanguardia que li donava representació (tres escons) i en canvi li la negava a SCI. Desprès i quasi simultàniament s’han publicat les enquestes de El Pais i el Racometre de Rac1 on tant SCI com Rcat poden treure representació i tots junts sumen més del 6% segons El Pais i un 4% aproximadament segons el Racometre.

Com es possible que una formació que havia desaparegut del mapa demoscòpic i sense aparentment haver fet res, ara pugui tenir fins i tot tres representants al Parlament?

Una possible explicació podria ser l’aplicació des d’algun sector informatiu del famós “divideix i guanya”. Es dona més rellevança a Rcat de la que realment te (o les enquestes deien que tenia) per magnificar la “divisió”. S’intenta mostrar a Reagrupament com un igual en front a SCI i Laporta, quan en realitat no és així. I això a Reagrupment sempre ho han tingut clar, i si no, a que va venir la frase de Carretero quan va dir que “O Laporta ve amb Reagrupament o Reagrupament ha d’anar amb Laporta”?.

Hi ha una altra explicació de la qual no tinc proves científiques però si una prova empírica. L’explicació a l’augment d’intenció de vot per Reagrupment a les enquestes no és una altra que la confusió de marques. Molta gent encara no te clara la diferencia entre la marca Reagrupament i la marca Solidaritat Catalana per la Independència, però tenen clar quin producte volen. I creuen que Laporta és aquest producte. La meva sospita és que molts dels enquestats diuen que votaran Reagrupament quan en realitat volien dir que votaran Laporta.

La prova empírica és la següent: L’altre dia es va fer un acte de Reagrupament al meu poble. Jo no vaig anar (no per res, simplement perquè estava de viatge). Vaig preguntar a una persona que pensava que podia haver anat si va anar. Em va dir que es va assabentar de casualitat i pel seu oncle. Li va dir el seu oncle que ell i uns altres jubilats del poble anirien a un acte “dels de Laporta”.

En l’època daurada de Reagrupament ja n’havíem organitzat d’actes al meu Poble. I no venien ni els jubilats.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Qui s’allunya de qui?

El govern ha decidit allunyar el cordó de seguretat que separava al públic dels polítics que protagonitzen les ofrenes florals al monument a Rafael Casanova. Amb això s’han estalviat escoltar els xiulets i crits de protesta.

No han allunyat a la gent d’ells. El que han fet és allunyar-se ells de la gent. Encara més.

El “canvi” s’acosta. I pot ser serà un canvi més profund del que ells es pensen.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Jo soc un dels candidats

El proper dissabte dia 4 es produirà un fet inèdit. Per primera vegada des de la restauració de la democràcia al nostre País, els integrants de les llistes a unes eleccions seran escollits per sufragi universal dels membres de l’organització política a la que representen. Uns 250 candidats per cobrir els 135 llocs de les llistes més els suplents.

Molts diran que aquest fet es una pantomima i completament ridícul. Que no hi ha garantia de que els que surtin escollits siguin dignes del càrrec al que aspiren. No nego que hi hagi risc que es “coli” algun element inadequat, però no crec que aquest risc sigui superior al que ofereixen les llistes tancades tradicionals. M’he repassat alguns currículums, sobre tot dels candidats de Tarragona, als que hauré de votar i la immensa majoria m’han semblat correctissims. Persones formades, amb amplia experiència laboral i vital i amb el denominador comú de la seva estima per Catalunya i el desig d’aconseguir la seva llibertat. Molts son perfectament desconeguts, ciutadans anònims, però qui coneix els membres de les llistes del altres partits?
Els membres de les llistes de Solidaritat Catalana (i l’ordre que ocuparan) l’escolliran el proper dissabte persones com tu i com jo. Ho faran basant-se en l’apreciació de la seva vàlua en base al seu currículum i la coneixença. Els membres de les altres llistes les han escollit els dirigents dels partits i no sabem amb quin criteri. El que si sabem és el resultat a l’hora de votar al Parlament. A l’hora de la veritat, mai s’ha produït ni una sola vegada que algun parlamentari o parlamentaria trenqui la disciplina de vot i contradigui ni el més mínim el que imposen els dirigents del partit. I per culpa d’això per exemple, el Sr. Montilla, espanyolista ell, ha arribat a ser President de la Generalitat amb el suport d’un partit autoanomenat “independentista”. Per culpa d’això, que CiU sigui “el partit amb més militants independentistes” no és cap garantia que un cop al govern, personatges com en Duran i Lleida o “els poders fàctics” facin que Mas es desdigui de totes aquestes bones paraules que ara proclama, com això del “dret a decidir sense cap límit”.

Les llistes que presentarà Solidaritat Catalana a les properes eleccions si que seran “una altra cosa”. Un grup de persones sense cap hipoteca. No es deuran a cap dirigent que els ha col·locat, sinó a la confiança dels seus companys i companyes que els han considerat els més aptes per defensar l’objectiu de Solidaritat Catalana: La independència de Catalunya.

Ah! per cert i referent al títol del post: jo em presento. Soc candidat per la circumscripció de Tarragona formant equip amb Carles Rion de Calafell i Àngels Montserrat de Valls. Si vius a la demarcació de Tarragona i estàs adherit a Solidaritat Catalana per la independència, votans. Estem compromesos amb Catalunya.

dijous, 29 de juliol del 2010

La força de les bases

Aquests dies estem assistint a la “negociació” entre Solidaritat Catalana i Reagrupament per a que aquest últim s’incorpori a la candidatura. Consti que no tinc ni la més remota idea de com estan anant i ningú m’ha dit res que no s’hagi publicat. Però intueixo que la situació és la següent: Solidaritat Catalana de la ma de Laporta, Lopez Tena i Bertran ha agafat embranzida. Milers d’adhesions al projecte i la sensació de que son la “candidatura bona”. Per l’altra part, Reagrupament, de la ma de Carretero intentant pressionar per incorporar-se en condicions de igual a igual. I els altres passant de Carretero solemnement. Perquè la negociació entre Reagrupament i Solidaritat Catalana no és una negociació d’igual a igual. Perquè Reagrupament “ja” no és res. És Carretero i poca cosa més.
I això és així perquè Carretero amb el seu gir autoritari (per no dir dictatorial) del passat més de gener es va carregar el moviment. Un moviment, cal recordar-ho, que creixia des de la base (igual que ho està fent SC). Un moviment que va tenir el seu màxim moment d’esplendor a l’Assemblea constituent on és va aprovar unes regles de joc clares: Radicalitat democràtica, llistes obertes, assemblearisme i participació des de la base, amb organitzacions territorials fortes i amb veu a la direcció.
Si això s’hagués portat a terme, ara Reagrupament seria una organització consolidada i fortissima a la que ni tant sols Laportes o Lopez Tenes s’atrevirien a ignorar.
Ara Reagrupament no és més que un líder totalment desprestigiat, una munió d’incondicionals descol·locats i unes bases que (aquests si) s’esborren en massa de Reagrupament per adherir-se a aquesta nova oferta. És normal que les bases abandonin el vaixell. No se’ls va donar el protagonisme que se’ls prometia. I al final, son precisament aquestes bases les que faran forta Solidaritat Catalana. Perquè aquestes bases només volen una cosa: que hi hagi una candidatura forta i amb possibilitats a les properes eleccions. I aquestes bases saben que aquesta candidatura no és la que Carretero es va treure de la màniga l’ultima assemblea de Reagrupament.
Si Carretero no hagués traït el moviment, ara seria una organització forta i cohesionada. Organitzada territorialment i que permetria negociar des d’una posició de força. Com que va voler que aquesta organització no fos més que un “exercit disciplinat” a les seves ordres, quan ha arribat el moment de la batalla, la tropa li ha desertat. I s’ha quedat ell i la seva cara. I de cares, per omplir llistes n’hi ha moltes.

Ni "identitat" ni "llibertat", democràcia

Si una cosa tenen els polítics és aversió al risc. Quan els politics fan costat a una causa i la porten fins l’últim extrem (mitjançant una llei al Parlament) és perquè una gran majoria de la població està a favor de dita causa. Mai veuràs un polític “remar contracorrent”. Dic això perquè el motiu real pel qual ahir es van prohibir les “corridas de toros” és perquè son una salvatjada impròpia d’un pais civilitzat en ple segle XXI i això ho pensen la gran majoria de la població. El Parlament no ha fet res més que traslladar a una llei el sentiment del Poble al que representa.

Si ja resulta patètic apel·lar a la “Identitat” a l’hora de qualificar els motius pels quals els antitaurins catalans volien abolir les corrides, apel·lar a la “llibertat” com ha fet el President Montilla per rebutjar la prohibició és ja de traca i mocador. La llibertat te límits. Tothom estem d’acord que no es pot exercir la llibertat quan aquest exercici perjudica a altres. A part que les corrides perjudiquen greument els drets dels toros (la mort d’un animal és moltes vegades necessària, però la tortura mai), la seva existència i celebració perjudiquen notablement a molta gent que se sent avergonyida per un espectacle patètic, cruel i lamentable que a més a més es vol vendre com una “fiesta”.

Molts d’aquests espanyols que s’esgarren les vestidures pot ser es trobarien en la sorpresa que la majoria de la població d’aquesta Espanya que tant defensen està també en contra d’aquesta salvatjada. Ahir vaig fer un vol pels digitals espanyols a veure que opinaven. Em vaig quedar molt sorprès d’una enquesta al diari ABC on es preguntava “¿Estas de acuerdo con que Catalunya haya prohibido las corridas de toros?”. Amb mes de 15000 respostes, el Si guanyava 49% a 48%. Avui, amb 18152 respostes, guanya el No, però només 49,5% a 48,1%. Aquest sorprenent resultat en aquest mitjà de comunicació “gens sospitós” és tota una revelació.

dimecres, 21 de juliol del 2010

Pensar en el dia següent

A mi això de la “Crida a la Solidaritat Catalana per la Independència” em sembla que arriba massa tard, com a mínim per a aconseguir el seu principal objectiu, que entenc que no és un altre que unir a totes les forces catalanistes en una única candidatura l’objectiu de la qual és proclamar la independència de Catalunya.

A tres o quatre mesos de les eleccions ja està tot el peix venut i pretendre que “totes les organitzacions polítiques i els seus militants s’uneixin” és utòpic total.

Els partits que conformen l’actual catalanisme al Parlament (CiU, Esquerra i si m’apures ICV) no s’adheriran. Seria de bojos fer-ho ara i més quan algun d’ells te serioses possibilitats de guanyar folgadament les eleccions. Si analitzem les intervencions dels dirigents de CiU des de la manifestació del 10J, (llevat les declaracions de Duran i el lamentable rebuig de la IP) el discurs de CiU ha canviat radicalment. Convido a que escolteu les entrevistes que li van fer a l’Artur Mas i a l’Oriol Pujol als Matins de Catalunya Radio o el discurs de Mas en resposta a la presentació per part del Montilla del Preàmbul de l’Estatut com a proposta de resolució del Parlament. Jo diria que més clar ja no es pot parlar.

Molta gent tindrà la temptació d’atacar despietadament a CiU pel fet que no s’adhereixi. “Veieu, no volen la independència. Només volen més autonomisme i peix al cove. Pactaran amb el PP!!” cridaran. Però això no serà cert. Estic convençut que CiU ha entès les conseqüències de la sentència del TC i la posterior manifestació del 10J i quan parlen de “dret a decidir sense límits” volen dir exactament això, SENSE LIMITS. I quan assoleixin el govern, es posaran a treballar per aconseguir-ho. No tenen més remei que fer-ho. No hi ha cap més alternativa. Espanya i el poble de Catalunya han parlat clarament.

Per tant, jo demano que els promotors de la “Crida” i els integrants de la candidatura que se’n derivi actuïn amb molta prudència a l’hora de valorar qui s’adhereix i qui no i utilitzar-ho com a arma electoral. Això no ha d’acabar amb un enfrontament entre catalans i patriotes. CiU no és l’enemic.

Malgrat el que he dit de que em sembla que la candidatura arriba massa tard, no vol dir que no estigui d’acord en que és plantegi. És necessari que a les properes eleccions cap patriota es quedi a casa i si aquesta candidatura aconsegueix recollir tot el vot que desencisat amb Esquerra o CiU s’hagués perdut, benvinguda sigui.
Però és molt important que en aquesta propera campanya electoral, no hi hagi cap confrontació entre partits catalans. CAP.

Al dia següent de les eleccions, al Parlament ha d’haver una majoria aclaparadora de partits nacionals. I llavors si, llavors serà el moment que els escollits per part de CiU, Esquerra, la Candidatura i qui sap si fins i tot d’ICV i algú del PSC es posin a treballar per aconseguir l’Estat Propi el més aviat possible.

dilluns, 12 de juliol del 2010

Jo ja ho sabia

Acabo de llegir al Singular Digital un article de Vicent Sanchis que comença amb la frase “Pocs s’esperaven una manifestació tan massiva com la que dissabte va rebentar els carrers de l’Eixample de Barcelona”. Cito aquesta frase del Sanchis perquè és la ultima que he llegit i perquè és la que m’ha impulsat a escriure aquest article, però no és l’única veu que s’ha expressat en aquest sentit les ultimes hores. Sembla que hi ha molta gent a la que l’ha “sorprès” la manifestació multitudinaria. I això és el que em sorprèn a mi.
Sense voler pecar de prepotent i vanitós, jo ja sabia que la manifestació seria com va ser. Jo no em vaig sorprendre gens ni mica perquè la manifestació a la que vaig assistir es va desenvolupar exactament com me l’havia imaginat. Fil per randa.
Però la meva intuïció, la meva clarividència no te cap mèrit. No tinc cap dot especial per endevinar el futur. Simplement s’ha d’aplicar el sentit comú. L’actitud dels espanyols respecte a Catalunya. La seva negació sistemàtica dels nostres drets com a poble. L’espoli i la humiliació constant no pot tenir cap més reacció per part dels catalans que la que s’ha produït aquest dissabte. Catalunya és una nació, el poble de Catalunya te uns drets històrics inalienables. La societat catalana que treballa pel seu progrés i benestar vol, demana, exigeix que els beneficis del seu treball repercuteixin en ella mateixa, i no en el benestar d’altres que a més la menyspreen.
Tot això és de calaix. I el que realment sorprèn és que fins ara cap partit polític hagi vist aquesta realitat i hagi apostat inequivocament en liderar aquest sentiment d’alliberament nacional. Esperem que la manifestació del dissabte sigui realment un punt d’inflexió. Però no un punt d’inflexió per la societat, que ja fa temps que el va creuar aquest punt, sinó per la classe política. Ara que ells també ho saben.

dijous, 1 de juliol del 2010

Arròs covat

Interpreto que aquesta estratègia engegada per CiU “d’exercir el dret a decidir en aquelles qüestions que generin un ampli consens” te com objectiu anar avançant poc a poc però sense perdre el pas cap a l’objectiu final d’aconseguir un Estat Propi (única solució viable i definitiva per assolir les ambicions nacionals de Catalunya ). La reivindicació del concert econòmic “per la propera legislatura” aniria en aquest sentit.

El problema és que aquesta estratègia s’ha demostrat equivocada. De fet, CiU no s’ha cansat de criticar al (primer) tripartit per encetar la reforma de l’Estatut dient que no portaria enlloc. Esquerra deia que aconseguir un Estatut potent era el primer pas cap a la independència. Plantejar el concert econòmic com el primer pas de no se que, és exactament el mateix.

Suposem que si, que la propera legislatura es planteja el concert econòmic amb CiU governant en solitari. Desprès d’agres discussions al Parlament, s’aprova una llei, es sotmet a referèndum i evidentment (ja va passar amb l’Estatut) aconsegueix un “ampli consens”. I llavors que? Doncs que Espanya dirà tururú, com ha fet ara. I que farem? Res, perquè no podrem fer res.

Jo no se si la societat esta madura, verda o passada, però el que està clar és que la propera “aventura” no ha de ser un “terme mig”. El proper referèndum al que es convoquin als catalans ha de ser un referèndum per la independència. Es poden guanyar per golejada mil i un referèndums sobre coses “intermèdies”, que a totes elles Espanya dirà que no i la comunitat internacional mirarà cap un altre lloc. En canvi, al resultat d’un referèndum per la independència, Espanya no te res a dir, perquè deixarà de ser un “problema intern” per la comunitat internacional. Si es convoca i es guanya, els països democràtics del mon, reconeixeran a Catalunya com un Estat. Ho han fet sempre i no ha de ser diferent perquè l’Estat del que ens independitzem es digui Espanya.

El que ha de fer CiU és plantejar aquest referèndum per la propera legislatura. Tenen quatre any per fer madurar a la societat des del govern. Si esperen més temps, amb estratègies de xixarrí, pot ser es trobaran amb “l’arròs covat”.

dimarts, 29 de juny del 2010

A la manifestació s’ha d’anar

A mi el lema m’agradaria més que fos “Som una nació. Nosaltres decidirem”. Però el que han escollit ja m’està be, tot i que precisament s'ha demostrat que ara (present) no decidim una fava. No parla enlloc d’estatuts ni autogoverns (aquest últim terme em treu de polleguera, perquè implica l’existència d’un govern superior que et fa concessions).

Crec que ha arribat el moment de demostrar la força que tenim i per tant una manifestació multitudinària és més necessària que mai. Es cert que al davant anirà l’inefable secretari general del PSC-PSOE que ara (desgraciadament) ocupa el càrrec de President de la Generalitat, però lo important serà que al darrera hi vagin milers i milers de ciutadans i ciutadanes portant estelades, senyeres i tota mena de pancartes exigint la llibertat de Catalunya i la independència.

Els politics i mitjans de comunicació de Madrid i molts dels d’aquí poden interpretar que la manifestació serà “en defensa de l’Estatut”, però això no deixarà de ser un autoengany. Deixem que interpretin com vulguin els desitjos del poble. Allà ells.

La realitat és una altra. Com va dir en Lopez Tena, l’autonomisme ha mort. L’Estatut està liquidat i amb ell tota possibilitat d’encaix amb Espanya. Ni federalisme, ni autonomisme ni hòsties.

El proper govern és trobarà una Generalitat completament ofegada i sense recursos per tirar endavant cap projecte de Pais. Es trobarà una Espanya “crescuda” que no acceptarà ni la més mínima concessió. I el que és més important, es trobarà una societat que està farta d’aquesta situació. El proper govern haurà de prendre decisions.

La manifestació ha de ser multitudinaria, contundent, inequívocament independentista. A la capçalera hi aniran altres politics que ara no formen part del govern. Aquests politics han de prendre bona nota que el dia que assoleixin la responsabilitat de govern, al darrera tindran un Poble que els recolzarà en el camí cap a la llibertat. Aquests han de ser els destinataris del missatge. Un missatge que ha de ser inequívoc. Cap independentista es pot quedar a casa.

divendres, 25 de juny del 2010

Avui fa un any

Avui fa un any que un grup de coneguts (no dic amics perquè molts ens acabàvem de conèixer tot i pel temps alguns ens hem fet) estàvem fent una cervesa a un bar a la vora de Plaça Urquinaona. Estàvem parlant del que acabàvem de fer quan a la televisió del pub, passaven imatges en directe i anunciaven la mort de Michael Jackson. Per això ho recordo.

El cas és que aquest grup de patriotes estàvem parlant i comentant l’acte al que acabàvem d’assistir. Estàvem molt il·lusionats, diria que eufòrics, perquè d’una vegada per totes semblava que s’estava construint un projecte engrescador que contribuiria notablement a assolir l’objectiu de la independència de Catalunya.

Veníem d’assistir al sopar de blocaires organitzat pel Dessmond i que tenia per convidat en Joan Carretero. Recordo que hi havia un munt de companys i companyes que fins aquell moment només coneixia pels seus textos. Vaig conèixer al mític “Andreu”, el qual, s’ha de dir que va ser pot ser el més incisiu al torn obert de preguntes que es va produir en acabar el sopar i el discurs de Carretero.

En aquell sopar fins i tot em vaig assabentar que el propi Carretero llegia el meu bloc i que ho feia amb entusiasme si tenim en compte la seva reacció quan em vaig presentar com l’autor de “Lo Full de Ruta”. No crec que el llegeixi ara.

En fi, que ja fa un any. Durant aquest temps el projecte “Reagrupament” ha passat de quasi tocar el cel a suplicar des de l’infern a que Laporta els permeti transitar pel purgatori uns quants mesos.

No recordo exactament quants blocaires hi érem en aquell bar parlant de com donar suport a aquell projecte incipient, però de tots aquest, l’únic que tinc constància que encara és un “incondicional” és en “Sara”, comentarista habitual al Cimera.

Vist en perspectiva, ha resultat premonitori que el dia que es presentava Carretero davant el mon blocaire, moris l’autor de “Thriller”. Uns mesos desprès, la imatge dels zombis perseguint a la gent i ballant tots a la vegada al ritme que marca el “jefe” em recorda la imatge de la segona assemblea de Reagrupament. La tercera me l’estalviaré.

dimecres, 23 de juny del 2010

Independentisme transversal?

Ja se que és pura ciència ficció i molt improbable però deixeu-me reflexionar (per pur divertimento) sobre una teoria del meu germà (que sempre te teories de bomber) que al final encara pot esdevenir certa. Diu ell que al final, per la independència se sumaran fins i tot els sociates. Quant arribi la famosa “maduració”, quan la voluntat del poble sigui inequívoca, veurem a l’Iceta i tota aquesta tropa reivindicant un Estat Propi al davant de tots (i sense perdre les formes). Però tot això no perquè Esquerra els hagi arrossegat, no!!. Serà pura i simplement per no perdre protagonisme, poltrona i menjadora. Vosaltres veieu capaços a tots aquests sectaris fent propaganda en contra a un hipotètic referèndum i quedant-se amb el cul enlaire al dia següent?
De moment se’ls avalota el galliner
Jo crec que aquestes eleccions al Parlament seran molt interessants per les dos “patacades” que s’albiren: La d’Esquerra que permetrà (esperem) que la poca gent de bona fe que encara quedi faci neteja i faci retornar el partit als orígens. Però també per la patacada que espero que es pegui el PSC. Doña Manolita serà incapaç de mobilitzar la tropa que va mobilitzar la Chacon i que es quedaran a casa i dels altres (sector catalanista) molts o es quedaran a casa o votaran al Mas. Resultat, un PSC que no servirà ni per “sociovergencia” i un “aparell” descol·locat i sense cap objectiu. Encara veurem als sociates fent oposició al Mas quan digui allò de “encara no toca” al crit de “Com que no toca?!”. Penseu que un sectari és un sectari i per garantir la supervivència de la Secta son capaços de tot.

dilluns, 21 de juny del 2010

El referèndum ja està convocat

Jo no sé perquè hi ha tant de guirigall sobre la convocatòria del referèndum i si és per aquesta legislatura o per la següent.

El referèndum ja està convocat i tot apunta a que es realitzarà la propera legislatura. La presentació de la IP fa uns dies i el vot afirmatiu de CiU, Esquerra i ICV a l’inici de la tramitació permet a la ciutadania mobilitzar-se i començar la recollida de signatures.

Aquest procés (el de recollida) finalitzarà justament a l’inici de la propera legislatura. El nou Parlament, sigui quina sigui la seva composició haurà de decidir que farà. El primer factor que pot influir en la seva actuació serà el nombre de signatures. Si s’assoleix un nombre significatiu, serà molt difícil “congelar” la iniciativa sine die al Parlament.

Paral·lelament, les posicions de l’Estat Espanyol s’enduriran. El Tribunal Constitucional ara o més endavant es carregarà l’Estatut. El govern de PSOE els primers mesos i el del PP els següents no faran cap mena de concessió. Mentrestant la crisis acabarà d’escanyar les finances de la Generalitat, els Ajuntaments i les empreses Catalanes. Arribarà un moment que per molt que ara digui, CiU haurà de “prendre decisions” i part de la feina ja la tindrà feta: Només caldrà aprofitar-se de la IP i tirar-la endavant.

Diuen que la propera legislatura encara no serà la legislatura del “dret a decidir”, però la propera legislatura durarà quatre anys, i vist com evoluciona el sentiment independentista i els esdeveniments a nivell mundial (canvi de paradigma economico-social), quatre anys son massa anys per contenir-lo.

Encara veurem que Carod i el seu 2014 s’acabarà fent realitat. I (paradoxes de la vida) malgrat el propi Carod.

divendres, 18 de juny del 2010

Qui sembra vents...

Millet ja està a la garjola. Resulta molt curiós que de tots els delictes que se l’acusa, de tots els milions que s’ha embutxacat, l’han tancat per un del que els seus “presumptes còmplices” son destacats membres del PSC.

Que interessant!

Si ja ho deien els membres de la comissió d’investigació: Havent un cas Millet, qui vol un Cas Pretòria?

A aquests del PSC els ha sortit el tret per la culata o com és d’indominable el ventilador.

Ah! i la setmana que bé sentència! Ho ha dit el Saura eh!

dimecres, 16 de juny del 2010

Tres en un

Aprofito aquest post per fer tres reflexions sobre tres noticies que he llegit aquest mati i ahir.

La primera te relació amb l’exigència d’Europa per a que l’Estat Espanyol retalli encara més la despesa pública els propers anys. Sense ser cap expert, tinc certs coneixements sobre economia fruit dels meus estudis. A mi em deixa bocabadat per no dir emprenyat aquesta dèria estalviadora que els ha entrat als governs europeus i al govern de l’Estat i de Catalunya en particular. Tots els esforços s’han abocat en contenir el dèficit públic. Et venen que això és la solució a la crisi i que “donarà confiança als mercats”. Quina estafa! Quanta incompetència! Que lluny de la realitat!
En primer lloc, se suposa que per sortir de la crisi hem de recuperar el creixement econòmic, no? Hem de fer créixer el PIB. I la única cosa que es fa es retallar la despesa publica! Que no és part del PIB la despesa pública? Que no repercutirà en la baixada dràstica del PIB la retallada del 5% en el poder adquisitiu dels funcionaris? Que passarà amb les empreses que produeixen els bens i serveis que les administracions deixaran d’adquirir? Els governs, pressionats pels “mercats” han adoptat la solució “fàcil” a curt termini però al meu parer nefasta. Com ja vaig dir al meu article anterior, veig que totes les empreses, TOTES, estan passant dificultats i una part molt important no ho podran suportar i tancaran. Que passarà amb els treballadors que estan contractant? Qui pagarà els préstecs demanats per fer les inversions? Qui crearà noves empreses? Els governs primer es van dedicar a salvar el sector financer, desprès s’estan dedicant a salvar el seu propi negociat i quan es decideixin a salvar el sector productiu (si arriben a fer-ho), ja no quedarà res per salvar.

La segona reflexió ve a col·lació de les declaracions de Marina Geli dient que “El federalisme és menys utòpic que l’independentisme”. A veure, primer mirem que diu el diccionari sobre el terme Utòpic: Relatiu o pertanyent a la utopia, que constitueix una utopia. Utopia: Concepció d’un ideal irrealitzable. Per tant, una cosa utòpica és una cosa que no pot arribar a ser. No hi ha possibilitat de graus. No és pot afirmar que una cosa el “menys utòpica”. O és utòpica i per tant irrealitzable o no ho és. A Marina Geli li ha traït el subconscient, ja que implícitament reconeix que el federalisme és irrealitzable. I ho és perquè com el propi concepte indica, per a federar-se cal la voluntat de les dues parts, i la Sra. Geli sap perfectament que Espanya no vol federar-se amb ningú. Jo afegiria que l’independentisme no és una utopia, perquè si que es pot “realitzar”. A diferencia del federalisme només cal la voluntat d’una de les part, en aquest cas, la nostra.

I per acabar aquest “tres en un”, voldria dir cinc cèntims sobre les declaracions de l’Artur Mas d’ahir. Va dir que no veu el Paìs “madur” per fer un referèndum. Podem estar d’acord o no amb el grau de “maduresa”, però com a mínim, el Sr. Mas diu implícitament una cosa molt important: Ara potser no és el moment, però les coses evolucionaran, “maduraran” i pot ser algun dia si que serà el moment. Acaba dient que: “Quan parlem del dret de decidir, en parlem sense límits. Ens portarà tan lluny com la democràcia vagi evolucionant”. Jo el que li demano al Sr. Mas és que treballi des del govern, decididament en aquesta direcció. “L’escalfor” generada des d’un govern desacomplexadament sobiranista por ajudar a que la “fruita” maduri acceleradament i al final la puguem collir i gaudir sense esperar pels segles dels segles. S’ha demostrat que “l’escalfor” generada per la societat civil (plataformes i consultes) i fins i tot pels enemics (espoli, tribunal constitucional, etc) està accelerant la maduració. Si a això hi sumen l’acció d’un govern, no hi haurà cap dubte.

dimarts, 15 de juny del 2010

Quedarà algú el 29 de setembre?

Llegeixo que els sindicats han decidit convocar una vaga general per al 29 de setembre.

Avui, m’he assabentat que una empresa client meu farà un altre ERO. Ja en porta tres i ara, quan entro a una de les naus de producció fa ganes de plorar. Està pràcticament buida de gent i de material en curs de producció.

I no és la única. Tots els (pocs) clients que em queden estan en la mateixa situació. Només de pensar en aquest estiu, ja m’agafen esgarrifances. Dubto molt que arribem a la propera tardor.

No se qui te la culpa d’aquesta crisis. Si els “rics”, els “pobres” o tots plegats. El que si sé és que el govern fins ara no ha fet res. Res de res. Bé, sembla que el que ha fet ha estat salvar el cul de les entitats financeres i grans corporacions. Pel que fa a les petites i mitjanes empreses i autonoms, no hem rebut cap mena de suport.

Al meu poble no hi ha cap “multinacional”. Només hi ha (o hi havia) un teixit prou important d’empreses petites de molts sectors que donaven feina a la gent. Tinc la certesa que el proper 29 de setembre la vaga general tindrà poc èxit a les meves terres, bàsicament perquè quedarà poca gent amb el privilegi de “poder fer vaga”.

diumenge, 13 de juny del 2010

La prova del cotó

Diu Duran que CiU no portarà al seu programa electoral la convocatòria d’una consulta independentista.

No cal que ho porti explícitament. La prova del cotó per mi, per demostrar que lo de CiU (el gir sobiranista insinuat) va de debò serà la inclusió o no de Lopez Tena a les llistes al Parlament. No cal que vagi de dos o de tres. Només cal que vagi en una posició que li garanteixi l’escó. Perquè arribat el moment de votar la tramitació de la IP del referèndum, un cop assolides les signatures necessàries, la presencia de Lopez Tena al Parlament por ser una garantia del sentit del vot de CiU o el desprestigi del notari.

S’atrevirà el Mas a posar a Lopez Tena a les llistes o el “reservarà per altres responsabilitats”? I si arriba el cas, s’atrevirà Lopez Tena a rebutjar la seva pròpia iniciativa si CiU li obliga al·legant que “no es el moment de generar frustració”?

Serà interessant veure que passa, primer en la confecció de les llistes i desprès a l’hora de la votació. Ahir algú em va dir que “lo de la consulta serà la primera decepció que ens produirà en Mas” volent dir que CiU es carregarà la consulta i no deixarà que s’estavelli contra Madrid. Tinc molta curiositat per veure com acaba.

dijous, 10 de juny del 2010

Convergència no tindrà més remei

Últimament llegeixo molta gent que no s’enrefia de CiU. Diuen que el “posat sobiranista” de la federació no és més que això, una façana que no pretén res més que enganyar votants i aconseguir el poder. Home, és molt possible que en origen sigui així. Personatges com en Duran amb les seves últimes declaracions contra el projecte de referèndum que un membre de la seva coalició acabava de presentar, etc fan pensar que bona part del partit sigui “autonomista”. Ara bé, crec que CiU ha demostrat un tarannà bastant pragmàtic, sobre tot desprès de passar-se dos legislatures a l’oposició.
La situació política, social i econòmica del nostre País ha sofert un grau de degradació insuportable. Les finances del govern de la Generalitat i dels Ajuntament estan en situació de fallida. Si el proper govern de la Generalitat vol fer alguna cosa més que “qui dia passa any empeny” ha de canviar aquesta dinàmica. Ha de canviar la relació amb Espanya o trencar amb Espanya. La primera opció s’ha demostrat impossible. Portem 300 anys d’opressió i res fa pensar que això hagi de canviar, ans al contrari.
Milers i milers de catalans estan dient prou a aquesta situació. Cada cop hi ha més veus de tots els sectors (des d’empresaris a treballadors, des de joves a jubilats) que demanen alguna cosa. La independència, fins ara venuda com la solució utòpica esdevindrà la solució més fàcil. Esdevindrà la solució més lògica. Esdevindrà la única solució a adoptar per un govern de la Generalitat que vulgui sobreviure. I veig a CiU com la força política més preparada per fer allò que li permeti la supervivència.

dijous, 3 de juny del 2010

A la recerca del no res

Controlo les visites al meu bloc mitjançant l’eina Google Analytics. Aquesta eina em dona informació sobre el numero de visites i l’origen: si son accessos directes, si accedeixen a traves d’un enllaç d’una altra pagina o si m’han trobat a traves de Google. En aquest últim cas, l’eina m’informa sobre les paraules que s’han fet servir per la recerca. Avui he rebut una visita d’un internauta que ha fet la següent recerca a Google: “full de ruta esquerra republicana”.
Pobre xaval! (o xavala) Tant perdut amb la seva opció política que ha recorregut a Google per buscar allò que no existeix.
Jo he fet la mateixa recerca, i l’únic “full de ruta” d’Esquerra Republicana és una publicació del grup municipal d’aquest partit a l’Ajuntament de Lleida. També hi ha referències a l’estratègia dissenyada pel Ridao cap allà el 2007 en que es preveia la “desconnexió d’Espanya”. Ho recordàveu? Jo no, i mirà que llavors militava!
En fi, benvolgut o benvolguda visitant, segueix la teva recerca, i si fructifica, avisa’m. Però molt em temo que l’únic full de ruta d’Esquerra a partir de la tardor serà la lluita pels trossos de partit que quedaran desprès de la patacada electoral.
Esquerra... quina pèrdua de temps més infame i quin capital politics malbaratat.

dilluns, 31 de maig del 2010

Autonomisme impossible

La propaganda tripartita agita l’espantall del pacte amb el PP per atacar a CiU. També ho fan altres formacions com Reagrupament i altres. La veritat, que utilitzi aquest argument Esquerra és més aviat patètic, desprès del seu “pacte estratègic” amb PSC-PSOE més espanyols i menys català de la seva història, però en fi, cadascú amb les seves dèries.
Jo, amics meus, penso que CiU no cometrà l’error de pactar ni amb el PP ni amb el PSOE, i desprès de la desfeta de Reagrupament (la meva desgraciada “aposta estratègica”), espero que, a les eleccions al Parlament, tregui un resultat prou bo com per a que ni tant sols s'ho plantegin.
De totes les calamitats polítiques esdevingudes aquests darrers anys (govern tripartit, fiasco estatutari, govern nefast de ZP, crisis econòmica, etc) com a mínim es pot treure una cosa positiva: milers i milers de catalans han caigut del cavall. S’han adonat que l’autonomisme ha esdevingut impossible. Hem tocat sostre. S’ha acabat. Ni concert, ni més autogovern i ni tant sols més “peix al cove”. Ni els socialistes ni els peperos (que a més governaran amb majoria absoluta) faran ni un pas més endavant. Ans al contrari, i començaran a retallar tot el que s’havia aconseguit fins al moment.
Hem creuant un punt de no retorn. Més de 450.000 catalans ja ho han expressat i la cosa continuarà.
I en aquest context que se’ns presenta pels propers anys, és literalment impossible que el govern de CiU pugui pactar res. Si realment volen que Catalunya avanci (i no dubto que aquests si que ho volen), no tindran més remei que anar de cara a barraca. I això evidentment, no passa per “pactar amb el PP”. Ja no cal.

dijous, 27 de maig del 2010

Puta “responsabilitat”!

Fa un bon grapat d’anys que les accions de CiU al parlament de l’estat que nega la nostra existència son sempre qualificades de “actes de responsabilitat política”. En efecte, CiU porta molt temps salvant el cul del governant de torn, i no només als sociates. La cosa ja porta anys! L’excusa sempre és la mateixa: Mentre Catalunya formi part d’Espanya CiU s’ha de preocupar pel “bon govern” per tal de “salvaguardar” els interessos de Catalunya. I mentrestant, Catalunya suporta l’espoli més salvatge del mon civilitzat. Mentrestant, Catalunya, la seva llengua i la seva identitat reben els pitjors dels atacs.
Ja n’hi ha prou collons! Convergents! A veure si us poseu les piles i abandoneu d’una vegada per totes aquesta actitud de servilisme i us poseu a treballar en la única cosa que ens traurà d’aquest pou sense fons: la independència.
Reconec que avui era pot ser el dia més difícil. Votar en contra de les mesures del govern i deixar a Zapatero amb el cul a l’aire era molt arriscat. No per ZP ni tant sols per l’economia, sinó perquè el govern hagués caigut i llavors existiria el perill de convocatòria electoral coincident amb les catalanes. Però espero que prengueu bona nota i aquesta d’avui sigui l’ultima. Com a català, cada cop que el ZP us humilia (hi ho fa dia si dia també) em sento jo també humiliat.
El que dic, espero que aquesta sigui l’ultima que apel·leu a la “responsabilitat”. Sinó, no tindreu el meu vot a les properes eleccions al Parlament. Pot ser el "meu vot" us importa una merda, però no crec que sigui jo l’únic que pensa així.

dilluns, 17 de maig del 2010

Garantir el vot no és qüestió de preu

Bé, fa dies que no escric res. No em passa res d’especial. Simplement tinc molts mals de cap degut a la crisis, que està afectant al meu negoci i no tinc massa ganes ni temps d’escriure. També crec que últimament “no passa res” digne de ser comentat. Simplement més del mateix. No penseu que el bloc està tancat. Simplement estic a l’espera d’esdeveniments.

De tota manera avui he llegit una frase de Ferran Requejo al directe.cat que vull corroborar. El catedràtic de Ciència Política de la UPF ha dit que “Hi ha més garanties del vot a les consultes sobre la independència que sobre la Diagonal”.

Explicaré l’anècdota que es va donar a les votacions a Ulldecona. Jo estava a una taula juntament amb un company que no és del poble. Vull dir que fa molt poc que viu al poble. Està treballant per la Generalitat i portava un parell de mesos vivint a Ulldecona.

Al final de la jornada electoral vam procedir a votar els membres de la mesa. Jo vaig introduir el meu numero de document d’identitat al programa i vaig rebre el missatge de que podia votar. Al introduir el numero del meu company el programa va prohibir que votes indicant que ja havia votat el passat 13 de desembre de 2009 a Berga. Hosti!! el vaig mirar sorprès i em va dir que efectivament, el 13 de desembre estava empadronat a Berga i va exercir el seu dret a vot. Sense mala fe i aprofitant que s’havia empadronat a Ulldecona, volia tornar a votar, però el sistema ho va impedir. Per tant, amb independència de les dates de la consulta i dels “moviments migratoris” que es produeixin entre dates, el sistema informàtic de la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència garanteix que cada català voti un sol cop.

Igualet, igualet que al referèndum sobre la Diagonal.

M’agradaria saber quan ha costat el sistema informàtic de suport al vot que s’ha utilitzat per la consulta de la Diagonal. Més que res per saber a quan ascendeix l’estafa comesa al contribuent barceloní.

diumenge, 25 d’abril del 2010

La lliçó que ens han donat els valencians


Estic molt cansant i no tinc esme d’escriure un gran “llençol”, però no volia anar a dormir sense fer cinc cèntims de com ha anat la consulta al meu poble, Ulldecona.

El resultat de participació ha estat una mica decebedor. Desprès del numeret del TC i la rebequeria de l’alcaldessa, pensava que podríem aconseguir un 15 o un 20%. Al final ens hem quedat en un 9%. Han vingut a votar 555 persones de les quals 507 han votat que si, es a dir més del 91%. M’he sorprès de molta de la gent que ha vingut i sobre tot m’ha sorprès que ha vingut molta gent gran. Ha fallat la gent jove i de mitjana edat. I també han fallat els immigrants, que tot i representar un percentatge molt important, no han acudit en un nombre proporcional.

El que si que m’agradaria destacar, i per això escric aquest post, és el resultat la votació simbòlica que s’ha fet amb una urna destinada als votants del País Valencià. Han votat 38 valencians dels quals 37 ho han fet afirmativament i un ho ha fet en blanc. El més remarcable del fet és que molts d’ells no han vingut de Vinaròs o Benicarló (que també), sinó que han vingut expressament des de Castelló, des de pobles de l’Horta i fins i tot d’Alacant. N’hi ha que han vingut amb una il·lusió que ja m’agradaria que tinguessin molts catalans del Principat i especialment del meu Poble. Amics meus que avui no han vingut “perquè no serveix de res”. Molt pitjor ho tenen els valencians i avui alguns han fet més de 400 quilometres. Segur que avui la situació al Pais Valencià està millor que ahir. Avui hi ha 37 valencians i valencianes que dormiran pensant que han fet un servei per la seva Terra.

A partir d'avui, a alguns dels meus amics no els acceptarè cap queixa. No tenen dret a queixar-se. Han escollit "no fer res".

Edito per afegir aquest video de vilaweb

dissabte, 24 d’abril del 2010

Segrestar la democràcia


Quin és un dels símbols o objectes que representen millor la democràcia? Molts estaríem d’acord que és una urna, oi?

Doncs al meu poble, Ulldecona, el govern de l’Estat Espanyol amb la col•laboració de la màxima autoritat a nivell municipal, la actual alcaldessa, membre destacada del PSOE a Catalunya, ha segrestat la democràcia.

Directe.cat

avui.cat

vilaweb.cat

divendres, 16 d’abril del 2010

La sentencia que entomarà el Mas

Avui ja s’ha confirmat que no hi haurà sentència de l’Estatut abans de les eleccions al Parlament. Aquest era un fet cantat, tot i que la “sessió extraordinària” d’avui podia fer pensar una altra cosa. No hi haurà sentencia perquè als partits del tripartit i en especial al PSOE (secció Catalunya) no li convé. Ja és significatiu que no hi ha hagut acord perquè un membre considerat “progressista” es a dir “sociata” no ho ha fet possible. Els inútils del tripartit podran seguir cobrant la nòmina fins al novembre.
Ara sembla ser que el nou ponent de la sentència serà un membre del “sector conservador” i per tant, el nou esborrany serà encara més restrictiu que el que s’ha votat avui. Com que aquesta votació serà segurament ajornada fins desprès de les eleccions, i que el tripartit serà ja cosa del passat i el Montilla un mal record, ja no hi haurà cap impediment per a que els magistrats “progressistes” o “conservadors” però “espanyols” per sobre de tot, esclafin l’Estatut. Ja se sap, contra els nacionalistes tot se val.
Aquesta sentència l’entomarà el nou President de la Generalitat, es a dir l’Artur Mas. Serà llavors l’excusa, un cop reconquerida la Generalitat per un partit nacionalista, per donar el pas definitiu cap a un estat propi promogut directament pel govern? Tant de bo.

dissabte, 10 d’abril del 2010

Els aparells dels partits perden el control

Que les noves tecnologies estan canviant la manera de fer política no és cap novetat. Els blocs i les xarxes socials com el facebook o el twitter donen l’oportunitat d’expressar idees polítiques i opinions i arribar a molta gent a pràcticament qualsevol persona.
Els usuaris d’aquestes tecnologies poden ser persones sense cap càrrec als partits polítics o persones amb càrrecs públics o càrrecs amb rellevança dins els partits (dirigents, candidats, etc). I aquests últims sembla que comencen a fer més nosa que servei als aparells dels seus partits. Abans, l’únic mitjà de propaganda dels partits sortia dels “aparells oficials” com els secretaris de comunicació o alts dirigents. Ara, qualsevol “pelacanyes” amb un conte al facebook es pot dedicar a escampar missatges i fer evident el tipus de personatge que viu de la política, malgrat tots els esforços dels “aparells” per demostrar el contrari.
L’altre dia vam tenir un exemple molt rellevant. El gerent de l’Institut Metropolità del Taxi, Miguel Angel Martin, va especular, en un escrit al Facebook, sobre la qualitat de la vida sexual de la directora de TV3 Mònica Terribas. Avui llegeixo a l’Avui Digital un cas molt similar ocorregut a Gran Bretanya, on un candidat del Partit Laborista es dedicava a insultar als adversaris via Twitter.
Per cert, els laboristes britànics han destituït fulminantment al candidat. El màxim dirigent Gordon Brawn ha declarat: “Un candidat ha comès un error. És inacceptable i el candidat ha de presentar la seva renúncia. He deixat absolutament clar quina és la meva opinió. No podem tenir al partit persones que hagin expressat aquesta mena d’opinions. Aquelles que les tinguin no poden continuar sent candidats laboristes
Igualet, igualet” que han fet els socialistes catalans. Aquest individu seguirà cobrant un magnífic sou a costa dels contribuents. I que farem els votans? Quedar-nos a casa? Es justament el que “ells” volen.

dimarts, 23 de març del 2010

Parlant amb la gent “normal”

Jo em considero un “animal polític”. Soc una d’aquestes persones (minoritàries a la societat) que s’interessa profundament per la política. Devoro la informació que es publica als mitjans de comunicació, tant els tradicionals com premsa, radio i televisió (això últim no gaire), com els nous mitjans (bàsicament foros, blocs i mitjans digitals). He arribat a l’extrem (encara més minoritari) de participar activament fent-me militant primer d’ERC (encara es deia així) i desprès de Reagrupament.

Participar tant activament de la política de vegades fa que perdis una mica (o molt) el sentit de la realitat. Sovint un acaba confonent els desitjos amb les realitats i s’imagina situacions que estan lluny de ser del tot certes. L’autocritica és escassa ja que assumir-la és assumir el fracàs i sovint és quedar-te orfe.

Com que jo soc conscient d’aquest fet, per evitar en la mesura del possible això que passa, intento aplicar el sentit comú i analitzar les coses “com si les veiés des de fora”. Intento empatitzar amb la gent normal no polititzada. Ep! Els anomeno “normals” perquè son la immensa majoria, no perquè cregui que la seva actitud sigui la correcta. Probablement, els polítics es comporten com ho fan precisament perquè massa gent “normal” no els exigeix el contrari. Però no és aquesta la qüestió. El mon i la gent que l’habita és com és i s’ha d’assumir. És el que hi ha.

Tornant al fil del que parlava, malgrat estar fortament condicionat per la meva condició “d’animal polític” intento també recollir informació parlant amb la gent normal. De vegades els pregunto les seves opinions i de vegades son ells o elles les que me les expressen espontàniament. Intento comprendre el comportament de la gent analitzant els fets. Intento empatitzar aplicant el sentit comú o el “no sentit comú” per fer-me la idea de per on aniran els trets. No em cauen els anells per fer autocritica i qüestionar-me coses que veia clares.

Crec que això em permet ser prou realista malgrat el que molts puguin pensar. Soc capaç, moltes vegades, d’adonar-me de coses i el temps acaba donant-me la raó.

Com ja sabeu, jo soc un dels considerats “crítics” a dins de Reagrupament. Des de la mateixa nit del fatídic 30 de gener i sense quasi informació, ja vaig escriure un post on deia que el que havia passat feia olor a socarrin. Des de llavors, cada un dels fet que han anat passant m’han refermat en la meva posició i ho he anat escrivint, en articles al meu bloc o en comentaris als blocs d’altres. La cirereta ha estat l’assemblea d’aquest cap de setmana i “l’informe de gestió” del Sr. Carretero.

Considero que el projecte de Reagrupament està liquidat, mort i enterrat. I em sap molt, molt greu. M’he quedat orfe políticament parlant. Però és així.

Nooo! Em diuen altres “animals polítics”. No, criden (i insulten) els dirigents de Reagrupament. No està mort. No veieu que 900 assembleistes van aclamar a Carretero sense fissures? “Carretero i Reagrupament serà el tsunami que purificarà la política catalana”. “El que passa és que no sou independentistes”, t’arriben a dir.

Avui he rebut un “feedback” que reforça la meva visió sobre el final de tot plegat.

Tinc com a client una empresa que te una cadena de botigues i entre d’altres productes venen llibres. El cap de compra de llibres avui m’ha vingut tot somrient i m’ha dit “tinc un llibre que segur que t’interessa”. “Quin?” li he preguntat. “Un llibre sobre Carretero” m’ha respost. Sap de la meva condició d’animal polític i de (encara) reagrupat. “Oh! Crec que arribes tard! Desprès d’aquest cap de setmana ja no m’interessa”. I llavors, desprès d’aquesta conversa m’ha donat la informació “bomba”. M’ha dit que ha parlat amb el comercial de l’editorial i li ha dit que en principi tenien la intenció de fer una gran tirada. Carretero era un “polític gens convencional” i preveien que el llibre es podria vendre molt be. Però desprès del que va passar al gener, l’editorial va decidir retallar la tirada “dràsticament”. El meu client m’ha dit “teníem previst que aquest llibre fos un d’aquest llibres que en tens a piles, però desprès de parlar amb el comercial i del que ha passat, en compraré dos o tres per botiga i prou”.

A qui hem de fer cas amics i amigues? A 900 votants en una assemblea totalment “idiotitzats”? A una munió d’opinadors als blocs i comentaris dels digitals? O al comercial d’una editorial i al cap de compres d’una cadena de botigues?

Jo no en tinc cap dubte. S’ha de fer cas a la “gent normal”.

diumenge, 21 de març del 2010

Malbaratant assemblees

Arribo a casa desprès d’un dia per Barcelona i d’assistir a l’assemblea de Rcat i faig un vol pels digitals a veure que diuen.

Joan Carretero: "Tota la merda ha sortit de dins de la nostra organització"

La direcció escombra els crítics

Carretero: "Si voleu que el lideri aquest projecte, no vull enemics a les meves llistes"

Caram! Però no era avui que s’havia d’aprovar el programa electoral? No s’havia d’aprovar la “Constitució de Catalunya”? Com és que no hi ha cap titular que en parli?

Avui Joan Carretero tenia l’oportunitat de tancar ferides, de reconciliar-se amb els “crítics” i mostrar una imatge “d’unitat”. De mostrar-se conciliador. Això no li hagués costat res i al dia següent hagués pogut seguir fent el que li sortís dels ous sense cap problema. A efectes externs, la imatge de Reagrupament i d’ell mateix hagués millorat. A efectes interns, hagués pogut seguir governant Reagrupament dictatorialment com fins ara.

Però no. Ha optat per la confrontació i la bronca. No hi ha cap dubte que Carretero es creu Deu, però en lloc de ser un deu bondadós, ha escollit el paper de deu venjatiu.

El resultat és més que evident. La feina de desenes de reagrupats que han confeccionat el programa no ha servit de res. M’atreveixo a dir que tots els diners que s’han gastat en l’assemblea d'avui tampoc han servit de res de cara a la imatge externa de Reagrupament davant el possible electorat. El que ha quedat, el titular, és que Carretero ha “esclafat” la “dissidència”. Un “magnífic” missatge de promoció que sense dubte “captarà” molts votants.

Desprès es queixaran que els mitjans de comunicació els fan el buit. Que només publiquen noticies negatives. Si son com aquells jugadors de futbols que “es marquen tot sols”!

Des de l'assemblea. A cop calent

Acabo d'assistir estupefacte als deliris d'un dement. L'informe de gestió que el Dr. Carretero acaba de pronunciar a l'assemblea de Reagrupament d'avui seria per mi pura ciència ficció sino fos perque n'he estat testimoni directe.

D'una tacada, s'ha carregat el que encara quedava de dignitat a Reagrupament. Ara, la nau no va a la deriva, ara va a tota màquina a estavellar-se contra els esculls.

En una demostració de paranoia digna dels millors manuals de psiquiatria, ha titllat a tota la gent que ha mostrat dubtes raonables sobre com es feien les coses, d'enemics. El PSOE, el PP, CiU i fins i tot la “caverna mediàtica” són els adversaris. Els que legítimament expressen discrepàncies, amb el més gran dels respectes, són l'enemic.

El surrealisme del seu discurs ha assolit el seu grau màxim quan ha demanat (ell!) un reconeixement per Sandra Lomas. Ni tant sols ha tingut la decència de fer que aquest homenatge el demanes un altre. Per sort, el nivell de soroll dels aplaudiments ha estat més aviat minso. Prova que encara hi ha neurones que funcionen en el cervell de la majoria dels reagrupats.

La cirereta ha vingut al final. El Sr. Carretero ha proposat en el seu discurs un canvi en la manera d'escollir els candidats que entra en contradicció amb el que es va aprovar a la ponència política de la passada assemblea. Pretén que al juny es convoqui una assemblea extraordinària en la que els associats (tots) votaran quatre llistes tancades i proposades per la direcció. Aquesta proposta presentada i “aprovada” d'una manera totalment irregular no tinc cap dubte que es farà passar per bona. Estic segur que al final se'n sortirà amb la seva. El motiu és molt senzill: la gent, la bona gent, els “enemics” segons la seva terminologia, fugiran de Reagrupament en desbandada.

Quin dia més trist.

divendres, 19 de març del 2010

El revulsiu

A falta d’argument, perquè cada cop en tenen menys, últimament es senten més veus que diuen que el més important és sortir de la crisis i que això de treballar per un estat propi és perdre el temps. Diuen que és manllevar energies. Que ho diguin els espanyolistes encara te un passi, però que ho diguin persones que s’autodenominen “catalanistes” és de jutjat de guàrdia.

La crisis que estem patint no és una crisis qualsevol. No és un o més sectors que s’han de reconvertir. No ens trobem davant d’un ajustament. Es trobem davant d’una autentica crisis del sistema. La ultima crisis de característiques similars que va patir el mon va durar diversos anys i no és va resoldre del tot fins que una guerra terrible i devastadora va fer net. La situació de post-guerra, amb els reptes que va representar va esdevenir el revulsiu que va tornar a empènyer l’economia.

Ens trobem en la mateixa situació que al crac del 29. L’economia s’ha col·lapsat i cap de les mesures cosmètiques que s’estan proposant aconseguirà fer-la engegar. Cal un canvi de paradigma i per aconseguir això cal que la societat en el seu conjunt assumeixi reptes diferents. Reptes prou engrescadors com per a que tothom remi en la mateixa direcció.

A Catalunya tenim la possibilitat de conjurar-nos i assumir un d’aquests reptes. La independència no solament és possible, no solament ha de ser possible, sinó que és l’única sortida que tenim per afrontar la sortida de la crisis.

I jo encara m’atreviria a anar un punt més enllà en els meus vaticinis. O es comença a treballar per la independència des d’una vessant pacifica ara que s’està a temps, o al final el que esdevindrà és un enfrontament violent i fins i tot una guerra civil.

Tenim la falsa sensació d’immunitat contra actes de violència. Pensem que els fantasmes del passat ja estan superats i que no poden tornar. Però la situació econòmica empitjorarà. Cada cop més sectors de la societat es veuran exclosos i començaran a dirigir la seva ràbia cap a dirigents i politics i cap a segments de la societat com els immigrants. L’odi que s’ha anat covant durant aquests anys, d’una manera totalment insensata, sortirà a la llum.

A nivell mundial no se quina serà la eina que ens traurà de la crisis, però a nivell local, a nivell de Catalunya tenim una oportunitat: treballar pel progrés d’un estat propi anomenat Catalunya pot esdevenir el revulsiu perfecte per sortir de la crisis. De la nostra crisis.

dimecres, 17 de març del 2010

Acabo d’empassar-me l’entrevista al Montilla.

Jo no veig la televisió. El fet que a casa nostra habitualment mengem a la cuina i que en aquesta estança no hi hagi cap aparell de televisió fa que pràcticament mai vegi les noticies.

Habitualment escolto la radio i llegeixo premsa escrita i digital i de la tele només miro alguna serie a la nit. Per no mirar, ni tant sols miro el Polònia. Per això no vaig veure l’entrevista amb el Montilla que li va fer Monica Terribes.

El cas és que desprès de llegir nombrosos articles sobre la “polèmica entrevista” i veure la reacció del de la crosta i altres sociates, m’ha picat la curiositat i he mirat l’entrevista a la web de TV3.

Quin rotllo!! Me l’he empassat tota esperant veure alguna cosa del que s’ha parlat. Desprès de veure la reacció sociata jo m’esperava a la Terribes pràcticament saltant al coll del President i a aquests demanant misericòrdia. I el que he vist és una simple entrevista, més aviat avorrida, en la que l’entrevistadora en tot moment ha mantingut un to correcte. Ha fet preguntes incisives? Cony! I que volia que li preguntes? per l’aplec del cargol?

Aquests sociates estan totalment desquiciats i en caiguda lliure. Quina pell més fina! Protestar per aquesta entrevista és la prova de la desesperació profunda en la que han caigut. Son quasi tant patetics com els dirigents d’Esquerra, que fa uns dies van manifestar que es “sentien maltractats”.

Aquest tripartit es queixa de “boicot informatiu” i que “l’acció de govern” no arriba a la gent. De problemes d’informació.

Si la gent percep que aquests govern és un desastre, no és perquè falli la informació. Es perquè, efectivament, és un desastre.

dijous, 11 de març del 2010

La llei de consultes i les renuncies d’Esquerra

La llei de consultes és un autèntic nyap inútil. Ens volen fer creure, especialment Esquerra, única força impulsora, que amb aquesta llei és pot fer qualsevol consulta, fins i tot una de sobiranista. Però a la practica això no és cert. Per fer qualsevol consulta cal el permís explícit de Madrid. Per tant, es a Madrid on es decideix el que es pregunta o el que no. Podrem decidir el color que volem per la façana del nostre Ajuntament i poc més.

Perquè llavors, els d’Esquerra han afegit aquesta condició a la llei que a la practica la fa totalment inútil per al que en teoria hauria de servir? Doncs perquè si no s’afegeix aquesta condició, llavors la llei és inconstitucional i no hagués prosperat. La constitució ho diu ben clar, només poden convocar referendums el govern central.

Afegint aquesta condició, es permet que aquesta llei (inútil) tiri endavant i dona la aparença que Esquerra (o el tripartit) ha aconseguit una cosa important, quan això es totalment fals.

Esquerra ha renunciat amb el suport a aquesta llei descafeïnada a fer evident que qui mana és Madrid. Ha preferit fer veure que es penjava una medalla a encetar un conflicte amb l’Estat Espanyol (i amb els seus socis del tripartit) impulsant una llei que desprès s’hagués estavellat contra el TC.

Això no és “construir un Estat Propi”. Això és donar més eines a “l’Estat Aliè” per a que ens segueixi oprimint. Això és donar un pas enrera. El PSOE ho ha acceptat sense obrir boca. Voleu més prova que aquesta de la inutilitat de la llei i la trampa que representa?

dimecres, 10 de març del 2010

Les mentides de Boada

El que més ràbia m’ha fet han estat les mentides de Boada. El dilluns a la tarda poso la televisió i escolto a la roda de premsa a aquest individu dient que ja no hi havia trens aturats amb gent a dintre. A continuació, a la radio telefonen diverses persones contradient-ho.

A la següent roda de premsa, va i diu que no hi havia cotxes atrapats a la carretera. Truquen persones contradient-ho.

Dimarts al matí anuncia en roda de premsa que l’autopista AP7 s’ha obert. Al matí de Catalunya radio anuncien que no és cert.

Els comunistes de pa sucat amb oli que es pensen que fan les rodes de premsa per al Pravda o el Granma i no son conscients que vivim en un país on malgrat tot encara hi ha llibertat d’expressió i informació i que la veritat acaba imposant-se.

Aquest fulano no solament hauria de ser cessat. Hauria de ser jutjat i comdemnat per negligència professional i estafa.

diumenge, 7 de març del 2010

Si les coses és fan be

Del resultat de les consultes populars es pot fer una lectura que no he sentit dir a ningú però que per mi és d’una rellevança definitiva.

Sembla que el debat actual centra la valoració de l’èxit de les consultes en el nivell de participació. Es diu que la participació no és prou elevada i que això vol dir que alguna cosa s’està fent malament.

Hi ha poblacions on la consulta s’ha considerat un fracàs perquè la participació va ser molt baixa. A l’endemà del 13-D és va desfermar un autèntic enfrontament entre la Coordinadora Nacional i els organitzadors de Osona Decideix amb Lopez Tena al cap davant. La diferencia entre la participació a Osona i a la resta va ser molt gran i tothom va concloure que a Osona “s’havien fet be les coses” i a altres poblacions no. El passat 28 de febrer, hi van haver pobles on la participació va ser molt baixa i per exemple a Xerta, la participació va ser de més del 44%. A Xerta, els organitzadors van “fer be les coses”.

Es va dir que el resultat de participació a Arenys va ser degut a la reacció contraria de l’Estat Espanyol i que ara, com que han canviat d’estratègia i ens ignoren, la gent ja no se sent motivada a anar a votar.

Però hi ha una dada comú a totes les consultes, des de les que la participació ha estat del 9% (El Vendrell) fins on la participació ha assolit més del 40% (Vic) passant per les que han assolit un 20-25% (Sant Cugat del Valles): El percentatge de gent favorable a la independència representa més del 90%.

Això te una lectura de conseqüències brutals i que s’ha de fer. Que els partits polítics han de fer. Que CiU ha de fer. La majoria per la independència existeix i és real. Que es visualitzi explícitament o es mantingui amagada només depèn de que “les coses es facin bé”. Només depèn de que es motivi a la gent per expressar la seva opinió.

Jo no se que es va fer a Osona perquè no ho conec, però per exemple a Xerta és va fer una campanya de comunicació “porta a porta”. És va treballar per motivar a la gent a anar a votar. Als llocs on no és va fer aquesta feina (o coses similars) la gent simplement no va anar. Però això no vol dir que si haguessin anat, haguessin votat en contra.

La majoria per la independència existeix. Les consultes ho han demostrat sense cap mena de dubte. La única diferencia en quan a participació ha estat l’encert o no dels organitzadors de cada consulta. On s’han fet les coses be, s’ha triomfat, on no s’han fet tant be, s’ha fracassat, però només en termes de participació.

Jo segueixo opinant que la clau de la independència la te el partit nacional majoritari. Convergència i Unió cada cop te menys excuses per mantenir aquesta ambigüitat que la caracteritza.

Convergència i Unió te l’oportunitat de “fer les coses be” i mobilitzar aquesta “majoria silenciosa” que sense dubte existeix. Les consultes ho han demostrat. Però jo encara no veig els seus dirigents fer passos en aquest sentit.

diumenge, 28 de febrer del 2010

Felicitats Xerta!

No vull anar a dormir (demà he de matinar) sense felicitar a la gent de Xerta pel magnífic exemple que ens heu donat a la resta de pobles de les Terres de l’Ebre i pels ànims que ens donarà la vostra mobilització als que com a Ulldecona, el proper 25 d’abril celebrarem els nostres referèndums.

Un 45% de participació i un magnífic resultat del Si (77,12%). I també vull destacar el resultat del No (12,23%) i del vot en blanc (9,86%).

Sembla que a les Terres de l’Ebre, malgrat el nostre aïllament i el menysteniment que patim per part dels governants que ens utilitzen com a moneda de canvi pels seus pactes a Madrid, encara creiem en la democràcia.

divendres, 26 de febrer del 2010

Estancament

Des de que he sentit a la radio que s’havia publicat el Baròmetre d’Opinió Politica trimestral del CEO he esperat amb delit el moment d’arribar a casa i consultar-lo. A l’anterior enquesta del mes de desembre, Reagrupament havia sortit per primera vegada com a resposta a la intenció directa de vot. Un 1,4 % dels enquestats afirmava que si demà (mitjans de novembre del 2009) es celebressin les eleccions, votaria Reagrupament. Home, no era gaire, però era important sortir per primera vegada. I per davant de C’s!!

Abans de mirar el resultat de l’enquesta he mirat la fitxa tècnica. Be! L’enquesta s’havia realitzat entre els dies 13 i 28 de gener. Abans del dia que el Doctor premés el botó d’autodestrucció. Com a mínim, els enquestats encara desconeixien la tragèdia que s’estava covant.

I la resposta no ha pogut ser més decebedora. Malgrat aquests tres mesos més de funcionament de l’associació, només un 1% votaria Reagrupament. De fet, dels 27 (sobre 2000) que declaraven que els votarien s’han reduït a 19. A mi em sembla un molt mal resultat.

Queda clar que desprès de l’empenta que va significar l’assemblea del mes d’octubre, la cosa ha anat de mal en pitjor. Alguna cosa no s’estava fent bé en el camp de la comunicació. I per a postres, va el Carretero i es carrega l’única cosa que ens diferenciava dels altres.

Ara si que està fotut.

A veure que ens explica el Laporta el dilluns cap al mig dia.

dimarts, 23 de febrer del 2010

Ambicions personals

S’ha parlat molt sobre els motius reals de la crisis a Reagrupament. La versió oficial diu que hi havia un grup de gent amb “ambicions personals” que feien perillar el projecte. Un projecte “radicalment democràtic”. Si fem cas a les veus properes a la direcció, hi havia un grup de gent que “es movia” per interessos personals i per tant per assegurar-se un lloc de privilegi a les llistes. A part de la manera barroera de com s’ha abordat el problema (per curar una ungla, s’ha amputat el dit) encara ningú ha demostrat que aquestes “ambicions personals” existien realment. I tampoc s’ha demostrat que les persones que feien aquests moviments ho feien empentats per un interès exclusivament monetari (assegurar-se un sou quatre anys) i per tant il·legítim i no perquè elles es veiessin capacitades per lluitar, des del Parlament pels ideals que encarna(va) Reagrupament.
És molt agosarat això de catalogar unes suposades “ambicions personals” de negatives per la causa independentista. O es que hom no pot tenir “l’ambició personal” d’arribar on es suposa que es poden defensar millor els interessos de Catalunya com és el Parlament?. Jo mateix, si tingués l’oportunitat, voldria ser parlamentari. O no podria defensar millor els meus ideals de llibertat per Catalunya des d’un escó al Parlament que des d’aquest bloc? Tothom que entri en política ha de tenir l’ambició personal d’arribar allà on pugui defensar millor les seves idees. La única condició és que els mitjans sigui estrictament democràtics.
El mateix Carretero no és cansa de dir que ell “no te ambicions personals” i no vol encapçalar el moviment i si algú altre vol posar-se davant ell faria un pas enrera. Però en canvi, s’atribueix el dret de decidir qui ha de ser aquell que es posi davant? Una mica estrany tot plegat. No serà que aquest repetir que “no te ambicions personals” no és més que una tàctica per amagar precisament unes “ambicions personals” inconfessables?
Per acabar tornem a l’argument inicial. S’ha actuat per no convertir Reagrupament en un moviment de gent moguda per “interessos personals”. Fantàstic. Ara a Reagrupament ningú pot piular, perquè ha passat de ser un grup de gent “amb interessos” a un grup de seguidors “acritics” de l’interès d’una sola persona. Des de fora, s’ha passat de veure Reagrupament com un “partit” assembleari a veure-ho com un “partit” totalitari. En termes mèdics, el tractament aplicat ha empitjorat l’estat del malalt. Si Reagrupament tenia un gra al cul, el tractament l’ha convertit en discapacitat.

diumenge, 21 de febrer del 2010

La lluita continua

Aquest cap de setmana he conegut a una persona excepcional. Una persona que a l’any 1964 se li va obrir una fitxa policial per “distribuir propaganda de la revista infantil Cavall fort”. Una persona “conceptuada com a separatista”. Una persona que a l’any en que, segons la meva mare, jo només era un pensament de Deu, ja feia pintades amb quitrà reivindicant la llibertat per Catalunya. Una persona que ha sabut inculcar als seus fill l’amor a la seva pàtria.
La veritat és que l’experiència d’aquest cap de setmana m’ha fet reflexionar. Desprès de que tanta gent hagi fet sacrificis per la llibertat de Catalunya, els que venim darrera no tenim dret a retirar-nos. No podem davant d’un simple contratemps, fer-nos enrera i apostar pel “mal menor”.
Hem de seguir lluitant per la llibertat de Catalunya i per sobre de tot hem de seguir lluitant per la regeneració democràtica. Ara més que mai.

dimecres, 17 de febrer del 2010

El comentari censurat

El dia 17 de febrer a les 20:00 aproximadament vaig enviar el següent comentari a un article d’en Jordi Comas publicat a la web de Reagrupament i titulat “Espero que Reagrupament no es presenti”. Com que no l'han publicat, el reprodueixo a continuació.

No se si la finalitat d'aquest article és preparar el terreny per un "canvi de regles del joc".

El que volem (o volíem) que fos Reagrupament ja ho van debatre i aprovar mitjançant la ponència política.

El cas és que a l'assemblea constituent del passat 3 d’octubre va aprovar la ponència política i el punt 4.2.a diu textualment:

“L’associació Reagrupament Independentista donarà suport a una candidatura electoral que es presenti a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 ja sigui com a partit polític o com a coalició de partits polítics, que compleixi les dos condicions següents:

- Que assumeixi íntegrament el document polític aprovat per l’Assemblea General celebrada a Barcelona el 3 d’octubre de 2009 i que presenti els punts de regeneració democràtica i declaració unilateral d’independència com a punts principals del seu programa electoral.
- Que els seus candidats en cada circumscripció electoral siguin escollits en un procés de primàries amb llistes obertes per tots els associats de Reagrupament Independentista de la circumscripció electoral corresponent”

i afegeix

“L’associació Reagrupament independentista serà l’instrument fonamental per a vertebrar la candidatura electoral a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010”.

La ponència ho deixa molt clar.

No hi ha cap motiu objectiu per renegar d’un acord assumit per l’assemblea general de l’Associació (màxim òrgan de govern com a qualsevol associació) desprès d’un període en el que es van poder presentar esmenes i es va poder donar l’opinió.

Es va debatre i es va aprovar i tothom va quedar content i satisfet. Resulta molt estrany voler a aquestes alçades de la pel·lícula encetar debats com el que proposes en el teu article.

Reagrupament ha de ser un partit polític, perquè només els partits polítics es poden presentar a les eleccions. Discutir sobre això és una collonada. La clau era que Reagrupament havia de ser un partit polític diferent, no en la seva organització sinó en la seva essència. I al final, ha resultat ser un partit, o millor dit, tenir uns dirigents, com els altres.

La veritat és que no és una sorpresa per mi que aquest comentari no s’hagi publicat.

Lo realment sorprenent és que a les 21:24 (hora i mitja desprès de que envies el meu comentari i no fos publicat) aparegui un comentari de l’autor dient textualment “Vagi per endavant que entenc que hi hagi qui pensi que fóra millor una altra opció, no vull desacreditar ningú, però no em sembla que el que proposo sigui contradictori amb el que vam aprovar. Dit això jo no sóc partidari de sacralitzar els documents per a mi (altra vegada parlo a títol personal), ni per aquest tema ni per cap altre. N'hi hauria prou amb que el dia 21, o quan sigui, votéssim en plenari qualsevol rectificació o aclariment al que vam aprovar el 3 d'octubre.

“No hase falta decir nada más”

divendres, 12 de febrer del 2010

Assaig general

A partir d’ara hem d’observar atentament les mesures econòmiques que s’aniran prenen a Grècia. Que si retallada de sous als funcionaris, que si retallada de despeses socials i en inversió pública, que si reforma radical del sistema de pensions (per pagar més, treballar més anys i cobrar menys) etc, etc.

Això no és res més que l’assaig general del que ens caurà a sobre. Perquè l’estat espanyol, amics meus, és el següent de la llista.

dimecres, 10 de febrer del 2010

Aplanant el camí per la sociovergència?

Carai amb el conseller Maragall. Titllar el tripartit de “experiment” o “d’artefacte inestable” és més propi de qualsevol dels meus companys que d’un conseller del propi tripartit.

Constatar que Catalunya està “fatigada” del tripartit? Que es pretén amb aquestes declaracions? Es una Maragallada (versió Ernest) o son unes declaracions premeditades?

A mi em fa l’efecte que a Nicaragua s’està començant a preparar el terreny per la sociovergència. Esperem que CiU no piqui l’ham perquè sinó la vessarà.

dimarts, 9 de febrer del 2010

Sense força

Sempre he pensat i ho he dit varies vegades, que la clau de la independència la te Convergència i Unió (fins i tot Unió). Serem independents quan des del parlament es declari la independència. I per que això passi, es evident que és condició indispensable que els diputats escollit sota les sigles de CiU votin dita declaració.
Jo veia Reagrupament com la eina de pressió a CiU per fer el pas. Per sortir d’una vegada per totes de l’armari, abandonar la seva eterna ambigüitat i utilitzar tota la seva força política i la dels seus dirigents per convèncer a la majoria, que viure dins d’espanya és un mal negoci.
Confiava que el projecte de Reagrupament, desacomplexadament independentista, però sobre tot, basat en la regeneració de la política atrauria tanta gent que faria veure als dirigents convergents que ara anava de debò. Que la conjuntura era favorable per, per fi, donar el pas.
I que un cop CiU donés aquest pas, la resta no tindria més remei que seguir-la. (el que quedes d’) Esquerra s’apuntaria al carro i fins i tot sectors del PSC, uns (pocs) per convicció i uns altres per oportunisme s’apuntarien.
Fins i tot, un fenomen com les consultes sobiranistes, sorgides d’una manera espontània, ajudaven a construir el “caldo de cultiu” favorable al canvi de mentalitat del partit majoritari del catalanisme.
Ara, una insensatesa comesa pel seu principal promotor ha dinamitat Reagrupament i ha deixat de ser una eina útil de pressió. Rcat s’ha quedat sense el seu principal discurs i sense la seva senya d’identitat. Ja no és "una altra cosa".
Es una llàstima.
De tota manera, espero que la curta vida de Reagrupament hagi servit si més no per fer reflexionar dins la federació de CiU. Al final, els dirigents de Rcat han resultat ser un frau, però només els dirigents. El moviment per la independència i la regeneració política va aglutinar més de 3300 persones en poc més de sis mesos. Les consultes han demostrat que hi ha molta gent per la independència i que encara n’hi hauria més si el principal partit amb els seus dirigents al capdavant és posessin a treballar per la causa. Això no ha canviat perque un metge s'hagi begut l'enteniment. Això és un fet.
Jo seguiré demanant a Convergència que doni el pas. Que val la pena. El problema és que ara només tinc com a eina de pressió la paraula. Abans tenia el vot. He perdut força.