Jo em considero un “animal polític”. Soc una d’aquestes persones (minoritàries a la societat) que s’interessa profundament per la política. Devoro la informació que es publica als mitjans de comunicació, tant els tradicionals com premsa, radio i televisió (això últim no gaire), com els nous mitjans (bàsicament foros, blocs i mitjans digitals). He arribat a l’extrem (encara més minoritari) de participar activament fent-me militant primer d’ERC (encara es deia així) i desprès de Reagrupament.
Participar tant activament de la política de vegades fa que perdis una mica (o molt) el sentit de la realitat. Sovint un acaba confonent els desitjos amb les realitats i s’imagina situacions que estan lluny de ser del tot certes. L’autocritica és escassa ja que assumir-la és assumir el fracàs i sovint és quedar-te orfe.
Com que jo soc conscient d’aquest fet, per evitar en la mesura del possible això que passa, intento aplicar el sentit comú i analitzar les coses “com si les veiés des de fora”. Intento empatitzar amb la gent normal no polititzada. Ep! Els anomeno “normals” perquè son la immensa majoria, no perquè cregui que la seva actitud sigui la correcta. Probablement, els polítics es comporten com ho fan precisament perquè massa gent “normal” no els exigeix el contrari. Però no és aquesta la qüestió. El mon i la gent que l’habita és com és i s’ha d’assumir. És el que hi ha.
Tornant al fil del que parlava, malgrat estar fortament condicionat per la meva condició “d’animal polític” intento també recollir informació parlant amb la gent normal. De vegades els pregunto les seves opinions i de vegades son ells o elles les que me les expressen espontàniament. Intento comprendre el comportament de la gent analitzant els fets. Intento empatitzar aplicant el sentit comú o el “no sentit comú” per fer-me la idea de per on aniran els trets. No em cauen els anells per fer autocritica i qüestionar-me coses que veia clares.
Crec que això em permet ser prou realista malgrat el que molts puguin pensar. Soc capaç, moltes vegades, d’adonar-me de coses i el temps acaba donant-me la raó.
Com ja sabeu, jo soc un dels considerats “crítics” a dins de Reagrupament. Des de la mateixa nit del fatídic 30 de gener i sense quasi informació, ja vaig escriure un post on deia que el que havia passat feia olor a socarrin. Des de llavors, cada un dels fet que han anat passant m’han refermat en la meva posició i ho he anat escrivint, en articles al meu bloc o en comentaris als blocs d’altres. La cirereta ha estat l’assemblea d’aquest cap de setmana i “l’informe de gestió” del Sr. Carretero.
Considero que el projecte de Reagrupament està liquidat, mort i enterrat. I em sap molt, molt greu. M’he quedat orfe políticament parlant. Però és així.
Nooo! Em diuen altres “animals polítics”. No, criden (i insulten) els dirigents de Reagrupament. No està mort. No veieu que 900 assembleistes van aclamar a Carretero sense fissures? “Carretero i Reagrupament serà el tsunami que purificarà la política catalana”. “El que passa és que no sou independentistes”, t’arriben a dir.
Avui he rebut un “feedback” que reforça la meva visió sobre el final de tot plegat.
Tinc com a client una empresa que te una cadena de botigues i entre d’altres productes venen llibres. El cap de compra de llibres avui m’ha vingut tot somrient i m’ha dit “tinc un llibre que segur que t’interessa”. “Quin?” li he preguntat. “Un llibre sobre Carretero” m’ha respost. Sap de la meva condició d’animal polític i de (encara) reagrupat. “Oh! Crec que arribes tard! Desprès d’aquest cap de setmana ja no m’interessa”. I llavors, desprès d’aquesta conversa m’ha donat la informació “bomba”. M’ha dit que ha parlat amb el comercial de l’editorial i li ha dit que en principi tenien la intenció de fer una gran tirada. Carretero era un “polític gens convencional” i preveien que el llibre es podria vendre molt be. Però desprès del que va passar al gener, l’editorial va decidir retallar la tirada “dràsticament”. El meu client m’ha dit “teníem previst que aquest llibre fos un d’aquest llibres que en tens a piles, però desprès de parlar amb el comercial i del que ha passat, en compraré dos o tres per botiga i prou”.
A qui hem de fer cas amics i amigues? A 900 votants en una assemblea totalment “idiotitzats”? A una munió d’opinadors als blocs i comentaris dels digitals? O al comercial d’una editorial i al cap de compres d’una cadena de botigues?
Jo no en tinc cap dubte. S’ha de fer cas a la “gent normal”.
dimarts, 23 de març del 2010
diumenge, 21 de març del 2010
Malbaratant assemblees
Arribo a casa desprès d’un dia per Barcelona i d’assistir a l’assemblea de Rcat i faig un vol pels digitals a veure que diuen.
Joan Carretero: "Tota la merda ha sortit de dins de la nostra organització"
La direcció escombra els crítics
Carretero: "Si voleu que el lideri aquest projecte, no vull enemics a les meves llistes"
Caram! Però no era avui que s’havia d’aprovar el programa electoral? No s’havia d’aprovar la “Constitució de Catalunya”? Com és que no hi ha cap titular que en parli?
Avui Joan Carretero tenia l’oportunitat de tancar ferides, de reconciliar-se amb els “crítics” i mostrar una imatge “d’unitat”. De mostrar-se conciliador. Això no li hagués costat res i al dia següent hagués pogut seguir fent el que li sortís dels ous sense cap problema. A efectes externs, la imatge de Reagrupament i d’ell mateix hagués millorat. A efectes interns, hagués pogut seguir governant Reagrupament dictatorialment com fins ara.
Però no. Ha optat per la confrontació i la bronca. No hi ha cap dubte que Carretero es creu Deu, però en lloc de ser un deu bondadós, ha escollit el paper de deu venjatiu.
El resultat és més que evident. La feina de desenes de reagrupats que han confeccionat el programa no ha servit de res. M’atreveixo a dir que tots els diners que s’han gastat en l’assemblea d'avui tampoc han servit de res de cara a la imatge externa de Reagrupament davant el possible electorat. El que ha quedat, el titular, és que Carretero ha “esclafat” la “dissidència”. Un “magnífic” missatge de promoció que sense dubte “captarà” molts votants.
Desprès es queixaran que els mitjans de comunicació els fan el buit. Que només publiquen noticies negatives. Si son com aquells jugadors de futbols que “es marquen tot sols”!
Joan Carretero: "Tota la merda ha sortit de dins de la nostra organització"
La direcció escombra els crítics
Carretero: "Si voleu que el lideri aquest projecte, no vull enemics a les meves llistes"
Caram! Però no era avui que s’havia d’aprovar el programa electoral? No s’havia d’aprovar la “Constitució de Catalunya”? Com és que no hi ha cap titular que en parli?
Avui Joan Carretero tenia l’oportunitat de tancar ferides, de reconciliar-se amb els “crítics” i mostrar una imatge “d’unitat”. De mostrar-se conciliador. Això no li hagués costat res i al dia següent hagués pogut seguir fent el que li sortís dels ous sense cap problema. A efectes externs, la imatge de Reagrupament i d’ell mateix hagués millorat. A efectes interns, hagués pogut seguir governant Reagrupament dictatorialment com fins ara.
Però no. Ha optat per la confrontació i la bronca. No hi ha cap dubte que Carretero es creu Deu, però en lloc de ser un deu bondadós, ha escollit el paper de deu venjatiu.
El resultat és més que evident. La feina de desenes de reagrupats que han confeccionat el programa no ha servit de res. M’atreveixo a dir que tots els diners que s’han gastat en l’assemblea d'avui tampoc han servit de res de cara a la imatge externa de Reagrupament davant el possible electorat. El que ha quedat, el titular, és que Carretero ha “esclafat” la “dissidència”. Un “magnífic” missatge de promoció que sense dubte “captarà” molts votants.
Desprès es queixaran que els mitjans de comunicació els fan el buit. Que només publiquen noticies negatives. Si son com aquells jugadors de futbols que “es marquen tot sols”!
Des de l'assemblea. A cop calent
Acabo d'assistir estupefacte als deliris d'un dement. L'informe de gestió que el Dr. Carretero acaba de pronunciar a l'assemblea de Reagrupament d'avui seria per mi pura ciència ficció sino fos perque n'he estat testimoni directe.
D'una tacada, s'ha carregat el que encara quedava de dignitat a Reagrupament. Ara, la nau no va a la deriva, ara va a tota màquina a estavellar-se contra els esculls.
En una demostració de paranoia digna dels millors manuals de psiquiatria, ha titllat a tota la gent que ha mostrat dubtes raonables sobre com es feien les coses, d'enemics. El PSOE, el PP, CiU i fins i tot la “caverna mediàtica” són els adversaris. Els que legítimament expressen discrepàncies, amb el més gran dels respectes, són l'enemic.
El surrealisme del seu discurs ha assolit el seu grau màxim quan ha demanat (ell!) un reconeixement per Sandra Lomas. Ni tant sols ha tingut la decència de fer que aquest homenatge el demanes un altre. Per sort, el nivell de soroll dels aplaudiments ha estat més aviat minso. Prova que encara hi ha neurones que funcionen en el cervell de la majoria dels reagrupats.
La cirereta ha vingut al final. El Sr. Carretero ha proposat en el seu discurs un canvi en la manera d'escollir els candidats que entra en contradicció amb el que es va aprovar a la ponència política de la passada assemblea. Pretén que al juny es convoqui una assemblea extraordinària en la que els associats (tots) votaran quatre llistes tancades i proposades per la direcció. Aquesta proposta presentada i “aprovada” d'una manera totalment irregular no tinc cap dubte que es farà passar per bona. Estic segur que al final se'n sortirà amb la seva. El motiu és molt senzill: la gent, la bona gent, els “enemics” segons la seva terminologia, fugiran de Reagrupament en desbandada.
Quin dia més trist.
D'una tacada, s'ha carregat el que encara quedava de dignitat a Reagrupament. Ara, la nau no va a la deriva, ara va a tota màquina a estavellar-se contra els esculls.
En una demostració de paranoia digna dels millors manuals de psiquiatria, ha titllat a tota la gent que ha mostrat dubtes raonables sobre com es feien les coses, d'enemics. El PSOE, el PP, CiU i fins i tot la “caverna mediàtica” són els adversaris. Els que legítimament expressen discrepàncies, amb el més gran dels respectes, són l'enemic.
El surrealisme del seu discurs ha assolit el seu grau màxim quan ha demanat (ell!) un reconeixement per Sandra Lomas. Ni tant sols ha tingut la decència de fer que aquest homenatge el demanes un altre. Per sort, el nivell de soroll dels aplaudiments ha estat més aviat minso. Prova que encara hi ha neurones que funcionen en el cervell de la majoria dels reagrupats.
La cirereta ha vingut al final. El Sr. Carretero ha proposat en el seu discurs un canvi en la manera d'escollir els candidats que entra en contradicció amb el que es va aprovar a la ponència política de la passada assemblea. Pretén que al juny es convoqui una assemblea extraordinària en la que els associats (tots) votaran quatre llistes tancades i proposades per la direcció. Aquesta proposta presentada i “aprovada” d'una manera totalment irregular no tinc cap dubte que es farà passar per bona. Estic segur que al final se'n sortirà amb la seva. El motiu és molt senzill: la gent, la bona gent, els “enemics” segons la seva terminologia, fugiran de Reagrupament en desbandada.
Quin dia més trist.
divendres, 19 de març del 2010
El revulsiu
A falta d’argument, perquè cada cop en tenen menys, últimament es senten més veus que diuen que el més important és sortir de la crisis i que això de treballar per un estat propi és perdre el temps. Diuen que és manllevar energies. Que ho diguin els espanyolistes encara te un passi, però que ho diguin persones que s’autodenominen “catalanistes” és de jutjat de guàrdia.
La crisis que estem patint no és una crisis qualsevol. No és un o més sectors que s’han de reconvertir. No ens trobem davant d’un ajustament. Es trobem davant d’una autentica crisis del sistema. La ultima crisis de característiques similars que va patir el mon va durar diversos anys i no és va resoldre del tot fins que una guerra terrible i devastadora va fer net. La situació de post-guerra, amb els reptes que va representar va esdevenir el revulsiu que va tornar a empènyer l’economia.
Ens trobem en la mateixa situació que al crac del 29. L’economia s’ha col·lapsat i cap de les mesures cosmètiques que s’estan proposant aconseguirà fer-la engegar. Cal un canvi de paradigma i per aconseguir això cal que la societat en el seu conjunt assumeixi reptes diferents. Reptes prou engrescadors com per a que tothom remi en la mateixa direcció.
A Catalunya tenim la possibilitat de conjurar-nos i assumir un d’aquests reptes. La independència no solament és possible, no solament ha de ser possible, sinó que és l’única sortida que tenim per afrontar la sortida de la crisis.
I jo encara m’atreviria a anar un punt més enllà en els meus vaticinis. O es comença a treballar per la independència des d’una vessant pacifica ara que s’està a temps, o al final el que esdevindrà és un enfrontament violent i fins i tot una guerra civil.
Tenim la falsa sensació d’immunitat contra actes de violència. Pensem que els fantasmes del passat ja estan superats i que no poden tornar. Però la situació econòmica empitjorarà. Cada cop més sectors de la societat es veuran exclosos i començaran a dirigir la seva ràbia cap a dirigents i politics i cap a segments de la societat com els immigrants. L’odi que s’ha anat covant durant aquests anys, d’una manera totalment insensata, sortirà a la llum.
A nivell mundial no se quina serà la eina que ens traurà de la crisis, però a nivell local, a nivell de Catalunya tenim una oportunitat: treballar pel progrés d’un estat propi anomenat Catalunya pot esdevenir el revulsiu perfecte per sortir de la crisis. De la nostra crisis.
La crisis que estem patint no és una crisis qualsevol. No és un o més sectors que s’han de reconvertir. No ens trobem davant d’un ajustament. Es trobem davant d’una autentica crisis del sistema. La ultima crisis de característiques similars que va patir el mon va durar diversos anys i no és va resoldre del tot fins que una guerra terrible i devastadora va fer net. La situació de post-guerra, amb els reptes que va representar va esdevenir el revulsiu que va tornar a empènyer l’economia.
Ens trobem en la mateixa situació que al crac del 29. L’economia s’ha col·lapsat i cap de les mesures cosmètiques que s’estan proposant aconseguirà fer-la engegar. Cal un canvi de paradigma i per aconseguir això cal que la societat en el seu conjunt assumeixi reptes diferents. Reptes prou engrescadors com per a que tothom remi en la mateixa direcció.
A Catalunya tenim la possibilitat de conjurar-nos i assumir un d’aquests reptes. La independència no solament és possible, no solament ha de ser possible, sinó que és l’única sortida que tenim per afrontar la sortida de la crisis.
I jo encara m’atreviria a anar un punt més enllà en els meus vaticinis. O es comença a treballar per la independència des d’una vessant pacifica ara que s’està a temps, o al final el que esdevindrà és un enfrontament violent i fins i tot una guerra civil.
Tenim la falsa sensació d’immunitat contra actes de violència. Pensem que els fantasmes del passat ja estan superats i que no poden tornar. Però la situació econòmica empitjorarà. Cada cop més sectors de la societat es veuran exclosos i començaran a dirigir la seva ràbia cap a dirigents i politics i cap a segments de la societat com els immigrants. L’odi que s’ha anat covant durant aquests anys, d’una manera totalment insensata, sortirà a la llum.
A nivell mundial no se quina serà la eina que ens traurà de la crisis, però a nivell local, a nivell de Catalunya tenim una oportunitat: treballar pel progrés d’un estat propi anomenat Catalunya pot esdevenir el revulsiu perfecte per sortir de la crisis. De la nostra crisis.
dimecres, 17 de març del 2010
Acabo d’empassar-me l’entrevista al Montilla.
Jo no veig la televisió. El fet que a casa nostra habitualment mengem a la cuina i que en aquesta estança no hi hagi cap aparell de televisió fa que pràcticament mai vegi les noticies.
Habitualment escolto la radio i llegeixo premsa escrita i digital i de la tele només miro alguna serie a la nit. Per no mirar, ni tant sols miro el Polònia. Per això no vaig veure l’entrevista amb el Montilla que li va fer Monica Terribes.
El cas és que desprès de llegir nombrosos articles sobre la “polèmica entrevista” i veure la reacció del de la crosta i altres sociates, m’ha picat la curiositat i he mirat l’entrevista a la web de TV3.
Quin rotllo!! Me l’he empassat tota esperant veure alguna cosa del que s’ha parlat. Desprès de veure la reacció sociata jo m’esperava a la Terribes pràcticament saltant al coll del President i a aquests demanant misericòrdia. I el que he vist és una simple entrevista, més aviat avorrida, en la que l’entrevistadora en tot moment ha mantingut un to correcte. Ha fet preguntes incisives? Cony! I que volia que li preguntes? per l’aplec del cargol?
Aquests sociates estan totalment desquiciats i en caiguda lliure. Quina pell més fina! Protestar per aquesta entrevista és la prova de la desesperació profunda en la que han caigut. Son quasi tant patetics com els dirigents d’Esquerra, que fa uns dies van manifestar que es “sentien maltractats”.
Aquest tripartit es queixa de “boicot informatiu” i que “l’acció de govern” no arriba a la gent. De problemes d’informació.
Si la gent percep que aquests govern és un desastre, no és perquè falli la informació. Es perquè, efectivament, és un desastre.
Habitualment escolto la radio i llegeixo premsa escrita i digital i de la tele només miro alguna serie a la nit. Per no mirar, ni tant sols miro el Polònia. Per això no vaig veure l’entrevista amb el Montilla que li va fer Monica Terribes.
El cas és que desprès de llegir nombrosos articles sobre la “polèmica entrevista” i veure la reacció del de la crosta i altres sociates, m’ha picat la curiositat i he mirat l’entrevista a la web de TV3.
Quin rotllo!! Me l’he empassat tota esperant veure alguna cosa del que s’ha parlat. Desprès de veure la reacció sociata jo m’esperava a la Terribes pràcticament saltant al coll del President i a aquests demanant misericòrdia. I el que he vist és una simple entrevista, més aviat avorrida, en la que l’entrevistadora en tot moment ha mantingut un to correcte. Ha fet preguntes incisives? Cony! I que volia que li preguntes? per l’aplec del cargol?
Aquests sociates estan totalment desquiciats i en caiguda lliure. Quina pell més fina! Protestar per aquesta entrevista és la prova de la desesperació profunda en la que han caigut. Son quasi tant patetics com els dirigents d’Esquerra, que fa uns dies van manifestar que es “sentien maltractats”.
Aquest tripartit es queixa de “boicot informatiu” i que “l’acció de govern” no arriba a la gent. De problemes d’informació.
Si la gent percep que aquests govern és un desastre, no és perquè falli la informació. Es perquè, efectivament, és un desastre.
dijous, 11 de març del 2010
La llei de consultes i les renuncies d’Esquerra
La llei de consultes és un autèntic nyap inútil. Ens volen fer creure, especialment Esquerra, única força impulsora, que amb aquesta llei és pot fer qualsevol consulta, fins i tot una de sobiranista. Però a la practica això no és cert. Per fer qualsevol consulta cal el permís explícit de Madrid. Per tant, es a Madrid on es decideix el que es pregunta o el que no. Podrem decidir el color que volem per la façana del nostre Ajuntament i poc més.
Perquè llavors, els d’Esquerra han afegit aquesta condició a la llei que a la practica la fa totalment inútil per al que en teoria hauria de servir? Doncs perquè si no s’afegeix aquesta condició, llavors la llei és inconstitucional i no hagués prosperat. La constitució ho diu ben clar, només poden convocar referendums el govern central.
Afegint aquesta condició, es permet que aquesta llei (inútil) tiri endavant i dona la aparença que Esquerra (o el tripartit) ha aconseguit una cosa important, quan això es totalment fals.
Esquerra ha renunciat amb el suport a aquesta llei descafeïnada a fer evident que qui mana és Madrid. Ha preferit fer veure que es penjava una medalla a encetar un conflicte amb l’Estat Espanyol (i amb els seus socis del tripartit) impulsant una llei que desprès s’hagués estavellat contra el TC.
Això no és “construir un Estat Propi”. Això és donar més eines a “l’Estat Aliè” per a que ens segueixi oprimint. Això és donar un pas enrera. El PSOE ho ha acceptat sense obrir boca. Voleu més prova que aquesta de la inutilitat de la llei i la trampa que representa?
Perquè llavors, els d’Esquerra han afegit aquesta condició a la llei que a la practica la fa totalment inútil per al que en teoria hauria de servir? Doncs perquè si no s’afegeix aquesta condició, llavors la llei és inconstitucional i no hagués prosperat. La constitució ho diu ben clar, només poden convocar referendums el govern central.
Afegint aquesta condició, es permet que aquesta llei (inútil) tiri endavant i dona la aparença que Esquerra (o el tripartit) ha aconseguit una cosa important, quan això es totalment fals.
Esquerra ha renunciat amb el suport a aquesta llei descafeïnada a fer evident que qui mana és Madrid. Ha preferit fer veure que es penjava una medalla a encetar un conflicte amb l’Estat Espanyol (i amb els seus socis del tripartit) impulsant una llei que desprès s’hagués estavellat contra el TC.
Això no és “construir un Estat Propi”. Això és donar més eines a “l’Estat Aliè” per a que ens segueixi oprimint. Això és donar un pas enrera. El PSOE ho ha acceptat sense obrir boca. Voleu més prova que aquesta de la inutilitat de la llei i la trampa que representa?
dimecres, 10 de març del 2010
Les mentides de Boada
El que més ràbia m’ha fet han estat les mentides de Boada. El dilluns a la tarda poso la televisió i escolto a la roda de premsa a aquest individu dient que ja no hi havia trens aturats amb gent a dintre. A continuació, a la radio telefonen diverses persones contradient-ho.
A la següent roda de premsa, va i diu que no hi havia cotxes atrapats a la carretera. Truquen persones contradient-ho.
Dimarts al matí anuncia en roda de premsa que l’autopista AP7 s’ha obert. Al matí de Catalunya radio anuncien que no és cert.
Els comunistes de pa sucat amb oli que es pensen que fan les rodes de premsa per al Pravda o el Granma i no son conscients que vivim en un país on malgrat tot encara hi ha llibertat d’expressió i informació i que la veritat acaba imposant-se.
Aquest fulano no solament hauria de ser cessat. Hauria de ser jutjat i comdemnat per negligència professional i estafa.
A la següent roda de premsa, va i diu que no hi havia cotxes atrapats a la carretera. Truquen persones contradient-ho.
Dimarts al matí anuncia en roda de premsa que l’autopista AP7 s’ha obert. Al matí de Catalunya radio anuncien que no és cert.
Els comunistes de pa sucat amb oli que es pensen que fan les rodes de premsa per al Pravda o el Granma i no son conscients que vivim en un país on malgrat tot encara hi ha llibertat d’expressió i informació i que la veritat acaba imposant-se.
Aquest fulano no solament hauria de ser cessat. Hauria de ser jutjat i comdemnat per negligència professional i estafa.
diumenge, 7 de març del 2010
Si les coses és fan be
Del resultat de les consultes populars es pot fer una lectura que no he sentit dir a ningú però que per mi és d’una rellevança definitiva.
Sembla que el debat actual centra la valoració de l’èxit de les consultes en el nivell de participació. Es diu que la participació no és prou elevada i que això vol dir que alguna cosa s’està fent malament.
Hi ha poblacions on la consulta s’ha considerat un fracàs perquè la participació va ser molt baixa. A l’endemà del 13-D és va desfermar un autèntic enfrontament entre la Coordinadora Nacional i els organitzadors de Osona Decideix amb Lopez Tena al cap davant. La diferencia entre la participació a Osona i a la resta va ser molt gran i tothom va concloure que a Osona “s’havien fet be les coses” i a altres poblacions no. El passat 28 de febrer, hi van haver pobles on la participació va ser molt baixa i per exemple a Xerta, la participació va ser de més del 44%. A Xerta, els organitzadors van “fer be les coses”.
Es va dir que el resultat de participació a Arenys va ser degut a la reacció contraria de l’Estat Espanyol i que ara, com que han canviat d’estratègia i ens ignoren, la gent ja no se sent motivada a anar a votar.
Però hi ha una dada comú a totes les consultes, des de les que la participació ha estat del 9% (El Vendrell) fins on la participació ha assolit més del 40% (Vic) passant per les que han assolit un 20-25% (Sant Cugat del Valles): El percentatge de gent favorable a la independència representa més del 90%.
Això te una lectura de conseqüències brutals i que s’ha de fer. Que els partits polítics han de fer. Que CiU ha de fer. La majoria per la independència existeix i és real. Que es visualitzi explícitament o es mantingui amagada només depèn de que “les coses es facin bé”. Només depèn de que es motivi a la gent per expressar la seva opinió.
Jo no se que es va fer a Osona perquè no ho conec, però per exemple a Xerta és va fer una campanya de comunicació “porta a porta”. És va treballar per motivar a la gent a anar a votar. Als llocs on no és va fer aquesta feina (o coses similars) la gent simplement no va anar. Però això no vol dir que si haguessin anat, haguessin votat en contra.
La majoria per la independència existeix. Les consultes ho han demostrat sense cap mena de dubte. La única diferencia en quan a participació ha estat l’encert o no dels organitzadors de cada consulta. On s’han fet les coses be, s’ha triomfat, on no s’han fet tant be, s’ha fracassat, però només en termes de participació.
Jo segueixo opinant que la clau de la independència la te el partit nacional majoritari. Convergència i Unió cada cop te menys excuses per mantenir aquesta ambigüitat que la caracteritza.
Convergència i Unió te l’oportunitat de “fer les coses be” i mobilitzar aquesta “majoria silenciosa” que sense dubte existeix. Les consultes ho han demostrat. Però jo encara no veig els seus dirigents fer passos en aquest sentit.
Sembla que el debat actual centra la valoració de l’èxit de les consultes en el nivell de participació. Es diu que la participació no és prou elevada i que això vol dir que alguna cosa s’està fent malament.
Hi ha poblacions on la consulta s’ha considerat un fracàs perquè la participació va ser molt baixa. A l’endemà del 13-D és va desfermar un autèntic enfrontament entre la Coordinadora Nacional i els organitzadors de Osona Decideix amb Lopez Tena al cap davant. La diferencia entre la participació a Osona i a la resta va ser molt gran i tothom va concloure que a Osona “s’havien fet be les coses” i a altres poblacions no. El passat 28 de febrer, hi van haver pobles on la participació va ser molt baixa i per exemple a Xerta, la participació va ser de més del 44%. A Xerta, els organitzadors van “fer be les coses”.
Es va dir que el resultat de participació a Arenys va ser degut a la reacció contraria de l’Estat Espanyol i que ara, com que han canviat d’estratègia i ens ignoren, la gent ja no se sent motivada a anar a votar.
Però hi ha una dada comú a totes les consultes, des de les que la participació ha estat del 9% (El Vendrell) fins on la participació ha assolit més del 40% (Vic) passant per les que han assolit un 20-25% (Sant Cugat del Valles): El percentatge de gent favorable a la independència representa més del 90%.
Això te una lectura de conseqüències brutals i que s’ha de fer. Que els partits polítics han de fer. Que CiU ha de fer. La majoria per la independència existeix i és real. Que es visualitzi explícitament o es mantingui amagada només depèn de que “les coses es facin bé”. Només depèn de que es motivi a la gent per expressar la seva opinió.
Jo no se que es va fer a Osona perquè no ho conec, però per exemple a Xerta és va fer una campanya de comunicació “porta a porta”. És va treballar per motivar a la gent a anar a votar. Als llocs on no és va fer aquesta feina (o coses similars) la gent simplement no va anar. Però això no vol dir que si haguessin anat, haguessin votat en contra.
La majoria per la independència existeix. Les consultes ho han demostrat sense cap mena de dubte. La única diferencia en quan a participació ha estat l’encert o no dels organitzadors de cada consulta. On s’han fet les coses be, s’ha triomfat, on no s’han fet tant be, s’ha fracassat, però només en termes de participació.
Jo segueixo opinant que la clau de la independència la te el partit nacional majoritari. Convergència i Unió cada cop te menys excuses per mantenir aquesta ambigüitat que la caracteritza.
Convergència i Unió te l’oportunitat de “fer les coses be” i mobilitzar aquesta “majoria silenciosa” que sense dubte existeix. Les consultes ho han demostrat. Però jo encara no veig els seus dirigents fer passos en aquest sentit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
