La immersió lingüística a les escoles és innegociable. Sota cap concepte, CAP, s’ha de cedir. Ni tant sols en nom de la “convivència”. La immersió lingüística és un dels pilars fonamental en el que se sustenta la supervivència de la llengua catalana i per tant de la Nació Catalana.
Si a algun jutge si li ocorre, basant-se amb la sentència del constitucional o del que sigui, ni que sigui plantejar el més mínim retall, ens hem d’oposar amb tots els mitjans possibles, i quan dic tots, vull dir tots. Ja n’hi ha prou de papanatisme, d’anar amb el lliri a la mà i de dir que s’ha d’evitar “la fractura social”. Si la societat és fractura és perquè ells ens han atacat. Ells l’han fracturat.
Els atacs a la llengua son atacs al més profund de les nostres arrels i del que som. Tenen l’objectiu d’exterminar-nos, assimilar-nos, destruir-nos. L’espoliació fiscal ens pot empobrir fins la ruïna total, però mentre parlem català, serem catalans. I ells ho saben i per això la sentència de l’estatut és l’arma de destrucció massiva que han activat.
Ens han declarat la guerra. Que esperem per defensar-nos? A que els tinguem dins de casa?
Edito:
Per afegir les dures paraules que ha dirigit el nebot de Joan Solà a la classe politica durant l'enterrament del seu oncle.
"El país et plora avui, Joan, per la teva persona, però ja fa massa temps que plora i que es dessagna per la nostra llengua. N'estem farts", i ha continuat: "En som molts els que ens sentim desolats i desamparats. Els polítics ens han deixat sols i per això avui som aquí, perquè això és casa teva, i no a la seu del govern del poble de Catalunya, el poble a qui tu has dedicat la vida. Avui som aquí perquè aquest nostre govern no s'ha fet encara digne de fer-te d'amfitrió"
dijous, 28 d’octubre del 2010
divendres, 15 d’octubre del 2010
Crida al soci del Barça
Suposo que una de les propostes que es discutiran la propera assemblea de compromissaris del Barça serà aquesta proposta de la nova Junta de limitar l’accés a la condició de soci a familiars, ex-socis i xiquets i xiquetes.
Aquesta mesura no afecta als actuals socis, ja que ells ja ho son i els seus familiar tenen garantit el dret. Però espero que malgrat això, la massa social tingui l’amplitud de mires per rebutjar aquesta proposta. Es totalment inadmissible que s’instauri el “dret de sang” a una entitat com és el Futbol Club Barcelona.
A més, ja posats, aquesta mesura és anticonstitucional. Però no solament de la constitució de l’estat espanyol, sinó de qualsevol constitució d’un estat democràtic, com serà la futura constitució de Catalunya, i que garantirà la igualtat dels catalans. Com es garanteix a tot arreu.
Si, ja se que el Barça és una entitat privada i que te el dret a restringir l’accés a la condició d’associat, com fan algunes altres entitats. Però que penseu d’aquestes entitats?. Doncs si la proposta de la Junta prospera, molta gent pensarà el mateix de l’entitat de la que ara sou socis.
El Barça és més que un club, perquè és el club d’una Nació. No rebaixeu-lo a ser el club d’una secta.
Aquesta mesura no afecta als actuals socis, ja que ells ja ho son i els seus familiar tenen garantit el dret. Però espero que malgrat això, la massa social tingui l’amplitud de mires per rebutjar aquesta proposta. Es totalment inadmissible que s’instauri el “dret de sang” a una entitat com és el Futbol Club Barcelona.
A més, ja posats, aquesta mesura és anticonstitucional. Però no solament de la constitució de l’estat espanyol, sinó de qualsevol constitució d’un estat democràtic, com serà la futura constitució de Catalunya, i que garantirà la igualtat dels catalans. Com es garanteix a tot arreu.
Si, ja se que el Barça és una entitat privada i que te el dret a restringir l’accés a la condició d’associat, com fan algunes altres entitats. Però que penseu d’aquestes entitats?. Doncs si la proposta de la Junta prospera, molta gent pensarà el mateix de l’entitat de la que ara sou socis.
El Barça és més que un club, perquè és el club d’una Nació. No rebaixeu-lo a ser el club d’una secta.
dimarts, 12 d’octubre del 2010
L’arriscada aposta de votar a CiU
Diumenge vaig anar a l’acte de presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Sant Carles de la Ràpita. Van parlar Caritat Garcia, numero tres i primera ebrenca a la llista per Tarragona i l’Alfons Lopez Tena.
L’exposició d’Alfons Lopez Tena va ser brillant. Jo no l’havia escoltat mai en directe i vaig gaudir amb la seva manera d’exposar els arguments centrals del que pretén fer SCI al Parlament sigui quin sigui el resultat electoral. Tots coneixem aquests arguments abastament, però el rigor, la claredat i la pedagogia amb la que s’expressa en Lopez Tena els fan encara més contundents. Va quedar clar que SCI no “farà d’Esquerra” ni serà crossa de ningú i treballarà des de l’oposició per evidenciar l’esgotament total del model autonòmic.
La part més interessant de l’acte va venir al torn de precs i preguntes, en el qual es va establir un debat que va durar dos hores!
Com ja sabeu els que seguiu aquest bloc i com ja he deixat escrit, jo tinc (o tenia) la confiança en que l’estratègia d’ambigüitat de CiU és bàsicament pre-electoral. Un cop superat l’escull de les eleccions i investit Mas president, en part portats per la seva convicció i em part portats per la situació de total col·lapse econòmic i de gestió del govern de la Generalitat, els dirigents de CiU es traurien les caretes i treballarien desacomplexadament per aconseguir la independència. Es a dir, treballarien per aconseguir la majoria social que ens portes, si no a finals d’aquesta legislatura a la propera, a proclamar la independència al Parlament.
Li vaig plantejar aquesta pregunta esperant que l’Alfons Lopez Tena em digués que si, que hi havia possibilitat que això pogués passar. La meva sorpresa va ser quan de manera contundent va negar totalment aquesta possibilitat. Va afirmar categòricament que els actuals membres de la direcció de CiU mai apostarien per la independència. Mai. Va fins i tot negar que aquells que semblen més “sobiranistes” tinguin la més mínima intenció d’avançar per aquesta via i que per tant totes les declaracions i les fotos amb estelada inclosa que fan son pura façana. La veritat es que em vaig quedar sorprès i m’ha fet pensar molt.
Fent d’advocat del diable, es podria pensar que aquestes declaracions tant dures contra els que fins fa pocs mesos eren els seus companys de partit son fruit del ressentiment. Clar, com que en Lopez Tena volia un lloc a les llistes i/o ser conseller de justícia i Mas li va negar, ara es venja i es busca la poltrona a un altre lloc. Ha deixat CiU per pura ambició personal i afany de protagonisme i perquè es “mort de ganes de ser diputat”.
Aquesta argumentació podria ser certa per la majoria de les persones que actualment exerceixen de polítics. Quasi tots ells “professionals” sense ofici ni benefici al marge de la política. Però crec que és molt improbable que sigui certa en el cas de l’Alfons Lopez Tena. Ell és notari, i els notaris, exercint com a tal guanyen molts diners, molts més del que es pugui arribar a guanyar (legalment) “treballant” de polític. Per tant és una ximpleria pensar que Lopez Tena ambiciona “una poltrona” per tenir la vida solucionada.
Es podria dir llavors que el que ambiciona es “afany de protagonisme”. Vol ser diputat per ambicions personals no de caire econòmic sinó per que “vol protagonitzar i liderar el procés cap a la independència i això no ho podia fer a CiU”. Cony! si això és així, és perfecte! Tenim una persona que no te ambicions de riquesa sinó el que vol es treballar des del Parlament per poder acomplir l’ambició personal de liderar el procés d’independència. Sense tenir el “cul llogat”, ni cap hipoteca personal ni deure “gratitud” a cap dirigent. Hi ha algú a CiU o a Esquerra amb aquest grau de llibertat? Cap ni un. En Lopez Tena, desprès d’anys de treball i militància a CiU ha arribat a la conclusió que cal que hi hagi un partit que treballi per la independència al Parlament i que CiU no és aquest partit.
Molts dels meus companys i amics blocaires han apostat per donar suport incondicional a CiU afirmant que amb Mas s’arribarà a la independència, però per l’altra part, un militant destacat de CiU fins fa pocs mesos l’abandona i afirma que amb els dirigents actuals, CiU no apostarà mai per l’independencia i que tornarem al peix al cove.
Jo, a l’Alfons Lopez Tena me’l crec. Votar a CiU és molt arriscat. I donar-li suport incondicional sense que hi hagi compromisos concrets pot ser fins i tot fer passes enrera.
L’exposició d’Alfons Lopez Tena va ser brillant. Jo no l’havia escoltat mai en directe i vaig gaudir amb la seva manera d’exposar els arguments centrals del que pretén fer SCI al Parlament sigui quin sigui el resultat electoral. Tots coneixem aquests arguments abastament, però el rigor, la claredat i la pedagogia amb la que s’expressa en Lopez Tena els fan encara més contundents. Va quedar clar que SCI no “farà d’Esquerra” ni serà crossa de ningú i treballarà des de l’oposició per evidenciar l’esgotament total del model autonòmic.
La part més interessant de l’acte va venir al torn de precs i preguntes, en el qual es va establir un debat que va durar dos hores!
Com ja sabeu els que seguiu aquest bloc i com ja he deixat escrit, jo tinc (o tenia) la confiança en que l’estratègia d’ambigüitat de CiU és bàsicament pre-electoral. Un cop superat l’escull de les eleccions i investit Mas president, en part portats per la seva convicció i em part portats per la situació de total col·lapse econòmic i de gestió del govern de la Generalitat, els dirigents de CiU es traurien les caretes i treballarien desacomplexadament per aconseguir la independència. Es a dir, treballarien per aconseguir la majoria social que ens portes, si no a finals d’aquesta legislatura a la propera, a proclamar la independència al Parlament.
Li vaig plantejar aquesta pregunta esperant que l’Alfons Lopez Tena em digués que si, que hi havia possibilitat que això pogués passar. La meva sorpresa va ser quan de manera contundent va negar totalment aquesta possibilitat. Va afirmar categòricament que els actuals membres de la direcció de CiU mai apostarien per la independència. Mai. Va fins i tot negar que aquells que semblen més “sobiranistes” tinguin la més mínima intenció d’avançar per aquesta via i que per tant totes les declaracions i les fotos amb estelada inclosa que fan son pura façana. La veritat es que em vaig quedar sorprès i m’ha fet pensar molt.
Fent d’advocat del diable, es podria pensar que aquestes declaracions tant dures contra els que fins fa pocs mesos eren els seus companys de partit son fruit del ressentiment. Clar, com que en Lopez Tena volia un lloc a les llistes i/o ser conseller de justícia i Mas li va negar, ara es venja i es busca la poltrona a un altre lloc. Ha deixat CiU per pura ambició personal i afany de protagonisme i perquè es “mort de ganes de ser diputat”.
Aquesta argumentació podria ser certa per la majoria de les persones que actualment exerceixen de polítics. Quasi tots ells “professionals” sense ofici ni benefici al marge de la política. Però crec que és molt improbable que sigui certa en el cas de l’Alfons Lopez Tena. Ell és notari, i els notaris, exercint com a tal guanyen molts diners, molts més del que es pugui arribar a guanyar (legalment) “treballant” de polític. Per tant és una ximpleria pensar que Lopez Tena ambiciona “una poltrona” per tenir la vida solucionada.
Es podria dir llavors que el que ambiciona es “afany de protagonisme”. Vol ser diputat per ambicions personals no de caire econòmic sinó per que “vol protagonitzar i liderar el procés cap a la independència i això no ho podia fer a CiU”. Cony! si això és així, és perfecte! Tenim una persona que no te ambicions de riquesa sinó el que vol es treballar des del Parlament per poder acomplir l’ambició personal de liderar el procés d’independència. Sense tenir el “cul llogat”, ni cap hipoteca personal ni deure “gratitud” a cap dirigent. Hi ha algú a CiU o a Esquerra amb aquest grau de llibertat? Cap ni un. En Lopez Tena, desprès d’anys de treball i militància a CiU ha arribat a la conclusió que cal que hi hagi un partit que treballi per la independència al Parlament i que CiU no és aquest partit.
Molts dels meus companys i amics blocaires han apostat per donar suport incondicional a CiU afirmant que amb Mas s’arribarà a la independència, però per l’altra part, un militant destacat de CiU fins fa pocs mesos l’abandona i afirma que amb els dirigents actuals, CiU no apostarà mai per l’independencia i que tornarem al peix al cove.
Jo, a l’Alfons Lopez Tena me’l crec. Votar a CiU és molt arriscat. I donar-li suport incondicional sense que hi hagi compromisos concrets pot ser fins i tot fer passes enrera.
divendres, 1 d’octubre del 2010
Dos marques, un producte
Resulta molt sorprenent la revifada demoscòpica de Reagrupament a les últimes enquestes. Llevat les primeres enquestes en les que va aparèixer per allà la tardor del 2009, coincidint amb el procés de creació, la primera assemblea i tot això, els resultats que pronosticaven les enquestes des del gener fatídic condemnaven a Rcat l’ostracisme parlamentari.
Però vet aquí que des de les primàries del SCI i la confirmació oficial que Laporta (i Lopez Tena) encapçalaven el projecte, Rcat ha ressorgit a les enquestes. Primer va ser la sorprenent enquesta de la Vanguardia que li donava representació (tres escons) i en canvi li la negava a SCI. Desprès i quasi simultàniament s’han publicat les enquestes de El Pais i el Racometre de Rac1 on tant SCI com Rcat poden treure representació i tots junts sumen més del 6% segons El Pais i un 4% aproximadament segons el Racometre.
Com es possible que una formació que havia desaparegut del mapa demoscòpic i sense aparentment haver fet res, ara pugui tenir fins i tot tres representants al Parlament?
Una possible explicació podria ser l’aplicació des d’algun sector informatiu del famós “divideix i guanya”. Es dona més rellevança a Rcat de la que realment te (o les enquestes deien que tenia) per magnificar la “divisió”. S’intenta mostrar a Reagrupament com un igual en front a SCI i Laporta, quan en realitat no és així. I això a Reagrupment sempre ho han tingut clar, i si no, a que va venir la frase de Carretero quan va dir que “O Laporta ve amb Reagrupament o Reagrupament ha d’anar amb Laporta”?.
Hi ha una altra explicació de la qual no tinc proves científiques però si una prova empírica. L’explicació a l’augment d’intenció de vot per Reagrupment a les enquestes no és una altra que la confusió de marques. Molta gent encara no te clara la diferencia entre la marca Reagrupament i la marca Solidaritat Catalana per la Independència, però tenen clar quin producte volen. I creuen que Laporta és aquest producte. La meva sospita és que molts dels enquestats diuen que votaran Reagrupament quan en realitat volien dir que votaran Laporta.
La prova empírica és la següent: L’altre dia es va fer un acte de Reagrupament al meu poble. Jo no vaig anar (no per res, simplement perquè estava de viatge). Vaig preguntar a una persona que pensava que podia haver anat si va anar. Em va dir que es va assabentar de casualitat i pel seu oncle. Li va dir el seu oncle que ell i uns altres jubilats del poble anirien a un acte “dels de Laporta”.
En l’època daurada de Reagrupament ja n’havíem organitzat d’actes al meu Poble. I no venien ni els jubilats.
Però vet aquí que des de les primàries del SCI i la confirmació oficial que Laporta (i Lopez Tena) encapçalaven el projecte, Rcat ha ressorgit a les enquestes. Primer va ser la sorprenent enquesta de la Vanguardia que li donava representació (tres escons) i en canvi li la negava a SCI. Desprès i quasi simultàniament s’han publicat les enquestes de El Pais i el Racometre de Rac1 on tant SCI com Rcat poden treure representació i tots junts sumen més del 6% segons El Pais i un 4% aproximadament segons el Racometre.
Com es possible que una formació que havia desaparegut del mapa demoscòpic i sense aparentment haver fet res, ara pugui tenir fins i tot tres representants al Parlament?
Una possible explicació podria ser l’aplicació des d’algun sector informatiu del famós “divideix i guanya”. Es dona més rellevança a Rcat de la que realment te (o les enquestes deien que tenia) per magnificar la “divisió”. S’intenta mostrar a Reagrupament com un igual en front a SCI i Laporta, quan en realitat no és així. I això a Reagrupment sempre ho han tingut clar, i si no, a que va venir la frase de Carretero quan va dir que “O Laporta ve amb Reagrupament o Reagrupament ha d’anar amb Laporta”?.
Hi ha una altra explicació de la qual no tinc proves científiques però si una prova empírica. L’explicació a l’augment d’intenció de vot per Reagrupment a les enquestes no és una altra que la confusió de marques. Molta gent encara no te clara la diferencia entre la marca Reagrupament i la marca Solidaritat Catalana per la Independència, però tenen clar quin producte volen. I creuen que Laporta és aquest producte. La meva sospita és que molts dels enquestats diuen que votaran Reagrupament quan en realitat volien dir que votaran Laporta.
La prova empírica és la següent: L’altre dia es va fer un acte de Reagrupament al meu poble. Jo no vaig anar (no per res, simplement perquè estava de viatge). Vaig preguntar a una persona que pensava que podia haver anat si va anar. Em va dir que es va assabentar de casualitat i pel seu oncle. Li va dir el seu oncle que ell i uns altres jubilats del poble anirien a un acte “dels de Laporta”.
En l’època daurada de Reagrupament ja n’havíem organitzat d’actes al meu Poble. I no venien ni els jubilats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
