To be or not to be

Quan es produeix una imputació d’un membre o membres d’un partit polític, al marge de la tant reivindicada presumpció d’innocència, la direcció del partit te dos alternatives d’actuació: apartar o expulsar la persona o persones del partit o bé esperar al desenvolupament de la causa judicial sense prendre cap mesura cautelar interna, es a dir, mantenir a la persona o persones en el lloc on estaven i defensar la seva honorabilitat.
Es evident que la decisió no és fàcil. La primera opció (l’expulsió) implica reconèixer explícitament que entre les teves files hi ha una poma podrida amb tot el que significa, però per contra, un cop apartat del partit, el desenvolupament del procés judicial no segueix deteriorant la imatge del partit (ep! sempre que la investigació judicial no destapi cap més connexió entre els imputats i altres membres del partit).
La segona opció (reivindicar a la presumpció d’innocència) el que fa és lligar la sort del partit a la sort dels imputats. El judici no es limita a les persones sinó a tot el partit que es manté a l’ull de l’huracà mentre aquest dura. No cal dir que si al final el procés desemboca en una condemna en ferm, la taca al partit és inesborrable.
Sembla que en el cas Pretòria, el PSC i CDC han apostat cadascú per una d’aquestes estratègies. Veurem qui ha encertat. Afectarà el cas només a les persones del PSC imputades o hi haurà altres membres dels partits implicats? Acabarà el procés en condemnes en ferm o tot quedarà en foc d’encenalls?
Al final, per prendre aquesta decisió la direcció també ha de tenir en compte la informació i/o la confiança que te de les persones implicades. Pel que sembla, la direcció del PSC te indicis que l’alcalde de Santa Coloma i altres implicats son en realitat uns xoriços i que en canvi, a CDC confien en els que van ser la ma dreta i la ma esquerra del president Pujol.

Editat: Acabo de llegir a l'Avui que finalment CDC ha decidit suspendre de militància a Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. Així doncs, tant PSC i CDC han decidit apostar per la primera de les estratègies que he apuntat al meu article. Ara veurem en que queda tot plegat i si les imputacions impliquen només a les persones conegudes o hi ha més gent. On deuen tenir el cul més apretat? a CDC o al PSC?

Incompetents, còmplices i/o delinqüents

Resulta que, igual que va passar en el cas Millet, la sindicatura de comptes va trobar irregularitats en la gestió de Bertomeu Muñoz al capdavant de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet.
L’informe es va remetre al Parlament on es va fer copia i es va repartir a tots els grups polítics. A TOTS!! I ningú va dir res.

O bé tots els responsables del grups polítics son uns incompetents cosa que seria gravíssim o el que encara seria pitjors: ningú va fer cas d’aquesta auditoria perquè, al cap i a la fi, no deixava de denunciar uns “fets habituals” realitzats per companys o per ells mateixos.

És hora d’estirar la cadena per fer desaparèixer tota aquesta merda de les institucions del Pais.

Estem sols i és hora que algú ho assumeixi

Aquest Duran és l’hòstia. Ara es queixa de l’actitud dels bascos. Diu: “ha d’arribar un dia que haurem de parlar clarament de la reciprocitat que existeix entre l’actitud dels nacionalistes bascos davant de les reivindicacions catalanes i la dels nacionalistes catalans davant de les demanes basques”.
I lo pitjor d’això és que segur que hi ha un munt de gent que com Duran està indignada amb l’actitud dels bascos. Que si actuen “deslleialment” amb els catalans. Que no ens ajuden. “Tant que fem nosaltres per ells”.
A veure si aquest regionalistes (amb el seu màxim exponent, el Sr. Duran) se’n adonen d’una vegada que de res serveix ser lleial amb Espanya, ni amb el Pais Basc ni amb ningú. Que ja n’hi ha prou de vetllar pels demés. De ser “solidaris”, de responsabilitzar-se de la governabilitat. De malgastar energies arreglant els problemes dels demés mentre que a casa, els propis problemes s’enquisten. S’ha demostrat mil vegades que al final, un cop t’han utilitzat et foten la puntada al cul. Perquè a diferencia dels catalans, els altres si que vetllen pels seus interessos.
Estem sols. Catalunya sols depèn d’ella mateixa. Ningú ens farà la feina que hem de fer nosaltres. Ja n’hi ha prou de perdre el temps amb “pedagogia”, governabilitat i gilipollades. Es el moment de pensar en nosaltres, de parlar amb la gent, de fer pedagogia si, però a casa, als nostres, d’animar-los, de fer créixer l’autoestima, de plantejar clarament quina és l’única solució a la situació actual de degradació absoluta. I d’abandonar d’una vegada als altres “pobles ibèrics” a la seva sort. Que els donin pel sac.

El cost d’oportunitat d’en Duran

En economia hi ha un concepte anomenat cost d’oportunitat. Bàsicament s’aplica per mesurar la bondat d’una determinada inversió u oportunitat econòmica. Per simplificar, diríem que el cost d’oportunitat d’una inversió és els guanys a que es renuncia per haver escollit aquesta inversió i no una altra.

M’ha vingut al cap quan he llegit un comentari a l’article d’aquest dimecres de Josep Sort al BGS. En aquest article, Josep carrega contra Duran i Lleida i diu “Penso que CDC faria bé de desempallegar-se d’aquest papanates d’en Duran. És un llast pesant”. I llavors hi ha un lector anomenat Ruben que contesta: "És evident que si no ho fan és perquè un gruix considerable de militants de CDC, no només UDC, pensa igual que Duran i per lo tant es senten còmodes i representats amb la seva manera de pensar. Potser és un grup menor que el que hi ha dins UDC, però tot i això i són. En d’altres paraules, Duran diu el que diu perquè té un suport considerable de CiU que pensa igual que ell. A nosaltres ens pot agradar més o menys, a mi personalment no m’agrada, però aquesta és la realitat".

Pel que sembla, que estigui el Duran a CiU manté un nombre de votans fidels al que diu i pensa, però si escoltem moltes opinions de la gent a foros, etc, etc i mirem la pèrdua de vots de CiU, podem afirmar que també hi ha un nombre de ex-votans i no-votans precisament per culpa d’en Duran. Ep! no estic culpan al Duran de TOTA la perdua de vots. Només dic que segur que és responsable d'una part.

La qüestió seria dirimir quin grup és més nombrós: si son més els votans que es mantenen a CiU per Duran i que d’altra manera votarien a altres (a qui? al PP? a ERC? al PSC?, s’abstindrien?). O per contra son més els “no-votans” que canviarien el sentit del seu vot i passarien a recolzar CiU.

Es a dir, s’hauria de dirimir si la "inversió" de CDC en Duran te un cost d’oportunitat positiu o negatiu.

Hi ha algú a CDC que hagi estudiat això?

La dignitat de les institucions.

Llegeixo al Singular la noticia de les reaccions dels seus ex companys d’escó a les declaracions de Monserrant Nebrera titllant el parlament “d’inutil”. M’ha fet gràcia concretament les declaracions de Dolors Camats en les que ha dit que la “Cambra catalana es mereix un respecte”. Fa uns dies va passar una cosa similar amb les declaracions de Carretero on va dir que la presidència del Barça és mil vegades més important que la presidència de la Generalitat. De seguida van sortir veus acusant-lo de menysprear la “dignitat” de la màxima institució de l’autogovern de Catalunya.

Les institucions no son “dignes” pel fet d’existir. No son una cosa que es planta, es decora i au! a durar pels segles dels segles. No son una cosa estàtica. I tampoc son una cosa intangible. Son, com totes les coses, reflex de les persones que en formen part. Per tant, les institucions son “dignes” en quan a les persones que en formen part també ho son.

I malauradament, les persones que actualment formen part del Parlament i de la Generalitat, de dignitat, poqueta, poqueta.

Un parell de reflexions

Últimament escric poc al bloc. No tinc gaire temps i em limito a llegir els blocs, digitals, etc i escriure algun comentari. Em sap greu perquè de temes per parlar n’hi ha un munt. I el cervell no para de bullir-me. Crec que el que faré serà com fa en Marc i la Josefina a Reflexions en català. En lloc d’articles llargs, intentaré escriure petites reflexions sobre els temes d’actualitat. I per començar un parell de reflexions.

De veritat que els actuals dirigents d’Esquerra creuen que amb aquest ball de declaracions contradictòries faran alguna cosa? Com és pot dir una cosa en cap de setmana al cim del Puigmal i dir la contrària un dilluns al pla? Quin tipus d’estratègia és això? En fi, ja s’ho faran.

La segona reflexió que fa dies que volia escriure va de bascos. Resulta que quan Espanya es converteix en l’únic estat de la UE que encarà té presos polítics, després que Garzon (un sociata, recordem-ho) empresoni a Arnaldo Otegi i a altres per intentar reconstruir la ilegalitzada Batasuna, va el PNB i recolza els pressupostos del Zapatero. Malgrat que el pacte PSOE-PP ha tret al PNB del govern basc, aquests no fan fàstics i donen suport a Madrid a aquest nyap de pressupostos que acabarà d’enfonsar l’economia del tot. Això si, desprès es manifesten “en solidaritat” amb els presos polítics.

Als bascos en realitat això de la pujada de l’IVA els és igual. Com que gaudeixen de la gestió dels seus impostos, ja faran les polítiques adequades de suport a les empreses per compensar. Ells ho poden fer i ho podran seguir fent per “secula seculorum” gràcies al blindatge del seu concert econòmic votat al congres i amb el suport, per cert, dels 25 diputats del PSC, que no han fet cas del seu cap que considera que el “concert econòmic és un model insolidari”.

Ah! Per si algú encara no se'n ha adonat. L'arnera ha tornat. De moment una mica light pel meu gust. ;-)

uh?

Algú sap que està passant?

El millor que ens ha pogut passar

Realment la vida dona moltes voltes i de vegades el que podria semblar una desgracia o un cop dur esdevé una vegada passat el temps un cop de sort.
El passat 14 de juny del 2008 al 25è Congrès Nacional d’Esquerra en Joan Carretero va estar a punt de donar la campanada quedant en segon lloc a l’elecció de president del partit amb el 27,56 % dels vots per darrera del guanyador Joan Puigcercòs (37,22%) i per davant del candidat del sector carotista Ernest Benach (26,68%). Va ser un cop dur per als reagrupats (llavors membres del que era un corrent dins d’Esquerra) que confiàvem en agafar el poder a Esquerra per redreçar-la. Ja llavors es va presentar una ponència alternativa que incloïa els dos eixos (proclamació unilateral d’independència i regeneració política a dintre i a fora del partit) que defensa ara Reagrupament com a associació cultural.
Vam perdre. El gruix dels afiliats d’Esquerra no ens va donar suport i per nosaltres va ser una decepció. Hagués estat millor agafar el poder d’un partit existent i amb l’historia d’ERC? Qualsevol politòleg diguéssim que “convencional” et diria que és millor aprofitar el recorregut d’un partit existent abans que crear una nova formació. No hi ha espai per noves formacions, et diuen. Esquerra en l’imaginari de la gent es considerat un partit independentista i amb una llarga trajectòria històrica de defensa dels drets dels catalans i aquest “capital” no es podia menystenir.
Suposo que aquest pensament va planar pel cap dels impulsors de Reagrupament, del nucli dur, d’en Joan Carretero, la Rut Carandell i els altres. Jo ho desconec, però m’imagino que entre aquell congrés i el passat abril amb la publicació del mític article “Patriotisme i dignitat” la reflexió, el debat i els dubtes entre aquests impulsors devien estar al cap del camí. Donar el pas que es va donar amb la publicació de l’article (detonant de tot el que ha vingut desprès) devia ser una decisió difícil.
Però jo crec que passat el temps i veien com s’estan desenvolupant els esdeveniments, el millor que ens ha pogut passar va ser precisament que Reagrupament (llavors corrent crític) perdés el 25é congres d’Esquerra. Esquerra ha perdut totalment el nord. El que en el seu moment va ser l’històric partit de Macià i Companys s’ha convertit en un camp de batalla de grups i grupuscles. Malgrat Joan Carretero hagués guanyat aquell congrés, la situació a Esquerra hagués continuat ingovernable, com es veu ara. Els adversaris interns haguessin fet fracassar qualsevol canvi.
Jo vaig ser relativament poc temps militant d’Esquerra. Em vaig afiliar al 2006 i només vaig anar al 25é congrés (a la Conferencia Nacional mesos abans no vaig poder assistir) i per tant desconec l’ambient que s’hi respirava als altres congressos. Però el que si que puc comparar és l’ambient que vaig copsar en aquell congrés i comparar-ho amb el que vaig veure i sentir a la passada assemblea de Reagrupament. Res a veure! En aquell congrés hi van haver retrets, discussions i sensació de lluita fratricida. I el que és més important, cap projecte tangible tret de paraules buides i poc concretes. En l’assemblea vaig copsar frescor, unitat, compromís, claredat d’idees i un objectiu comú.
Reagrupament ha nascut molt ràpid però a la vegada amb gran fortalesa. Si el projecte no s’ho valgués, ni seriem 2300 afiliats amb cinc mesos (amb un estiu pel mig) ni s’hagués omplert el Palau de Congressos. Com va dir Salvador Cardùs, ara el principal repte serà difondre el missatge i transmetre confiança. Això últim, amb Esquerra, malgrat els seus 80 anys d’història hagués sigut impossible.

Entre el “toston” i la merda

El passat debat de política general celebrat al Parlament ha tingut com a protagonistes inesperats a dos SMS. El primer és un SMS enviat pel líder d’ICV Joan Saura en el que qualificava el discurs de Montilla de “tostón”. El segon, enviat per Daniel Sirera qualificava el seu partit de “merda” arrel de les lluites de poder en el si del seu partit. Aquests dos SMS descriuen perfectament el terreny de joc en el que es mou actualment la política catalana.
Per una part veiem l’estratègia dels partits polítics que conformen el tripartit i en especial el PSOE-C a practicar polítiques somníferes. Al crit de “gestió, gestió” i evitant el debat d’idees, el tripartit s’està dedicant a escampar l’avorriment arreu. L’esperit Montilla, es a dir l’esperit de la mediocritat més absoluta està envaint institucions i mitjans públics de comunicació. Tv3 i Catalunya Radio son un bon exemple: cada dia més insulses! I que dir de l’últim debat de política celebrat? Doncs això, un “toston”.
A l’altre extrem trobem la merda. La política catalana s’ha convertit en un gran femer on tots els que habiten estan emmerdats fins les celles. El cas Millet recentment destapat és l’últim exemple de la corrupció i incompetència que caracteritza el sistema polític català (creat, no ho oblidem, a imatge i semblança del sistema polític espanyol). El problema és que com en el temps de la guerra freda i la “dissuasió nuclear”, cap partit polític por prémer el botó de la neteja perquè la “destrucció mútua” està assegurada. El cas Millet acabarà com en el seu dia va acabar l’afer del 3%: uns quals escarafalls per cobrir l’expedient i al final algú poc rellevant que farà de cap de turc. Res més.
Però quan semblava que estàvem condemnats a l’avorriment i la brutícia eterns, ha irromput una (altra) cosa a l’escenari polític català. La irrupció no ha pogut ser més sonada. I el que és més important, aquesta cosa promet diversió i neteja.
Ja t’has reagrupat?

Política de Guerrilla

La viquipedia defineix la guerra de guerrilla com “un sistema de confrontació d'un conjunt de paisans armats contra un exèrcit convencional que es caracteritza per la no existència de fronts de combat delimitats i per un tipus d'accions més assimilables al sabotatge o als atacs puntuals” i afegeix “La guerra de guerrilles es practica en situacions en les forces entre els bel·ligerants no estan equilibrades. El partit minoritari en una confrontació armada tria aquesta forma de confrontació en situacions en les que el control del territori està garantit per el bàndol dominant.”
Basant-se amb aquest concepte, proposo que els afiliats a Reagrupament Independentista practiquem la Política de Guerrilla.
Companys o companyes reagrupats, des del moment que ens vam reagrupar, des del moment que vam decidir ser polítics (si, si, som polítics com el que més) ens hem convertit en “paisans armats” enfrontats a un exercit professional (mai millor dit això de “professional”).
Es evident que no podem competir amb aquest exercit que controla totalment el territori de confrontació (bàsicament els mitjans de comunicació) i per tant hem d'emprar altres mitjans al nostre abast i sobretot aprofitar les diferencies que tot bon guerriller te en front al soldat professional: motivació, imaginació, esforç i capacitat de sacrifici.
La primera “acció de guerrilla” a fer és paradoxalment contraria al que farien els guerrillers de debò. Cal fer-se visible, molt visible. El primer és posar-se la samarreta. Com! Que no t'has comprat la samarreta?! A que esperes? (I a que esperen els responsables de la web a posar una secció de venda on-line de samarretes i altres objectes de “merchandising”). Has de demostrar que ets de Reagrupament, que estàs orgullós de ser-ho i que per això et poses la samarreta i ho proclames a la mínima oportunitat. A manca de samarreta val qualsevol signe exterior que indiqui als demés que ets reagrupat.
La segona acció és més pròpia d'un polític, i és precisament “fer mítings”. No importa quanta gent t'estigui escoltant, però a la menor oportunitat has de fer un míting. Jo ho anomenaria “mítings de butxaca”. Has d'aprofitar reunions familiars, prenent un cafè amb els companys de feina o de copes amb els amics. No has de perdre oportunitat de comunicar el missatge de Reagrupament a la gent que t'envolta, fins i tot quan un desconegut, a la parada d’autobús, et pregunti, al veure la teva samarreta, “Disculpi, però que és això de Reagrupament?”
Ens acusen de tenir un “programa electoral” massa simple, massa senzill, però a part de no ser cert, lluny de ser un handicap és un avantatge. El discurs del míting és més fàcil d'elaborar i més curt d'exposar. Ja ens "enrollarem" quan els interlocutors ens plantegin dubtes i objeccions. Us convido a reflexionar i a escoltar a fons els discursos d'en Carretero, llegir la ponència o els articles d'opinadors, fins i tot si no son afins. El missatge “independència i democràcia” o el seu sinònim “estat propi i regeneració política” és pot desenvolupar i permet donar resposta a quasi qualsevol objecció. Feu la prova i exerciu d'advocats del diable i intenteu pensar totes les objeccions típiques (des de la clàssica confrontació dreta-esquerra, la crisis o altres més sofisticades) i veureu com acabareu trobant resposta. Tenim la raó i només un estat propi i la regeneració política pot fer front als problemes de la Catalunya del segle XXI. Exerciu de “mitineros” i intenteu convèncer als que us envolten, fins i tot si sabeu que son d'Esquerra, CiU, PSOE o PP (als d'ICV us serà molt difícil de convèncer, més que res degut al nivell del seu CI). Per acabar aquest punt només vull afegir que no sempre serà fàcil fer mítings. Sovint us trobareu hostilitat per part dels vostres interlocutors. No perdeu la calma. Hi ha gent que es posarà molt nerviosa. No us rebaixeu al seu nivell.
A part d'aquestes dos accions indispensables: Visualització i mítings de butxaca, podem explorar d'altres: escriure un bloc, respondre a altres blocs, escriure cartes a diaris i en definitiva tot allò que se us pugui ocórrer per escampar el missatge de Reagrupament. Repeteixo, exploteu la qualitat de tot bon guerriller: imaginació!
Ja ho vam sentir a l'assemblea, de mitjana cada reagrupat s'encarrega de més de 200 possibles votants. Jo com visc a les Terres de l'Ebre ho tinc més xungo. Em toquen més de 400. Avui (l'endemà de la I assemblea) m'he llevat, m'he posat la samarreta de Reagrupament, he escrit aquest article i me'n vaig a fer un vol pel poble preparat per al ... COMBAT.