Un que habita en un petit país dels anomenats “llatins” i que a més i per “mes inri” aquest país està sotmès i ocupat per un altre país no solament “llatí” sinó democràticament ancorat al segle XIX, veu les iniciatives que sorgeixen als països anglosaxons amb veritable enveja.
Es realment admirable, democràticament parlant, un país on cremar la pròpia bandera està amparat pel seu tribunal suprem o més admirable: quasi tots els seus càrrecs públics son escollit directament. Des de presidents fins caps de policia passant evidentment pels parlamentaris i legisladors son escollits directament pels seus administrats.
Dic tot això perquè estic fascinat amb tot el que està passant amb wikileaks. Una web que s’alimenta de filtracions proporcionades per personal que treballa en llocs clau i que veu com al seu voltant es cometent tot tipus d’irregularitats, il·legalitats i abusos de poder. I que fan alguna cosa útil: ho fan públic per a vergonya dels seus dirigents.
Ara el creador de wikileaks diu que va a pels “grans negocis”. Suposo que molta gent es deu estar posant realment nerviosa.
Us imagineu si els funcionaris de la Generalitat, els empleats del Palau de la Musica, o de Ferrovial, Telefónica, Banc de Santander o La Caixa, o no cal anar tant lluny, els funcionaris dels ajuntaments filtressin el que saben?
Quantes irregularitats son conegudes per simples empleats dels “aparells de poder” de la nostra societat? Podria haver una viquifuites.cat que s’encarregues de recopilar i publicar tota aquesta informació per a vergonya dels nostres dirigents i per a higiene del sistema.
Tot i que molt em temo que això en un país “llatí” com el nostre seria impossible. Fins i tot en un exercici suprem d’autoodi, la gent acabaria posant-se de part dels denunciats i en contra dels denunciants. Els acusarien de traïdors i veurien de bon grat com als responsables de dita iniciativa se’ls aplicava la llei antiterrorista.
dimarts, 30 de novembre del 2010
dilluns, 29 de novembre del 2010
Una legislatura per endavant
El resultat electoral ha estat quasi perfecte. Dic quasi, perquè per assolir la perfecció SI hauria d’haver aconseguit un diputat més que li hagués permès gaudir de grup propi. Estar al grup mixt te una sèrie de limitacions a l’hora de plantejar projectes de llei i de resolució que restaran visibilitat a SI. Em sap molt greu que l’Hector Lopez Bofill s’hagi quedat a les portes d’entrar al Parlament.
CiU com era previsible ha guanyant les eleccions i podrà governar en solitari, però amb un resultat (62 escons) que ara son suficients però que no es pot permetre el luxe que minven. La majoria absoluta hagués sigut un premi excessiu. Ara, amb la força que te, no pot badar si vol continuïtat de projecte.
L’enfonsament del tripartit i en especial del PSC i d’Esquerra ha estat una bonissima noticia. Governar per governar, “gestionar” com feien gala els dirigents del tripartit no és suficient. No es pot gestionar l’espoliació fiscal. No es pot gestionar l’atac constant a l’autogovern i als drets del Poble de Catalunya. S’ha de combatre i s’ha de superar.
Dono parcialment la raó al company Elies quan diu que SI no ha de caure en “discursos grandiloqüents i tronats” que la gent no entén, però tampoc s’ha de fer el joc a les forces immobilistes que amb l’excusa que ara el que toca és “aixecar el Pais”, s’oblidin que el Pais no romandrà definitivament en peus fins que no sigui un Estat independent en el si de la UE. El discurs de SI s’ha de centrar en que la independència és possible i que només depèn de la nostra voluntat i que qualsevol intent “d’encaixar” a Espanya està abocat el fracàs. Si el “transatlàntic” CiU comença a virar el la bona direcció, ni que sigui poc a poc, SI ha de ser pacient i ajudar-ho en la tasca, fins i tot a costa de perdre protagonisme però el gir s’ha de produir i si no és així, SI te l’obligació de denunciar-ho.
CiU te una legislatura per endavant per treballar, des del poder, per aconseguir la majoria social per la independència. Sense preses, però sense complexos s’ha d’explicar a la gent que la independència és possible i que Catalunya és perfectament viable com a Estat independent. I no solament això, sinó que és la única solució. Espanya no ens vol tal com som. Ens vol submisos i espanyolitzats i, perquè no dir-ho, odia el que som.
No se si el Pais està madur o verd, però en tot cas, la responsabilitat de fer-lo madurar definitivament la te l’Artur Mas. Amb una legislatura per endavant.
CiU com era previsible ha guanyant les eleccions i podrà governar en solitari, però amb un resultat (62 escons) que ara son suficients però que no es pot permetre el luxe que minven. La majoria absoluta hagués sigut un premi excessiu. Ara, amb la força que te, no pot badar si vol continuïtat de projecte.
L’enfonsament del tripartit i en especial del PSC i d’Esquerra ha estat una bonissima noticia. Governar per governar, “gestionar” com feien gala els dirigents del tripartit no és suficient. No es pot gestionar l’espoliació fiscal. No es pot gestionar l’atac constant a l’autogovern i als drets del Poble de Catalunya. S’ha de combatre i s’ha de superar.
Dono parcialment la raó al company Elies quan diu que SI no ha de caure en “discursos grandiloqüents i tronats” que la gent no entén, però tampoc s’ha de fer el joc a les forces immobilistes que amb l’excusa que ara el que toca és “aixecar el Pais”, s’oblidin que el Pais no romandrà definitivament en peus fins que no sigui un Estat independent en el si de la UE. El discurs de SI s’ha de centrar en que la independència és possible i que només depèn de la nostra voluntat i que qualsevol intent “d’encaixar” a Espanya està abocat el fracàs. Si el “transatlàntic” CiU comença a virar el la bona direcció, ni que sigui poc a poc, SI ha de ser pacient i ajudar-ho en la tasca, fins i tot a costa de perdre protagonisme però el gir s’ha de produir i si no és així, SI te l’obligació de denunciar-ho.
CiU te una legislatura per endavant per treballar, des del poder, per aconseguir la majoria social per la independència. Sense preses, però sense complexos s’ha d’explicar a la gent que la independència és possible i que Catalunya és perfectament viable com a Estat independent. I no solament això, sinó que és la única solució. Espanya no ens vol tal com som. Ens vol submisos i espanyolitzats i, perquè no dir-ho, odia el que som.
No se si el Pais està madur o verd, però en tot cas, la responsabilitat de fer-lo madurar definitivament la te l’Artur Mas. Amb una legislatura per endavant.
dilluns, 8 de novembre del 2010
Autònoms, els “catalans” del mercat de treball
L’altre dia, el Rajoy ho va dir clar. Entrevistat pel Cuní, va admetre que “El concert català faria inviable l’existència de l’Estat”. De manera implícita però diàfana, va admetre que som els catalans els que “paguem la festa”. Si Espanya (més o menys) funciona és perquè hi ha uns “pringats” que la sustenten amb els seus impostos i que reben molt menys del que aporten.
Avui m’he assabentat de l’enèsima injustícia amb un dels col•lectius més nombrosos i més maltractats del mercat de treball: els autònoms.
Com ja sabeu, soc candidat per Solidaritat Catalana per la Independència per la circumscripció de Tarragona. Avui he rebut un correu del cap de campanya on ens anunciaven un dels nostres “drets” com a candidats. Resulta que si som candidats i treballem a l’empresa privada, tenim dret a 8 dies de festa retribuïda. Però es que si som funcionaris, tenim dret a 15 dies!!
I si som autònoms? Doncs si som autònoms a treballar i a callar. Que algú ha de fer funcionar aquest país!
Avui m’he assabentat de l’enèsima injustícia amb un dels col•lectius més nombrosos i més maltractats del mercat de treball: els autònoms.
Com ja sabeu, soc candidat per Solidaritat Catalana per la Independència per la circumscripció de Tarragona. Avui he rebut un correu del cap de campanya on ens anunciaven un dels nostres “drets” com a candidats. Resulta que si som candidats i treballem a l’empresa privada, tenim dret a 8 dies de festa retribuïda. Però es que si som funcionaris, tenim dret a 15 dies!!
I si som autònoms? Doncs si som autònoms a treballar i a callar. Que algú ha de fer funcionar aquest país!
dimecres, 3 de novembre del 2010
Generació perduda
El llenguatge es pot convertir en un arma de destrucció masiva. En concret, hi ha dos frases que han marcat una generació sencera de joves i que l’han abocada a la mediocritat més absoluta. Les frases son:
“Progressa adequadament” i sobre tot, aquesta nefasta sentència que deia “Necessita millorar”.
Generacions i generacions de joves han estat víctimes d’aquest “progressisme” de pa sucat amb oli que va imposar les seves tesis d’igualtat en el sistema educatiu. El resultat ha estat devastador. Milers de joves sense cap esperit de superació, sense ambició, sense sang. Tota una generació perduda i convertida en “ni-nis”.
I ara, per arreglar-ho, ens proposen subvencionar aquesta tropa de paràsits!
Que malament ho tenim la generació dels 40 cap amunt! Amb el nostre treball cada cop més escàs hem de subvencionar als nostres pares (ells s’ho mereixen) però també als nostres fills.
“Progressa adequadament” i sobre tot, aquesta nefasta sentència que deia “Necessita millorar”.
Generacions i generacions de joves han estat víctimes d’aquest “progressisme” de pa sucat amb oli que va imposar les seves tesis d’igualtat en el sistema educatiu. El resultat ha estat devastador. Milers de joves sense cap esperit de superació, sense ambició, sense sang. Tota una generació perduda i convertida en “ni-nis”.
I ara, per arreglar-ho, ens proposen subvencionar aquesta tropa de paràsits!
Que malament ho tenim la generació dels 40 cap amunt! Amb el nostre treball cada cop més escàs hem de subvencionar als nostres pares (ells s’ho mereixen) però també als nostres fills.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
