Escissió? Potser si, però quin és el problema?

Ahir el diari avui va publicar un article d’en Vicent Sanchis anomenat “Els punts dèbils de Reagrupament”. En aquest article, l’autor apunta com un dels principals punts dèbils el fet que es percebi Reagrupament com una escissió d’Esquerra Republicana i afegeix que “I no cal ser doctor en politologia per recordar què va passar amb la primera gran escissió dels republicans” referint-se sens dubte al Partit per la Independencia del Colom i la Rahola.
Aquest argument no és original d’en Sanchis. L’hem escoltat múltiples vegades. Sembla que ser una escissió (del que sigui) ha de ser per força negatiu.
Abans de continuar, cal dir que jo tampoc estic d’acord en que Reagrupament sigui una escissió d’Esquerra. Es cert que Joan Carretero i molts dels seus associats venim d’ERC, però n’hi ha molts més que venen de CDC o que mai han militat a cap partit. En tot cas, si és vol definir Reagrupament con una escissió, jo el definiria com una “escissió del catalanisme polític parlamentari”. Reagrupament, conceptualment, és una escissió d’Esquerra i de CiU a parts iguales. És una escissió de la manera de fer política dels partits nacionals actualment.
I tornat al fil original de l’article, comparar Reagrupament amb el PI és un argument molt gastat. Es diu: “En el seu dia, el PI es va separar d’Esquerra i va fracassar estrepitosament i per tant això li passarà a Reagrupament” i es repeteix com si això fos la segona llei de Newton, però la política no és una ciència exacta. Ni Reagrupament és com el PI ni el context en el que es va produir l’escissió del PI és el context polític actual.
Avui en dia, Esquerra és un partit en plena decadència. És un partit “apestat”, perquè definir-se com a independentista i no parar de perdre vots quan l’independentisme no para de pujar és per fer-s’ho mirar. I en aquest context, ser una escissió d’una cosa que es desintegra, si s’aconsegueix donar la imatge que Reagrupament s’emporta “les coses bones” i a Esquerra romanen les “coses dolentes”, el que alguns veuen com un punt feble, pot esdevenir un punt fort.
Al 2003 i desprès a les eleccions al parlament de l’Estat Espanyol, ERC (era com es deia llavors) va aconseguir uns resultats espectaculars. Havia de créixer i arribar a desbancar a CiU com a referent del catalanisme polític. Un munt de gent els va votar. Alguna cosa va portar a que aquesta gent diposités la seva confiança en ERC i “aquesta cosa”, es a dir, l’esperança que ERC portes a Catalunya a la independència i a la regeneració política encara roman en la majoria d’aquests catalans. La prova que això és així és que les enquestes diuen que l’independentisme i la decepció amb el sistema polític actual no paren de créixer.
Hi ha molta gent que renega absolutament d’Esquerra i recela profundament de CiU (com ja ho van fer al 2003). Reagrupament ha d’aconseguir que si la gent la percep com una escissió, en tot cas l’ha de considerar la “bona escissió”.