Sempre he pensat i ho he dit varies vegades, que la clau de la independència la te Convergència i Unió (fins i tot Unió). Serem independents quan des del parlament es declari la independència. I per que això passi, es evident que és condició indispensable que els diputats escollit sota les sigles de CiU votin dita declaració.
Jo veia Reagrupament com la eina de pressió a CiU per fer el pas. Per sortir d’una vegada per totes de l’armari, abandonar la seva eterna ambigüitat i utilitzar tota la seva força política i la dels seus dirigents per convèncer a la majoria, que viure dins d’espanya és un mal negoci.
Confiava que el projecte de Reagrupament, desacomplexadament independentista, però sobre tot, basat en la regeneració de la política atrauria tanta gent que faria veure als dirigents convergents que ara anava de debò. Que la conjuntura era favorable per, per fi, donar el pas.
I que un cop CiU donés aquest pas, la resta no tindria més remei que seguir-la. (el que quedes d’) Esquerra s’apuntaria al carro i fins i tot sectors del PSC, uns (pocs) per convicció i uns altres per oportunisme s’apuntarien.
Fins i tot, un fenomen com les consultes sobiranistes, sorgides d’una manera espontània, ajudaven a construir el “caldo de cultiu” favorable al canvi de mentalitat del partit majoritari del catalanisme.
Ara, una insensatesa comesa pel seu principal promotor ha dinamitat Reagrupament i ha deixat de ser una eina útil de pressió. Rcat s’ha quedat sense el seu principal discurs i sense la seva senya d’identitat. Ja no és "una altra cosa".
Es una llàstima.
De tota manera, espero que la curta vida de Reagrupament hagi servit si més no per fer reflexionar dins la federació de CiU. Al final, els dirigents de Rcat han resultat ser un frau, però només els dirigents. El moviment per la independència i la regeneració política va aglutinar més de 3300 persones en poc més de sis mesos. Les consultes han demostrat que hi ha molta gent per la independència i que encara n’hi hauria més si el principal partit amb els seus dirigents al capdavant és posessin a treballar per la causa. Això no ha canviat perque un metge s'hagi begut l'enteniment. Això és un fet.
Jo seguiré demanant a Convergència que doni el pas. Que val la pena. El problema és que ara només tinc com a eina de pressió la paraula. Abans tenia el vot. He perdut força.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Al contrari, si ens hi possem, en guanyarem de força, i l'ùnica manera de guanyar força és empenyent el carro gros des de dins.
El purisme condemna a ser pocs, perqué de purs n'hi ha pocs, a més, en el nostre sistema, qui decideix no son els militants dels partits (a Déu gràcies, no et pensis) sino la gent del carrer, i la gent del carrer és variada i complexa i no te la pots guanyar, majoritàriament, amb un discurs monotemàtic, perqué la gent del carrer, molts, potser si que volen la independència, però també volen tenir feina, seguretat, escoles, assistencia sanitària...en fí, una mica de tot.
Només cal veure a les enquestes quines son les principals preocupacións de la gent, i si l'ùnic discurs ha de ser la independència, deixes automàticament les portes obertes de bat a bat als que ens volen anorrear com a nació.
I aixó és una cosa que no et pensis, que perqué jo la entengués, ha calgut que ERC ens lliures al P$C-P$OE, perqué jo, avants i pels mateixos motius que a alguns us ha portat a "reagrupar-vos" a mi em portaba a votar ERC.
De totes maneres, no em facis pas massa cas, perqué tothom ha de trobar el seu cami tot solet.
Joan, ja saps que crec que la independencia està molt prop i que, crec a diferencia de tu, aquesta es proclamarà per la pressió popular, a la plaça de Sant Jaume, i no al parc de la Ciutadella.
Si tinc raó, hi ha moltes eines per a avançar encara. Tens les consultes populars, i en general, s'ha de convencer als indecisos de que la independencia es possible. Per que el dia que sortim al carrer, sortim tots.
Un altra cosa que no ha canviat es Espanya. Ells segueixen, i ens seguiran, proporcionant raons i arguments. Encara no ha sortit la sentencia de l'Estatut. El deficit fiscal segueix creixent... i aixó encara és més greu en moments de crisi. Etc...
RCAT ha estat una decepció, però com els trencaments sentimentals, s'ha de superar i tirar endavant. RCAT Game over, koniec, se fini... però s'ha de fer el darrer esforç, continuar, ara que l'objectius és a tocar.
Josep,
Jo no vull que CiU esdevingui “pur” i adopti un discurs “monotema”. Això és malinterpretar els meus desitjos per portar-los a l’extrem. No es això. Jo el que vull és que CiU plantegi com una manera d’afrontar els problemes dels que parles (crisis, sanitat, escoles, seguretat, cultura i identitat) el deslliurar-nos de la dependència d’Espanya. Espanya ha esdevingut, és i serà un llast que ens impedeix desenvolupar-nos lliurement. Jo el que voldria es que CiU comences a explicar això a la gent del carrer. Hi ha moltisima gent que això ja ho sap. Crec sincerament que CiU te capacitat per aconseguir que aquesta gent esdevingui majoria. I en canvi no em fa l’efecte que tinguin la voluntat llevat que estiguin al 110% segurs. Pensava que la irrupció de Rcat podria ser el revulsiu que els obris els ulls. La prova que esperaven els dirigents de CiU per fer el pas.
Com diu en Pep, encara tenim les consultes.
Durant el franquisme i la transició, a Catalunya, els que voliam un estat propi independent del d'Espanya cabiem en un autobús. Tot l'independentisme d'avui dia és fill de CiU.
Aquesta és la realitat...i cal que els arbres no es impedeixin veure el bosc.
I cal continuar creixent, perqué encara no som prous.
Amb afecte.
Josep,
A mi m'agradaria que CiU recordés allò que deien els irlandesos quan lluitaven per la seva independència: "England's difficulty is Ireland's opportunity".
Quan CiU podria aprofitar aquesta crisi per explicar clarament als votants com ens és de perjudicial estar sota administració espanyola, què fa CiU? Doncs s'ofereix a en Zapatero per a fer un "pacte d'estat", de l'estat espanyol, naturalment.
Creus que si, gràcies a l'ajuda (disseny de mesures per sortir de la crisi i suport parlamentari per tirar-les endavant) de CiU, espanya se'n surt algú li ho agrairà a CiU? Encara més, creus que els votants catalans li ho agrairan a CiU? O n'hi haurà molts que seguiran votant l'aberració del tripartit?
Crec que CiU encara va massa amb el lliri a la mà.
Sebastià
"La curta vida del Reagrupament"?! Ja dónes el projecte per mort? Com tu mateix dius, encara hi ha més de tres milers de persones que intentaran que no caigui.
Guaita Sebastiá, encara que no t'ho pensis, estic molt d'acord amb el que dius, és més, m'agradaria que fos com deian els irlandesos.
Però també entenc que hi ha molta gent innocent que ho está passant molt malament...molt pitjor del que ens pensem, a l'estat espanyol, milions de persones que no tenen cap ingrés, centenars de milers de families que ho han perdut tot i centenars de milers que ho perderan en el transcurs d'aquest any, i que tal i com estan fetes les lleis a favor dels bancs, mai més es refaran perqué no només han perdut la casa i son al puto carrer o han hagut d'anar a viure a casa de la iaia, sino que el deute amb el banc no el podran pagar mai, i és coneixent aixó que arribo a entendre i dono suport a que es faci alguna cosa per provar de sortir d'aquest forat. No per l'estat espanyol, però si per la pobre gent, per la gent en general, pels més febles i crec que és per aquests que CiU s'ofereix.
Però és més...només fent les politiques econòmiques que promou CiU hi ha sortida. Així ha sigut sempre.
No crec que el preu a pagar per la sobirania hagi de ser la ruïna econòmica i la misèria.
Josep,
Estic d'acord amb el què dius. Però s'ha de fer de manera intel·ligent. Perquè si no, uns es pengen les medalles i els que han treballat s'enduen les garrotades. D'altra banda, et recordo que a Catalunya és on està creixent més l'atur.
Jo més aviat penso que el preu de la ruïna econòmica i la misèria ja l'estem començant a pagar, gràcies a l'administració espanyola i a la mentalitat espanyola dels governants i èlits catalanes.
Sebastià
Jo de tot plegat em quedo amb l' oximoron que el carro l' empenyo des de dins. Brutal.
Sort que algú empeny el carro amb els peus a terra...des de dins pocs.
Salut i independència,
Cesc.
Ps, al final, tots en retrobarem. A fi de bé, esclar.
Publica un comentari a l'entrada