Parlant amb la gent “normal”

Jo em considero un “animal polític”. Soc una d’aquestes persones (minoritàries a la societat) que s’interessa profundament per la política. Devoro la informació que es publica als mitjans de comunicació, tant els tradicionals com premsa, radio i televisió (això últim no gaire), com els nous mitjans (bàsicament foros, blocs i mitjans digitals). He arribat a l’extrem (encara més minoritari) de participar activament fent-me militant primer d’ERC (encara es deia així) i desprès de Reagrupament.

Participar tant activament de la política de vegades fa que perdis una mica (o molt) el sentit de la realitat. Sovint un acaba confonent els desitjos amb les realitats i s’imagina situacions que estan lluny de ser del tot certes. L’autocritica és escassa ja que assumir-la és assumir el fracàs i sovint és quedar-te orfe.

Com que jo soc conscient d’aquest fet, per evitar en la mesura del possible això que passa, intento aplicar el sentit comú i analitzar les coses “com si les veiés des de fora”. Intento empatitzar amb la gent normal no polititzada. Ep! Els anomeno “normals” perquè son la immensa majoria, no perquè cregui que la seva actitud sigui la correcta. Probablement, els polítics es comporten com ho fan precisament perquè massa gent “normal” no els exigeix el contrari. Però no és aquesta la qüestió. El mon i la gent que l’habita és com és i s’ha d’assumir. És el que hi ha.

Tornant al fil del que parlava, malgrat estar fortament condicionat per la meva condició “d’animal polític” intento també recollir informació parlant amb la gent normal. De vegades els pregunto les seves opinions i de vegades son ells o elles les que me les expressen espontàniament. Intento comprendre el comportament de la gent analitzant els fets. Intento empatitzar aplicant el sentit comú o el “no sentit comú” per fer-me la idea de per on aniran els trets. No em cauen els anells per fer autocritica i qüestionar-me coses que veia clares.

Crec que això em permet ser prou realista malgrat el que molts puguin pensar. Soc capaç, moltes vegades, d’adonar-me de coses i el temps acaba donant-me la raó.

Com ja sabeu, jo soc un dels considerats “crítics” a dins de Reagrupament. Des de la mateixa nit del fatídic 30 de gener i sense quasi informació, ja vaig escriure un post on deia que el que havia passat feia olor a socarrin. Des de llavors, cada un dels fet que han anat passant m’han refermat en la meva posició i ho he anat escrivint, en articles al meu bloc o en comentaris als blocs d’altres. La cirereta ha estat l’assemblea d’aquest cap de setmana i “l’informe de gestió” del Sr. Carretero.

Considero que el projecte de Reagrupament està liquidat, mort i enterrat. I em sap molt, molt greu. M’he quedat orfe políticament parlant. Però és així.

Nooo! Em diuen altres “animals polítics”. No, criden (i insulten) els dirigents de Reagrupament. No està mort. No veieu que 900 assembleistes van aclamar a Carretero sense fissures? “Carretero i Reagrupament serà el tsunami que purificarà la política catalana”. “El que passa és que no sou independentistes”, t’arriben a dir.

Avui he rebut un “feedback” que reforça la meva visió sobre el final de tot plegat.

Tinc com a client una empresa que te una cadena de botigues i entre d’altres productes venen llibres. El cap de compra de llibres avui m’ha vingut tot somrient i m’ha dit “tinc un llibre que segur que t’interessa”. “Quin?” li he preguntat. “Un llibre sobre Carretero” m’ha respost. Sap de la meva condició d’animal polític i de (encara) reagrupat. “Oh! Crec que arribes tard! Desprès d’aquest cap de setmana ja no m’interessa”. I llavors, desprès d’aquesta conversa m’ha donat la informació “bomba”. M’ha dit que ha parlat amb el comercial de l’editorial i li ha dit que en principi tenien la intenció de fer una gran tirada. Carretero era un “polític gens convencional” i preveien que el llibre es podria vendre molt be. Però desprès del que va passar al gener, l’editorial va decidir retallar la tirada “dràsticament”. El meu client m’ha dit “teníem previst que aquest llibre fos un d’aquest llibres que en tens a piles, però desprès de parlar amb el comercial i del que ha passat, en compraré dos o tres per botiga i prou”.

A qui hem de fer cas amics i amigues? A 900 votants en una assemblea totalment “idiotitzats”? A una munió d’opinadors als blocs i comentaris dels digitals? O al comercial d’una editorial i al cap de compres d’una cadena de botigues?

Jo no en tinc cap dubte. S’ha de fer cas a la “gent normal”.