I no ho dic per l’afer de la foto de les seves filles (que també). Una cosa és que no vulguis que es fotografií a les teves filles en l’àmbit privat (com per exemple una foto que es va publicar de la família ZP a les vacances), però si les portes a un acte públic, llavors la culpa de que es “filtri” alguna fotografia és teva. I si desprès l’haver-la cagada en lloc de xiular i dissimular vas i fas pressió a la Casa Blanca perquè retiri la foto de la seva web i a la premsa per a que no la publiqui, el resultat és que Internet va plena de copies de la foto i alguna amb algun “retoc fotogràfic” francament desagradable. Com diuen al meu poble: No vols caldo? Iàs, dos tasses.
Però no, la prova del nivell intel·lectual de l’home que presideix el govern d'aquest estat que ens espolia i oprimeix és aquesta “mesura anti crisis” anomenada “pujar l’impost sobre el valor afegir”. Hi ha algun estat dels que ara sembla que surten de la crisis, començant pels EUA i passat per França, Alemanya i inclòs el Regne Unit que hagi apujat els impostos? I si algun ho ha fet, ha apujat l’IVA? Aquest dies vam sentir aquesta afirmació tant demagògica de que “No s’apujaria l’IVA dels productes de primera necessitat” i a més es va afirmar que “s’apujaria l’IVA dels cotxes de luxe”. Podem estar tranquils, la barra de pa seguirà suportant un IVA del 4%. Però quina sorpresa, el tipus general, el del 16%, s’apujarà dos punts fins al 18%. No hi ha problema, home! Aquest IVA no és per productes de primera necessitat!. Vaig a l’arxiu on guardo les factures i la primera que trobo és la factura de l’aigua. L’aigua és un producte de primera necessitat, penso. Sense poder cuinar, dutxar-me o netejar la casa no puc estar ni jo ni ningú. Oh! L’aigua tributa al 7%. Cony! Això vol dir que l’any que bé pagaré un 1% més pel rebut de l’aigua!. Segueixo revisant factures: La llum. Sense llum no podem fer res. No funciona cap aparell de casa, no puc treballar (soc informàtic) i a la nit no veig res. Que és més de primera necessitat que la llum? Doncs si amics, a la factura de la llum que tinc a les mans diu que l’IVA aplicat és del 16%, per tant l’any que bé, a pagar dos puntets més. Repasso totes les factures i tiquets que trobo per casa, les dels serveis, les dels aparells, etc, etc. Pràcticament la totalitat dels bens i serveis que adquireixo a diari, molts de “primera necessitat” tributen un IVA del 16%. Com que ja vaig justet de peles (o com diríem més tècnicament, destino la totalitat de la renta disponible al consum), a partir de l’any que bé, hauré de consumir un 2% menys. Ho sento pels treballadors i empreses que produeixen aquest 2% de bens i serveis que gràcies a les mesures de ZP hauré de deixar de consumir.
Espanya s’ensorra. Aquests dirigents nefastos l’estan portant a l’abisme. Si no ens separem, caurem nosaltres també.
dissabte, 26 de setembre del 2009
dimecres, 23 de setembre del 2009
Tots a la presó
Avui l’“honorable” Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació Joan Manuel Tresserras, referint-se al cas Millet, ha dit: "Nosaltres no vam detectar que hi hagués cap indici de delicte. I per tant, si s'ha de reconèixer ingenuïtat, i és una ingenuïtat de molts anys i de moltes persones, doncs no em fa res de reconèixer-la".
Com pot tenir la barra de definir el seu comportament i el de “moltes persones” d’ingenu? Jo a aquest comportament el definiria amb un altre adjectiu: incompetent o millor encara: negligent. Resulta que ja des de l’època del govern de CiU hi ha informes d’auditoria que denuncien irregularitats i que el volum de l’estafa i la malversació es quantifica en milions d’euros i al conseller només se li ocorre titllar-se a ell mateix i als seus predecesors (i als corresponents conseller d’economia i finances) d’ingenus?
Això és inadmissible. No es pot justificar la incompetència pròpia ni la dels altres responsables en que tots ho van fer malament i per això no cal que ningú pagui. No, de cap manera. Han de pagar tots.
La única resposta digna hauria de ser la dimissió dels consellers actuals de cultura i d’economia i finances. I no només això, sinó caldria la dimissió de tots els càrrecs públic que ara ocupen (diputats, gestor d’empreses publiques, o el que siguin) dels que han estat consellers des de l’inici de les irregularitats (siguin de CiU, PSC, Esquerra o del que siguin).
Però això no passarà. Justificaran el mantenir-se als seus llocs i no assumir responsabilitats politiques en que la negligència la van cometre tots. Es taparan les vergonyes els uns als altres, com quan l’afer del 3%. Per això la gent afirma que “tots els politics son iguals”, perquè ho son. Aquest és el resultat del sistema polític podrit que hem de sofrir els ciutadans. Cal una regeneració a fons. Cal un canvi legislatiu per a que la gent, exercint el dret de vot pugui triar realment a qui vulgui que el governi. I que els escollit retrin comptes amb els seus electors. A les properes eleccions al Parlament només hi haurà una candidatura que de sortir escollida promourà aquest canvi. Es diu Reagrupament.
Com pot tenir la barra de definir el seu comportament i el de “moltes persones” d’ingenu? Jo a aquest comportament el definiria amb un altre adjectiu: incompetent o millor encara: negligent. Resulta que ja des de l’època del govern de CiU hi ha informes d’auditoria que denuncien irregularitats i que el volum de l’estafa i la malversació es quantifica en milions d’euros i al conseller només se li ocorre titllar-se a ell mateix i als seus predecesors (i als corresponents conseller d’economia i finances) d’ingenus?
Això és inadmissible. No es pot justificar la incompetència pròpia ni la dels altres responsables en que tots ho van fer malament i per això no cal que ningú pagui. No, de cap manera. Han de pagar tots.
La única resposta digna hauria de ser la dimissió dels consellers actuals de cultura i d’economia i finances. I no només això, sinó caldria la dimissió de tots els càrrecs públic que ara ocupen (diputats, gestor d’empreses publiques, o el que siguin) dels que han estat consellers des de l’inici de les irregularitats (siguin de CiU, PSC, Esquerra o del que siguin).
Però això no passarà. Justificaran el mantenir-se als seus llocs i no assumir responsabilitats politiques en que la negligència la van cometre tots. Es taparan les vergonyes els uns als altres, com quan l’afer del 3%. Per això la gent afirma que “tots els politics son iguals”, perquè ho son. Aquest és el resultat del sistema polític podrit que hem de sofrir els ciutadans. Cal una regeneració a fons. Cal un canvi legislatiu per a que la gent, exercint el dret de vot pugui triar realment a qui vulgui que el governi. I que els escollit retrin comptes amb els seus electors. A les properes eleccions al Parlament només hi haurà una candidatura que de sortir escollida promourà aquest canvi. Es diu Reagrupament.
dilluns, 21 de setembre del 2009
No et queixis... fes-te polític
Hi ha molta gent, entre la que m’incloc, que afirma que “tots els polítics son iguals”. Les seves preocupacions, les seves prioritats no son dirigir el país i resoldre els problemes dels ciutadans, sinó mantenir-se (o conquerir) el poder. La majoria de problemes no es resolen, sinó que es tapen. Realment, el sistema electoral i de partits polítics que es va instaurar a la transició i que a Catalunya ningú a gosat canviar (tot i tenir la possibilitat) ha ajudat a que la situació hagi arribat a les cotes de degeneració inacceptables. El sistema de partits polítics monolítics i el de llistes tancades elaborades per les direccions dels partits fa que la immensa majoria de diputats al Parlament (o regidors, o diputats provincials o consellers comarcals) només tinguin un interès: estar bé amb les cúpules del partit per tal de poder repetir a les llistes. Aquests personatges que poblem les institucions i cobren del diner públic no es deuen als electors que els van “escollir” sinó als seus caps. Com a conseqüència, no hi ha ningú que vetlli realment pels ciutadans i els resolguin els problemes. Per posar un exemple actual: algú creu que si el regidor de Ciutat Vella fos escollit directament pels veïns del barri o si hi hagués un districte electoral Ciutat Vella amb un diputat escollit al Parlament hi haurien prostitutes practicant sexe al carrer a plena llum del dia? Ara no hi ha ningú que retri comptes davant dels veïns i per tant que el seu càrrec depengui directament del vot d’aquest ciutadans. Ningú s’ha encarregat de solucionar el problema de la prostitució a Ciutat Vella. Simplement s’han aplicat mesures per “tapar” el problema. D’aquí a pocs mesos, quan la vigilància policial minvi, quan els mitjans de comunicació ja no facin cas, les prostitutes, els proxenetes i els clients tornaran a prendre els carrers.
Els ciutadans, farts d’aquesta situació, i de que cap partit polític faci res per capgirar la situació acaben engreixant les xifres d’abstenció. “Perquè anar a votar i tots son iguals”.
Aquesta reacció i l’increment d’abstenció lluny preocupar als partits els afavoreix. Durant la campanya electoral i el dia mateix de les eleccions tots els polítics entrevistats afirmen solemnes “Cal anar a votar” i un cop acabat l’escrutini encara més solemnes afirmen “Estem molt preocupats pel creixement de l’abstenció”. Tot es pur teatre. En realitat ja els està bé que els ciutadans crítics es quedin a casa, així no molesten i el sistema es perpetua. Es molt trist, però amb l’abstenció, guanyen els polític i el poble surt derrotat.
Fa algun temps que vaig decidir que quedar-se a casa i abstenir-se no era la solució. Vaig decidir que per derrotar als polítics actuals i el seu sistema corrupte el millor era no solament no quedar-se a casa i passar de tot sinó fer-se polític. Participar el política. Jugar en el mateix camp que ells.
Vaig començar escrivint alguna carta d’opinió als diaris. Vaig afiliar-me a un partit polític on creia que, degut al seu suposat caràcter assembleari, podria participar en la tasca de canviar l’status quo. El partit al que em vaig afiliar va resultar ser un “partit tradicional” amb gent preocupada pel seu benestar i no per la llibertat de Catalunya. En aquest moment van estar a punt de derrotar-me i enviar-me a engreixar l’abstenció però em vaig refer i vaig començar a escriure les meves opinions públicament en un bloc. Em vaig reagrupar. En definitiva, m’he fet “polític” per aportar el meu petit granet de sorra per canviar el sistema des de dins del sistema. Us animo a tots els que us sentiu com jo em sentia a que feu el mateix. Reagrupeu-vos. Si ens unim, si deixem enrera el fatalisme i la queixa sense actuar, podem vèncer.
PD: Per cert, aprofitant aquest post voldria comentar com va anar la xerrada de Carretero a Tortosa. Com a tot arreu que ha anat, l’assistència va ser tot un èxit. Calculo que més d’un centenar de persones va omplir la sala de la Cambra de Comerç i el van escoltar i aplaudir. Al final va costar una mica trencar el gel a l’hora de que el públic participés, però ho va acabant fent.
Jo ja he escoltat en directe a Joan Carretero explicar el projecte de Reagrupament diverses vegades i malgrat tot no va deixar d’impressionar-me un cop més. Idees clares i simples i arguments incontestables.
Desprès d’aquesta visita (i la propera sense data a la comarca del Montsià) només ens manca organitzar-nos al territori i treballar per aconseguir la majoria independentista al Parlament. Que per les Terres de l’Ebre que quedi!!
Els ciutadans, farts d’aquesta situació, i de que cap partit polític faci res per capgirar la situació acaben engreixant les xifres d’abstenció. “Perquè anar a votar i tots son iguals”.
Aquesta reacció i l’increment d’abstenció lluny preocupar als partits els afavoreix. Durant la campanya electoral i el dia mateix de les eleccions tots els polítics entrevistats afirmen solemnes “Cal anar a votar” i un cop acabat l’escrutini encara més solemnes afirmen “Estem molt preocupats pel creixement de l’abstenció”. Tot es pur teatre. En realitat ja els està bé que els ciutadans crítics es quedin a casa, així no molesten i el sistema es perpetua. Es molt trist, però amb l’abstenció, guanyen els polític i el poble surt derrotat.
Fa algun temps que vaig decidir que quedar-se a casa i abstenir-se no era la solució. Vaig decidir que per derrotar als polítics actuals i el seu sistema corrupte el millor era no solament no quedar-se a casa i passar de tot sinó fer-se polític. Participar el política. Jugar en el mateix camp que ells.
Vaig començar escrivint alguna carta d’opinió als diaris. Vaig afiliar-me a un partit polític on creia que, degut al seu suposat caràcter assembleari, podria participar en la tasca de canviar l’status quo. El partit al que em vaig afiliar va resultar ser un “partit tradicional” amb gent preocupada pel seu benestar i no per la llibertat de Catalunya. En aquest moment van estar a punt de derrotar-me i enviar-me a engreixar l’abstenció però em vaig refer i vaig començar a escriure les meves opinions públicament en un bloc. Em vaig reagrupar. En definitiva, m’he fet “polític” per aportar el meu petit granet de sorra per canviar el sistema des de dins del sistema. Us animo a tots els que us sentiu com jo em sentia a que feu el mateix. Reagrupeu-vos. Si ens unim, si deixem enrera el fatalisme i la queixa sense actuar, podem vèncer.
PD: Per cert, aprofitant aquest post voldria comentar com va anar la xerrada de Carretero a Tortosa. Com a tot arreu que ha anat, l’assistència va ser tot un èxit. Calculo que més d’un centenar de persones va omplir la sala de la Cambra de Comerç i el van escoltar i aplaudir. Al final va costar una mica trencar el gel a l’hora de que el públic participés, però ho va acabant fent.
Jo ja he escoltat en directe a Joan Carretero explicar el projecte de Reagrupament diverses vegades i malgrat tot no va deixar d’impressionar-me un cop més. Idees clares i simples i arguments incontestables.
Desprès d’aquesta visita (i la propera sense data a la comarca del Montsià) només ens manca organitzar-nos al territori i treballar per aconseguir la majoria independentista al Parlament. Que per les Terres de l’Ebre que quedi!!
divendres, 18 de setembre del 2009
Carretero a les Terres de L'Ebre
Aquest dissabte 19 de setembre a les 20 hores, a Tortosa, Joan Carretero farà la presentació del projecte de Reagrupament a les Terres de l'Ebre.
Lloc: Cambra de Comerç (Carrer Cervantes, 7)
No hi falteu!!
dimecres, 9 de setembre del 2009
Que el soci decideixi
Aquests dies hi ha una polèmica encetada sobre la conveniència o no que el president del Barça Joan Laporta participi activament a la manifestació, convocada per diverses entitats, el dia de la Diada sota el lema “Som una nació, volem un estat propi”.
L’argument principal en contra de dita participació l’expressa el dirigent d’UDC, en Josep Antoni Duran: “El Barça són molts socis i representa moltes persones i no totes són ni comparteixen les tesis de la independència".
Es evident que en un col·lectiu com la massa social del Barça hi haurà gent de tot tipus d’ideologia, però: Quina és la ideologia majoritària? Es lícit apel·lar als drets de representació dels “espanyolistes” en detriment dels drets dels “independentistes” quan no sabem quin dels dos col·lectius és majoritari? Qui serà majoria el proper dia 11? Els ofesos pel gest del president del Barça o els que se sentiran orgullosos que Joan Laporta encapçali un acte més en defensa de la dignitat i de la pàtria catalana?
Jo no ho sé, i ningú ho sap. No es pot saber fins que algú ho pregunti. Es podria, per exemple, fer la mateixa pregunta que es fa a la consulta d’Arenys als socis del Barça. Segons els resultat, si que es podria recriminar o aplaudir el gest del president segons representes o no a la majoria dels socis.
Aquesta és la clau. Ningú ha preguntat als catalans i per tant ningú pot atribuir-se cap legitimitat, ni els “independentistes” ni, sobre tot, els “espanyolistes” que, cosa significativa, son els principals detractors a preguntar.
L’argument principal en contra de dita participació l’expressa el dirigent d’UDC, en Josep Antoni Duran: “El Barça són molts socis i representa moltes persones i no totes són ni comparteixen les tesis de la independència".
Es evident que en un col·lectiu com la massa social del Barça hi haurà gent de tot tipus d’ideologia, però: Quina és la ideologia majoritària? Es lícit apel·lar als drets de representació dels “espanyolistes” en detriment dels drets dels “independentistes” quan no sabem quin dels dos col·lectius és majoritari? Qui serà majoria el proper dia 11? Els ofesos pel gest del president del Barça o els que se sentiran orgullosos que Joan Laporta encapçali un acte més en defensa de la dignitat i de la pàtria catalana?
Jo no ho sé, i ningú ho sap. No es pot saber fins que algú ho pregunti. Es podria, per exemple, fer la mateixa pregunta que es fa a la consulta d’Arenys als socis del Barça. Segons els resultat, si que es podria recriminar o aplaudir el gest del president segons representes o no a la majoria dels socis.
Aquesta és la clau. Ningú ha preguntat als catalans i per tant ningú pot atribuir-se cap legitimitat, ni els “independentistes” ni, sobre tot, els “espanyolistes” que, cosa significativa, son els principals detractors a preguntar.
dimarts, 8 de setembre del 2009
Escuela 2.0, ... espoliació heperdutelcompte.0
Aquest començament de curs, el meu fill “és noticia”. Efectivament, és un dels alumnes que començarà a utilitzar els llibres digitals i per tant gaudirà d’un dels famosos ordinadors anunciats per Zapatero. L’institut del meu poble és un dels instituts on els alumnes de 1er de ESO protagonitzaran l’experiència pilot del que s’anomenen “aules digitals”.
L’altre dia ens van convocar als pares i mares i ens van lliurar l’imprès per anar a l’entitat bancària (La Caixa per més detalls) a abonar els corresponents 150 euros. “Només cal pagar la meitat de l’ordinador” et diuen. Però no va dir Zapatero que els ordinadors els pagava l’estat?
Buscant a l’origen de les fons, es a dir a les webs oficials (i no les webs dels diaris digitals) la primera parada obligada és la web de la Moncloa, on es publiquen els acords dels consells de ministres. Concretament, l’acord del 4 de setembre diu:
El Plan prevé que en los próximos meses 392.000 alumnos y 20.000 profesores, en más de 14.400 aulas completamente digitalizadas de toda España, dispondrán de un ordenador personal ultraportátil que podrán utilizar para formarse mejor. El presupuesto del Programa, para este curso escolar 2009-2010, asciende a doscientos millones de euros, cofinanciados al 50 por 100 entre el Gobierno de España y las Comunidades Autónomas, financiación y distribución entre las Comunidades Autónomas que fue aprobada por el Consejo de Ministros a finales del pasado mes de julio.
No hi ha cap mena de dubtes llegint aquest paràgraf que els alumnes no han de pagar res. A més, si fem números, els 200 milions d’euros donen per a un ordinador (de 300 euros) per alumne/professor i encara queden 5300 euros per aula per tal d’equipar-la.
Per tant, si nosaltres hem de pagar 150 euros, la meva pregunta és: quina de les dos administracions (Govern de Madrid o Generalitat de Catalunya) deixa de pagar la seva part? Faran totes les comunitats autònomes el mateix?
Perquè els responsables del Departament d’Educació han decidit que la “part autonòmica” la paguem els pares? Que no tenen diners per assumir el cost? Que no havien signant un acord de finançament meravellós que permetria aprofundir en les polítiques socials?
Ens espera un llarg any!! un any fins que tota aquesta xusma se’n vagi cap a casa i al Parlament entri una onada d’aire frecs que ens empenti cap a la llibertat.
L’altre dia ens van convocar als pares i mares i ens van lliurar l’imprès per anar a l’entitat bancària (La Caixa per més detalls) a abonar els corresponents 150 euros. “Només cal pagar la meitat de l’ordinador” et diuen. Però no va dir Zapatero que els ordinadors els pagava l’estat?
Buscant a l’origen de les fons, es a dir a les webs oficials (i no les webs dels diaris digitals) la primera parada obligada és la web de la Moncloa, on es publiquen els acords dels consells de ministres. Concretament, l’acord del 4 de setembre diu:
El Plan prevé que en los próximos meses 392.000 alumnos y 20.000 profesores, en más de 14.400 aulas completamente digitalizadas de toda España, dispondrán de un ordenador personal ultraportátil que podrán utilizar para formarse mejor. El presupuesto del Programa, para este curso escolar 2009-2010, asciende a doscientos millones de euros, cofinanciados al 50 por 100 entre el Gobierno de España y las Comunidades Autónomas, financiación y distribución entre las Comunidades Autónomas que fue aprobada por el Consejo de Ministros a finales del pasado mes de julio.
No hi ha cap mena de dubtes llegint aquest paràgraf que els alumnes no han de pagar res. A més, si fem números, els 200 milions d’euros donen per a un ordinador (de 300 euros) per alumne/professor i encara queden 5300 euros per aula per tal d’equipar-la.
Per tant, si nosaltres hem de pagar 150 euros, la meva pregunta és: quina de les dos administracions (Govern de Madrid o Generalitat de Catalunya) deixa de pagar la seva part? Faran totes les comunitats autònomes el mateix?
Perquè els responsables del Departament d’Educació han decidit que la “part autonòmica” la paguem els pares? Que no tenen diners per assumir el cost? Que no havien signant un acord de finançament meravellós que permetria aprofundir en les polítiques socials?
Ens espera un llarg any!! un any fins que tota aquesta xusma se’n vagi cap a casa i al Parlament entri una onada d’aire frecs que ens empenti cap a la llibertat.
dimarts, 1 de setembre del 2009
Pot Convergència derrotar en solitari al tripartit?
El passat dilluns, en Josep Empordà escrivia, en resposta a un article d’en Dessmond al Bloc Gran de Sobiranisme, el següent comentari:
"Amb tots els respectes per que considero que son dels “meus” malgrat que divergim en algunes coses, però crec que no us adoneu de la gravetat de la situació.
Davant de la realitat, que és que tenim un vaixell que ens l’estan enfonsant, alguns creiem que lo primer és assegurar la nau. De que servei marcar el rumb d’un vaixell que jau al fons del mar?.
De veritat creieu que en Carretero traurà majoria absoluta i proclamarà la independència a finals de 2010?…ho penseu de veritat?.
Si jo creies que això passaria, potser donaria tot el meu suport a Reagrupament, però el cas és que estic convençut del tot que aixa no passarà, per tant procuro actuar en conseqüència.
El que si que crec que pot passar és que si no estem a l’aguait i badem, potser els del tripartit se les empesquin per reeditar-lo, fins i tot crec que si poden, i el tripartit no suma, el PP i el PSOE intentaran un “govern a la basca”, és per això, perquè els perills de naufragi son tant grans que em treu de polleguera que hi hagi que no ho vegi.
Sincerament, i ho he dit altres vegades, crec que si en Carretero és de veritat un patriota, el que ha de fer és estructurar Reagrupament, i presentar-se a les eleccions….després de que el perill de tripartit o “govern a la basca” hagi estat del tot conjurat.
Si vol, pot trobar mil maneres de fer-ho…com p.e. dir que no hi ha temps per organitzar una candidatura en condicions per les properes eleccions…i tots contents!.
És la meua modesta opinió amb la que procuro ser conseqüent".
Hi ha un corrent d’opinió que s’expressa a la web, mitjançant comentaris i articles, que defensa que la única manera de derrotar al tripartit és ajuntar totes les forces anti-tripartit i donar suport a l’únic que te “possibilitats” de vèncer. La seva estratègia es resumeix en el seu crit de guerra: “O Mas o Montilla”.
Els opinadors d’aquest corrent es mostren especialment bel·ligerants amb Reagrupament. Perceben que pot tenir un cert èxit i que els vots que reculli a les eleccions restin de Convergència i permetin que el tripartit sumi i per tant es reediti. En aquest escrit, en Josep Empordà apel·la al “patriotisme” d’en Carretero per a que es retiri i deixi via lliure a Mas i Convergencia per a que reculli tot el vot descontent amb el tripartit i guanyi les eleccions i no només això (que com no es cansen de repetir, CiU sempre ho ha fet) sinó que el tripartit no sumi i pugui governar en solitari.
Parteixen d’una premissa al meu entendre falsa, i es que tot el vot anti-tripartit anirà a parar a Convergencia, fins i tot la totalitat del vot que va fugir a Esquerra (llavors encara coneguda com ERC) i que per tant es poden assolir els resultats electorals del 1995 o del 1999 on CiU va poder governar “en solitari”.
Quants vots ha de recuperar CiU per a que tot torni a ser com en els vells temps?
Al 1995, CiU va aconseguir més de 1.300.000 vots que sumats als 300.000 d’ERC feien un total de més de 1.600.000 vots “nacionalistes”, en front als poc més de 1.500.000 que representaven els partits d’obediència espanyola i IC. Amb 60 diputats va poder governar sense necessitat de cap suport estable.
Al 1999 ja es va produir una gran davallada de vots i CiU en va perdre 140.000. L’últim govern de Pujol va ser possible gràcies al suport del Partit Popular.
Al 2003 en va perdre 150.000 més que amb tota probabilitat van anar a parar a ERC (encara es deia així) i que van permetre reeditar el primer tripartit.
Al 2006, desprès de la “ignomínia” del primer tripartit i “l’èxit” del Pacte Mas-Zapatero que va permetre el naixement de l’Estatut, els electors van “premiar” a CiU amb la pèrdua de 80.000 vots més. El cansament de tot el procés estatutari i la decepció va fer que molta gent es quedes a casa i així, tots els partits van perdre vots. La “desafecció” dels catalans amb la seva classe política és va mostrar amb tota la seva cruesa.
Per a que CiU pugues tornar a governar la Generalitat tal com ho feia al 1995, cal que recuperi més de 300.000 vots i assoleixi com a mínim el 40% del vots.
Recuperar tota aquesta massa d’electors es una tasca titànica que dubto molt que CiU pugui aconseguir. Hi ha diversos factors que avalen la meva tesi. En primer lloc, a les properes eleccions CiU no presenta un projecte excessivament diferent al presentat a les eleccions del 2003 i 2006. El candidat que es presenta és el mateix que va ser derrotat (entenent com a derrota el no aconseguir l’objectiu d’esdevenir president de la Generalitat) en els dos comicis anteriors. El discurs és més o menys el mateix. Les enquestes de projecció de vot si be mostren una recuperació en la intenció de vot, aquesta no es prou contundent i probablement es una recuperació relativa, es a dir, en realitat CiU no puja, sinó que es el PSC i especialment Esquerra la que baixen. CiU no puja per una bona tasca de oposició i un projecte engrescador, sinó més aviat per una nefasta tasca de govern del tripartit i un projecte decebedor de la força autoanomenada independentista al tripartit. El discurs de CiU no recuperarà "desafectes".
Un altre indici que indica que CiU no te tantes expectatives com sembla és la poca mobilització a la xarxa. La majoria de comentaris a blocs i diaris digitals mostren la decepció de la gent amb la situació política actual però no defensen que CiU pugui ser la resposta. Mes aviat la majoria de la gent demana “una altra cosa”. Els “incondicionals” de CiU no fan sentir la seva veu amb la força que denotaria si realment anessin a “arrasar” a les properes eleccions.
Per tot això, reinvindico el paper que pugui jugar Reagrupament (i espero que altres partits coaligats formant “la Candidatura”) a les properes eleccions per recollir i potenciar el vot de tota la massa de catalanistes, sobiranistes o independentistes (el nom no fa la cosa) que sobre totes les coses, el que desitgen és la llibertat de Catalunya. El primer objectiu de la “Candidatura” ha de ser el de recuperar a tota la gent que decebuda pels partits actuals es queda a casa. Aquests que no "mouran el cul" per anar a votar ni a CiU ni a Esquerra i que en realitat son l'esperança que tenen els partits que formen el tripartit per poder reeditar-lo. D'aquests n'hi ha una pila!. Votar Reagrupament és vot útil. Que els seu objectiu (aconseguir la majoria absoluta per proclamar la independència) sigui un objectiu agosarat i molt difícil d’aconseguir a la primera no és excusa per negar-li el vot. Molt probablement Reagrupament no votarà la investidura d’en Mas, però del que si que es pot estar del tot 100% segur és que no farà Montilla president ni per acció ni per omissió. Reagrupament, en el pitjor dels casos (el millor es que aconsegueixi la majoria absoluta) permetrà que Artur Mas sigui president sense necessitar el suport ni de PP ni del PSC ni tant sols d’Esquerra. I sense dubte, Reagrupament no farà oposició a cap iniciativa que impliqui avançar clarament cap a la consecució d’un estat propi, com per exemple l’exercici del dret a l’autodeterminació mitjançant la formula que es vulgui emprar.
CiU no podrà vèncer tota sola el tripartit, i el que és més important, quan es decideixi a sortir de l’armari “autonomista” i facin els passos per exercir el dret d’autodeterminació que els seus seguidors diuen que faran un cop arribin al poder, tindran a Reagrupament com un fidel aliat.
"Amb tots els respectes per que considero que son dels “meus” malgrat que divergim en algunes coses, però crec que no us adoneu de la gravetat de la situació.
Davant de la realitat, que és que tenim un vaixell que ens l’estan enfonsant, alguns creiem que lo primer és assegurar la nau. De que servei marcar el rumb d’un vaixell que jau al fons del mar?.
De veritat creieu que en Carretero traurà majoria absoluta i proclamarà la independència a finals de 2010?…ho penseu de veritat?.
Si jo creies que això passaria, potser donaria tot el meu suport a Reagrupament, però el cas és que estic convençut del tot que aixa no passarà, per tant procuro actuar en conseqüència.
El que si que crec que pot passar és que si no estem a l’aguait i badem, potser els del tripartit se les empesquin per reeditar-lo, fins i tot crec que si poden, i el tripartit no suma, el PP i el PSOE intentaran un “govern a la basca”, és per això, perquè els perills de naufragi son tant grans que em treu de polleguera que hi hagi que no ho vegi.
Sincerament, i ho he dit altres vegades, crec que si en Carretero és de veritat un patriota, el que ha de fer és estructurar Reagrupament, i presentar-se a les eleccions….després de que el perill de tripartit o “govern a la basca” hagi estat del tot conjurat.
Si vol, pot trobar mil maneres de fer-ho…com p.e. dir que no hi ha temps per organitzar una candidatura en condicions per les properes eleccions…i tots contents!.
És la meua modesta opinió amb la que procuro ser conseqüent".
Hi ha un corrent d’opinió que s’expressa a la web, mitjançant comentaris i articles, que defensa que la única manera de derrotar al tripartit és ajuntar totes les forces anti-tripartit i donar suport a l’únic que te “possibilitats” de vèncer. La seva estratègia es resumeix en el seu crit de guerra: “O Mas o Montilla”.
Els opinadors d’aquest corrent es mostren especialment bel·ligerants amb Reagrupament. Perceben que pot tenir un cert èxit i que els vots que reculli a les eleccions restin de Convergència i permetin que el tripartit sumi i per tant es reediti. En aquest escrit, en Josep Empordà apel·la al “patriotisme” d’en Carretero per a que es retiri i deixi via lliure a Mas i Convergencia per a que reculli tot el vot descontent amb el tripartit i guanyi les eleccions i no només això (que com no es cansen de repetir, CiU sempre ho ha fet) sinó que el tripartit no sumi i pugui governar en solitari.
Parteixen d’una premissa al meu entendre falsa, i es que tot el vot anti-tripartit anirà a parar a Convergencia, fins i tot la totalitat del vot que va fugir a Esquerra (llavors encara coneguda com ERC) i que per tant es poden assolir els resultats electorals del 1995 o del 1999 on CiU va poder governar “en solitari”.
Quants vots ha de recuperar CiU per a que tot torni a ser com en els vells temps?
Al 1995, CiU va aconseguir més de 1.300.000 vots que sumats als 300.000 d’ERC feien un total de més de 1.600.000 vots “nacionalistes”, en front als poc més de 1.500.000 que representaven els partits d’obediència espanyola i IC. Amb 60 diputats va poder governar sense necessitat de cap suport estable.
Al 1999 ja es va produir una gran davallada de vots i CiU en va perdre 140.000. L’últim govern de Pujol va ser possible gràcies al suport del Partit Popular.
Al 2003 en va perdre 150.000 més que amb tota probabilitat van anar a parar a ERC (encara es deia així) i que van permetre reeditar el primer tripartit.
Al 2006, desprès de la “ignomínia” del primer tripartit i “l’èxit” del Pacte Mas-Zapatero que va permetre el naixement de l’Estatut, els electors van “premiar” a CiU amb la pèrdua de 80.000 vots més. El cansament de tot el procés estatutari i la decepció va fer que molta gent es quedes a casa i així, tots els partits van perdre vots. La “desafecció” dels catalans amb la seva classe política és va mostrar amb tota la seva cruesa.
Per a que CiU pugues tornar a governar la Generalitat tal com ho feia al 1995, cal que recuperi més de 300.000 vots i assoleixi com a mínim el 40% del vots.
Recuperar tota aquesta massa d’electors es una tasca titànica que dubto molt que CiU pugui aconseguir. Hi ha diversos factors que avalen la meva tesi. En primer lloc, a les properes eleccions CiU no presenta un projecte excessivament diferent al presentat a les eleccions del 2003 i 2006. El candidat que es presenta és el mateix que va ser derrotat (entenent com a derrota el no aconseguir l’objectiu d’esdevenir president de la Generalitat) en els dos comicis anteriors. El discurs és més o menys el mateix. Les enquestes de projecció de vot si be mostren una recuperació en la intenció de vot, aquesta no es prou contundent i probablement es una recuperació relativa, es a dir, en realitat CiU no puja, sinó que es el PSC i especialment Esquerra la que baixen. CiU no puja per una bona tasca de oposició i un projecte engrescador, sinó més aviat per una nefasta tasca de govern del tripartit i un projecte decebedor de la força autoanomenada independentista al tripartit. El discurs de CiU no recuperarà "desafectes".
Un altre indici que indica que CiU no te tantes expectatives com sembla és la poca mobilització a la xarxa. La majoria de comentaris a blocs i diaris digitals mostren la decepció de la gent amb la situació política actual però no defensen que CiU pugui ser la resposta. Mes aviat la majoria de la gent demana “una altra cosa”. Els “incondicionals” de CiU no fan sentir la seva veu amb la força que denotaria si realment anessin a “arrasar” a les properes eleccions.
Per tot això, reinvindico el paper que pugui jugar Reagrupament (i espero que altres partits coaligats formant “la Candidatura”) a les properes eleccions per recollir i potenciar el vot de tota la massa de catalanistes, sobiranistes o independentistes (el nom no fa la cosa) que sobre totes les coses, el que desitgen és la llibertat de Catalunya. El primer objectiu de la “Candidatura” ha de ser el de recuperar a tota la gent que decebuda pels partits actuals es queda a casa. Aquests que no "mouran el cul" per anar a votar ni a CiU ni a Esquerra i que en realitat son l'esperança que tenen els partits que formen el tripartit per poder reeditar-lo. D'aquests n'hi ha una pila!. Votar Reagrupament és vot útil. Que els seu objectiu (aconseguir la majoria absoluta per proclamar la independència) sigui un objectiu agosarat i molt difícil d’aconseguir a la primera no és excusa per negar-li el vot. Molt probablement Reagrupament no votarà la investidura d’en Mas, però del que si que es pot estar del tot 100% segur és que no farà Montilla president ni per acció ni per omissió. Reagrupament, en el pitjor dels casos (el millor es que aconsegueixi la majoria absoluta) permetrà que Artur Mas sigui president sense necessitar el suport ni de PP ni del PSC ni tant sols d’Esquerra. I sense dubte, Reagrupament no farà oposició a cap iniciativa que impliqui avançar clarament cap a la consecució d’un estat propi, com per exemple l’exercici del dret a l’autodeterminació mitjançant la formula que es vulgui emprar.
CiU no podrà vèncer tota sola el tripartit, i el que és més important, quan es decideixi a sortir de l’armari “autonomista” i facin els passos per exercir el dret d’autodeterminació que els seus seguidors diuen que faran un cop arribin al poder, tindran a Reagrupament com un fidel aliat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
