dijous, 31 de desembre de 2009

Feliç any 2010

Que aquest individu que uns botiflers van col·locar al capdavant del Govern de la Generalitat utilitzi el discurs institucional de Cap d’Any per fer propaganda electoral demostra quan desesperats estan i que aquest any que comença serà l’Any de la Independència.

Feliç any 2010

L’any de la llibertat

dimarts, 22 de desembre de 2009

Aquell 20%

Durant molt temps els polítics manegaven una xifra màgica: segons ells a Catalunya hi havia un 20% d’independentistes. Aquesta xifra els anava molt bé. Per una part explicava l’existència d’un partit com Esquerra al Parlament i d’un cert soroll de tant en tant com per exemple alguna manifestació aquí o a indrets com Brussel·les. Per l’altra part era lo suficientment baixa com per no haver de preocupar-se gaire. Quan el soroll independentista pujava una mica de to, de seguida sortia algú a “centrar el debat” en el que realment interessa a la gent: qualsevol cosa amb un "percentatge de gent" interesada superior. El 20% anava igual de be als espanyolistes com al partidaris de l’immobilisme.
No fa gaire, fins i tot “nacionalistes de pedra picada” afirmaven que tenien estudis sociològics que deien que no es podia convocar un referèndum d’autodeterminació perquè el perdríem.
Però vet aquí que el diari Avui va publicar una enquesta en la que els partidaris de la independència arribaven al 50,3 %. No està gens malament! Passar d’una tacada del 20 al 50. I el que tampoc s’ha de menystenir és que segons la UOC, els partidaris del NO son només el 17,8 % i que per tant hi ha més d’un 30% d’indecisos (que no per força haurien d’anar a parar tots al NO).
Dies desprès, es van celebrar els referèndums del 13-D. En aquest cas no es tractava de cap enquesta, sinó d’una consulta directa. Van anar a votar només el 30% dels convocats, però el SI va guanyar amb un 95,21 % en front d’un minso 3,22% del NO. 169.859 catalans van expressar la seva voluntat de que Catalunya esdevingui un estat independent en el si de la UE. Aquest votant, tenint en compte que només eren poc menys del 30% del 10% del total del cens a Catalunya (i amb menors de 18 anys i immigrants inclosos) ja representen per si sols el 18% dels vots que va obtenir la força més votada a les eleccions del 2006. I representen també el 21,3% d’aquesta força que diu que aquestes consultes no tenen importància i que TV3 les ha "sobredimensionat".
I la cirereta del pastis l’ha publicat el diari socialista El Periodico. L’enquesta d’aquest diari diu que partidaris de la independència son el 40% i els contraris son també un 40%. Només hi ha un 20% d’indecisos. Que aquest diari publiqui unes xifres tant elevades d’independentisme (properes a l’enquesta de la UOC) i a la vegada doni tant de pes als contraris per compensar (contradint l'enquesta de la UOC) és una bona noticia. Un mitjà de comunicació hostil a la independència ha enterrat per sempre la xifra del 20%, confirmant (suposo que a contracor) el que ja sabíem gràcies a la UOC i a les consultes del 13-D. Ja ningú més la podrà esgrimir aquest inefable 20%. Ni per a menystenir l’independentisme ni per a justificar la pròpia covardia.

dissabte, 19 de desembre de 2009

Primer aniversari

Avui 20 de desembre de 2009 fa un any que vaig publicar el primer post en aquest bloc. Desprès d’un temps llegint i participant mitjançant comentaris en la catosfera, vaig decidir implicar-me més activament en aquest moviment de la xarxa.
Durant tot aquest temps he escrit 97 articles incloent aquest. D’alguns estic particularment satisfet. Altres pot ser no em van sortir massa rodons. Hi ha mesos que he escrit més que altres.
De vegades he encertat en els meus anàlisis i altres vegades m’he equivocat. Durant aquest any han passat un munt de coses. Realment ha estat un any intens políticament. Vam anar a Brussel·les a manifestar-nos. Joan Carretero va publicar el seu article “Patriotisme i dignitat” que va engegar definitivament el projecte de Reagrupament. El parlament va rebutjar la ILP que promovia un referèndum d’autodeterminació. Esquerra s’ha lliurat definitivament a l’espanyolisme recolzant un sistema de finançament que confirma i perpetua l’espoli fiscal. Es va fer el referèndum d’Arenys i més recentment els 167 referèndums del 13 de desembre.
Aquest proper any es celebraran unes eleccions transcendentals. El País ha arribat a una cruïlla i aquest any que comença pot ser definitiu. Al contrari del que se sol dir en aquests casos, desitjo una curta vida al meu bloc. De fet m’agradaria que aquest proper any fos el seu últim any de vida. Espero que el proper 20 de desembre de 2010, aquest bloc hagi perdut el sentit de la seva existència.

divendres, 18 de desembre de 2009

El tret per la culata

El PSC ha volgut convertir el debat sobre les corrides de toros en un debat identitari. El diputat socialista David Pèrez avui ha dit al Parlament que "Alguns es pensen que per prohibir els toros serem menys Espanya. S'equivoquen". Ha acusat als altres de convertir el debat en identitari quan han estat ells els que ho han fet intentant buscar algun avantatge. Sempre que han pogut han desviat l’atenció dels debats cap a l’enfrontament Catalunya/Espanya intentant desacreditar-los i desactivar-los. En aquest cas els ha sortit el tret per la culata. Si a Catalunya hi ha una majoria en contra de les corrides és perquè son una bestiesa impròpia d’una societat civilitzada del segle XXI i no perquè sigui la “fiesta nacional”.
Recordo que a l’enquesta d’ahir a la web de l’Avui (que no se si encara es pot consultar) l’opció (molt) majoritària era que s’havia d’abolir per cruel amb els animals. Tothom sap que els resultats de les enquestes dels diaris no son reals perquè no son científiques, ja que no representen una mostra. Contesta qui vol i a més dels lectors del diari. Ara, si que es pot afirmar que si els lectors (i votadors d’enquestes) del avui.cat, que habitualment voten en clau identitaria (si fos pel resultat de les enquestes, Reagrupament obtindria majoria absoluta i un referendum d’independència es guanyaria sense baixar de l’autobús) han dit majoritariament que no volen corrides de toros perquè és una animalada (descartant l’opció identitaria), vol dir que és per això i no per aquesta collonada inventada pels socialistes.
Per cert, quan hi ha llibertat de vot i aquest és secret, sembla que s’imposa el seny. No es podria també aplicar aquest criteri (llibertat i secret) en altre tipus de votacions? Vull dir que si aquesta hagués sigut la fórmula, quin hagués sigut el resultat de, per exemple, la votació de nou sistema de finançament?

P.D:
Analitzem la frase: “Alguns es pensen que per prohibir els toros serem menys Espanya. S'equivoquen”.

És l’ostia!

En primer lloc, si prohibim les corrides de toros, efectivament serem menys Espanya.

En segon lloc, aquesta frase l'ha pronunciat un socialista. I l’esmena a la totalitat l’han presentat els socialistes (i el PP i Cs). Això vol dir que al PSC volen seguir sent Espanya, l’Espanya que som ara. No és cap novetat, però sempre és bo acumular proves d’aquest fet. I del fracàs de l’estratègia promoguda per Esquerra d’arrossegar-los cap a postures més catalanistes. Una més i van...

dijous, 17 de desembre de 2009

L’inexistent factor humà al Parlament

Hi ha una pel·lícula molt coneguda anomenada Jocs de Guerra (WarGames). Segur que tots l’heu vist. L’argument va d’un estudiant que es cola a l’ordinador central que controla el sistema de míssils estratègics dels EUA i està a punt de provocar la III guerra mundial.
La pel·lícula comença mostrant l’escena en que els encarregats de prémer el boto pel llançament d’un míssil reben una ordre, simulada, per iniciar l’atac. Com que no es poden comunicar amb el control central per confirmar l’ordre, han de seguir el protocol i prémer el botó. Es veu com un dels oficials es nega a fer-ho. L’escena és rellevant per la pel·lícula, ja que a partir d’aquest exercici en el que un percentatge del oficials en nega a prémer el boto, els responsables acorden substituir a les persones per uns sistemes automatitzats. Hi ha un general, que discrepa obertament d’eliminar el factor humà en aquest punt de la cadena de comandament. Aquesta escena al principi no s’acaba d’entendre, però al final cobra importància. Quan l’ordinador està a punt de llançar els míssils cap a la URSS, des del control no poden fer res per aturar-ho. Si no s’expliqués l’escena del principi, l’espectador podria pensar: cony! que telefonin als controladors dels silos per dir-los que es una falsa alarma.
Avui, els diputats de CiU al congrés ha votat per error a favor de la LOFCA. No han pensat, s’han limitat a seguir com si fossin màquines les ordres que rebien del “control central”.
Que quedi clar que no ho dic per criticar a CiU en particular. Ha estat un accident i el que avui li ha passat a CiU li hagués pogut passar a qualsevol altre (com de fet ja ha passat altres vegades).
El que vull denunciar és aquest sistema parlamentari en la que els individus (els parlamentaris) només actuen com a màquines programades per obeir ordres del “control central”. Aquest últim, no sempre emet l’ordre adequada.

dimecres, 16 de desembre de 2009

El dia que facin campanya pel NO

Hi ha hagut un factor que ha resultat contraproduent per l’èxit de les consultes del passat cap de setmana i ha contribuït a que no hagi hagut la mobilització que alguns volíem per considerar el resultat de les consultes com l’èxit definitiu.

Aquest factor ha estat que no hi ha hagut campanya pel NO.

Els pessimistes, els que consideren que la participació ha sigut un fracàs i els que diuen que no s’ha de convocar ara un referèndum “de debò” perquè no està garantit que el guanyem argumenten que en un referèndum oficial hi hauria campanya pel NO i que ara no l’ha hagut i per això els partidaris del NO no s’han mobilitzat. Argumenten que la campanya pel NO mobilitzarà milers de ciutadans a votar per aquesta opció.

Però jo crec que estan equivocats. Perquè tampoc s’han mobilitzat tots els partidaris del SI. Perquè el dia que hi hagi campanya pel NO, voldrà dir que va de veres i per tant també hi haurà campanya pel SI. Hi hauran eslògans electorals, hi haurà mitins, hi haurà cartells arreu, hi haurà debats, hi haurà talls gratuïts de propaganda a ràdios i televisions i hi haurà espais als telenoticies, a tots els telenoticies, els d'aquí i els d'allà. I se’n parlarà. No serà un debat, serà “el debat”. Les maquinàries dels partits funcionaran a tot drap.

I els polítics no faran com han fet ara la majoria d'ells: uns (els contraris) dient que això de les consultes no serveis per res, que no son vinculants, que son quatre que no representen la majoria. Els altres (els favorables) que si les consultes s’han de respectar, que si s’ha de canviar la relació amb Espanya, que si Catalunya ha de recuperar la dignitat, etc. No podran seguir dient només això. Montilla, Chacon, Corbacho, Zapatero, Rajoy, Sanchez Camacho, Hereu, Castells (?), Tura (?) hauran de dir clarament VOTEU NO. Mas, Carretero, Puig, Puigcercos, Carod, Pujol, Duran (?), Herrera (?) hauran de dir clarament VOTEU SI. Ja no valdrà fugir d’estudi. Ja no valdran declaracions ambigües.

Uns i altres hauran de presentar els seus arguments a la ciutadania. Els favorables a la independència presentaran els seus arguments. Fa temps que molta gent ja està desenvolupant-los. Arguments com els esgrimits per Marc Belzunces en la seva sèrie d’articles dominicals al Bloc Gran, on va analitzar tots els aspectes (demogràfics, econòmics, socials, de llengua, etc) i va arribar a la conclusió que Catalunya independent jugaria a la lliga de països com Dinamarca, Suïssa, Israel, Finlàndia, Àustria o Suècia. O arguments com “com seria l’economia de Catalunya l’endemà de la independència”. O arguments identitaris, com la situació de la llengua o la cultura.

Els favorables al NO hauran de presentar els seus arguments. La veritat és que no se quins presentaran, i no em toca a mi esgrimir-los, però del que si estic segur és que hi haurà un argument que presentaran amb tota seguretat: “l’argument de la por”.

Aquest serà el seu principal argument. Centraran la seva campanya i el seu discurs en les “desgracies” que ens ocorreran si gosem separar-nos d’Espanya. Serà una campanya estil “doberman”. Sense cap argument constructiu. I és contra aquesta campanya contra la que ens hem de preparar i saber respondre.

I llavors, aquest 70% que no va anar a votar el 13-D escoltaran a uns i als altres i hauran de prendre partit. I el prendran havent escoltat els arguments del SI i els arguments del NO. Prendran partit desprès que cadascun dels polítics d’aquest Pais s’hagin pronunciat INEQUIVOCAMENT pel SI o pel NO i hagin fet ús de totes les seves dots de convicció i lideratge per arrastrar a la gent cap a la seva opció. Que hi hagi el debat que molts auguren: Mas demanant el SI i Montilla demanant el NO.

Estic anhelant que arribi aquest moment i comenci la campanya pel NO.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Quan no ets pots fiar ni de ta mare

Jo el que vull és la independència de Catalunya. Políticament no tinc cap altra aspiració. Vull que els meus fills visquin a un país pròsper, es sentin orgullosos de la seva herència cultural i puguin desenvolupar-se plenament com a persones lliures i gaudir de la vida sense entrebancs econòmics més enllà de les seves capacitats.

Fa temps que m’he implicat activament en la política per tal de contribuir des de la meva modesta aportació a que aquest objectiu s’acompleixi i ho faci el més aviat possible.

La meva aportació es limita a donar suport des del meu modest bloc a Internet i en converses i accions entre el meu cercle d’amistats i coneguts a totes aquelles iniciatives i persones que crec que treballen en la bona direcció.

Però cada vegada aquesta tasca em resulta més difícil, ja que cada vegada que sembla que sorgeix un moviment o unes persones determinades que van en la bona direcció (o que jo al menys crec que ho fan), i d’alguna manera els faig confiança i els recolzo, al final, resulta que l’objectiu de la llibertat de Catalunya passa a un segon terme i surten a la llum altres objectius.

I llavors sorgeix la malfiança. I la malfiança cansa i desanima.

Suposo que és això el que li passa a molta gent i per això ells, els espanyols, acaben guanyant la partida.

Jo malgrat tot intento seguir endavant, perquè l’objectiu que he descrit en el primer paràgraf s’ho val.

Però cada cop em costa més.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Reflexions post 13D

La primera reflexió que em ve al cap és sobre la “decepció” que ha representat la “baixa participació”. Reconec que jo també soc dels que se’ls ha quedat la cara “de tonto”. M’esperava una major participació i per tant una “victòria per golejada”. Això de guanyar per la “mínima” no m’ho esperava.

Però aplicant un símil futbolístic (ho sento, se que estan molt sobats els símils futbolístics, però van tant be!), podem comparar el resultat del referèndum amb el partit Barça-Madrid de l’altre dia (i el de la primera volta de la temporada passada). El Madrid va venir al Camp Nou amb molta por i va fer el millor partit del que porta de temporada. Va jugar al Barça “de tu a tu”. El Barça per contra, va jugar un partit normalet. No és pot dir que va jugar malament, però de cap manera és va veure el millor Barça. Es podria dir que va jugar “a mig gas”. El resultat 1-0 a favor del Barça. La reacció a Madrid: “Sabor a victòria”. L’any passat va passar el mateix. El Madrid va sortir content del Camp Nou malgrat perdre. Es van confiar i al partit de tornada, quan ens jugàvem la lliga, quan anava de debò, quan havien de guanyar-nos, van encaixar el mític 2-6. Pim, pam.

Fa dies justament donava aquest argument a un company “decebut” pel 1-0. Ara, m’aplico el mateix argument a mi.

La segona reflexió la vull dedicar al lamentable espectacle que ens han donat el Lopez Tena i els de la coordinadora nacional. Considero a Lopez Tena un actiu molt valuós per la causa de l’independentisme i la feina que ha fet a Osona ha estat molt bona i s’ha notat en els resultats. Però dit això, aquest home s’ho hauria de fer mirar. Sembla mentida que una persona “tant intel·ligent” sigui capaç d’anar al dia següent de les consultes i dir el que ha dit donant arguments a l’enemic. A mi em sembla que Lopez Tena té tendència a fer declaracions “en calent” i a muntar-se una pel·lícula ell sol que malgrat pugui ser certa, la seva actitud el fa fotre la pota. Recomano escoltar la seva intervenció al programa l’Oracle del Xavier Graset on va “pixar fora del test”. No se si això de ser notari o d’haver sigut membre del “Consejo General del Poder Judicial” li ha trastocat el seny. Moltes vegades, tenir la raó no et justifica per dir determinades coses. I l’actitud d’en Lopez Tena ha donat un titular a la rata Zaragoza, quan no en tenia cap.

A més, en Lopez Tena ha acusat als membres de la coordinadora nacional de “voler aglutinar independentistes per llançar una nova força política”. No havíem quedat que era això? No havíem quedat que passades les consultes era el moment de fer política al Parlament que és on es poden resoldre aquests temes? Llavors a que estem jugant? O no pretén ell que el partit del que forma part s’apunti al carro? Perquè si no cal una nova força política i amb CiU ja n’hi ha prou per aconseguir els objectius que persegueixen les consultes, “per aglutinar independentistes”, que ho digui clar o que faci que la seva formació política ho digui clar.
O es que el senyor Lopez Tena veu les consultes només com un “divertimento” per tenir distret al personal fins les properes eleccions on al final, només participin les opcions de sempre, proposant el de sempre?

dijous, 10 de desembre de 2009

És això, és justament això

He llegit un fantàstic article escrit per Carme Laura Gil al seu bloc. No puc estar més d’acord amb el que diu.

Al final de l’article diu:

CDC és responsable que Reagrupament hagi d'existir. CDC és el partit majoritari i ,malgrat que és format per molts independentistes, els discursos, les opinions dels seus dirigents es mouen en la plàcida ambigüitat, com en el conte de la infantesa: "potser sí, potser no, potser sí que independentista fóra jo". Com si negligís que la seva força ,fonamentada en la credibilitat, podria aconseguir que la nostra societat assumís el nou futur.

És justament això. Quan l’Artur Mas diu que ells tenen enquestes que diuen que el NO guanyaria un referèndum per la independència i es queda tant ample, com si no anés amb ell, està defugint la seva responsabilitat. Ell encapçala el partit majoritari a Catalunya i sap (com ho sap tothom, Montilla inclòs) que la única solució per resoldre els problemes de Catalunya passa per aconseguir un estat propi. I ell sap que depèn de Convergència i del seu discurs que molta gent surti definitivament de l’armari autonomista. Sap que Convergència te la força per aconseguir que la societat catalana assumís el nou futur.

Com algú va dir en un comentari a un post anterior: “Artur, ja és hora de que decideixis si vols ser un polític oblidat i superat per el seu temps o vols ser el primer President de Catalunya?

Celebro que ja s’alcin veus al si de Convergència que denunciïn l’actual situació. I no ho celebro per que vull mal per Convergència, sinó al contrari. Perquè vull que la força de Convergència sigui el revulsiu definitiu que ens faci aprofitar el moment actual, absolutament favorable per aconseguir l’estat que fa 300 anys que anhelem.

dissabte, 5 de desembre de 2009

La bomba seria que Laporta es fes d’Unió

Fa temps que s’especula sobre el futur polític del president del Barça Joan Laporta. Des de que va participar a la manifestació de la Diada ha mantinguts flirteig amb Reagrupament i Esquerra principalment i amb Convergència més dissimuladament. Que la figura de Laporta seria un factor clau a les properes eleccions està més que demostrat amb el atacs que rep de la “caverna mediatica”. La opinió de tots aquest “periodistes” és el termòmetre que mesura la rellevança política del personatge. I si fem cas del volum d’exabruptes, la rellevança de Joan Laporta és de primera índole.

Jo si fos el president del Barça i vulgues fer alguna cosa de profit, si vulgues revolucionar realment la política d’aquest Pais, em faria d’Unió i li disputaria el liderat a Duran.

dijous, 3 de desembre de 2009

Contra la manca de confiança, responsabilitat politica

He estat repassant el resultat de l’enquesta publicada a l’AVUI i hi ha una dada que m’ha cridat moltissim l’atenció.

A la pregunta En un referèndum democràtic per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?, un 50,3 % de la població enquestada respon que votaria a favor. A continuació, es presenten els resultats segons el lloc de naixement. Sembla natural que entre els nascuts a Catalunya hi ha una majoria encara més gran que votaria a favor (57,1%) que als nascuts a la resta de l’Estat (32,6%). En quan a votar en contra, també existeix aquesta diferencia: 14,9% entre els nascuts a Catalunya per 26,2% entre els nascuts a la resta de l’Estat. Això sembla del tot lògic i raonable.

El que no em sembla gens lògic és el que es respon a la pregunta Creu vostè que Catalunya arribarà a ser independent algun dia? El 58,1% diu que No mentre que els que creuen que si que s’aconseguirà son només el 31,1%. El més al·lucinant be quan es detalla la resposta per lloc de naixement. Dels nascuts a Catalunya, el 28,1% diu que si i el 63% diu que No, que no s’aconseguirà la independència. En canvi, entre els que han nascut a la resta de l’Estat, els que creuen que s’aconseguirà son el 29,8% i els que diuen que no son el 55,6%. Si mirem les dades dels nascuts a la resta del mon (Europa i mon) encara son més els que diuen que s’aconseguirà i menys els que diuen que no.

Això és demolidor! Tenen més confiança o temença (el contraris) que s’aconseguirà la independència els “nous catalans” que els “catalans pota negra”! Els catalans volem, però no creiem que sigui possible.

Es increïble i decebedor. Desprès, als que critiquem les declaracions d’Artur Mas se’ns acusa ser irresponsables i confondre la “realitat del Pais”. El que hauria de fer l’Artur Mas i la gent de Convergència és deixar d’una punyetera vegada aquest derrotisme que només fa que els catalans acotxem el cap i no creguem en nosaltres mateixos. Els espanyols (i els estrangers) tenen més clar que nosaltres mateixos que algun dia serem independents. Jo el que demano a la gent de Convergència és que des de la seva responsabilitat, comencin a canviar el discurs fatalista per un de guanyador. Hem d’aconseguir que la confiança dels catalans augmenti si volem sortir victoriosos. Si be crec que poc a poc aquesta confiança anirà augmentant, els dirigents de CiU tenen la responsabilitat que aquest procés s’acceleri, guanyant un temps preciós que al final potser ens farà falta.

És ben trists que entre els que creiem que Catalunya serà algun dia independent, només 12,1% creiem que ho serà d’aquí a cinc any. El 41,8% creu que serà d’aquí a 20 any i el 41,9% creuen que no ho veuran els seus ulls.

La primera condició necessària per aconseguir una cosa, és creure que es pot aconseguir. El discurs de Reagrupament va encaminat a fer creure a la gent que és possible. El discurs de Convergència no. Pot ser malgrat el discurs de Reagrupament no serà possible, però amb el discurs actual de Convergència segur que no serà possible.

Nota: Edito per destacar l'article que acabo de llegir de la Patricia Gabancho que s'ha fixat amb el mateix que jo. Diu "I que trencar aquest mecanisme, despullant un per un els mites en què avui creuen els catalans -el meu pròxim llibre va d'això-, és fonamental per poder-nos-en sortir". I que ho hagis de dir tu i no altres?