dimarts, 29 de juny de 2010

A la manifestació s’ha d’anar

A mi el lema m’agradaria més que fos “Som una nació. Nosaltres decidirem”. Però el que han escollit ja m’està be, tot i que precisament s'ha demostrat que ara (present) no decidim una fava. No parla enlloc d’estatuts ni autogoverns (aquest últim terme em treu de polleguera, perquè implica l’existència d’un govern superior que et fa concessions).

Crec que ha arribat el moment de demostrar la força que tenim i per tant una manifestació multitudinària és més necessària que mai. Es cert que al davant anirà l’inefable secretari general del PSC-PSOE que ara (desgraciadament) ocupa el càrrec de President de la Generalitat, però lo important serà que al darrera hi vagin milers i milers de ciutadans i ciutadanes portant estelades, senyeres i tota mena de pancartes exigint la llibertat de Catalunya i la independència.

Els politics i mitjans de comunicació de Madrid i molts dels d’aquí poden interpretar que la manifestació serà “en defensa de l’Estatut”, però això no deixarà de ser un autoengany. Deixem que interpretin com vulguin els desitjos del poble. Allà ells.

La realitat és una altra. Com va dir en Lopez Tena, l’autonomisme ha mort. L’Estatut està liquidat i amb ell tota possibilitat d’encaix amb Espanya. Ni federalisme, ni autonomisme ni hòsties.

El proper govern és trobarà una Generalitat completament ofegada i sense recursos per tirar endavant cap projecte de Pais. Es trobarà una Espanya “crescuda” que no acceptarà ni la més mínima concessió. I el que és més important, es trobarà una societat que està farta d’aquesta situació. El proper govern haurà de prendre decisions.

La manifestació ha de ser multitudinaria, contundent, inequívocament independentista. A la capçalera hi aniran altres politics que ara no formen part del govern. Aquests politics han de prendre bona nota que el dia que assoleixin la responsabilitat de govern, al darrera tindran un Poble que els recolzarà en el camí cap a la llibertat. Aquests han de ser els destinataris del missatge. Un missatge que ha de ser inequívoc. Cap independentista es pot quedar a casa.

divendres, 25 de juny de 2010

Avui fa un any

Avui fa un any que un grup de coneguts (no dic amics perquè molts ens acabàvem de conèixer tot i pel temps alguns ens hem fet) estàvem fent una cervesa a un bar a la vora de Plaça Urquinaona. Estàvem parlant del que acabàvem de fer quan a la televisió del pub, passaven imatges en directe i anunciaven la mort de Michael Jackson. Per això ho recordo.

El cas és que aquest grup de patriotes estàvem parlant i comentant l’acte al que acabàvem d’assistir. Estàvem molt il·lusionats, diria que eufòrics, perquè d’una vegada per totes semblava que s’estava construint un projecte engrescador que contribuiria notablement a assolir l’objectiu de la independència de Catalunya.

Veníem d’assistir al sopar de blocaires organitzat pel Dessmond i que tenia per convidat en Joan Carretero. Recordo que hi havia un munt de companys i companyes que fins aquell moment només coneixia pels seus textos. Vaig conèixer al mític “Andreu”, el qual, s’ha de dir que va ser pot ser el més incisiu al torn obert de preguntes que es va produir en acabar el sopar i el discurs de Carretero.

En aquell sopar fins i tot em vaig assabentar que el propi Carretero llegia el meu bloc i que ho feia amb entusiasme si tenim en compte la seva reacció quan em vaig presentar com l’autor de “Lo Full de Ruta”. No crec que el llegeixi ara.

En fi, que ja fa un any. Durant aquest temps el projecte “Reagrupament” ha passat de quasi tocar el cel a suplicar des de l’infern a que Laporta els permeti transitar pel purgatori uns quants mesos.

No recordo exactament quants blocaires hi érem en aquell bar parlant de com donar suport a aquell projecte incipient, però de tots aquest, l’únic que tinc constància que encara és un “incondicional” és en “Sara”, comentarista habitual al Cimera.

Vist en perspectiva, ha resultat premonitori que el dia que es presentava Carretero davant el mon blocaire, moris l’autor de “Thriller”. Uns mesos desprès, la imatge dels zombis perseguint a la gent i ballant tots a la vegada al ritme que marca el “jefe” em recorda la imatge de la segona assemblea de Reagrupament. La tercera me l’estalviaré.

dimecres, 23 de juny de 2010

Independentisme transversal?

Ja se que és pura ciència ficció i molt improbable però deixeu-me reflexionar (per pur divertimento) sobre una teoria del meu germà (que sempre te teories de bomber) que al final encara pot esdevenir certa. Diu ell que al final, per la independència se sumaran fins i tot els sociates. Quant arribi la famosa “maduració”, quan la voluntat del poble sigui inequívoca, veurem a l’Iceta i tota aquesta tropa reivindicant un Estat Propi al davant de tots (i sense perdre les formes). Però tot això no perquè Esquerra els hagi arrossegat, no!!. Serà pura i simplement per no perdre protagonisme, poltrona i menjadora. Vosaltres veieu capaços a tots aquests sectaris fent propaganda en contra a un hipotètic referèndum i quedant-se amb el cul enlaire al dia següent?
De moment se’ls avalota el galliner
Jo crec que aquestes eleccions al Parlament seran molt interessants per les dos “patacades” que s’albiren: La d’Esquerra que permetrà (esperem) que la poca gent de bona fe que encara quedi faci neteja i faci retornar el partit als orígens. Però també per la patacada que espero que es pegui el PSC. Doña Manolita serà incapaç de mobilitzar la tropa que va mobilitzar la Chacon i que es quedaran a casa i dels altres (sector catalanista) molts o es quedaran a casa o votaran al Mas. Resultat, un PSC que no servirà ni per “sociovergencia” i un “aparell” descol·locat i sense cap objectiu. Encara veurem als sociates fent oposició al Mas quan digui allò de “encara no toca” al crit de “Com que no toca?!”. Penseu que un sectari és un sectari i per garantir la supervivència de la Secta son capaços de tot.

dilluns, 21 de juny de 2010

El referèndum ja està convocat

Jo no sé perquè hi ha tant de guirigall sobre la convocatòria del referèndum i si és per aquesta legislatura o per la següent.

El referèndum ja està convocat i tot apunta a que es realitzarà la propera legislatura. La presentació de la IP fa uns dies i el vot afirmatiu de CiU, Esquerra i ICV a l’inici de la tramitació permet a la ciutadania mobilitzar-se i començar la recollida de signatures.

Aquest procés (el de recollida) finalitzarà justament a l’inici de la propera legislatura. El nou Parlament, sigui quina sigui la seva composició haurà de decidir que farà. El primer factor que pot influir en la seva actuació serà el nombre de signatures. Si s’assoleix un nombre significatiu, serà molt difícil “congelar” la iniciativa sine die al Parlament.

Paral·lelament, les posicions de l’Estat Espanyol s’enduriran. El Tribunal Constitucional ara o més endavant es carregarà l’Estatut. El govern de PSOE els primers mesos i el del PP els següents no faran cap mena de concessió. Mentrestant la crisis acabarà d’escanyar les finances de la Generalitat, els Ajuntaments i les empreses Catalanes. Arribarà un moment que per molt que ara digui, CiU haurà de “prendre decisions” i part de la feina ja la tindrà feta: Només caldrà aprofitar-se de la IP i tirar-la endavant.

Diuen que la propera legislatura encara no serà la legislatura del “dret a decidir”, però la propera legislatura durarà quatre anys, i vist com evoluciona el sentiment independentista i els esdeveniments a nivell mundial (canvi de paradigma economico-social), quatre anys son massa anys per contenir-lo.

Encara veurem que Carod i el seu 2014 s’acabarà fent realitat. I (paradoxes de la vida) malgrat el propi Carod.

divendres, 18 de juny de 2010

Qui sembra vents...

Millet ja està a la garjola. Resulta molt curiós que de tots els delictes que se l’acusa, de tots els milions que s’ha embutxacat, l’han tancat per un del que els seus “presumptes còmplices” son destacats membres del PSC.

Que interessant!

Si ja ho deien els membres de la comissió d’investigació: Havent un cas Millet, qui vol un Cas Pretòria?

A aquests del PSC els ha sortit el tret per la culata o com és d’indominable el ventilador.

Ah! i la setmana que bé sentència! Ho ha dit el Saura eh!

dimecres, 16 de juny de 2010

Tres en un

Aprofito aquest post per fer tres reflexions sobre tres noticies que he llegit aquest mati i ahir.

La primera te relació amb l’exigència d’Europa per a que l’Estat Espanyol retalli encara més la despesa pública els propers anys. Sense ser cap expert, tinc certs coneixements sobre economia fruit dels meus estudis. A mi em deixa bocabadat per no dir emprenyat aquesta dèria estalviadora que els ha entrat als governs europeus i al govern de l’Estat i de Catalunya en particular. Tots els esforços s’han abocat en contenir el dèficit públic. Et venen que això és la solució a la crisi i que “donarà confiança als mercats”. Quina estafa! Quanta incompetència! Que lluny de la realitat!
En primer lloc, se suposa que per sortir de la crisi hem de recuperar el creixement econòmic, no? Hem de fer créixer el PIB. I la única cosa que es fa es retallar la despesa publica! Que no és part del PIB la despesa pública? Que no repercutirà en la baixada dràstica del PIB la retallada del 5% en el poder adquisitiu dels funcionaris? Que passarà amb les empreses que produeixen els bens i serveis que les administracions deixaran d’adquirir? Els governs, pressionats pels “mercats” han adoptat la solució “fàcil” a curt termini però al meu parer nefasta. Com ja vaig dir al meu article anterior, veig que totes les empreses, TOTES, estan passant dificultats i una part molt important no ho podran suportar i tancaran. Que passarà amb els treballadors que estan contractant? Qui pagarà els préstecs demanats per fer les inversions? Qui crearà noves empreses? Els governs primer es van dedicar a salvar el sector financer, desprès s’estan dedicant a salvar el seu propi negociat i quan es decideixin a salvar el sector productiu (si arriben a fer-ho), ja no quedarà res per salvar.

La segona reflexió ve a col·lació de les declaracions de Marina Geli dient que “El federalisme és menys utòpic que l’independentisme”. A veure, primer mirem que diu el diccionari sobre el terme Utòpic: Relatiu o pertanyent a la utopia, que constitueix una utopia. Utopia: Concepció d’un ideal irrealitzable. Per tant, una cosa utòpica és una cosa que no pot arribar a ser. No hi ha possibilitat de graus. No és pot afirmar que una cosa el “menys utòpica”. O és utòpica i per tant irrealitzable o no ho és. A Marina Geli li ha traït el subconscient, ja que implícitament reconeix que el federalisme és irrealitzable. I ho és perquè com el propi concepte indica, per a federar-se cal la voluntat de les dues parts, i la Sra. Geli sap perfectament que Espanya no vol federar-se amb ningú. Jo afegiria que l’independentisme no és una utopia, perquè si que es pot “realitzar”. A diferencia del federalisme només cal la voluntat d’una de les part, en aquest cas, la nostra.

I per acabar aquest “tres en un”, voldria dir cinc cèntims sobre les declaracions de l’Artur Mas d’ahir. Va dir que no veu el Paìs “madur” per fer un referèndum. Podem estar d’acord o no amb el grau de “maduresa”, però com a mínim, el Sr. Mas diu implícitament una cosa molt important: Ara potser no és el moment, però les coses evolucionaran, “maduraran” i pot ser algun dia si que serà el moment. Acaba dient que: “Quan parlem del dret de decidir, en parlem sense límits. Ens portarà tan lluny com la democràcia vagi evolucionant”. Jo el que li demano al Sr. Mas és que treballi des del govern, decididament en aquesta direcció. “L’escalfor” generada des d’un govern desacomplexadament sobiranista por ajudar a que la “fruita” maduri acceleradament i al final la puguem collir i gaudir sense esperar pels segles dels segles. S’ha demostrat que “l’escalfor” generada per la societat civil (plataformes i consultes) i fins i tot pels enemics (espoli, tribunal constitucional, etc) està accelerant la maduració. Si a això hi sumen l’acció d’un govern, no hi haurà cap dubte.

dimarts, 15 de juny de 2010

Quedarà algú el 29 de setembre?

Llegeixo que els sindicats han decidit convocar una vaga general per al 29 de setembre.

Avui, m’he assabentat que una empresa client meu farà un altre ERO. Ja en porta tres i ara, quan entro a una de les naus de producció fa ganes de plorar. Està pràcticament buida de gent i de material en curs de producció.

I no és la única. Tots els (pocs) clients que em queden estan en la mateixa situació. Només de pensar en aquest estiu, ja m’agafen esgarrifances. Dubto molt que arribem a la propera tardor.

No se qui te la culpa d’aquesta crisis. Si els “rics”, els “pobres” o tots plegats. El que si sé és que el govern fins ara no ha fet res. Res de res. Bé, sembla que el que ha fet ha estat salvar el cul de les entitats financeres i grans corporacions. Pel que fa a les petites i mitjanes empreses i autonoms, no hem rebut cap mena de suport.

Al meu poble no hi ha cap “multinacional”. Només hi ha (o hi havia) un teixit prou important d’empreses petites de molts sectors que donaven feina a la gent. Tinc la certesa que el proper 29 de setembre la vaga general tindrà poc èxit a les meves terres, bàsicament perquè quedarà poca gent amb el privilegi de “poder fer vaga”.

diumenge, 13 de juny de 2010

La prova del cotó

Diu Duran que CiU no portarà al seu programa electoral la convocatòria d’una consulta independentista.

No cal que ho porti explícitament. La prova del cotó per mi, per demostrar que lo de CiU (el gir sobiranista insinuat) va de debò serà la inclusió o no de Lopez Tena a les llistes al Parlament. No cal que vagi de dos o de tres. Només cal que vagi en una posició que li garanteixi l’escó. Perquè arribat el moment de votar la tramitació de la IP del referèndum, un cop assolides les signatures necessàries, la presencia de Lopez Tena al Parlament por ser una garantia del sentit del vot de CiU o el desprestigi del notari.

S’atrevirà el Mas a posar a Lopez Tena a les llistes o el “reservarà per altres responsabilitats”? I si arriba el cas, s’atrevirà Lopez Tena a rebutjar la seva pròpia iniciativa si CiU li obliga al·legant que “no es el moment de generar frustració”?

Serà interessant veure que passa, primer en la confecció de les llistes i desprès a l’hora de la votació. Ahir algú em va dir que “lo de la consulta serà la primera decepció que ens produirà en Mas” volent dir que CiU es carregarà la consulta i no deixarà que s’estavelli contra Madrid. Tinc molta curiositat per veure com acaba.

dijous, 10 de juny de 2010

Convergència no tindrà més remei

Últimament llegeixo molta gent que no s’enrefia de CiU. Diuen que el “posat sobiranista” de la federació no és més que això, una façana que no pretén res més que enganyar votants i aconseguir el poder. Home, és molt possible que en origen sigui així. Personatges com en Duran amb les seves últimes declaracions contra el projecte de referèndum que un membre de la seva coalició acabava de presentar, etc fan pensar que bona part del partit sigui “autonomista”. Ara bé, crec que CiU ha demostrat un tarannà bastant pragmàtic, sobre tot desprès de passar-se dos legislatures a l’oposició.
La situació política, social i econòmica del nostre País ha sofert un grau de degradació insuportable. Les finances del govern de la Generalitat i dels Ajuntament estan en situació de fallida. Si el proper govern de la Generalitat vol fer alguna cosa més que “qui dia passa any empeny” ha de canviar aquesta dinàmica. Ha de canviar la relació amb Espanya o trencar amb Espanya. La primera opció s’ha demostrat impossible. Portem 300 anys d’opressió i res fa pensar que això hagi de canviar, ans al contrari.
Milers i milers de catalans estan dient prou a aquesta situació. Cada cop hi ha més veus de tots els sectors (des d’empresaris a treballadors, des de joves a jubilats) que demanen alguna cosa. La independència, fins ara venuda com la solució utòpica esdevindrà la solució més fàcil. Esdevindrà la solució més lògica. Esdevindrà la única solució a adoptar per un govern de la Generalitat que vulgui sobreviure. I veig a CiU com la força política més preparada per fer allò que li permeti la supervivència.

dijous, 3 de juny de 2010

A la recerca del no res

Controlo les visites al meu bloc mitjançant l’eina Google Analytics. Aquesta eina em dona informació sobre el numero de visites i l’origen: si son accessos directes, si accedeixen a traves d’un enllaç d’una altra pagina o si m’han trobat a traves de Google. En aquest últim cas, l’eina m’informa sobre les paraules que s’han fet servir per la recerca. Avui he rebut una visita d’un internauta que ha fet la següent recerca a Google: “full de ruta esquerra republicana”.
Pobre xaval! (o xavala) Tant perdut amb la seva opció política que ha recorregut a Google per buscar allò que no existeix.
Jo he fet la mateixa recerca, i l’únic “full de ruta” d’Esquerra Republicana és una publicació del grup municipal d’aquest partit a l’Ajuntament de Lleida. També hi ha referències a l’estratègia dissenyada pel Ridao cap allà el 2007 en que es preveia la “desconnexió d’Espanya”. Ho recordàveu? Jo no, i mirà que llavors militava!
En fi, benvolgut o benvolguda visitant, segueix la teva recerca, i si fructifica, avisa’m. Però molt em temo que l’únic full de ruta d’Esquerra a partir de la tardor serà la lluita pels trossos de partit que quedaran desprès de la patacada electoral.
Esquerra... quina pèrdua de temps més infame i quin capital politics malbaratat.