diumenge, 23 d’agost de 2009

Doble militància

Ahir a la nit vaig anar a sopar amb la colla d'amics (un grup de matrimonis amb els nostres respectius xiquets i xiquetes). Amb un dels amics ens veiem molt de tant en tant, ja que viu a Barcelona i només ve al poble dos o tres vegades l'any. Aquest amic és militant d'Esquerra sector oficial. Fa mesos, quan jo encara militava a Esquerra ja vam tenir una discussió molt agra i des de llavors vaig decidir no tornar a parlar de política amb ell. No es que siguem íntims amics (de fet ell és amic d'un amic) però com que va ser bastant desagradable (la discussió) prefereixo parlar de temes “banals”. De tota manera de tant en tant encreuem alguna frase (sospito que ell tampoc vol parlar amb mi de política).

Despres de sopar, passejant per les Cases d'Alcanar no corria gens de vent i ell en va dir mirant un arbre: "Fixa't, no es mou ni una fulla". Jo li vaig respondre que aquest immobilisme semblava com el tripartit. He he he. Vam riure tots dos. A continuació em va dir que com m'anava la doble militància (sap que soc reagrupat). Jo li vaig dir que ja no militava a Esquerra. “No home no!, la doble militància a Reagrupament i Convergència!” Va dir tot rient. Osti! Vaig callar per no continuar per camins pedregosos. Vaig tenir manca de reflexos! Desprès pensant, pensant li hagués hagut de dir que pot ser jo acabaria tenint doble militància, però com a mínim no acabaria al PSOE com segurament acabarà ell. En fi, la propera serà.

Com els meus lector ja saben, jo penso que Convergència és un actor clau per aconseguir algun dia la independència però no me’n refio dels actuals dirigents. No els veig per la labor, sobre tot els dirigents d'Unió. Malgrat aquesta desconfiança, cal reconèixer que tenen una estratègia i una manera de fer a anys llum del que fan els dirigents actuals d'Esquerra. Entre les files de CiU hi ha gent clarament independentista i partidària de trencar amb l'Estat espanyol definitivament i per tant “a priori” allunyada del discurs més oficial, moderant i “autonomista” de gent com en Duran. Aquestes persones “discrepen” públicament i no per això son reprimides, expedientades i amenaçades d'expulsió. L’últim exemple el trobem a l'article del Lopez Tena d'avui. Es resumeixen les dos úniques vies actuals per sortir de l’atzucac:

"Com que l’Estatut no cap a la Constitució, i el dret a decidir dels catalans recollit a la Constitució quedarà arranat, es poden fer dues coses:
1) Reformar la Constitució espanyola. Calen 234 diputats (els catalans n’elegim 47), la mateixa majoria de 3/5 al Senat, elegir un nou Congrés i Senat, que 234 diputats i la proporció equivalent de senadors aprovin per segona vegada la reforma, i referèndum a l’Estat. Per aprovar a les Corts l’Estatut que aprovà el nostre Parlament era suficient el vot favorable de 176 diputats, que no vam tenir fa tres anys. Qui defensi ara que és possible la reforma constitucional, caldrà que expliqui com pensa obtenir el suport de 234 diputats, quan fa tres anys no va saber, voler o poder obtenir el suport de 176.
2) Aprovar la Constitució catalana. Cal que un govern i Parlament catalans elegits amb una majoria independentista promogui i declari la independència, per via de referèndum o parlamentària. No és la situació actual, però pot ser-ho en el futur si la majoria dels votants a Catalunya així ho decidim. Només depèn de nosaltres".


Estic segur que ningú de CiU dirà res a Lopez Tena per plantejar clarament que la única sortida és la proclamació unilateral de la independència. Malgrat que crec que els pensaments de gent com el Lopez Tena no coincideixen amb el pensament de la direcció, com a mínim, la direcció te molt clar que per guanyar unes eleccions cal sumar

Tot el contrari que en el seu dia va fer la direcció d'Esquerra a Joan Carretero per dir:

“[...]que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació [...]a lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual”

En cap moment va demanar la creació d’un nou partit com es va interpretar. Només es va limitar a proposar una alternativa d’acció política. I la resposta de la direcció va ser la expulsió. Es curios, perquè Esquerra podria haver assumit els postulats d’en Carretero sense problemes, però sembla que creuen que per guanyar unes eleccions cal restar.

Jo crec (igual que en Lopez Tena) que la única solució per Catalunya és la separació total de l’Estat Espanyol. El pacte i la convivència s’ha provat de totes les maneres i ha fracassat. I crec que l’estratègia apuntada per Joan Carretero (i per Lopez Tena) al seu article és la millor. Cal presentar una candidatura al parlament que tingui al seu programa la proclamació unilateral de la independència. De moment l’únic “partit” amb voluntat de formar part d’aquesta candidatura és Reagrupament. Es molt improbable, però tant de bo Convergència es sumes a dita candidatura. Pot ser llavors si que tindré la “doble militància” de la que parlava l’acudit del meu amic. Que farà ell? S’hi oposarà?

dimecres, 19 d’agost de 2009

El proper referèndum d’autodeterminació.

Encara podria ser aquest any però és poc probable. Hi ha qui diu que serà a la primavera. El que és segur és que de la tardor de l’any que ve no passa.

A les properes eleccions al Parlament de Catalunya s’hi presentarà una candidatura que si aconsegueix la majoria absoluta proclamarà la independència de Catalunya al Parlament.

Tot el procés complirà escrupolosament amb la legalitat que emana del “marco constitucional” de l’Estat Espanyol. Fins i tot la llei que regularà el procés (la llei electoral vigent) no és més que una calca de la llei electoral vigent a la resta de l’Estat.

Tots aquests que diuen que votarien que si a un hipotètic referèndum per l’autodeterminació no tenen excusa, perquè aquest "referèndum" es convocarà els propers mesos. I lo més bo del cas és que aquest referèndum el convocarà el Montilla. Quina ironia no?.

Avui m’ha acusat de “reduccionista”.

He he he.

I jo pregunto, perquè fer les coses difícils quan es poden fer fàcils?

dilluns, 17 d’agost de 2009

Qüestió de projecte

Acabo de llegir el post del Marc Belzunces al bloc gran de sobiranisme i al comentari numero 9 de resposta a un comentari de Koll diu:

L’independentisme està a punt d’esdevenir l’únic corrent que fa un diagnòstic realista del present, amb un projecte de futur millor i engrescador. Que és el que importa.

Jo crec que aquest és un argument fonamental per defensar l’independentisme davant del unionisme o autonomisme.

El projecte unionista, autonomista o com alguns (ingenuament o amb mala fe) encara diuen “federal” i “plurinacional” és basa amb la negociació amb l’estat espanyol per a que aquest cedeixi espais de poder i autonomia. Com en aquella situació en la que un ho te tot i l’altre no te res, sempre s’ha d’estar demanant i negociant per obtenir. Des del restabliment de la “democràcia” a l’estat espanyol i molt particularment els últims anys (amb l’estatut, finançament, aeroports, etc) hem vist com els catalans obteníem petites i fràgils quotes de poder a base de negociar molt durament com a poble. Com a resultat, gaudim de l’autogovern que els espanyols volen concedir-nos i no el que ens mereixem. Desprès de (literalment) anys de negociació, acabem tenint “l’estatut possible”, o el “finançament possible” i no l’Estatut que ens mereixem o volem tenir i el finançament just. Per acabar d’adobar-ho, aquestes competències aconseguides “suant sang” ens son arrabassades a la mínima oportunitat que a l’Estat espanyol li convé. L’exemple més recent el tenim amb el decret del FROB, clarament contrari a l’Estatut.

El projecte unionista i de pacte amb l’estat espanyol només pot representar això: anys de dures negociacions, atacs i desgast a la societat catalana i esgotament integral de la societat catalana. Jo cada cop que escolto a dirigents de CiU i d’Esquerra dient que ara “es el moment” de demanar el concert econòmic i penso amb el que això representaria, esdevinc esgotat instantàniament.

El projecte independentista al contrari, presenta una meta clara. Un final de la historia. Evidentment que esdevenir independents no serà una tasca gens fàcil, però com a mínim l’esforç que hem de fer com a poble serà recompensat justament.