divendres, 11 de febrer de 2011

Acte fallit

Ahir Felip Puig a l’entrevista als matins de Catalunya Radio va cometre una relliscada o com diria un freudià, un acte fallit que deixa al descobert les veritables intencions dels dirigents de CiU.
Felip Puig va dir “Ens haurem de començar a plantejar el dret a decidir en serio”.
Que vol dir això? Que no s’ho prenien en serio? Que lo del dret a decidir “fins les ultimes conseqüències” és una juguesca per ensarronar al personal o una simple estratègia de pressió del “peixcovisme”?
Com va dir el Pujol, en 30 anys podríem desaparèixer com a nació. I si això passa, els responsables tindran nom i cognoms.

dimarts, 25 de gener de 2011

Pujol respon

Fa temps vaig escriure un article que vaig titular “Interpel·lant Pujol”. La resposta ha trigat, però sembla que al final Jordi Pujol comença a parlar sense embuts.

Pel meu gust encara parla amb massa condicionals però el següent paràgraf és prou explícit

Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé.

Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència.


Una gran noticia sense cap dubte.

dijous, 23 de desembre de 2010

To er mundo e güeno

Llegeixo al ara.cat que Mas ha opinat que al país, també els castellanoparlants "veuen en la immersió la possibilitat i segurament única que quan els nens i nenes siguin persones adultes estiguin plenament integrades en un país amb una cultura de 800 anys d'història".

També ha dit que "és una sentència adreçada en uns casos molt concrets i particulars".

Aquesta apel·lació al “bonisme” dels castellanoparlants és patètica i ens abocarà al desastre.

Els més de 100.000 vots de ciutadans, bona part dels 380.000 vots del PP i molts dels 570.000 vots del PSOE no son "casos molt concrets". Son molta gent. Però encara son minoria, però una minoria que si no es combat qui sap en que es poden convertir.

Les organitzacions espanyolistes no pararan fins que hi hagi segregació a l’escola. La (seva) llei en forma de sentencies del TC i del TS els empara. Material didàctic en castellà i aules separades és el panorama que ens espera i negar-ho ara com fa l’Artur Mas per a no tenir una investidura “deslluida” és una covardia.

Diuen que si un no vol, dos no es barallen. Sembla que a CiU han decidit “no barallar-se” per evitar la “fractura social”. El problema és que aquesta renuncia a l’enfrontament implicarà encara més la decadència i submissió de Catalunya. Perquè ells NO SON BONS.

dimecres, 22 de desembre de 2010

Jurisprudència estúpids, jurisprudència

Com s’atreveixen a mentir tant descaradament els portaveus dels dos principals partits?

Com pot ser que Oriol Pujol tingui la barra de dir que "El Suprem no té jurisdicció per anul·lar normes de rang autonòmic o estatal"? Al Tribunal Suprem no li cal "anul·lar" cap norma. Només li cal "interpretar-la".

Com pot ser que el conseller sortint d'Educació digui que creu que la resolució no afecta "ni una sola coma" de la norma, ja que només es refereix a tres casos particulars?

Les sentències del tribunal suprem fan jurisprudència! I què vol dir això? Doncs molt senzill: a partir d’ara qualsevol pare o mare que vulgui que el seu fill sigui escolaritzat en castellà només haurà de reclamar judicialment el seu “dret”. No passaran anys fins que es resolgui el seu cas, com en aquests “tres casos”, perquè ara, qualsevol jutge de qualsevol tribunal només haurà de fer referència a aquestes sentències per fallar a favor dels pares, en temps record.

I no seran “tres casos aïllats”. Les organitzacions espanyolistes ja s’encarregaran que en siguin milers els pares i mares que reclamin pels seus “drets”.

Aquestes sentencies son el final del model d’immersió lingüística i el principi de la segregació de l’ensenyament en dos línies per qüestió de llengua.

I negar la realitat (o amagar-la) és un exercici gravíssim d’irresponsabilitat política. O de mala fe. O de covardia.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Un independentista menys a CDC

Acabo de llegir aquesta noticia i m’ha provocat una certa inquietud.

En un acte de SI li vaig preguntar a l’Alfons Lopez Tena quants independentistes quedaven al “pinyol” de CDC desprès de la seva marxa. Ell va dir que només dos. La gent li va preguntar que qui eren. Ell no va voler contestar. Li van preguntar si Felip Puig era un d’ells i ell ho va negar rotundament. Li van preguntar si un era David Madí. Ell no va dir res però amb gestos i “llenguatge no verbal” va donar a entendre que si, que era un dels dos.

Ara David Madí plega.

Esperem que sigui per qüestions estrictament personals.

dissabte, 11 de desembre de 2010

La culpa la te Joan Laporta

L’actual directiva del FC Barcelona “culpa” a la junta anterior de l’acord que han signat amb la Fundació Qatar. “Si no hubiese habido esta deuda no se hubiera firmado este acuerdo” ha declarar el vice-president econòmic Javier Faus. Però a la vegada també afirma que “el FC Barcelona se situa com a marca líder indiscutible del mon del futbol”. Per tant, si s’ha aconseguit el millor acord de patrocini de la historia del futbol mundial és precisament perquè el Barça és el millor equip del mon. I aquest mèrit el te l’anterior junta, presidida per Joan Laporta, que va saber consolidar un model esportiu que s’ha revelat com el millor. Efectivament, que algú estigui disposat a pagar 170 milions per lluir la seva publicitat a la samarreta del Barça es “culpa” de Joan Laporta.

Una altra qüestió és la conveniència o no de lluir publicitat d’una entitat d’un país amb nul·la tradició democràtica (per dir-ho una manera suau). I això si que és “culpa” de Sandro Rosell.

dissabte, 4 de desembre de 2010

Caure en males mans

L’altre dia vaig escoltar una mini entrevista que li va fer la Silvia Copulo a Carles Bonet, (ex)senador d’Esquerra. A la pregunta de quines havien estat les causes de la davallada electoral d’Esquerra, aquest personatge (perquè denominar-lo d’alguna manera) es va atrevir a dir que el motiu havia estat que Esquerra havia apostat únicament per l’independentisme en lloc de centrar-se en les polítiques socials i en la reivindicació del govern d’esquerres (tripartit). El que més mal a l’ oïda em va fer va ser quan va qualificar les consultes popular per la independència de “consultes de costellada”. Aquest senyor oblida que a dites consultes han votat SI a la independència tantes persones com el 28N van votar al PSC i més del doble de les que van votar a Esquerra. I això sense haver-se celebrat a tot arreu i sense suport institucional!! Aquest senyor oblida que dels 200.000 vots que ha perdut Esquerra, 150.000 han anat a parar a SCI-Rcat els quals no han concorregut en igualtat de condicions a les eleccions. Avui llegeixo un article a Nació Digital en el que reitera tots aquest arguments i s’atreveix a dir que els 150.000 vots del PSC que han anat a CiU haurien d’haver anat a Esquerra. Quanta ignorància!

Si al final, Esquerra acaba caient en mans de personatges com aquests, auguro el final definitiu de l’històric partit per a desgràcia de la causa nacional. Espero que els militant acabin redreçant la situació. Si els deixen, es clar!