dijous, 26 de març de 2009

La quadratura del cercle

L’altre dia vaig veure l’entrevista que li van fer al Puigcercos als “matins de TV3”. En aquesta entrevista, va dir que ara no convenia fer eleccions anticipades perquè era just el que Zapatero volia. Que ara amb la negociació del finançament la pilota estava al camp dels socialistes a Madrid i que el que aquests volien era “guanyar temps” i que avançar les eleccions no faria més que prolongar sis mesos més i donar temps al Gran Farsant.

L’amic (malgrat tot un català independentista sempre serà un amic per mi) Puigcercós encara no s’ha adonat que al Gran Farsant això del temps i les pilotes a camp propi li la porten fluixa. Aviat farà un any que va expirar el termini de dos anys que donava l’estatut (es a dir tres anys) i encara estem al mateix lloc. Que son sis mesos mes? Algú es pensa que a Madrid donaran alguna cosa més que l’almoina que va anunciar l’inefable Saura?.

Jo a diferencia d’en Puigcercós penso que l’avançament de les eleccions és una necessitat vital per Catalunya. El grau de degradació al que s’ha arribat a la política catalana només és pot arreglar donant la veu al Poble. Fent neteja.

I en aquest cas, la clau (la famosa clau) per aclarir el panorama polític i tornar a donar a la classe política la força i la legitimitat que han perdut la te ERC, més concretament l’actual direcció i encara concretant més, la te el seu màxim responsable: el president del partit Joan Puigcercós.
Totes les enquestes prediuen una davallada monumental d’ERC. Cada dia que passa donant suport a aquesta mediocritat declarada que s’anomena Montilla (ep! i Saura) és un grapat de vots perduts. El suport a aquests mentiders, a aquests 25 traïdors que diuen una cosa i en voten una altra a Madrid representa una sagnia de vots sense aturador. Això no ho arreglarà el temps com sembla que han apostat des d’ERC, més aviat el contrari.

Les enquestes prediuen una victòria electoral clara de Convergència i Unió i per tant una victòria d’Artur Mas. Malgrat que hi ha gent que ja ho està celebrant i que veuen a Artur Mas com el “no va más” de la gestió política, vull recordar que Mas va ser el que va cedir a les pressions i va pactar la retallada de l’Estatut amb el Gran Farsant.

Si ERC no canvia d’estratègia i dona un missatge clar a l’electorat, aquesta victòria de CiU serà encara més gran. I no per mèrits propis dels dirigents de CiU (recordem que Duran, el que vol ser ministre a Madrid, també és dirigent de CiU i que va amb el mateix pack que el Mas) sinó per que l’elector votarà el mal menor. Ja sabeu, el famós “O Mas o Montilla”.

Efectivament, hi ha un majoria (immensa majoria diria jo) d’ex-votants d’ERC que no votaran a ERC i ho faran a CiU simplement per assegurar-se de que el tripartit no es pugui reeditar. Simplement perquè no volen a Montilla. Simplement perquè se’n han adonat que el veritable càncer que fa recular les possibilitat de que Catalunya sigui el que vol ser s’anomena PSC, el Partit dels Socialistes de Catalunya, l’esquerra espanyola (per molt esquerra que sigui).

Llavors, que li queda fer a ERC? Quina és l’estratègia que hauria d’impulsar Joan Puigcercós per sortir de l’atzucac en el que es troba ERC? Per mi és clara. A la primera excusa, ERC hauria de sortir del govern. Trencar el tripartit unilateralment, per sorpresa, sense avis previ, amb nocturnitat i alevosia si és possible. Arribar un dia i presentar en bloc la dimissió. I el que és més important i per mi la clau de l’èxit de la maniobra: s’ha d’anunciar solemnement que no es reeditarà el tripartit. S’ha de proclamar als quatre vents que se’ls va donar l’oportunitat al PSC de defensar Catalunya i avançar nacionalment i que aquests (amb 25 diputats a Madrid com a màxim exponent del sucursalisme) han fallat.

Anunciant que en cap cas es reeditarà el tripartit pot tenir un efecte demolidor a les properes eleccions. En primer lloc, i el més important, s’evitarà que Montilla (l’espanyol) sigui un altre cop president de la Generalitat (i Saura conseller del que sigui!!!). I en segon lloc, s’aturarà de cop la sagnia de vots i qui sap, també es poden recuperar molts dels vots que haurien anat a parar a CiU per allò del “o Mas o Montilla”. L’actitud de CiU canviaria radicalment en vers a ERC. Ara, CiU es creu forta i només espera negociar “amb el que quedi d’ERC”. Aquest missatge sense cap mena de projecte nacional que és “o nosaltres o el tripartit” hauria de canviar per obsolet. CiU és veuria forçada a presentar un projecte, cosa que ara no fa. CiU es veuria forçada a elaborar un discurs que engresqués als milers i milers de ciutadans que volen la llibertat de Catalunya i que estan farts de “sopars de duro”. CiU es veuria forçada a buscar la unitat.

La victòria d’Artur Mas a les properes eleccions està cantada, i el que ha de fer ERC és assegurar-se de seguir sent clau i de seguir condicionant la política catalana des d’una posició de força, que ara esta perdent a marxes forçades. CiU malgrat que ara sembli que son la reostia, en realitat no és res, perquè no tenen (o no exposen) un projecte per avançar nacionalment. La gent està farta (pregunteu als 10mil de Brussel·les) i aquesta és la basa que hauria de jugar ERC a la campanya electoral. ERC, malgrat el que han fet donant suport al PSC tots aquests anys, no han perdut el discurs independentista. Es cert que han deixat “d’exercir” d’independentistes donant suport a un partit espanyol, però això te fàcil solució tornat a “exercir” d’independentistes. No calen grans escarafalls. Els “malgrat-tot-votants” seguirien recolzant electoralment ERC i molt probablement, molts ex-votants es plantejarien “tornar a casa”.

Per acabar, segurament molts direu que l’actual direcció (Joan Puigcercós) hauria de dimitir desprès d’un canvi tant radical d’estratègia, però jo no estic d’acord. Fa poc temps que els militants li van donar confiança i per tant està legitimat per prendre una decisió així. El congrés li va donar suport amb les famoses “línies vermelles”. El que hauria de fer és buscar suport a tots els sectors del partit i que recolzessin la decisió. Crec que trobaria molts suports. Jo mateix (ja se que un individu no és representatiu, però...) que estic adherit a Reagrupament li donaria suport.

Ah! Molts poden pensar que CiU al final pot passar d’ERC i apostar per la sociovergencia. Es cert, ho poden fer. Però per això la declaració solemne de no pactar amb el PSC també dona força a l’argument de campanya: “Ens acusàveu de pactar amb el PSC, de lliurar la nació als espanyols i vosaltres fareu el mateix?” CiU ja va veure el resultat de pactar amb un partit espanyol en el passat. I a les enquestes (i eleccions gallegues i basques) és veu el resultat que obté un partit nacionalista quan pacta amb els socialistes. Allà ells.

divendres, 20 de març de 2009

El descobriment d'Amèrica i el deute històric

Avui publico un article escrit pel meu germà gran.

Jo vaig estudiar tota la primària i la secundària sota el règim de Franco. La “Història de España” era una assignatura important. I dins d'aquesta assignatura hi havia 3 temes centrals: “Los Reyes Católicos”, la “Conquista de Granada” i el “Descubrimiento de América”. Ho poso tot en majúscules perquè era així com s'escrivia. Durant aquestes lliçons s'explicava com, per fi, s'havia aconseguit la unitat d'Espanya i com de contents n'estaven tots. Les energies que s'havien desencadenat havien fet possible fer fora els moros (i els jueus) i encara en va sobrar per descobrir Amèrica. Jo no estava particularment polititzat i la meva família tampoc tenia una tradició política i encara menys catalanista. Però un petit detall de tota la història em va sorprendre. Només els súbdits de la Corona de Castella podien anar a Amèrica i comerciar-hi. I tot això només via el port de Sevilla. Els súbdits de la Corona d'Aragó en van quedar exclosos. Això em va fer pensar: no figura que tots érem espanyols i n'estàvem tan cofois? No havíem quedat que “tanto monta, monta tanto Isabel como Fernando”? Perquè llavors només els castellans podien tractar amb Amèrica?

Aquesta setmana ha passat una cosa que m'ha fet recordar tot allò: l'acord de pagament del “deute històric” de l'estat a Andalusia. Això és un concepte que està recollit a l'estatut d'autonomia d'Andalusia, aprovat pels andalusos el 18 de febrer del 2007. L'estat espanyol se n'ha preocupat de complir la llei, al peu de la lletra i dins dels terminis marcats.

Mentrestant l'estatut d'autonomia de Catalunya, aprovat vuit mesos abans, el 18 de juny del 2006 també recollia la reforma del finançament. El termini en el que s'havia d'aplicar aquest nou finançament, aprovat per les corts espanyoles, ha passat ja fa uns quants mesos. Després d'uns quants endarreriments, ara ens diuen que potser després de l'estiu. Si s'aplica, serà amb un retard de més d'un any. L'estat espanyol, per una part dels antics súbdits de la Corona d'Aragó, no compleix la llei que ell mateix ha aprovat, regateja i incompleix els terminis.

Els catalans no som espanyols. No ho dic jo, sinó que ens ho diuen ells. Ens ho van dir al 1492 i ens ho han estat repetint des de llavors. L'últim cop aquesta setmana. Quan els escoltarem?

dimecres, 18 de març de 2009

Si un no vol, dos no es barallen

El comentari de Salvatore a un comentari meu a un post del Cimera extraordinaria m’ha inspirant aquest escrit.

Salvatore acaba el seu comentari amb la frase “El país ho necessita, prou lluites fratricides que només beneficien els socialistes”

No poc estar més d’acord amb aquesta frase. I per acabar les lluites fratricides entre els dos partits catalans CDC i ERC proposo un canvi d’estratègia de CDC.

I perquè ho proposo a CDC? Doncs perquè la direcció actual d’ERC ha perdut el nord i és totalment inútil suggerir-los que facin quelcom de profit pel País. Van a la seva, atrapats per una estratègia autoimposada i completament cegats caminen cap a l’abisme.

Però els dirigents de CDC haurien de tenir en compte que ERC és alguna cosa més que l’actual direcció. Que hi ha “vida” més enllà de Puigcercos, Carods i companyia. Que una part important del partit (crítics) i una immensa majoria de ex-votants i m’atreviria a dir que també de “malgrat-tot-votans” volen un canvi.

Per tot això, suggereixo als dirigents de CDC que canviïn el seu discurs d’atac frontal a ERC (que no als PSC i al tripartit, eh?) per un discurs de reconciliació, de voluntat de treballar plegats. S’han de començar a construir ponts entre les persones de tots dos partits, entre els patriotes de pensament diferent però d’objectiu comú, la llibertat de Catalunya.

La unió és possible com ho demostren iniciatives com el Bloc Gran de Sobiranisme, on militants i simpatitzant de tots dos partits treballen plegats. Ho ha demostrat la manifestació a Brussel·les i ho demostren a diari multitud d’iniciatives de la societat civil.

Crec que els dirigents de CDC haurien d’assumir ara el lideratge per la reconciliació. Tard o d’hora el tripartit se’n anirà a fer punyetes, i amb ell tota aquesta gent que ara ens “malgoverna”. I quan això passi (el fi del tripartit i la regeneració d’ERC), la rancúnia entre catalans hauria d’estar desterrada. Serà el moment de fer grans coses.

dijous, 12 de març de 2009

Empresaris de fireta

Sembla bastant demostrat que l’empresari català no és massa partidari de que Catalunya esdevingui un estat independent. Els prohoms, mestres de les finances a casa nostra no volen ni sentir parlar de separar-se d’Espanya. “Que faríem sense Espanya?”, “Com podríem prosperar sense l’inestimable ajuda dels nostres amics espanyols” pensen. “Si ens separem d’Espanya sortiríem perdent!” acaben sentenciant.

És Espanya una ajuda per l’empresariat català o és més aviat un llast?

S’acaba de publicar la llista Forbes dels “bilionaris” del mon, es a dir, els 793 personatges (la majoria empresaris) amb un patrimoni superior al “bilió” (americà) de dolars (1000 milions de dolars).

A aquesta llista hi ha 12 homes i dones residents a l’Estat Espanyol. Fins i tot n’hi ha un en el TOP 10, Amancio Ortega, l’amo de la cadena de botigues Zara. Però si mirem qui son aquest 12 personatges, ens trobem, oh sorpresa, que no hi ha cap empresari (o empresària) català. El més aproximat es un tal Enrique Banuelos que resideix a Valencia i va fundar la immobiliària Astroc. Tenint en compte que l’any passat tenia un patrimoni de 7700 milions de dolars i que aquest any “nomes” en te 1000 milions, te poc futur a la llista.

“Home, l’Estat Espanyol és un Estat gran i te només 12 “bilionaris”, si no n’hi ha de catalans és per casualitat”, podrien al•legar alguns. Llavors, això vol dir que només els grans estats tenen representants a tant selecta llista? Veiem amb detall els països europeus homologables en població als Països Catalans: Àustria (8M d’habitants) te tres membres, la República Txeca (10M) en te un, Belgica (10M) també en te un, Irlanda (4M) en te quatre, (5,5M) Dinamarca en te 2, Suècia (9M) en te cinc, Noruega (4,5M) en te 4 i Portugal (10M) en te dos. Fins i tot hi ha a la llista (cosa curiosa) una nació sense estat: Escòcia amb 5 milions d’habitants està representada a la llista per JK Rowling (si, si, l’autora de la saga de Harry Potter). Veiem que paisos petits tenen proporcionalment més representants que l'Estat Espanyol.

No vull que se’m mal interpreti. Jo soc d’esquerres i em repugna l’existència de gent amb fortunes de tal magnitud que si se la volguessin gastar tindrien seriosos problemes. El que vull fer pales amb aquest article és que no crec que sigui casual que no hi hagi cap empresari o empresària catalans a la llista Forbes. A qualsevol país “normal” d’Europa hi ha gent “podrida de pasta”, però a Catalunya no. Benvolguts empresaris catalans, malgrat el que pugueu pensar, que Catalunya formi part de l’Estat Espanyol és UN MAL NEGOCI.

dimecres, 11 de març de 2009

500.000 signatures per l'autodeterminació

Que la manifestació “Deu Mil a Brussel•les per l’autodeterminació” ha estat un èxit rotund no ho dubta ningú. No ho dubtem els que varem assistir i l’organització, no ho dubten alguns mitjans de comunicació que en principi van callar i no ho dubten els politics, que estan passant de puntetes pel tema i es mantenen callats.

Ara, la plataforma 10mil proposa un nou repte: recollir les signatures per presentar una ILP (Iniciativa legislativa popular) al parlament per convocar un referèndum d’autodeterminació el proper 12 de setembre de 2010. Hi ha qui pensa que això és perdre el temps, que per molt que es vulgui, aquest referèndum no es farà. No es pot fer sota el “marco constitucional” com ben be va quedar demostrat al Pais Basc amb la consulta que proposava el PNB. Això és cert, però el que no veuen els detractors de l'iniciativa, es que lo de la ILP i lo del referèndum és una excusa. No te importància. Lo important és la recollida de signatures en si. S’han de recollir el màxim de signatures possibles. S’ha de fer una nova demostració de força de la societat, igual com ha estat la demostració de força de la manifestació a Brussel•les.

Per tot això, proposo no “confondre” a la gent amb “tecnicismes” i canviar el lema. En lloc de “Impulsa un Referèndum D’Autodeterminació. Iniciativa Legislativa Popular” i seguin el mateix estil dels 10 mil, el lema podria ser:

500.000 SIGNATURES PER L’AUTODETERMINACIÓ

Simple, oi?

Es un repte ambiciós, com portar 10.000 catalans a Brussel.les ho era. I s'ha aconseguit.

Realment 500.000 signatures som moltes signatures. Son 10 vegades més signatures que les que la llei requereix per presentar una ILP, però torno a repetir que lo de la ILP és irrellevant. Lo realment important és la recollida de signatures en si. I recollir 500.000 signatures és un repte suficientment important com per no passar desapercebut. La gent sabrà que si es vol aconseguir, caldrà que la mobilització sigui total. Els 10.000 que varem estar a Brussel•les tenim un repte, trobar 50 patriotes cadascun que signin.

A més, si parlem de “referèndum”, la gent pot al•legar que és perdre el temps i amb aquesta excusa no signar. El lema 500.000 signatures per l’autodeterminació és diàfan. Estàs d’acord amb l’autodeterminació? Doncs signa. Si no signes, quedes retratat.

Per finalitzar, hi ha gent que va al•legar que posar una xifra (10.000) a l’objectiu de la manifestació a Brussel•les va ser un error perquè d’alguna manera condicionava l’èxit o el fracàs a aconseguir aquesta xifra. Però jo crec que va ser al reves, perquè la gent tenia un objectiu, arribar a 10.000 i sabia que per arribar a aquesta xifra tenia la responsabilitat d’anar-hi. Si suposem que no s’hagués arribat ni a 2000 persones (es a dir hagués segut un fracàs) els culpables del fracàs no haguessin segut els que haguessin anat, sinó els que no haguessin anat.

Si la iniciativa 500.000 signatures per l’autodeterminació acaba en fracàs, la culpa la tindran els que no han signat, els que al final, quant s’ha de demostrar amb fets i no amb paraules el compromís per la Nació, no hauran signat per l’autodeterminació.

I si al final la iniciativa 500.000 signatures per l’autodeterminació és un èxit...

imagineu.

diumenge, 8 de març de 2009

Impressions només arribar

Fa poques hores que he arribat de Brussel·les. Al viatge de 18 hores d’anada i 18 de tornada jo li he d’afegir les 2 hores i mitja en tren fins a les Terres de l’Ebre (a les que cal sumar l’hora i mitja esperant la sortida del tren). Total, he arribat a casa a les set de la tarda del diumenge, cansat però feliç.

Avui no tinc esme de fer la crònica del viatge ja que estic molt cansat i la prefereixo escriure amb el cap clar per no deixar-me cap anècdota (en tinc una amb un marroquí molt sucosa), però no volia anar a dormir sense escriure aquestes quatre ratlles. Ha estat realment històric. Veure tots aquells patriotes totalment entusiasmats. Gent de tot arreu, de totes les edats i condicions i un ambient formidable.

Al final de la lectura del manifest en anglès, un grup de gent ha començat a corejar el famós “Yes, we can” i ràpidament tothom els ha seguit. Crec que vist el resultat de la manifestació i l’actitud de la gent, realment PODEM.

Demà més... I penjaré fotos!!

dijous, 5 de març de 2009

Brussel.les dia -2

Avui es dijous. M'acabo de preparar una motxilla amb diverses coses pel llarg viatge. Demà al matí agafaré el tren fins Barcelona i a les 16:00 l’autobús des de la plaça Maria Cristina. Concretament l’autobús numero 1.

Suposo que demà al matí no tindré temps de publicar res i desprès, com no sigui des d'un ciber...

Tinc la sensació de que aquest cap de setmana farem història.

Ens veiem a Brussel·les!!!

diumenge, 1 de març de 2009

Gracies Joan

En ple procés pre-congres d’ERC, un militant “reagrupat” navegava per la web i va topar amb un bloc anomenat “blocs amb estrella” que en realitat no era un bloc, sinó un punt de trobada de diversos blocs amb un objectiu comú, ajudar a que el partit de Macià i Companys recuperés la dignitat. De totes aquelles estrelles, una en concret va enlluernar aquest militant. Es deia “les intencions mecàniques”. Qui és aquest Joan Arnera que diu les coses sense embuts? Cada entrada d’aquest bloc és una joia.

El que va començar com una trobada casual va passar a ser una visita periòdica.
Al final, el principal objectiu de “blocs amb estrella” pot ser no es va aconseguir, però poc desprès van aparèixer el Bloc Gran i Bat Blocs. Desprès de participar activament mitjançant comentaris tant al Bloc Gran com a alguns dels altres blocs, aquest militant es va decidir a obrir el seu propi bloc. En Joan Arnera va ser dels primers que va publicar un missatge d’ànim. Es va sentir realment orgullós.

Ara, en Joan ha anunciat que tanca la paradeta. Davant aquestes coses, sempre es diu el mateix, la vida ha de seguir i ja sorgirà algú que agafi el relleu. Pot ser això passarà, però la catosfera ja no serà el mateix sense “Les Intencions Mècaniques”.

Només em queda afegir dos coses: La primera és donar-te les gracies i la segona és oferir-te casa meva. Pot ser algun dia voldràs dir alguna cosa, voldràs escriure un post, però et frenarà el fet que pot ser no desitges reobrir el teu bloc. En aquest cas, no callis, pot parlar des d’aquest bloc.