diumenge, 31 de gener de 2010

Culpable

Aquestes ultimes hores estem assistint a la reacció a la noticia de la dimissió de Joan Carretero i la majoria de membres de la junta de Reagrupament. Podem llegir en multitud de foros i comentaris mostres de desaprovació i fins i tot critiques ferotges al quatre membres que s’han quedat. Segons un sentir majoritari, son els culpables de la situació. Els que tenim coneguts i hem parlat amb les parts en donen missatges contradictoris i evidentment cada part acusa l’altra de la responsabilitat d’aquests fet tant desgraciats.
Pot ser uns volien passar per sobre del que s’havia decidit en un document a l’Assemblea. Pot ser els altres no acataven les decisions del líder i que calia més “disciplina” i no “muntar merder”. Si sentim les versions, difícilment podrem determinar qui te la raó ja que un sempre pot trobar arguments que avalin el seu comportament.
Per això, el que jo proposo per determinar “culpabilitat” no son tant les declaracions sinó els fets. Analitzar fredament els fet i les seves conseqüències.
El fet innegable és que ens enfrontem a una crisis de proporcions descomunals i de incert futur. I no parlo d’una crisis de Reagrupament i prou. Parlo d’una crisis de l’independentisme. Parlo d’una crisis de confiança de l’independentisme. Gravíssim.
I el detonant d’aquesta crisis només te un origen: La dimissió de Joan Carretero de la junta de Reagrupament. Dimissió seguida per 12 més. Carretero és el responsable i per tant el culpable d’aquesta crisis. Ell i només ell. No tenia cap motiu per presentar la dimissió. No estava acorralat pels quatre. No estava en minoria. Estava en majoria i a més podria haver exercit el “lideratge moral” que suposa haver estat escollit per pràcticament unanimitat. La dimissió és a totes totes una acció barroera, innecessària i injustificada. Ni tant sols per aconseguir el poder absolut que alguns diuen que volia. Cony! Ja el tenia el poder absolut!
Els que seguiu aquest bloc sabreu que jo he estat un incondicional de Carretero. L’he defensat i l’he admirat. He coincidit varies vegades amb ell i he parlat directament. He escoltat el seu discurs i m’he emocionat. He confiat amb les seves accions tot i que algunes no les acabava de comprendre però creia que era un tipus llest. Em consta, perquè m’ho ha dit personalment, que és lector d’aquest bloc, cosa que m’ha omplert d’orgull i satisfacció (*). L’hagués seguit pràcticament arreu.
Però tot això no em cega a l’hora d’analitzar el que ha passat. Si avui per avui estem com estem, la culpa la te Carretero. La seva dimissió insensata i menystenint la seva responsabilitat vers Reagrupament i el moviment independentista en general ha estat decisió seva. No se quin ha estat el motiu real que l'ha portat a prendre la decisió que ha pres. Em podran dir que tenia raons de pes per prendre-la. Ni ho sé ni m’importa. El cas és que ha pres la pitjor de les decisions. Estic segur que hi havia mil i una accions a fer abans que dimitir.
Reagrupament no arribarà mai a dinamitar la política catalana, perquè l’encarregat de posar la bomba ha premut el detonador abans d’hora.

Dit això, penso que Reagrupament ha de continuar. Espero que els 3300 associats o els que quedin decidim entre tots portar això endavant. Jo malgrat tot encara vull aportar el meu gra de sorra.

(*) Edito: Ostia! que "monarquic" que m'ha quedat aquesta frase! Rellegin el post m'he adonat. En fi, que no ho canvio.

dissabte, 30 de gener de 2010

A cop calent

Es diumenge i son quasi les tres de la matinada. Aquest dissabte ha estat un d’aquests dies que ni veus la tele, ni escoltes la radio ni per descomptat et connectes a Internet. He estat tot el dia fora de casa. Cap a les 10 de la nit i quan anava a sopar amb uns amics he rebut una trucada d’un company reagrupat preguntant-me si sabia alguna cosa del que havia passat. Alguna cosa de que? Li he respost. Doncs del fet de que Carretero i quasi tota la junta havien plegat. Com?!
Us asseguro que durant tot el sopar no feia més que pensar en arribar a casa i connectar-me a Internet.
Al final he arribat a casa i he llegit la noticia. Es una mica tard per trucar als coneguts i conèixer el que ha passat de primera ma. Per tant no tinc prou informació per saber i per això aquest “post d’urgència” es diu “a cop calent”.
Ara per ara no tinc gaires coses a dir, però n’hi ha una que si que vull remarcar perquè em sembla molt estranya i que no m’explico. Com és que la junta quasi en ple ha dimitit? Perquè hi ha comentaris a Internet demanant la dimissió dels quatre que no han plegat (Renyer, Valdero, Abad i Pereira)? Perquè han de dimitir? Per expressar una opinió discrepant? Per això? Es que mostrar discrepàncies ha de ser motiu d’exclusió a Reagrupament? I repeteixo. Perquè ha dimitit LA MAJORIA de la junta? Com és possible que UNA MAJORIA dimiteixi? No poden al·legar que els membres discrepants tenen la culpa perquè si son majoria, podrien aprovar els seus postulats i ja està. Les majories no dimiteixen!!
Molt em temo que aquí hi ha algun motiu amagat i el fet que estranyament hagi sigut la majoria (incloent Carretero) els que hagin plegat no m’inspira gens de confiança. Ningú abandona un vaixell que pot governar (te majoria) a no ser precisament que el que vulgui és que el vaixell s’enfonsi.
Quin dia més trist.

dimarts, 26 de gener de 2010

Quatre anys son massa temps

El sistema electoral d’aquest país i de la majoria de països te un greu problema. En teoria el parlament i el govern que emana d’aquest, gaudeixen de la legitimitat d’haver estat escollits democràticament en unes eleccions lliures. “Son producte de la voluntat del poble” diuen. Però el fet és que al poble només se’l consulta una vegada cada quatre anys. En molts casos, en el moment de fer la consulta el poble no acaba de tenir clar el que vol i com a resultat, ningú obté una majoria prou amplia com per poder governar. Ningú gaudeix de la confiança de l’electorat amb prou força. Llavors es configuren aliances contra natura que acostumen a tenir poca volada. Ho vam veure amb el pacte entre CiU i el PP que tot just va durar una legislatura i ho hem vist amb el tripartit, especialment amb el segon tripartit. Pràcticament des del principi les enquestes d’opinió demostraven que el poble s’ho havia repensat i que no li agradava gaire com havia quedat la cosa. El problema es que com que la cosa un cop votada va per quatre anys, el que pugui pensar el poble mentrestant tant se l’hi en fot a un polítics, que malgrat ser conscients que la cosa no rutlla, acaben fent el que sigui per seguir aferrats a menjadora.
Aquest comportament el veiem perfectament reflectit en la situació política actual. El tripartit està mort. Ni el PSC suporta ja més els seus companys de viatge ni ICV i especialment Esquerra aguanten a un PSC cada cop menys fiable i més immers en precampanya i al que dicti el seu amo, el PSOE.
S’haurien de convocar eleccions ja! De fet, s’haurien d’haver convocat eleccions fa mesos i d’aquesta manera sortir de la paràlisi que representa aquesta aberració anomenada tripartit. Però el poble, que en teoria és d’on emana la legitimitat d’aquestes persones per fer el que estan fent s’ho ha de mirar perplex i espantat i esperar quasi un any més. Això no pot ser. No hauria de ser. La gent hauria de poder expressar més sovint el que pensa dels polítics que governen.
I aquí va la meva proposta per la nova llei electoral que algun dia s’hauria d’aprovar: donar la veu al poble cada any.
Ep! No vull dir convocar eleccions cada any. De cap manera. Unes eleccions son molt costoses. Impliquen una gran mobilització de recursos, candidats, programes electorals, etc, etc. El que proposo es una cosa més simple: que a partir del segon any de legislatura (donem una mica més de marge al principi) i en una data determinada (res de a voluntat del president, sinó sempre la mateixa data fixada “constitucionalment”) els parlamentaris i el govern es sotmetin a un “referèndum de confiança” cada any. Ben senzill. Es tracta de preguntar a la gent si volen que el parlament i el govern continuïn com estan o no. Si la gent majoritàriament diu que si, apa! fins l’any que bé. Si la gent diu que no, es convoquen automàticament eleccions en tres mesos. Si voleu, per higiene i renovació, al sisè any de continuïtat (es a dir, de renovació de confiança) es convocarien eleccions obligatòriament a fi i efecte de canviar persones.
Estic segur que amb aquest sistema, la classe política estaria més pendent de l’opinió dels electors i no la menystindria impunement durant tres anys i mig com ho fan actualment.
Ah! I que ningú em digui que això de convocar un (simple) referèndum cada any és costós. Si, com dirien al meu poble, “quatre arreplegats” han muntat unes consultes sobiranistes “amb una ma davant i l’altra darrera”, que no pot fer l’administració? I en tot cas, aquests cost seria irrisori si el comparem amb el cost que representen (per exemple) quasi dos anys de desgovern del govern tripartit.
Algú podria adduir que això podria generar inestabilitat, que la gent podria canviar de pensament cada any (de fet, cada dos anys) però no és cert. A mig termini estic segur que les legislatures acabarien esgotant-se. La gent és sabia; és més sabia del que creuen. De fet la gent és tant sabia que els polítics en el fons els tenen por i per això només gosem preguntar una vegada cada quatre anys.

diumenge, 24 de gener de 2010

Una reflexió sobre l'arrel del problema de la immigració

Quan vaig anar a estudiar a Barcelona, a mitjans dels anys 80, la població considerava la droga com un greu problema (veure les dades del juny del 88 en que es considerava el segon problema). De fet, s’associava el problema de la droga amb el problema de la inseguretat ciutadana. El motiu era molt simple: hi havia un bon grapat de yonkis al carrer que t’atracaven per aconseguir els diners per una dosis d’heroïna. Fins i tot es van fer pel·lícules sobre el tema. Aquest problema és va acabar no per l’acció de les autoritats, les forces de seguretat o els jutges, sinó per una “causa natural” més aviat casual. L’epidèmia de SIDA va exterminar els yonkins. Tota una generació de delinqüents va morir víctima de la malaltia i l’heroïna a partir d’aquest moment s’ha convertit en una droga maleïda. Ara, la droga segueix sent un problema de proporcions brutals, però com els drogadictes d’avui en dia no atraquen ningú per comprar les pastilles, la població ja no ho percep com un veritable problema (veure les dades actuals). Ja no els afecta.
Amb la immigració crec que passa el mateix que abans passava amb la droga. La població veu la immigració com un perill no per ella mateixa, sinó per algun dels seus “efectes secundaris”. Consideren que la immigració és negativa perquè o be estan en atur i creuen que un immigrant els ha pres la feina o associen la immigració musulmana amb el terrorisme islàmic o la immigració de l’est amb la delinqüència organitzada (robatoris a vivendes, atracaments, etc). Com que és poc probable que sorgeixi una malaltia que extermini els emigrants i no afecti a la població autòctona, seria millor que les autoritats es dediquessin a resoldre l’arrel del problema en lloc aplicar solucions cosmétiques. En aquest sentit, serien molt més efectives polítiques de desenvolupament econòmic dels països d’origen de la immigració i polítiques de repressió dels immigrants que realment son problemàtics: terroristes, mafies i delinqüents. Negar l’empadronament de la majoria de persones que fugen de la misèria dels seus països no arreglarà el problema, el posposarà.

diumenge, 17 de gener de 2010

Serà Laporta el gran submarí de l’independentisme?

A mi aquest tema del Laporta em te una mica mosquejat. Sembla ja descartat que Laporta participi d’un dels “partits tradicional”, es a dir, CiU i Esquerra i també sembla prou probable que d’una manera o altra farà el salt a la política aquestes properes eleccions.

Llavors la qüestió és quina decisió prendrà: S’incorporarà a Reagrupament o presentarà una candidatura pròpia?

Jo crec que de la decisió que prengui és desprendran les vertaderes intencions del personatge. Crec sincerament que si Laporta vol realment treballar per la independència de Catalunya d’una manera realment efectiva, no hauria de dubtar ni un moment en incorporar-se a Reagrupament. El motiu és molt simple: cap altra organització independentista de les que hi ha a l’actualitat (i per descomptat de les que es puguin crear) està millor preparada per afrontar les properes eleccions i la gestió dels resultats. RI te ja mes de 3300 associats i està implantada pràcticament a tot el territori. Tots aquests mesos s'ha fet una feina que ningú més ha fet. Podríem dir que malgrat que no és un “partit polític tradicional”, ja te la infrastructura humana comparable al partits actuals i per tant en disposició d’afrontar amb èxit el treball que implica presentar-se a unes eleccions. M’atreviria a dir que el capital humà que te RI és excel·lent. Els companys i companyes Reagrupats que conec en la seva majoria son professionals ben preparats i motivats. I molta d’aquesta gent, a hores d’ara ja està treballant per definir quines han de ser les línies d’actuació, el programa electoral, en definitiva, la gestió del “dia desprès”.

Si per contra Laporta decideix “anar per lliure” i formar el seu propi partit, amb quina gent comptarà? Quines persones configuraran les llistes? Quina organització hi haurà darrera? Ell i quatre més?

Perquè no hi ha cap dubte que es presenti sota el paraigües que es presenti, Laporta traurà un magnífic resultat. Però desprès vindrà “el dia desprès” i ja hem vist el que passa quan aquest “dia desprès” es gestiona amb improvisació i sense objectius clars. Doncs que el fracàs està assegurat. Em refereixo per si algú no ho ha captat, al desastre de gestió que va fer Esquerra desprès dels magnífics resultats del 2003.

Per mi, si Laporta es presenta en solitari, es convertirà en el gran submarí de la causa independentista. Malgrat l’èxit inicial, si no hi ha darrera una organització com pugui ser Reagrupament, no se’n sortirà i tornarem a anar enrera, com vam fer amb Esquerra. Si Laporta va per lliure, farà més nosa que servei.

Joan Carretero va dir que “Si [Laporta] fa política anirà amb Reagrupament o Reagrupament anirà amb Laporta”. En aquest cas no estic d’acord amb ell. Reagrupament no “ha d’anar” darrera de Laporta sinó que ha de ser Laporta el que demostri prou intel·ligència com per aprofitar el capital humà de Reagrupament. Si no ho fa, demostrarà una vanitat comparable a la que han exhibit els dirigents d’Esquerra, especialment Carod tots aquests anys. O pitjor encara, demostrarà mala fe. I aquí és on molt em temo que Laporta pugui ser al final un instrument per desmuntar l’embranzida sobiranista, no solament de Reagrupament, sinó de tot el mon independentista.

Realment Reagrupament te una tasca molt difícil. Ha de valorar molt bé amb qui “es juga els quartos”.

Edito:
Subscric plenament el contingut de la carta oberta a Joan Laporta que ha escrit Francesc Mortés.