dimecres, 29 d’abril de 2009

El rei ha mort, visca el rei

Avui m'he donat de baixa com a militant d'ERC. He enviat el preceptiu correu electrònic comunicant la baixa i explicant els motius (com m'han demanat). He donat ordre al banc per a que no paguin cap més rebut. He aprofitat una reunió de la secció local per explicar-ho als meus companys.

També aquesta mateixa tarde m'he associat (crec (*)) formalment a Reagrupament. Fins ara només estava reagrupat. Ara he omplert el formulari amb totes les dades requerides incloent un numero de compte per pagar una quota.

La lluita continua.

(*) dic que "crec" que m'he associat a Reagrupament per que he omplert el formulari on-line de la web, pero al premer el boto acceptar no he rebut cap confirmació ni res. Suposo que s'han gravat les dades, pero amb això de la informatica mai se sap. hehehe

diumenge, 26 d’abril de 2009

Interpel·lant Pujol

Molta gent, des de blocs, cartes, etc interpel·lem als dirigents de CDC i concretament al seu president Jordi Pujol per preguntar-los que pensen fer un cop arribin al poder (com sembla que pot passar). Com que no som militants de CDC, sembla que no tenim dret a que ens diguin el que pensen fer. De vegades, només cal que siguem militants d’ERC perquè ens enviïn la cavalleria a sobre només per preguntar.

L’altre dia el president (de CDC) Pujol va concedir una entrevista al Singular Digital. En aquesta entrevista va dir una cosa que molta gent ja ens havíem adonat fa temps: “Ells sempre ens han volgut liquidar, des del segle XVI, i ara tenen la sensació que ho poden fer. És feina nostra, un cop més, impedir-ho”.

Va fer un diagnòstic (que ens volen liquidar) i va dir quina ha de ser la nostra feina (impedir-ho). Però en canvi no proposa com poder impedir-ho. No dona cap recepta de com lluitar contra aquesta (demostrada) voluntat dels Espanyols de liquidar-nos.

Avui, el diari Avui publica un article d’en López Tena en resposta precisament a l’entrevista a Pujol del Singular. Aquest article comença amb les paraules de Pujol i desprès de desgranar precisament la recepta de com lluitar contra la voluntat dels Espanyols, acaba interpel·lant directament al seu cap al partit (el president) per veure si està d’acord.

Li diu: “DES DE L'ADMIRACIÓ PER LA VOSTRA ingent tasca, que ha contribuït com ningú a la supervivència dels catalans: president Pujol, quina opció viable proposeu per impedir que Espanya ens liquidi? Molts no en veiem d'altra que la independència. I vós?”

Una interpel·lació directa i publica (li hagués pogut preguntar el mateix per telèfon) que desprès de l’entrevista del Singular Digital, el president (de CDC) Pujol no pot eludir.

Sempre he trobat una mica fora de lloc seguir anomenant Jordi Pujol “President” (de la Generalitat) pel fet que un dia va ser President de la Generalitat. Creia que el correcte era anomenar-lo “ex-president” i no considerar el tracte de “President” com a vitalici, ja que un cop acabat el seu mandat, ja havien acabat les seves responsabilitats vers Catalunya.

Ara el president (de CDC) Pujol pot fer un gran servei per Catalunya que el faci mereixedor del tracte de "President" per sempre a la història a ell i només a ell.

Ha de respondre públicament a la interpel·lació que li fa el militant del seu partit (CDC) López Tena. Pot dir-li “Si, benvolgut Alfons, la única opció viable per impedir que Espanya ens liquidi és la independència”.

Imagineu el que passaria a continuació.

dissabte, 25 d’abril de 2009

Estratègies de PIMP

Els partits polítics s’assemblem molt a les empreses. Hi ha empreses grans i empreses petites i d'aquestes últimes n'hi ha que creixen i arriben a esdevenir grans i d'altres que un cop trobat el seu nínxol de mercat és mantenen més o menys estables i petites. Una de les maneres de mesurar la mida d'una empresa és la quota de mercat, o més col·loquialment, el numero de clients que te. Hi ha empreses grans i d’altres que s’anomenen PIMEs (petites i mitjanes empreses). Els partits polítics és poden mesurar també així, fent l'analogia client-votant, un partit gran te molts votants, i un PIMP (Petit i Mitjà Partit) te pocs votants i aspira (o no) a tenir-ne més i esdevenir "Partit Gran".

Igual que les PIMEs, els PIMPs també adopten estratègies de marketing per aconseguir (o mantenir) els votants. Aquestes estratègies poden fer créixer el partit o perpetuar-lo com a PIMP per sempre. Analitzem les estratègies que ha adoptat un conegut PIMP de l'espectre polític català:

-Associar-se amb una gran empresa de la competència formant una “joint-venture”, però mantenint la “marca” de la gran empresa. En termes de PIMP això seria entrar a formar part d'un govern, però on la iniciativa de les decisions la porta el partit majoritari. Aquesta estratègia no permet el creixement, ja que el “client” associa el producte o servei (en aquest cas l’acció de govern) al propietari de la “marca”. Hi ha un fenomen curiós. Si el client es mostra satisfet, premia al propietari de la marca principal, en canvi si al client no li acaba d’agradar el producte, en fa responsable al conjunt d'empreses que formen la “joint-venture”.

-Segmentació del mercat. El PIMP el que fa és concentrar el discurs polític en pocs, o fins i tot un sol missatge. Es vol captar els clients d’una determinada tipologia. El PIMP pot tenir èxit i arribar a captar una majoria de clients d’aquest tipus (anomenat segment), però el PIMP creixerà només en la mesura de la mida del segment, ja que els clients d'altres segments, simplement ni es fixaran en la seva oferta, ja que perceben que els missatges per captar-los no van destinats a ells.

-Competència per un mercat saturat d'oferta o també anomenat “madur”. En el punt d'abans, hem dit que la segmentació pot ser bona perquè pot ajudar a concentrar forces i captar la majoria de clients d’un segment. Això és cert, sempre que no s'esculli un segment de mercat on ja hi concorrin altres ofertes. Si el segment de mercat està saturat d'ofertes similars i el que és més important, hi ha altres “empreses” anteriors amb l'oferta consolidada, per molt que apliquéssim l’estratègia de la segmentació, no guanyarem “quota de mercat”. El PIMP que estem analitzant ha apostat pel segment “esquerra”, el qual està saturat d'ofertes consolidades. A més, és un segment que comença a declinar. Cada cop hi ha menys clients potencials d’aquest tipus.

-Publicitat comparada i agressiva vers la competència. Els missatges publicitaris del PIMP desenvolupen el discurs de bons i dolents. Que bons que som i que dolents son la competència. Atacar en excés la competència reforça la convicció dels clients actuals amb la nostra empresa, però per altra part, desperta en els clients de la competència un recel vers la nostra empresa, ja que criticant la seva tria inicial, els critiques implícitament. Si determinat partit polític és tant dolent (de centre-dreta!!), vol dir que els seus votants també som persones dolentes. Si els critiquem, com volem que esdevinguin clients nostres?!

Ara, al PIMP que estem analitzant, hi ha un grup d’ “accionistes” que no estan d’acord amb l’estratègia de marketing de l’actual “consell d’administració”. Proposen aplicar una estratègia diferent.

Proposen no associar-se amb cap empresa de la competència per formar una “join venture” si no és que la seva marca sigui la predominant.

No volen segmentar el mercat sinó ben al contrari, oferir productes que satisfacin quan més gent millor. Oferir productes “d’ampli espectre”.

Canviar d’un mercat saturat amb molta oferta i en declivi a un mercat emergent i amb poca oferta establerta. Abandonar el mercat “esquerra” i concentrar-se en el mercat “sobirania/independència”.

Finalment, suavitzar el missatge contra la competència. El que importa és que el mercat segueixi creixent malgrat que part dels clients vagin a la competència. Hi ha mercat per tothom i si al final la competència no satisfà les necessitats dels seus clients, sempre podem atraure’ls amb més facilitat que si apliquem una estratègia publicitària “agressiva”.

Amb aquesta nova estratègia, el PIMP (Petit i Mitja Partit) pot abandonar l’estancament en el que es troba i esdevenir un “partit gran”. La decisió està en mans dels “accionistes”.

dijous, 23 d’abril de 2009

Com serà el "nou" sistema de finançament?

L’altre dia va venir el nou vicepresident del govern de l’Estat Espanyol, en Manuel Chavez per parlar de finançament amb en Montilla i en acabar la reunió va dir que hi haurà finançament el proper mes de maig.

Avui la reunió ha estat entre el conseller Castells i la nova ministra d’economia. Al sortir de la reunió tot eren somriures. “S’han desencallat els temes” ha dit el conseller. Doncs que be!!

Sabeu com acabarà això del finançament? Doncs que ens acabaran pagant “amb especies”. Al final la xifra serà més o menys la que va avançar el Saura l’altre dia, es a dir 2000 quilets d’euros... a partir del tercer any!!! Per maquillar el resultat s’afegiran a l’aportació monetària el que abans he anomenat com a “especies”, es a dir, el traspàs de rodalies de Renfe, el traspàs de la gestió d’algun aeroport i com a molt, la constitució de l’entitat compartida Estat/Generalitat de gestió de l’aeroport del Prat, on per cert, AENA mantindrà la majoria i per tant el control i la part catalana serà repartida entre tants organismes (Generalitat, Ajuntaments, Diputació, Cambres de comerç, etc, etc) que en prou feina hi haurà mig representant de cadascun i les colzades per “pintar alguna cosa” seran memorables.

Això de no pagar amb “cash”, com hauria de ser, te dos trampes:

La primera trampa és que el pagament amb traspassos no es un pagament periòdic, sinó un pagament únic. Ok, d’acord, el primer any 1200 milions i rodalies, però i el segon any? I el tercer any? I el quart any?... Oh! Està tot previst, ens diran. Ens comprometem a invertir en altres coses els propers anys, afirmaran. Ja sabem com les gasten els espanyols. Que a un paper posi que es comprometen a invertir una determinada quantitat de cales en el futur no es cap garantia de res. “Qui dia enganya catalans, any empeny”.

La segona trampa és més subtil. Quan algú ofereix pagar en especies, paga a preu de venda però només assumeix el preu de cost. Per exemple, part del bum immobiliari s’ha degut a l’ús de la “permuta”, com a sistema de compra de sol per part dels promotors immobiliaris. Aquests compraven un solar a algú i el pagaven cedint pisos valorats a preu de mercat, i no a preu de cost (totxanes i ma d’obra). Un negoci rodó: pagar una fracció del preu real de les coses. Per l’estat, traspassar el material rodat de rodalies, la majoria ja bastant antiquat i totalment amortitzat té un cost molt menor de si haguessin de finançar noves inversions. Ho vendran com el gran acord i el gran “esforç” quan no els costarà ni cinc.

Per acabar-ho d’adobar, molt em temo que el traspàs de rodalies es limitarà al traspàs de l’actiu (repeteixo, ja amortitzat) i el finançament del manteniment del servei correrà a càrrec de les ja molt malmeses arques catalanes incrementant encara més el dèficit de la Generalitat. Amb la llei de dependència ja va passar.

Així serà el “nou” sistema de finançament. Ja veureu. Com deia aquell?... Em jugo un pèsol!

dimarts, 21 d’abril de 2009

L’indefugible destí d’en Carretero

Sense dubte, l’article d’en Carretero es la llavor de l’altra cosa. Volgudament ambigu, l’article parla “només” de “una candidatura d’ampli espectre” destinada a ser el referent polític de “creixent independentisme sociològic”.

L’articulació d’aquesta candidatura està per definir. Serà el que pugui ser, i al meu entendre hauria de ser el que desgastés menys l’ànim del molt cansat mon sobiranista, fart de lluites, de propostes buides i de tacticismes de curta volada. Hi ha un ventall de possibilitat que no citaré però que tothom pot tenir al cap. S’han d’analitzar els costos de cada opció i optar per aquella que garantitzi fortalesa des d’un bon inici.

La situació s’ha d’aclarir amb prestesa i de manera nítida, per a que La Candidatura (amb majúscules) no neixi debilitada.

I hi ha també una cosa pendent de definir. Qui ha d’encapçalar aquesta candidatura? Hi ha rumors, no se si mal intencionats, que apunten que no seria Carretero l’encarregat d’encapçalar aquesta opció. Com dic, no se si aquesta és la intenció d’en Joan Carretero, però per si de cas, voldria donar la meva opinió.

En el seu article, en Joan Carretero no ha dit res que no hagin dit des d’opinadors de reconegut prestigi a blocaires i ciutadans anònims en cartes d’opinió i blocs. Fins ara, el resultat de totes aquestes crides ha estat minimitzat i menyspreat pels polítics, especialment els autoanomenats “sobiranistes”.

En canvi, un article, un simple article de diari publicat un dissabte qualsevol desprès de mesos de silenci estat capaç de sacsejar el mon sobiranista i també l’espanyolisme. Ningú s’ha mostrat indiferent. Fins i tot hi ha hagut silencis molt significatius, silencis com els que es van produir desprès de la manifestació de Brussel·les. Silencis com quan desprès de rebre un fort cop de l’adversari, intentes apagar el crit que sorgiria de la teva boca, mossegant-te la llengua, per no mostrar a l’enemic la greu ferida que t’ha produït.

El lideratge d’en Joan Carretero és inqüestionable. La capacitat que te aquest home per il·lusionar amb les seves paraules al propis o d’intimidar l’adversari ha quedat demostrada aquests dies.

Esta bé que es promogui el lideratge d’equip. Que es treballi fugint de protagonismes estèrils i d’aparador. Catalunya n’està farta de vedets. Però també es cert que la gent necessita un referent. Algú que faci de catalitzador de l’energia que cadascú tenim a dintre i que es resisteix a sorgir espontàniament. Només hem de mirar l’historia: cap revolució de la humanitat s’ha fet sense l’influencia d’un líder.

Dr. Carretero, teniu un destí indefugible. Ens heu de guiar cap a la llibertat. No pot ser d’una altra manera.

dissabte, 18 d’abril de 2009

Preparats per la merda que ens caurà a sobre

Disculpeu la vulgaritat de l’expressió del títol d’aquest post però no se’m ocorre cap més expressió que descrigui millor la situació que viurem la gent de Reagrupament.cat en general i Carretero en particular els propers dies degut a l’ofensiva politico-mediatica de dirigents, opinadors i mitjans de comunicació afins al tripartit.

La reacció ha començat més aviat “suau”. El president d’ERC Joan Puigcercos “veu respectable que Reagrupament ocupi l’espai independentista de “centre-dreta”. Resulta lamentable que encara es plantegi el conflicte dreta/esquerra, cosa que no fa més que separar als catalans i afavorir a l’enemic. A més Carretero ho deixa clar “...a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre...”. En lloc parla de dretes o esquerres.

Però un cop la direcció del partit i els seus amics del PSOE siguin conscients de la magnitud de la tragèdia, els qualificatius de “maximalistes, erratics i radicals” que la becaria de Calabria/Nicaragua anomenada “Ester” els dedica a un dels comentaris de la noticia a Els Singular Digital es quedaran curs.

Crec que no s’ha de perdre la calma i caure en provocacions. Es el que volen. Al reves, quan més gruixuts siguin els desqualificatius, més ferms i serens ens hem de mostrar. Serà la prova que el camí emprès és el correcte.

I atenció a la reacció de CiU. Si be la primera font d’adeptes al hipotètic nou partit serà la massa d’abstencionistes i ex-votants d’ERC decebuts, no hi ha dubte que molta de la gent que pensava votar a CiU simplement com a “mal menor” pot ser ara s’ho repensin. Serà molt significativa la postura que prendrà la direcció de CiU i si aquesta serà la de buscar ponts de diàleg i acostament o per contra s’inclinarà per l’atac i la desqualificació.

De moment en Felip Puig ha dit que no augura bons resultats pel nou partit. Com és aquella dita? “Primer t’ignoren, desprès se’n riuen, desprès t’ataquen i al final guanyes”.

Per acabar, m’agradaria enviar un missatge als companys militants d’ERC com jo, disposats si arriba el cas a abandonar el partit i passar a formar part d’aquesta “Altra Cosa”. Jo crec que, repeteixo, si arriba el cas, hauríem d’abandonar el partit sense fer soroll. Res d’actes públics de lliurament de carnet a les portes de la Seu Nacional com algú està proposant a la web de Reagrupament. Hem de ser un model de comportament democràtic, pacífic i respectuós.

Quin gran dia!!

dijous, 16 d’abril de 2009

Indicis

Últimament estic molt deprimit. No veig sortida a la situació política. Els nostres partits (ERC i CDC) lluny de buscar solucions i aliar-se d’una vegada per totes i fotre una puntada al cul dels espanyols, no paren d’enfrontar-se i fer el joc a l’enemic.

Pot ser per buscar un agafador que eviti enfonsar-me totalment en el desànim, intento buscar indicis en el comportament dels dirigents que indiqui que al final, potser i malgrat tot, el seny s’imposi.

I entre els indicis d’avui n’hi ha dos que intento interpretar en clau positiva. Al matí, en Joan Puigcercos ha donat un ultimàtum en el tema del finançament. Si no s’arriba a un acord en tres setmanes hi passarà alguna cosa. Si, es cert, els dirigents d’ERC n’han donat molts d’ultimàtums, però al final algun haurà de ser de debò, no?.

I a la tarda, la renuncia de Carod. Es cert que en el discurs anunciant aquesta renuncia, Carod ha esmentat moltes vegades que és per fer fort el govern (ha dit que ERC és un “sòlid partit de govern”). Interpreto (de manera optimista per no caure en el desànim) que tots aquest “elogis” al govern han estat per no “espantar” als socis del PSC, però que amb aquesta renuncia, el que s’ha fet és preparar el terreny per les properes eleccions al parlament de Catalunya que sens dubte s’avançaran perquè el tripartit no aguantarà els dos anys de legislatura que queden. Il·lús de mi, penso que al final fins i tot em faran cas.

I si tot això falla, pot ser serà el moment d’una altra cosa.

dimarts, 14 d’abril de 2009

Alguna cosa es mou?

Aquest dilluns la web de Reagrupament.cat ha canviat lleugerament de "look". Això ha passat diverses vegades des de que es va crear aquesta web i no sembla un fet a remarcar.

Però avui hi ha alguna cosa més que un canvi de look. Hi ha un nou apartat anomenat "editorials". En aquesta web hi ha molta gent que periodicament (o esporadicament com jo mateix) publica els seus articles d'opinió. Es suposa que si be es publiquen a la web de Reagrupament, no per això representen el pensament de Reagrupament com a col·lectiu. Avui en canvi, es publica una "editorial" i per tant un article que SI representa el pensament de Reagrupament o com a minim dels seus dirigents.

La primera editorial s'anomena Macià: dignitat contra les engrunes.

I hi ha una frase molt significativa: "...Reagrupament.cat es proposa contribuir a l'articulació política d'aquesta massa social."

Significa el principi d'alguna cosa diferent? d'Una altra cosa?

dilluns, 6 d’abril de 2009

Que algú cridi una ambulancia!

Font: El bloc de peppla

L’altre dia vaig tenir un somni. Vaig somiar que anava a canviar-me el cotxe, que ja toca. Al concessionari, el venedor em mostra un model fantàstic: no cal posar-li benzina, sense límit de velocitat, còmode i silenciós. Una passada. El venedor em diu que no em cal patir per la velocitat o per la carretera, literalment diu: “Pise a fondo”.
O sigui que surto del concessionari amb el nou cotxe i em poso a circular a 120 per una autopista recta. Al cap d’una estona em truca el del concessionari i diu que deixi de fer el ridícul, torna a dir-me: “Pise a fondo”. Li faig cas i em poso a 240. Jo, i la resta de conductors, tots circulem a aquesta velocitat: autobusos, camions, etc… Els ignorants que gosen anar més poc a poc reben trucades o indicacions, més o menys elegants, de la resta de conductors per a que s’afegeixin al grup dels “Pise a fondo”.
De sobte la carretera s’acaba en un barranc. El meu cotxe es queda fet un nyap i jo estic malferit. Perdo molta sang, i no soc dels que estan pitjor, hi ha que han perdut membres.
Llavors arriba Zapatero, mira als ferits i sembla que no els veu. Tots cridem, però no respon. De sobte m’adono que és com un ninot de falla, sembla que és qüestió de temps que l’acabin cremant.
Llavors veig que arriba Obama, i tots els ferits creuen que els ajudarà. Després de la experiència amb ZP, no soc gaire optimista. Obama mira als ferits i mou el cap, com pensant una solució, i diu: “Això ho hem de resoldre. Hem de donar diners als concessionaris per a que puguin fer front a les indemnitzacions.”
La situació comença a ser greu, els que han perdut més sang ja no responen i la resta tenim un futur prou pelut.
Arriben Sarko i Merkel. També miren als ferits i també diuen; “Això s’ha de resoldre. S’ha de limitar la velocitat màxima dels vehicles i també publicarem la llista dels concessionaris que han venut més cotxes.”
Desesperat només puc pensar “Que algú cridi a una ambulància.” Llavors em desperto i m’adono que, per sort, només ha estat un somni.

dimecres, 1 d’abril de 2009

MÉS DE 50 BATBLOCS: ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT


Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!