dimecres, 28 de gener de 2009

Pregunta equivocada

Els convergents de vegades es queixen, de vegades els fa riure, de vegades s’indignen quan algú els pregunta “si son independentistes”. En Josep Sort un dia va obrir una causa al facebook on preguntava “Sr Artur Mas, vull saber si vostè és independentista: si o no?” Li van ploure critiques amb l’argument (sòlid i inapel·lable) que al govern hi ha una colla de “pajaros” que diuen que son independentistes i així ens va.

Tenen raó.

La pregunta que se’ls fa està mal formulada. El que s’ha de preguntar als polítics de CiU (i també als d’ERC) és si de veritat creuen que hi ha alguna manera de resoldre els problemes de Catalunya (espoli fiscal, dèficit d’infrastructures, retrocés de la llengua i dels altres signes d’identitat, sistema sanitari col·lapsat, sistema educatiu fracassat, etc) que no sigui mitjançant un estat propi.

Resumint: Creuent que desprès de tot el que ha plogut encara és possible un “encaix amb Espanya”?

I no vull anar molt lluny, a part de fer aquesta pregunta a Mas, Tremosa, Duran, Pujol, etc que dubto que me la responguin, ho pregunto als “de casa”, als que em visiten de tant en tant: benvolguts Andreu, Joliu, Josep Empordà, GukGeuk i altres. creieu que és possible l’encaix de Catalunya a Espanya? Si o no?

Es ben fàcil de respondre, no?

dimarts, 20 de gener de 2009

Hi ha una cosa clara: No hi ha encaix possible

L’arrel del problema actual de la manca de voluntat dels partits nacionalistes d’ajuntar-se amb un objectiu comú ve de lluny. Històricament, els partits catalans (CiU i ERC) han basat la seva política d’aliances en la hipòtesi que tots dos competien pel mateix electorat i que aquest electorat te un sostre més o menys fix i inamovible.

Per a aquests partits, hi ha dos tipus de votants a Catalunya: els que voten a partits d’estricta obediència catalana (CiU i ERC) i els que voten partits d’obediència espanyola (PSC, PP i ICV) i a més, es considera que el transvasament entre votants de tots dos blocs és molt limitats.

Influenciats per aquesta creença, els dirigents de tots dos partits han estat reticents a pactar entre ells i formar un “eix nacional” pensant que fent-ho li donaven ales al contrari i l’oportunitat de treure-li vots del bloc “nacionalista”. Mai han pensat que ajuntant-se podrien esgarrapar vots del bloc “espanyol”. Per tant, els dirigents de CiU i ERC han preferit mantenir al altre a l’oposició i pactar amb un dels partits espanyols. Ho ha fet ERC amb els dos tripartits (crec que especialment amb el segon tripartit) i ho va fer CiU pactant amb el PP a l’última legislatura de Pujol.

El polítics catalans son tant “ases” (perquè no hi ha altre qualificatiu) que han preferit suportar el desgast que representa governar amb un partit espanyol amb totes les contradiccions que això representa abans que “donar oxigen a l’adversari”. Pujol va pactar amb el PP i CiU va perdre les eleccions (si si, va perdre tot i ser la força amb més escons) i ERC ha pactat amb el PSOE, i la patacada a les properes eleccions sortirà al llibre Guiness .

Per sortir d’aquest cercle viciós els dirigents de tots dos partits s’haurien d’adonar que l’adversari no es l’altre partit nacionalista, sinó que l’adversari és Espanya i el seu màxim representant, el PSC. Els “incondicionals” tant de CiU com de ERC em diran que ja s’han adonat d’aquest fet i ja estan aplicant “estratègies” per captar vot del PSC. Però jo crec modestament que el vot que puguin captar del PSC amb les estratègies actuals és mes aviat minso. Per exemple, CiU manté aquesta ambigüitat que representa defensar la identitat catalana però seguir “encaixats” a Espanya. Com a resultat, no capta als “catalanistes del PSC” perquè no els cal i a canvi, genera malfiança als sobiranistes. L’estratègia dels dirigents d’ERC encara és més marciana. Aquests pretenen captar als votants del PSC amb la marca “esquerra”. He he he. Crec que no cal més comentari. Voldria que algun dirigent d’ERC em presentés a una persona (només una!) que abans votes PSC i ara voti ERC convençut de canviar “d’esquerra”.

Tal com deia, els partits catalans s’haurien d’adonar que poden canviar d’estratègia i tots dos guanyar. No cal que es barallin per treure’s vots l’un a l’altre. Ara tenen l’oportunitat perfecta per fer créixer el bloc de votants nacionalistes a costa dels espanyols. Tots aquests anys de sofriment, de lluites per aprovar l’Estatut, per aconseguir un finançament just, d’estavellar-se una i altra vegada contra Madrid no han estat en va. AL CONTRARI! Han fet bona (ironies del destí) la frase de Montilla “Fets i no paraules”. El fet que ha quedat demostrar irrefutablement i que cap argumentació més o menys recargolada pot tombar és que AMB ESPANYA NO HI HA RES A FER. No aconseguirem més reconeixement polític, ans al contrari. No deixarem de ser espoliats fins l’aniquilació. ESPANYA NO ENS ESTIMA I NO ENCAIXAREM MAI. Mai tindrem un finançament com Navarra i selecció de futbol com Escòcia. Ha quedat demostrat inequívocament i qui no ho vegi així, o és imbècil o actua de mala fe. Quan abans assumim aquesta realitat, abans deixarem de patir.

L’estratègia que proposo és doncs aquesta: Unim les forces els partits catalans i obrim els ulls als catalans de bona fe. Tenim un objectiu comú. Els sobiranistes ja estan convençuts i ara toca convèncer la resta de catalans de bona fe. Segur que tots els actuals votants de CiU i ERC es poden convèncer fàcilment i el que és més important, es pot convèncer a molts dels votants del PSC també. El lema de la campanya és ben facil "AMB ESPANYA NO HI HA RES A FER". A veure qui pot refutar-ho!

No és fàcil. Quins son els passos a seguir?... aquest serà el tema del proper post.

dissabte, 17 de gener de 2009

Fer el ridícul, un cop més

De vegades dubto si el comportament dels dirigents d’ERC amb aquest seguidisme del PSC i aquest aferrar-se a una estratègia totalment fracassada es deu a voler mantenir-se xuclant de la mamella o simplement es deu a limitacions en el seu coeficient intel·lectual. Per dir-ho més planament, “d’on no n’hi ha, no en raja”. A lo millor és cert que van de bona fe, i que es creuen els salvadors de la pàtria i els escollits per alliberar a la Nació, però les seves accions son tant barroeres que el resultat és tant nefast com si ho fessin de mala fe.

L’últim exemple de la incompetència de l’actual direcció d’ERC per dirigir no solament el País sinó el seu propi partit és l’affair Mònica Sabata.

El passat dia 16 al matí es fa publica la noticia de que els dirigents d’ERC havien ofert a Mònica Sabata la possibilitat d’encapçalar la llista d’ERC a les eleccions europees. Es deia que justament durant aquell dia, la portaveu de la PDD havia de donar la resposta. Un pensa que si s’ha filtrat la noticia, es perquè la resposta serà positiva. Doncs resulta que a la tarda, es fa públic que Mònica Sabata ha declinat l’oferiment. Com diu Iu Forn, SEN-SA-CI-O-NAL. En quedo perplex, i no perquè Sabata hagi refusat l’oferta, sinó perquè algun “geni de la llàntia meravellosa” va filtrar la noticia abans que estigues confirmada, quedant els dirigents d’ERC i el que es pitjor, el partit, en evidencia. Si ja tothom pensa que ERC va a la deriva, ara, es reforça aquesta imatge amb el fet que una persona tant significativa com Sabata refusa pujar a un vaixell que fa aigües per tot arreu. Si es volia un cop d’efecte, el que s’ha aconseguit és l’efecte contrari.

En el mon empresarial hi ha una cosa que s’anomena “acord de no revelació” previ a una negociació. Quan una empresa o persona vol fer alguna proposta a una altra empresa (acord de fusió, compra, negoci, contracte) el primer que es fa és signar un acord en el qual les parts es comprometen a que si al final no s’arriba a cap acord, cap d’elles revelarà ni tant sols que s’han produït aquestes converses. Es de sentit comú.

Segons ha transcendit, en Joan Ridao va fer la proposta a la Mònica Sabata i aquesta última tenia una setmana per donar la resposta. Resulta que abans d’exhaurit el termini, es filtra a la premsa aquesta proposta. En una conversa entre dues part, la filtració només pot venir d’una de les parts. O Sabata fa filtrar la noticia no se sap perquè (que ho dubto) i els dirigents d'ERC no han estat capaços de "protegir el bon nom del partit" o la filtració va sortir d’una font del partit precipitant-se, pot ser degut a la pressió en buscar un “bon candidat” desprès del gol encaixat amb la elecció de Tremosa per part de CDC.

Resultat: un nou pas endarrera en la credibilitat d’ERC com a partit. Reitero: “d’on no n’hi ha no en raja”.

dimarts, 13 de gener de 2009

Hi ha alguna cosa pitjor que donar suport al PSC?

Si!!! Donar suport a ICV del Saura.

La última: La pistola “formava part d’una performance”.

Per l’amor de Deu! Es el conseller més nefast que ha patit, no solament Catalunya, sinó qualsevol país civilitzat. Quan acabe la legislatura, no quedarà ni mossos, ni relacions internacionals, ni res de res.

Si us plau, dirigents d’ERC, poseu fi a aquesta pantomima. Si no voleu trencar el tripartit, i voleu mantenir la poltrona, com a mínim feu dimitir a aquest personatge. Feu alguna cosa pel país, collons!!

dissabte, 10 de gener de 2009

Mes "tontos" que els pels del cul...

Hi ha una gran varietat d'acudits que comencen amb “ets més tonto que...”. A mí de petit m'agradava un que deia que ets més tonto que els pels del cul... (no continuo perque és una mica groller).

Tot això ho dic perque cada vegada que sento o llegueixo declaracions dels dirigents d'ERC, em venen tots aquests acudits a la memoria. La ultima “font d'inspiracio” han estat les declaracions d'en Puigcercos dient que no “desertaran” del tripartit.

Cada cop que hi ha algun tipus de discrepancia a dins del tripartit, que hi ha algun tipus de “conflicte” entre la “visió catalana” o la “visió espanyola”. Cada cop que hi ha perill de trepitjar una “linia vermella”, aquests paios, en lloc de defensar els interesos de Catalunya, en lloc de reivindicar-se, en lloc de fer palés que si Montilla és president és gracies a ell i per tant ells i només ells tenen el poder de possar-lo a l'atur, no, llavors surten amb alguna declaració del tipus “no desertarem”. Els exemples a les hemeroteques son infinits, Cada cop que es tensa la corda, els paios aquests la destensen d'aquesta manera tant barroera: reafirmant que passi el que passi mantindran el tripartit. Certament és una manera molt “sui generis” de reivindicar una possició de força. Com a resultat, el PSOE fa i desfà sense cap mirament. Cada cop amb menys compexos. El que havia de ser un govern cada cop més “catalanista” és cada cop més “espanyolista”. I tot perque els dirigents d'ERC "ha desertat" (en aquest cas si) d'oposar resistència a PSC espanyolista.

No veieu, dirigents d'ERC que teniu la credibilitat sota minims? No veieu que se us veu el llautò a 100 Km de distància? No veieu que la gent perceb que el vostre únic interes és mantenir la poltrona i que tota la resta no importa?

Podeu parlar i parlar i intentar justificar-vos (que si l'acció de govern, que si no estessim nosaltres seria pitjor, etc) pero teniu la mateixa credibilitat que aquests 25 botiflers del PSC que “estimaven més catalunya que a Zapatero” i al final van votar contra Catalunya. Exactament igual com feu vosaltres cada dia que passa mantenint aquest govern.