diumenge, 28 de juny de 2009

Una abstenció molt critica

La web de reagrupament i la Mirada Patriotica del Cimera reproduiexen aquest article. Jo m'hi sumo. Jo també "Estic cansat dels que redueixen el món a llurs límits mentals i per dissimular la seva incapacitat volen convertir-la en la nostra incapacitat"

http://paper.avui.cat/article/cultura/168253/una/abstencio/molt/critica.html

dijous, 25 de juny de 2009

Nosaltres sempre hem estat aquí!


Donem suport a Reagrupament, una aposta de futur que combina la lluita per la independència nacional amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim

La convicció cada dia més generalitzada que només amb un estat propi Catalunya podrà sobreviure (culturalment, econòmicament, socialment) contrasta amb la inesperada desaparició del sobiranisme parlamentari. El desig de llibertat nacional no té, avui, representació a les institucions de govern catalanes.

El portal Blocs amb Estrella reneix, doncs, en una situació peculiar: l’entusiasme (el nostre entusiasme), contra el desert (el seu desert). Blocs amb Estrella reneix, però, amb la mateixa intenció amb què va sorgir: convertir-se en una plataforma de suport a la proposta de regeneració política inequívocament sobiranista que representa Reagrupament.

Perquè pensem que Reagrupament és la resposta al cul-de-sac en què els polítics pretesament sobiranistes han posat el país. Una proposta nova, veritablement una altra cosa. Una aposta de futur que combina la lluita per la independència amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim.

Reiterem el nostre compromís amb el sobiranisme. I continuem amb la voluntat de no excloure, sense fanatismes, sense prejudicis, sense animadversions radicals. És cert que el catalanisme ens ha decebut algunes vegades, però el camí és prou inhòspit i agrest perquè tots siguem capaços de tornar a encaixar les mans. Blocs amb Estrella no té per objectiu la lluita contra Esquerra, ni contra Convergència, sinó el debat, el diàleg i la crítica constructiva. Volem fer un esforç de convicció. Volem ser un esforç de convicció.

Tenim el dret de creure en les persones, i tenim encara més el deure de tornar-ho a intentar. I aquí som. A favor del país, de la llibertat del país. Donant suport a Reagrupament, a un sobiranisme convençut, insubornable, noble, amb principis. Donant suport, també, a un sobiranisme amb pebrots. Amb els pebrots de no renunciar. De no rendir-se. Tot és tan senzill com mantenir els principis. Només això, ens cal: els nostres principis, i el coratge de mantenir-los.

Nosaltres sempre hem estat aquí: Blocs amb Estrella.


Països Catalans, 24 de juny del 2009

dimarts, 23 de juny de 2009

Manual del perfecte ambigu

L’Artur Mas va fer unes declaracions a Catalunya Radio al més pur estil “ara no toca” del president Pujol.
Jo puc entendre la cautela de CiU a l’hora de fer declaracions explicites a favor de la independència de Catalunya per no “obrir el flanc” i perdre vot. Jo des d’aquesta tribuna i des d’altres, demanaré sempre a CDC que faci el pas d’explicitar la seva condició (?) de sobiranista. Ho faré perquè en primer lloc crec sincerament que CDC té la clau per accelerar el procés d’independència de Catalunya (procés irreversible) i perquè crec que sempre s’ha de presionar als politics. Ara bé, entenc que CDC “no em faci cas” (a mí i a altres) i es mantingui amb aquesta ambigüitat destinada a pescar d’aquí i d’allà. Jo crec que s’equivoquen, però es una percepció personal opinable. Desprès de tot, ells tenen eines (estudis i enquestes) que jo no tinc i es suposa que tenen més informació.
Però resulta que malgrat voler mantenir aquesta “ambigüitat controlada”, de tant en tant se’ls veu el llautó. I això, és el gran mal de CiU. Per mi, no son de fiar perque no son sobiranistes.
Una vegada vaig fer un curs d’aquests de gestió de relacions humanes orientat al marketing i vendes i a direcció d’equips de treball. En aquest curs, una de les ensenyances que més em va impactar i sorprendre i que desprès he utilitzat amb èxit a la meva vida personal és el que el professor va anomenar “el poder del silenci”. Efectivament, moltes vegades la millor arma de negociació es el silenci. Es callar. No pronunciar-se ni a favor ni en contra d’una cosa. Que l’adversari no conegui res de les teves intencions. Es la millor manera de mantenir l’ambigüitat i evitar la reacció efectiva de l’adversari.
Si CDC vol seguir amb la seva “ambigüitat” per captar el màxim de vots, faria bé en començar a aplicar aquesta màxima. Hauria de començar a callar i no fer declaracions en determinats temes. D’exemples em podem trobar un bon grapat, des de les declaracions d’en Duran a favor de la sociovergencia de fa uns mesos, les declaracions d’en Tremosa sobre la seva “comoditat” tenint només el finançament de Navarra i les seleccions d’Escòcia (i que consti que malgrat això el vaig votar, amb el nas una mica tapat això si) per acabar amb les ultimes declaracions d’en Mas.
Crec que CiU no és de fiar, i si volem evitar que cada vegada més gent pensi això mateix, haurien de començar a CALLAR.

Ah! I respecte a les declaracions d’en Mas posant com excusa per no recolzar la ILP la inoportunitat de la data prevista (10 de setembre del 2010) és com diria aquell “excuses de mal pagador”. Perquè Sr. Mas, aquí l’únic que s’estava dirimint era donar l’oportunitat a la comissió promotora a recollir signatures per tramitar la iniciativa legislativa. Si a CiU l’únic que no li pareix bé és la data proposada, només havia d’esperar a la presentació de signatures, i al tràmit parlamentari posterior on hagués pogut presentar una esmena i canviar de data.

dissabte, 13 de juny de 2009

Les “propostes” electorals

Com era d’esperar desprès de les eleccions al parlament europeu i amb la línia dels que pensem que les eleccions seran ja, ha començat la campanya electoral per les eleccions al Parlament. La maquinaria d’Esquerra (ex-ERC) ja ha començar a disparar els primers trets. De moment son salves a càrrec de tropes menors. Avançades que comencen a reconèixer el terreny.
D’aquests globus sonda vull destacar la proposta d’un opinador que escriu a El Singular Digital i que clarament és de la corda de l’actual direcció d’Esquerra. Un calabrès de pura sang. Es tracta de Miquel Martín i l’article s’anomena “Ara és hora Puigcercós”.
En aquest article, a part de etzibar perles com “Hi ha qui a hores d’ara segurament ja se n’adona del harakiri que s’ha fet en intentar fundar un partit i pretendre anar a unes eleccions amb la independència com a únic punt del programa electoral”, esbossa el que sense dubte serà l’argument principal de la campanya de Esquerra (ex-ERC i cada cop més PSC). Diu literalment: “és imprescindible que Esquerra pacti amb aquelles forces disposades a centrar la legislatura del 2010 en l’assoliment del concert econòmic”.
Acollonant.
Desprès dels esforços en pair un Estatut que desprès ha estat disminuït primer pel congrés dels diputats, desprès per un govern que simplement se’l passa pel folro i que finalment serà rematat per una sentència del TC, ara resulta que el proper objectiu ha de ser el concert econòmic??!!
Ha estat impossible pactar un model de finançament que ja consta a l’Estatut, redactat per ser “constitucional” (malgrat els recursos que al final diran que ni això) i que Madrid no vol concedir i ara es pretén aconseguir el concert?
El concert econòmic per Catalunya no el tindrem mai. MAI, MAI, MAI. Cap govern ni del PSOE ni del PP ni de tots junts farà el més mínim esforç per esmenar la constitució i intentar convèncer les altres comunitats de concedir el concert a Catalunya. Repeteixo per si algú no ho ha entès: MAI TINDREM EL CONCERT ECONOMIC.
Llavors, fer aquesta proposta és un engany a l’electorat, una cortina de fum. Es perdre el temps i esgotar encara més la paciència d’una societat que està farta d’una classe política que no resol els seus problemes i només es dedica a perpetuar una situació de conflicte per justificar la menjadora.
El sostre de l’autogovern en el marc legislatiu espanyol ja s’ha assolit. Es més, era un sostre tant baix que al llevar-nos ens hem fotut una trompada monumental. Amb Espanya no hi ha res a fer. No hi ha negociació possible perquè els governants espanyols no cediran. No van cedir amb l’Estatut (ni nació, ni bilateralitat, ni blindatge, ni res), no cediran amb el finançament i evidentment no cediran amb cap qüestió identitaria com el reconeixement dels drets dels catalanoparlants com a paradigma.
Sembla que la reivindicació del concert econòmic serà una de les propostes estrella d’Esquerra (ja quasi, quasi PSC). Serà molt interessant veure quines seran les propostes d’altres, perquè qualsevol proposta “d’increment d’autogovern” haurà d’anar acompanyada del seu corresponen full de ruta, i aquest sempre haurà d’incloure una negociació amb l’Estat Espanyol. I si alguna cosa de positiva han tingut totes aquestes mogudes de tripartits, estatuts, finançaments, etc és que han demostrat empiricament, sense cap mena de dubte que per aquesta via (la negociació amb l’Estat Espanyol) no solament no aconseguirem els objectius, sinó que només aconseguirem més frustració i debilitat.
Per acabar en el seu article Miquel Martin diu que Reagrupament “anirà a unes eleccions amb la independència com a únic punt del programa electoral”. Això és fals. O el Sr Martin no s’ha llegit Patriotisme i Dignitat o ignora que la independència no serà la única proposta de la candidatura d’ampli espectre. A l’article d’en Carretero diu: “L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics”. Sospito que aquesta proposta serà ignorada pels dirigents d’Esquerra (propers afiliats al PSC) esquitxats per la corrupció pròpia del que arriba al poder no per servei públic sinó per benefici personal. La ignoraran perquè en aquest terreny també han perdut tota la credibilitat.
Consecució d’un Estat Propi i regeneració de la vida política. Aquestes son les propostes de Reagrupament, simples, clares i concises.

dijous, 11 de juny de 2009

Eleccions a la tardor

Ho vaig avançar al meu últim post i cada cop estic més convençut. Les eleccions seran a finals de la tardor. En Zapatero està decidit a dinamitar el tripartit i provocar eleccions anticipades a Catalunya. No es pot permetre el luxe que el “guirigall” català embruti “l’Esdeveniment històric d’aquest planeta” pel proper primer semestre de l’any 2010.
Primer pensava que hauria un mal acord, però sembla ser que ara hi haurà un no-acord. Es una jugada mestra, digna del millor dels trilers d'aquest planeta! Perquè cremar les naus oferint un mal acord si podem arribar a no oferir cap acord? Si ja fa més d’un any que hauria d’haver (per llei) una acord, que importa ajornar-ho uns mesos més? El Zapatero es guarda la carta del finançament per jugar-la desprès de les eleccions de la tardor amb que resulti guanyador, es a dir, fer-ho coincidir amb la negociació dels pressupostos del 2010.
Jo crec que la lectura de Zapatero és la següent: “La Generalitat està pràcticament perduda i es un fet que el PSC es desgasti governant aquesta “comunitat autònoma” només fa que fer-me perdre vots a les eleccions que de debò m’importen (europees ara i pot ser generals més endavant)”.
La reflexió d’en Zapatero continua: “Que es convoquin les eleccions. Si guanya Convergència (el més probable) ja farem el possible per quedar bé amb ells, com per exemple “reiniciar” les negociacions del finançament “ajornades indefinidament”. Si sona la flauta i el tripartit aguanta el cop (molt poc probable), mentre a Convergència paeixen la derrota (dimissió de Mas, recerca de nou líder, etc) jo ja hauré passat la presidència de la UE”.
Crec amics que aquesta el la intenció d’en Zapatero, el polític més pervers i nefast de la historia de la democràcia a l’Estat Espanyol, molt pitjor que el propi Aznar.
A Reagrupament.cat ens haurem de posar les piles, ja que aquest estiu, no tindrem vacances!! Hem d'aconseguir que el clam de llibertat que emeti la societat catalana espatlli els plans d'aquest farsant. Serà tota una satisfacció veure com des del Parlament és fant els primers passos cap a la proclamació de l'Estat Català dins la Unió Europea sent precisament en Zapatero el president de torn.

dilluns, 8 de juny de 2009

Al final he anat

He sigut un indecís fins l’últim moment (literalment). Vaig anar a votar al voltant de les cinc de la tarda i us asseguro que al matí encara no tenia clar que fer.
Com li vaig dir al meu germà en una conversa pel matí, les eleccions europees en si no m’importaven massa. El que volia era “donar un missatge” als partits polítics, i no sabia ben be que fer. Havia decidit anar a votar perquè malgrat tot, pensava que l’abstenció seria l’opció més “malinterpretada”. Estava doncs entre el vot en blanc o l’opció catalana que representava al meu entendre l’única opció de vot contrari a la situació de paràlisi que representa el tripartit actualment.
Al final, he contribuït a que la derrota del tripartit hagi sigut una mica més dolorosa. He votat per tant al Tremosa.
Per acabar dos apunts:
1. Malgrat el que vulguin vendre, la gran derrotada ha estat Esquerra (ex-ERC). Han aconseguit mantenir el diputat gràcies a la resta de l’Estat (dels 391.000 vots, només 180.000 han estat a Catalunya) i l’aberració aquesta de posar a les llistes únicament els noms dels candidats de la comunitat (M’agradaria saber que pensaries el 26.000 andalusos que votan al PA, en realitat votaven a Esquerra (ex-ERC) . Cal tenir en compte que en aquestes eleccions, el candidat Junqueras encara mantenia un cert reconeixement per part de l’electorat. A les eleccions al Parlament, el candidat serà en Putxi, i llavors poca cosa podrà fer per convèncer l’electorat que s’oblidi de la seva mediocritat i incompetencia i li facin confiança.
2. Fa dies que tinc la impressió que les eleccions al Parlament seran aquest any. A ZP li interessen aquest any, ja que desprès del desastre d’aquestes eleccions i de la soledat en la que es troba al congrés, és impossible que pugui aprovar uns pressupostos al final de la legislatura i pugui encarar la presidència de la UE amb garanties de “lluïment”. Jo crec que ZP ja dona per guanyador a CiU i apostarà per fer miques el tripartit (mitjançant l’acord de finançament i la sentencia del TC) abans de la tardor i per tant arribar a final d’any amb CiU “calmada” per haver recuperat la Generalitat i d’aquesta manera poder “pactar” al congrés una certa “tranquil·litat”. Espero que CiU li faci el joc per provocar les eleccions anticipades però un cop recuperada la Generalitat faci el gir sobiranista del que presumeixen i enviï a ZP i a l’Estat espanyol a fer la ma.