dijous, 31 de desembre de 2009

Feliç any 2010

Que aquest individu que uns botiflers van col·locar al capdavant del Govern de la Generalitat utilitzi el discurs institucional de Cap d’Any per fer propaganda electoral demostra quan desesperats estan i que aquest any que comença serà l’Any de la Independència.

Feliç any 2010

L’any de la llibertat

dimarts, 22 de desembre de 2009

Aquell 20%

Durant molt temps els polítics manegaven una xifra màgica: segons ells a Catalunya hi havia un 20% d’independentistes. Aquesta xifra els anava molt bé. Per una part explicava l’existència d’un partit com Esquerra al Parlament i d’un cert soroll de tant en tant com per exemple alguna manifestació aquí o a indrets com Brussel·les. Per l’altra part era lo suficientment baixa com per no haver de preocupar-se gaire. Quan el soroll independentista pujava una mica de to, de seguida sortia algú a “centrar el debat” en el que realment interessa a la gent: qualsevol cosa amb un "percentatge de gent" interesada superior. El 20% anava igual de be als espanyolistes com al partidaris de l’immobilisme.
No fa gaire, fins i tot “nacionalistes de pedra picada” afirmaven que tenien estudis sociològics que deien que no es podia convocar un referèndum d’autodeterminació perquè el perdríem.
Però vet aquí que el diari Avui va publicar una enquesta en la que els partidaris de la independència arribaven al 50,3 %. No està gens malament! Passar d’una tacada del 20 al 50. I el que tampoc s’ha de menystenir és que segons la UOC, els partidaris del NO son només el 17,8 % i que per tant hi ha més d’un 30% d’indecisos (que no per força haurien d’anar a parar tots al NO).
Dies desprès, es van celebrar els referèndums del 13-D. En aquest cas no es tractava de cap enquesta, sinó d’una consulta directa. Van anar a votar només el 30% dels convocats, però el SI va guanyar amb un 95,21 % en front d’un minso 3,22% del NO. 169.859 catalans van expressar la seva voluntat de que Catalunya esdevingui un estat independent en el si de la UE. Aquest votant, tenint en compte que només eren poc menys del 30% del 10% del total del cens a Catalunya (i amb menors de 18 anys i immigrants inclosos) ja representen per si sols el 18% dels vots que va obtenir la força més votada a les eleccions del 2006. I representen també el 21,3% d’aquesta força que diu que aquestes consultes no tenen importància i que TV3 les ha "sobredimensionat".
I la cirereta del pastis l’ha publicat el diari socialista El Periodico. L’enquesta d’aquest diari diu que partidaris de la independència son el 40% i els contraris son també un 40%. Només hi ha un 20% d’indecisos. Que aquest diari publiqui unes xifres tant elevades d’independentisme (properes a l’enquesta de la UOC) i a la vegada doni tant de pes als contraris per compensar (contradint l'enquesta de la UOC) és una bona noticia. Un mitjà de comunicació hostil a la independència ha enterrat per sempre la xifra del 20%, confirmant (suposo que a contracor) el que ja sabíem gràcies a la UOC i a les consultes del 13-D. Ja ningú més la podrà esgrimir aquest inefable 20%. Ni per a menystenir l’independentisme ni per a justificar la pròpia covardia.

dissabte, 19 de desembre de 2009

Primer aniversari

Avui 20 de desembre de 2009 fa un any que vaig publicar el primer post en aquest bloc. Desprès d’un temps llegint i participant mitjançant comentaris en la catosfera, vaig decidir implicar-me més activament en aquest moviment de la xarxa.
Durant tot aquest temps he escrit 97 articles incloent aquest. D’alguns estic particularment satisfet. Altres pot ser no em van sortir massa rodons. Hi ha mesos que he escrit més que altres.
De vegades he encertat en els meus anàlisis i altres vegades m’he equivocat. Durant aquest any han passat un munt de coses. Realment ha estat un any intens políticament. Vam anar a Brussel·les a manifestar-nos. Joan Carretero va publicar el seu article “Patriotisme i dignitat” que va engegar definitivament el projecte de Reagrupament. El parlament va rebutjar la ILP que promovia un referèndum d’autodeterminació. Esquerra s’ha lliurat definitivament a l’espanyolisme recolzant un sistema de finançament que confirma i perpetua l’espoli fiscal. Es va fer el referèndum d’Arenys i més recentment els 167 referèndums del 13 de desembre.
Aquest proper any es celebraran unes eleccions transcendentals. El País ha arribat a una cruïlla i aquest any que comença pot ser definitiu. Al contrari del que se sol dir en aquests casos, desitjo una curta vida al meu bloc. De fet m’agradaria que aquest proper any fos el seu últim any de vida. Espero que el proper 20 de desembre de 2010, aquest bloc hagi perdut el sentit de la seva existència.

divendres, 18 de desembre de 2009

El tret per la culata

El PSC ha volgut convertir el debat sobre les corrides de toros en un debat identitari. El diputat socialista David Pèrez avui ha dit al Parlament que "Alguns es pensen que per prohibir els toros serem menys Espanya. S'equivoquen". Ha acusat als altres de convertir el debat en identitari quan han estat ells els que ho han fet intentant buscar algun avantatge. Sempre que han pogut han desviat l’atenció dels debats cap a l’enfrontament Catalunya/Espanya intentant desacreditar-los i desactivar-los. En aquest cas els ha sortit el tret per la culata. Si a Catalunya hi ha una majoria en contra de les corrides és perquè son una bestiesa impròpia d’una societat civilitzada del segle XXI i no perquè sigui la “fiesta nacional”.
Recordo que a l’enquesta d’ahir a la web de l’Avui (que no se si encara es pot consultar) l’opció (molt) majoritària era que s’havia d’abolir per cruel amb els animals. Tothom sap que els resultats de les enquestes dels diaris no son reals perquè no son científiques, ja que no representen una mostra. Contesta qui vol i a més dels lectors del diari. Ara, si que es pot afirmar que si els lectors (i votadors d’enquestes) del avui.cat, que habitualment voten en clau identitaria (si fos pel resultat de les enquestes, Reagrupament obtindria majoria absoluta i un referendum d’independència es guanyaria sense baixar de l’autobús) han dit majoritariament que no volen corrides de toros perquè és una animalada (descartant l’opció identitaria), vol dir que és per això i no per aquesta collonada inventada pels socialistes.
Per cert, quan hi ha llibertat de vot i aquest és secret, sembla que s’imposa el seny. No es podria també aplicar aquest criteri (llibertat i secret) en altre tipus de votacions? Vull dir que si aquesta hagués sigut la fórmula, quin hagués sigut el resultat de, per exemple, la votació de nou sistema de finançament?

P.D:
Analitzem la frase: “Alguns es pensen que per prohibir els toros serem menys Espanya. S'equivoquen”.

És l’ostia!

En primer lloc, si prohibim les corrides de toros, efectivament serem menys Espanya.

En segon lloc, aquesta frase l'ha pronunciat un socialista. I l’esmena a la totalitat l’han presentat els socialistes (i el PP i Cs). Això vol dir que al PSC volen seguir sent Espanya, l’Espanya que som ara. No és cap novetat, però sempre és bo acumular proves d’aquest fet. I del fracàs de l’estratègia promoguda per Esquerra d’arrossegar-los cap a postures més catalanistes. Una més i van...

dijous, 17 de desembre de 2009

L’inexistent factor humà al Parlament

Hi ha una pel·lícula molt coneguda anomenada Jocs de Guerra (WarGames). Segur que tots l’heu vist. L’argument va d’un estudiant que es cola a l’ordinador central que controla el sistema de míssils estratègics dels EUA i està a punt de provocar la III guerra mundial.
La pel·lícula comença mostrant l’escena en que els encarregats de prémer el boto pel llançament d’un míssil reben una ordre, simulada, per iniciar l’atac. Com que no es poden comunicar amb el control central per confirmar l’ordre, han de seguir el protocol i prémer el botó. Es veu com un dels oficials es nega a fer-ho. L’escena és rellevant per la pel·lícula, ja que a partir d’aquest exercici en el que un percentatge del oficials en nega a prémer el boto, els responsables acorden substituir a les persones per uns sistemes automatitzats. Hi ha un general, que discrepa obertament d’eliminar el factor humà en aquest punt de la cadena de comandament. Aquesta escena al principi no s’acaba d’entendre, però al final cobra importància. Quan l’ordinador està a punt de llançar els míssils cap a la URSS, des del control no poden fer res per aturar-ho. Si no s’expliqués l’escena del principi, l’espectador podria pensar: cony! que telefonin als controladors dels silos per dir-los que es una falsa alarma.
Avui, els diputats de CiU al congrés ha votat per error a favor de la LOFCA. No han pensat, s’han limitat a seguir com si fossin màquines les ordres que rebien del “control central”.
Que quedi clar que no ho dic per criticar a CiU en particular. Ha estat un accident i el que avui li ha passat a CiU li hagués pogut passar a qualsevol altre (com de fet ja ha passat altres vegades).
El que vull denunciar és aquest sistema parlamentari en la que els individus (els parlamentaris) només actuen com a màquines programades per obeir ordres del “control central”. Aquest últim, no sempre emet l’ordre adequada.

dimecres, 16 de desembre de 2009

El dia que facin campanya pel NO

Hi ha hagut un factor que ha resultat contraproduent per l’èxit de les consultes del passat cap de setmana i ha contribuït a que no hagi hagut la mobilització que alguns volíem per considerar el resultat de les consultes com l’èxit definitiu.

Aquest factor ha estat que no hi ha hagut campanya pel NO.

Els pessimistes, els que consideren que la participació ha sigut un fracàs i els que diuen que no s’ha de convocar ara un referèndum “de debò” perquè no està garantit que el guanyem argumenten que en un referèndum oficial hi hauria campanya pel NO i que ara no l’ha hagut i per això els partidaris del NO no s’han mobilitzat. Argumenten que la campanya pel NO mobilitzarà milers de ciutadans a votar per aquesta opció.

Però jo crec que estan equivocats. Perquè tampoc s’han mobilitzat tots els partidaris del SI. Perquè el dia que hi hagi campanya pel NO, voldrà dir que va de veres i per tant també hi haurà campanya pel SI. Hi hauran eslògans electorals, hi haurà mitins, hi haurà cartells arreu, hi haurà debats, hi haurà talls gratuïts de propaganda a ràdios i televisions i hi haurà espais als telenoticies, a tots els telenoticies, els d'aquí i els d'allà. I se’n parlarà. No serà un debat, serà “el debat”. Les maquinàries dels partits funcionaran a tot drap.

I els polítics no faran com han fet ara la majoria d'ells: uns (els contraris) dient que això de les consultes no serveis per res, que no son vinculants, que son quatre que no representen la majoria. Els altres (els favorables) que si les consultes s’han de respectar, que si s’ha de canviar la relació amb Espanya, que si Catalunya ha de recuperar la dignitat, etc. No podran seguir dient només això. Montilla, Chacon, Corbacho, Zapatero, Rajoy, Sanchez Camacho, Hereu, Castells (?), Tura (?) hauran de dir clarament VOTEU NO. Mas, Carretero, Puig, Puigcercos, Carod, Pujol, Duran (?), Herrera (?) hauran de dir clarament VOTEU SI. Ja no valdrà fugir d’estudi. Ja no valdran declaracions ambigües.

Uns i altres hauran de presentar els seus arguments a la ciutadania. Els favorables a la independència presentaran els seus arguments. Fa temps que molta gent ja està desenvolupant-los. Arguments com els esgrimits per Marc Belzunces en la seva sèrie d’articles dominicals al Bloc Gran, on va analitzar tots els aspectes (demogràfics, econòmics, socials, de llengua, etc) i va arribar a la conclusió que Catalunya independent jugaria a la lliga de països com Dinamarca, Suïssa, Israel, Finlàndia, Àustria o Suècia. O arguments com “com seria l’economia de Catalunya l’endemà de la independència”. O arguments identitaris, com la situació de la llengua o la cultura.

Els favorables al NO hauran de presentar els seus arguments. La veritat és que no se quins presentaran, i no em toca a mi esgrimir-los, però del que si estic segur és que hi haurà un argument que presentaran amb tota seguretat: “l’argument de la por”.

Aquest serà el seu principal argument. Centraran la seva campanya i el seu discurs en les “desgracies” que ens ocorreran si gosem separar-nos d’Espanya. Serà una campanya estil “doberman”. Sense cap argument constructiu. I és contra aquesta campanya contra la que ens hem de preparar i saber respondre.

I llavors, aquest 70% que no va anar a votar el 13-D escoltaran a uns i als altres i hauran de prendre partit. I el prendran havent escoltat els arguments del SI i els arguments del NO. Prendran partit desprès que cadascun dels polítics d’aquest Pais s’hagin pronunciat INEQUIVOCAMENT pel SI o pel NO i hagin fet ús de totes les seves dots de convicció i lideratge per arrastrar a la gent cap a la seva opció. Que hi hagi el debat que molts auguren: Mas demanant el SI i Montilla demanant el NO.

Estic anhelant que arribi aquest moment i comenci la campanya pel NO.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Quan no ets pots fiar ni de ta mare

Jo el que vull és la independència de Catalunya. Políticament no tinc cap altra aspiració. Vull que els meus fills visquin a un país pròsper, es sentin orgullosos de la seva herència cultural i puguin desenvolupar-se plenament com a persones lliures i gaudir de la vida sense entrebancs econòmics més enllà de les seves capacitats.

Fa temps que m’he implicat activament en la política per tal de contribuir des de la meva modesta aportació a que aquest objectiu s’acompleixi i ho faci el més aviat possible.

La meva aportació es limita a donar suport des del meu modest bloc a Internet i en converses i accions entre el meu cercle d’amistats i coneguts a totes aquelles iniciatives i persones que crec que treballen en la bona direcció.

Però cada vegada aquesta tasca em resulta més difícil, ja que cada vegada que sembla que sorgeix un moviment o unes persones determinades que van en la bona direcció (o que jo al menys crec que ho fan), i d’alguna manera els faig confiança i els recolzo, al final, resulta que l’objectiu de la llibertat de Catalunya passa a un segon terme i surten a la llum altres objectius.

I llavors sorgeix la malfiança. I la malfiança cansa i desanima.

Suposo que és això el que li passa a molta gent i per això ells, els espanyols, acaben guanyant la partida.

Jo malgrat tot intento seguir endavant, perquè l’objectiu que he descrit en el primer paràgraf s’ho val.

Però cada cop em costa més.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Reflexions post 13D

La primera reflexió que em ve al cap és sobre la “decepció” que ha representat la “baixa participació”. Reconec que jo també soc dels que se’ls ha quedat la cara “de tonto”. M’esperava una major participació i per tant una “victòria per golejada”. Això de guanyar per la “mínima” no m’ho esperava.

Però aplicant un símil futbolístic (ho sento, se que estan molt sobats els símils futbolístics, però van tant be!), podem comparar el resultat del referèndum amb el partit Barça-Madrid de l’altre dia (i el de la primera volta de la temporada passada). El Madrid va venir al Camp Nou amb molta por i va fer el millor partit del que porta de temporada. Va jugar al Barça “de tu a tu”. El Barça per contra, va jugar un partit normalet. No és pot dir que va jugar malament, però de cap manera és va veure el millor Barça. Es podria dir que va jugar “a mig gas”. El resultat 1-0 a favor del Barça. La reacció a Madrid: “Sabor a victòria”. L’any passat va passar el mateix. El Madrid va sortir content del Camp Nou malgrat perdre. Es van confiar i al partit de tornada, quan ens jugàvem la lliga, quan anava de debò, quan havien de guanyar-nos, van encaixar el mític 2-6. Pim, pam.

Fa dies justament donava aquest argument a un company “decebut” pel 1-0. Ara, m’aplico el mateix argument a mi.

La segona reflexió la vull dedicar al lamentable espectacle que ens han donat el Lopez Tena i els de la coordinadora nacional. Considero a Lopez Tena un actiu molt valuós per la causa de l’independentisme i la feina que ha fet a Osona ha estat molt bona i s’ha notat en els resultats. Però dit això, aquest home s’ho hauria de fer mirar. Sembla mentida que una persona “tant intel·ligent” sigui capaç d’anar al dia següent de les consultes i dir el que ha dit donant arguments a l’enemic. A mi em sembla que Lopez Tena té tendència a fer declaracions “en calent” i a muntar-se una pel·lícula ell sol que malgrat pugui ser certa, la seva actitud el fa fotre la pota. Recomano escoltar la seva intervenció al programa l’Oracle del Xavier Graset on va “pixar fora del test”. No se si això de ser notari o d’haver sigut membre del “Consejo General del Poder Judicial” li ha trastocat el seny. Moltes vegades, tenir la raó no et justifica per dir determinades coses. I l’actitud d’en Lopez Tena ha donat un titular a la rata Zaragoza, quan no en tenia cap.

A més, en Lopez Tena ha acusat als membres de la coordinadora nacional de “voler aglutinar independentistes per llançar una nova força política”. No havíem quedat que era això? No havíem quedat que passades les consultes era el moment de fer política al Parlament que és on es poden resoldre aquests temes? Llavors a que estem jugant? O no pretén ell que el partit del que forma part s’apunti al carro? Perquè si no cal una nova força política i amb CiU ja n’hi ha prou per aconseguir els objectius que persegueixen les consultes, “per aglutinar independentistes”, que ho digui clar o que faci que la seva formació política ho digui clar.
O es que el senyor Lopez Tena veu les consultes només com un “divertimento” per tenir distret al personal fins les properes eleccions on al final, només participin les opcions de sempre, proposant el de sempre?

dijous, 10 de desembre de 2009

És això, és justament això

He llegit un fantàstic article escrit per Carme Laura Gil al seu bloc. No puc estar més d’acord amb el que diu.

Al final de l’article diu:

CDC és responsable que Reagrupament hagi d'existir. CDC és el partit majoritari i ,malgrat que és format per molts independentistes, els discursos, les opinions dels seus dirigents es mouen en la plàcida ambigüitat, com en el conte de la infantesa: "potser sí, potser no, potser sí que independentista fóra jo". Com si negligís que la seva força ,fonamentada en la credibilitat, podria aconseguir que la nostra societat assumís el nou futur.

És justament això. Quan l’Artur Mas diu que ells tenen enquestes que diuen que el NO guanyaria un referèndum per la independència i es queda tant ample, com si no anés amb ell, està defugint la seva responsabilitat. Ell encapçala el partit majoritari a Catalunya i sap (com ho sap tothom, Montilla inclòs) que la única solució per resoldre els problemes de Catalunya passa per aconseguir un estat propi. I ell sap que depèn de Convergència i del seu discurs que molta gent surti definitivament de l’armari autonomista. Sap que Convergència te la força per aconseguir que la societat catalana assumís el nou futur.

Com algú va dir en un comentari a un post anterior: “Artur, ja és hora de que decideixis si vols ser un polític oblidat i superat per el seu temps o vols ser el primer President de Catalunya?

Celebro que ja s’alcin veus al si de Convergència que denunciïn l’actual situació. I no ho celebro per que vull mal per Convergència, sinó al contrari. Perquè vull que la força de Convergència sigui el revulsiu definitiu que ens faci aprofitar el moment actual, absolutament favorable per aconseguir l’estat que fa 300 anys que anhelem.

dissabte, 5 de desembre de 2009

La bomba seria que Laporta es fes d’Unió

Fa temps que s’especula sobre el futur polític del president del Barça Joan Laporta. Des de que va participar a la manifestació de la Diada ha mantinguts flirteig amb Reagrupament i Esquerra principalment i amb Convergència més dissimuladament. Que la figura de Laporta seria un factor clau a les properes eleccions està més que demostrat amb el atacs que rep de la “caverna mediatica”. La opinió de tots aquest “periodistes” és el termòmetre que mesura la rellevança política del personatge. I si fem cas del volum d’exabruptes, la rellevança de Joan Laporta és de primera índole.

Jo si fos el president del Barça i vulgues fer alguna cosa de profit, si vulgues revolucionar realment la política d’aquest Pais, em faria d’Unió i li disputaria el liderat a Duran.

dijous, 3 de desembre de 2009

Contra la manca de confiança, responsabilitat politica

He estat repassant el resultat de l’enquesta publicada a l’AVUI i hi ha una dada que m’ha cridat moltissim l’atenció.

A la pregunta En un referèndum democràtic per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?, un 50,3 % de la població enquestada respon que votaria a favor. A continuació, es presenten els resultats segons el lloc de naixement. Sembla natural que entre els nascuts a Catalunya hi ha una majoria encara més gran que votaria a favor (57,1%) que als nascuts a la resta de l’Estat (32,6%). En quan a votar en contra, també existeix aquesta diferencia: 14,9% entre els nascuts a Catalunya per 26,2% entre els nascuts a la resta de l’Estat. Això sembla del tot lògic i raonable.

El que no em sembla gens lògic és el que es respon a la pregunta Creu vostè que Catalunya arribarà a ser independent algun dia? El 58,1% diu que No mentre que els que creuen que si que s’aconseguirà son només el 31,1%. El més al·lucinant be quan es detalla la resposta per lloc de naixement. Dels nascuts a Catalunya, el 28,1% diu que si i el 63% diu que No, que no s’aconseguirà la independència. En canvi, entre els que han nascut a la resta de l’Estat, els que creuen que s’aconseguirà son el 29,8% i els que diuen que no son el 55,6%. Si mirem les dades dels nascuts a la resta del mon (Europa i mon) encara son més els que diuen que s’aconseguirà i menys els que diuen que no.

Això és demolidor! Tenen més confiança o temença (el contraris) que s’aconseguirà la independència els “nous catalans” que els “catalans pota negra”! Els catalans volem, però no creiem que sigui possible.

Es increïble i decebedor. Desprès, als que critiquem les declaracions d’Artur Mas se’ns acusa ser irresponsables i confondre la “realitat del Pais”. El que hauria de fer l’Artur Mas i la gent de Convergència és deixar d’una punyetera vegada aquest derrotisme que només fa que els catalans acotxem el cap i no creguem en nosaltres mateixos. Els espanyols (i els estrangers) tenen més clar que nosaltres mateixos que algun dia serem independents. Jo el que demano a la gent de Convergència és que des de la seva responsabilitat, comencin a canviar el discurs fatalista per un de guanyador. Hem d’aconseguir que la confiança dels catalans augmenti si volem sortir victoriosos. Si be crec que poc a poc aquesta confiança anirà augmentant, els dirigents de CiU tenen la responsabilitat que aquest procés s’acceleri, guanyant un temps preciós que al final potser ens farà falta.

És ben trists que entre els que creiem que Catalunya serà algun dia independent, només 12,1% creiem que ho serà d’aquí a cinc any. El 41,8% creu que serà d’aquí a 20 any i el 41,9% creuen que no ho veuran els seus ulls.

La primera condició necessària per aconseguir una cosa, és creure que es pot aconseguir. El discurs de Reagrupament va encaminat a fer creure a la gent que és possible. El discurs de Convergència no. Pot ser malgrat el discurs de Reagrupament no serà possible, però amb el discurs actual de Convergència segur que no serà possible.

Nota: Edito per destacar l'article que acabo de llegir de la Patricia Gabancho que s'ha fixat amb el mateix que jo. Diu "I que trencar aquest mecanisme, despullant un per un els mites en què avui creuen els catalans -el meu pròxim llibre va d'això-, és fonamental per poder-nos-en sortir". I que ho hagis de dir tu i no altres?

dissabte, 28 de novembre de 2009

Mites i llegendes

Hi ha un mite majoritàriament acceptat per la classe política d’aquest Pais que diu que encara no hi ha una majoria social favorable a la independència. Segons aquesta tesi, no es pot convocar un referèndum d’autodeterminació perquè hi ha perill real de perdre’l i no es poden adoptar postures clarament independentistes perquè hi hauria una fugida de votans cap a alternatives “no radicals”.
Es manega una xifra. La màgica xifra del 35% de la població favorable a la independència que més o menys es manté estable al llarg de totes les enquestes fetes i desfetes. Se’ns diu que amb un 35% no ni ha prou i que hem d’esperar més i hem de fer esforços per a que aquesta xifra augmenti. Es curiós que malgrat això que es diu, els “esforços” que els partits polítics fan per que la xifra augmenti son més aviat minsos. Però això és un altre tema.
Jo crec que hi ha indicis que indiquen que aquesta majoria existeix i està fortament consolidada.
Per mi el primer indici és la pròpia actitud dels espanyols i concretament de la classe política i mitjans de comunicació espanyols. Tota aquesta gent manega informació que els indica que si, que el dia que els catalans decideixin convocar el referèndum, el resultat seria favorable a la “secessió” (bonica paraula emprada últimament pel TBO i altres). Sinó, no s’explica aquesta opressió tan sistemàtica i aquesta negació a qualsevol pas endavant en termes d’autogovern. Seria intel·ligent per part dels espanyols donar “peixet” als catalans per tal de calmar-los. Si no opten ni tant sols per acceptar aquest Estatut de pa sucat amb oli és perquè saben que si ens donen la ma, acabarem agafant el braç. Ells ho saben i molts de nosaltres no.
El segon indici és el fracàs del tripartit. Que la combinació d’una força amb ampli suport a ajuntaments i amb experiència de govern com el PSC i una força “catalanista” com Esquerra hagin segut incapaços en quasi dos legislatures d’engrescar al personal i configurar una majoria estable demostra que els catalans volen “alguna cosa més”. Han tingut totes les eines al seu abast: governar les institucions clau, controlar els mitjans de comunicació, etc i han fracassat.
I aquí enllacem amb el tercer indici, les perspectives electorals de Convergència i Unió. Si el fracàs del tripartit fos conseqüència d’una mala gestió dels partits que el conformen més que de l’oferta que ens pretenien vendre, es a dir un “catalanisme moderat”, no interesa a la gent, seria normal que CiU es configurés com a alternativa sòlida. Però no. Si be sembla ser que CiU guanyarà les properes eleccions, no sembla ara per ara que hagi d’arrasar (que seria lògic vist el fracàs del tripartit). Tots aquests anys han sorgit multitud de veus critiques amb la tebiesa convergent. S’han constituït multitud de plataformes, la iniciativa de la “Casa Gran” s’ha quedat només amb l’estructura de formigó i sense acabar (per cert, com moltes altres cases a aquest País) i una força nova va adquirint protagonisme: Reagrupament.
El quart indici aviat deixarà de ser indici per adquirir la categoria de fet consumat. Em refereixo a les consultes convocades arreu del País per al proper 13 de desembre. Vist el que va passar a Arenys, el resultat pot ser ja definitivament el fet que enterri el mite per sempre més. Els catalans apostem majoritàriament per la independència. Els catalans volem un estat propi. Molts encara no ho sabem. Pot ser esperen que els ho digui algun polític. Desprès del 13 de desembre serà només Joan Carretero i la gent de Reagrupament o hi haurà algú més que també s’apuntarà? Jo espero que si. Seria el moment. I no parlo d’Esquerra EVIDENMENT.

divendres, 27 de novembre de 2009

Les segones intencions

Si ens parem a pensar, la iniciativa dels 12 diaris editats a Catalunya (no confondre “editat a Catalunya” amb “català”) de publicar una editorial conjunta a favor de l’Estatut i pressionant al TC és ben estranya. Perquè a unes empreses privades a les que en el fons això de la constitucionalitat de l’Estatut ni els va ni els ve en mullen tant políticament parlant? Segur que algú sortirà amb el rotllo de si la implicació de la societat civil i totes aquestes xorrades, quan tothom sap que precisament la premsa escrita de “societat civil” en te poc i més aviat és un instrument al servei de la classe política.
Hi encara ho fa més sospitós quan els rumors apunten que la iniciativa (i la redacció) de l’editorial va partir dels directors del Periodico i La Vanguardia i que els altres diaris només van publicar-lo i prou.
A mi el que em sembla és que la situació provocada pel retard de la sentència i les filtracions que indiquen que de la retallada de l’Estatut no és salvarà ni el preàmbul ha fet que Catalunya sigui una autèntica olla a pressió. La classe política i en especial el PSC tenen pànic a que quan això exploti la revolució sigui total. L’editorial no és més que un intent de canalitzar i intentar controlar tanta pressió. Els diaris del règim s’han prestat al joc perquè també el va la vida. Ara, amb l’status quo actual del model regionalista, tenen garantida la supervivència (via subvenció) i la rellevança. En un context de revolució i canvi de règim unit a la precarietat econòmica del moment la incertesa per la viabilitat de “Periodicos”, “Vanguardies”, “Avuis”, etc és més que evident.
Però pot ser hi ha hagut un error de càlcul en tot això. Jo veig que la iniciativa del director del Periodico ha anat massa lluny. Fins i tot percebo que ha agafat a contrapeu als socialistes i a Montilla al cap davant. La pressió acumulada és tal que aquesta petita escletxa provocada per alleugerir-la pot esdevenir incontrolable. La reacció del espanyols ha estat furibunda. La “caverna mediàtica” ha atiat el sentiment anticatalanista fins la nàusea i en aquest context, el resultat de tot plegat pot ser contrari al que els autors de la iniciativa pretenien. D’aquí a poc més de dos setmanes, 700.000 catalans estan convocats a les urnes per votar per la independència de Catalunya. En dos setmanes encara pot passar de tot i fins i tot el govern de Madrid pot tenir la temptació de suspendre les consultes amb qualsevol excusa legal, però facin el que facin, el procés ja no te aturador.
La veritat és que jo no crec que la iniciativa presa pels diaris tingués en el seu origen una intenció tant lloable com la que ens volen vendre. Ho veig més com una maniobra per preservar interessos corporativistes de premsa i classe política. Però el que passa és que la situació és tant tensa que els “efectes secundaris” poden ser encara més importants que els efectes que és volien provocar. I espero que siguin beneficiosos per Catalunya, es a dir, que ens acostin un pas més a la independència.

P.D: M’he pres la llicència de titular aquest post igual que el bloc del retrobat company Joan Arnera. Ell al seu bloc encara és més contundent respecte a aquest tema.

dimecres, 25 de novembre de 2009

Alegria i vergonya

Avui he sentit una profunda alegria quan he escoltat les paraules que l’eurodiputada nacionalista gal·lesa Jill Evans ha pronunciat en el ple del Parlament Europeu i en presencia del president de la Comissió José Manuel Durão Barroso.

Jill Evans ha dit: “El diumenge 13 de desembre uns 150 municipis de Catalunya faran un referèndum sobre la independència respecte d'Espanya. Com pensen respondre a això? Serà un tema en l'agenda del Consell? Realment ho dubto, però ho hauria de ser. Europa canvia, i espero que el nou president ho reconegui i hi respongui”.

Això demostra quan errats estan els que afirmen que el referèndum d’Arenys i els que es celebraran el proper 13 de desembre son “irrellevants”.

I també he sentit vergonya. Vergonya de que aquesta declaració, davant del màxim responsable de la Comissió Europea i interpel·lant al nou president de la UE no l’hagi fet cap dels representants escollits per nosaltres les passades eleccions. Perquè no hem sentit dir res a Oriol Junqueres? I al Ramon Tremosa? Ah! Estan ocupats demanant l’oficialitat del català a Europa o vetllant perquè el corredor mediterrani sigui això, mediterrani. I jo pregunto: tot això no seria més fàcil d’aconseguir amb un Estat propi? Doncs a que esperem per reivindicar-lo?! Ens diuen que Europa no és el lloc per reivindicar aquestes coses, i resulta que ho fan altres. Vergonya.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Resistència a l’individu

Fa molt temps que vaig elaborar una teoria. Com totes les teories, en principi era una hipòtesi i a mesura que passa el temps vaig trobant cada cop més proves que la validen com a certa.

En síntesi, la meva teoria el que diu és que la bondat d’un sistema és pot mesurar per la seva resistència a les accions d’un individu. Un sistema és millor que un altre en la mesura que és “més resistent” a les accions individuals d’una persona o d’un grup reduït de persones. Es a dir, un sistema és bo si funciona de manera més o menys estable amb independència de les accions d’un individu i no és bo si depèn o fluctua en funció del que facin les persones que en formen part.
Vaig elaborar la meva teoria quan va caure el comunisme. La meva ment adolescent és preguntava com podia ser que un sistema en teoria basat en promoure la igualtat i la justícia social havia segut vençut per un sistema basat en el “lliure mercat”, és a dir en l’egoisme de cada individu participant per aconseguir el guany propi. La resposta que em vaig donar és que a diferencia del comunisme, el capitalisme és un sistema més “resistent a l’individu”. El funcionament del comunisme és basava en la bona fe de les persones. Els treballadors havien de dedicar els seus esforços pel be comú, els planificadors havien de determinar el que era bo per la gent en cada moment i els mandataris havien de governar amb justícia i equitat. Però no hi havia cap control per evitar que els treballadors estalviessin esforços, els planificadors és pleguessin a interessos particulars i els governants es deixessin arrossegar per l’eròtica del poder i esdevinguessin tirans. El sistema no estava protegit contra les accions dels individus. Com resultat de l’invent, fa pocs dies es va commemorar vint anys de la seva caiguda. Des de llavors, sempre he cregut que qualsevol sistema basat en el “bonisme” (la bona fe dels individus) està condemnat al fracàs. Tard o d’hora les accions dels individus el faran caure.
Per tant, quan veieu enfrontar-se dos sistemes, al final el que resultarà guanyador serà aquell que depengui menys de les accions individuals dels seus membres.
I ara bé el que ens interessa. A Catalunya tenim dos “sistemes” enfrontats: Els unionistes, partidaris de Catalunya com a regió d’Espanya i els sobiranistes, partidaris de Catalunya com a estat independent dins la Unió Europea. Qui guanya la partida? Doncs de moment guanya la partida el sistema unionista. I perquè? Doncs perquè el sistema unionista és “resistent a l’individu”. Els unionistes tenen una màxima per sobre de tot i aquesta no és una altra que la “Unidad de España”. Duran tres-cents anys han hagut governs de dretes, governs d’esquerres, monarquies, dictadures i fins i tot repúbliques, però mai cap individu ha gosat fer prevaler cap ideologia per sobre del be més preuant. La història passada te molts exemples, però no cal anar tant lluny: Que no van pactar el PSOE i el PP el govern a Euskadi? O més a prop encara, que no van pactar el PSOE i el PP la permanència del Ministerio de Defensa a consorci de gestió del Castell de Montjuïc?
Els sobiranistes en canvi, s’encaparren en fer prevaler l’individu per sobre de l’ideal. D’exemples, milers. Des de l’enfrontament fratricida i absurd entre CiU i Esquerra, incapaços de pactar pel be del País, fins a les vanitats personals de personatges com Lopez Tena, Carod, etc. L’últim i patètic exemple d’enfrontament d’individus depreciant totalment la causa del sobiranisme l’hem trobat aquesta setmana al BGS, on un enfrontament personal està fent perillar un espai de reflexió d’on han sortit iniciatives tant positives com la manifestació de 10mil a Brussel·les o la ILP per l’autodeterminació, embrió dels referendums d’autodeterminació.
A veure, sobiranistes tots, partidaris de la independència de Catalunya. Que com a individus no importem un rave. Que no importo ni jo, ni tu (estimat lector), ni Mas, ni Carretero, ni Laporta, ni Puigcercòs, ni ningú. Que el que importa és el sistema. El que importa és que Catalunya esdevingui estat lliure i sobirà. Deixem d’enfrontar-nos. Deixem de fer el ridícul, cony!

dijous, 19 de novembre de 2009

Pactes. Per a que?

Que ja estem en plena campanya electoral, és més que evident. La legislatura esta esgotada i si no s’avancen les eleccions és perquè les perspectives electorals del tripartit son patètiques i per tant, s’ha d’apurar i tirar de “sou públic” fins al final.
De tota manera, com que les eleccions seran d’aquí a poc menys d’un any com a molt tard, els principals líders dels partits polítics ja han començat els moviments per “posicionar-se”.
Una de les característiques del sistema polític català és precisament el multipartidisme. Afortunadament (segons la meva humil opinió) no existeix el bipartidisme ni un partit clarament majoritari i això obliga a qui vulgui governar, a pactar amb altres partits. Ha passat en les tres últimes legislatures i amb quasi total probabilitat passarà desprès de les properes eleccions.
Per tant, un dels àmbits de posicionament dels partits és la “política de pactes” post electorals. Per les declaracions d’uns i altres, podríem establir com a pactes possibles: CiU-PSC, CiU-PP, CiU-Esquerra pel que fa a les possibilitats de CiU. També seria possible PSC-CiU, PSC-Esquerra-ICV o PSC-PP si ho mirem des de la perspectiva dels socialistes o Esquerra-CiU i Esquerra-PSC-ICV segons els republicans. No hi poso Reagrupament pel mig de moment.
Excloc del meu anàlisi el PSC, perquè en realitat és el PSOE i per tant un partit espanyol. Vull parlar solament dels partits catalans, es a dir, els partits que se suposa que tenen com a únic objectiu el benestar i el progrés de la gent que viu i treballa a Catalunya.
De moment al Parlament n’hi ha només dos d’aquests partits: CiU i Esquerra. Tot i que el més lògic seria que aquests dos partits pactessin, donada la seva condició de partits “d’estricta obediència catalana”, sembla que aquest pacte és del tot improbable. Sembla que els dirigents de CiU no “tanquen” portes a pactar amb el PP o amb el PSC, i malgrat voler semblar “equidistants”, els dirigents d’Esquerra saben que si suma, el tripartit es reeditarà sense cap altra consideració. Perquè CiU vol pactar amb el PP o amb el PSC i Esquerra vol pactar amb el PSC?. El que faria Esquerra pactant amb el PSC ja ho hem vist: el “desplegament” d’un Estatut de pa sucat amb oli, el pacte d’un “sistema de finançament” que perpetua l’espoli fiscal, el retrocés de la llengua i cultura catalana gràcies a la “gestió” dels mitjans públics de comunicació, etc, etc, etc.
I que faria CiU pactant amb el PP o amb el PSC? Que faria de diferent CiU amb el suport de partits “d’obediència espanyola”. Podria eliminar l’espoli fiscal aconseguint per exemple el concert econòmic? Aconseguiria que l’Estatut es desplegués íntegrament i amb totes les competències sense interferències i retallades? Aconseguiria que la llengua i la cultura catalana fossin tractades per igual a tots els àmbits? Ho aconseguiria per sempre més? Aconseguiria “blindar” els hipotètics èxits aconseguits i fer-los persistents en el temps?
Perquè aquesta és la qüestió. Que s’aconsegueix pactant amb partits espanyols? Que s’aconsegueix “sent decisius” al parlament de Madrid? Doncs només una “temporada” per exercir el poder, aconseguir algun avanç que a la mínima oportunitat els espanyols s’encarreguen d’arrabassar-ho. Per això serveix pactar amb els espanyols: per prolongar una mica més l’agonia de Catalunya i donar als espanyols la possibilitat d’escanyar-nos una mica més.
A les properes eleccions només hi haurà una candidatura que garanteix que sota cap concepte pactarà amb cap partit espanyol. Que no bescanviarà poder a canvi de submissió. Reagrupament ho garanteix. Poden CiU o Esquerra dir el mateix?

dimarts, 17 de novembre de 2009

Encara els queda una carta per jugar

Quan ja no passi per més. Quan ja hagin esgotat tots els terminis. Quan ja s’arribi a cotes de ridiculesa pròpies de record mundial. Llavors, encara els quedarà una carta per jugar: Renovar els membres del TC que ja haurien d’haver cessat fa molt temps i tornar a començar.

La qüestió és que no és publiqui la sentència abans de les eleccions al Parlament i per tant no “enterboli” la campanya del tripartit i en especial la del PSC.

I el més greu no és això. El més greu és que ho faran gràcies a la complicitat d’Esquerra. Aquesta “cosa” que s’autoanomena independentista però que no serveix ni “pa tacos d’escopeta”.

Per cert i canviant de tema. Cabòries meves. No serà el vertader motiu de boicotejar l’acte de Reagrupament al Sant Jordi el dia de Sant Jordi del 2010 en que aquesta data podria coincidir amb la campanya electoral? No la “campanya” en la que estem immensos, no, sinó la de debò. Qui és pot arriscar a veure un Palau Sant Jordi, ple d’estelades i amb mes de 15.000 persones cridant Independència i Democràcia en plena campanya electoral? Dels partits actuals, cap ni un.

dissabte, 14 de novembre de 2009

Escissió? Potser si, però quin és el problema?

Ahir el diari avui va publicar un article d’en Vicent Sanchis anomenat “Els punts dèbils de Reagrupament”. En aquest article, l’autor apunta com un dels principals punts dèbils el fet que es percebi Reagrupament com una escissió d’Esquerra Republicana i afegeix que “I no cal ser doctor en politologia per recordar què va passar amb la primera gran escissió dels republicans” referint-se sens dubte al Partit per la Independencia del Colom i la Rahola.
Aquest argument no és original d’en Sanchis. L’hem escoltat múltiples vegades. Sembla que ser una escissió (del que sigui) ha de ser per força negatiu.
Abans de continuar, cal dir que jo tampoc estic d’acord en que Reagrupament sigui una escissió d’Esquerra. Es cert que Joan Carretero i molts dels seus associats venim d’ERC, però n’hi ha molts més que venen de CDC o que mai han militat a cap partit. En tot cas, si és vol definir Reagrupament con una escissió, jo el definiria com una “escissió del catalanisme polític parlamentari”. Reagrupament, conceptualment, és una escissió d’Esquerra i de CiU a parts iguales. És una escissió de la manera de fer política dels partits nacionals actualment.
I tornat al fil original de l’article, comparar Reagrupament amb el PI és un argument molt gastat. Es diu: “En el seu dia, el PI es va separar d’Esquerra i va fracassar estrepitosament i per tant això li passarà a Reagrupament” i es repeteix com si això fos la segona llei de Newton, però la política no és una ciència exacta. Ni Reagrupament és com el PI ni el context en el que es va produir l’escissió del PI és el context polític actual.
Avui en dia, Esquerra és un partit en plena decadència. És un partit “apestat”, perquè definir-se com a independentista i no parar de perdre vots quan l’independentisme no para de pujar és per fer-s’ho mirar. I en aquest context, ser una escissió d’una cosa que es desintegra, si s’aconsegueix donar la imatge que Reagrupament s’emporta “les coses bones” i a Esquerra romanen les “coses dolentes”, el que alguns veuen com un punt feble, pot esdevenir un punt fort.
Al 2003 i desprès a les eleccions al parlament de l’Estat Espanyol, ERC (era com es deia llavors) va aconseguir uns resultats espectaculars. Havia de créixer i arribar a desbancar a CiU com a referent del catalanisme polític. Un munt de gent els va votar. Alguna cosa va portar a que aquesta gent diposités la seva confiança en ERC i “aquesta cosa”, es a dir, l’esperança que ERC portes a Catalunya a la independència i a la regeneració política encara roman en la majoria d’aquests catalans. La prova que això és així és que les enquestes diuen que l’independentisme i la decepció amb el sistema polític actual no paren de créixer.
Hi ha molta gent que renega absolutament d’Esquerra i recela profundament de CiU (com ja ho van fer al 2003). Reagrupament ha d’aconseguir que si la gent la percep com una escissió, en tot cas l’ha de considerar la “bona escissió”.

Xeic, reagrupat!

Reagrupament al Montsià s’ha posat en funcionament i necessita quan més gent millor. Si vols la independència de Catalunya, si vols la regeneració de la democràcia al nostre País, si vols que tot això és faci mitjançant la presentació d’una candidatura transversal a les properes eleccions i si a més ets de la comarca del Montsià, xeic! reagrupat!

A Reagrupament al Montsià ja tenim correu de contacte, pàgina web i grup al facebook. Participa.

No n’hi ha prou en queixar-se i lamentar-se que vivim a una comarca abandonada per les administracions a la seva sort. Ara pots fer alguna cosa més. I creu-me, ningú ho farà per tu.

dimecres, 11 de novembre de 2009

I de l’elecció del President, que n’hem de fer?

Sembla que s’ha obert el “debat” sobre la llei electoral catalana. Avui els mitjans en vam plens. Que si Montilla diu una cosa, que si Castells en diu una altra (Ai Castells, Castells), que si CiU vol acabar amb les llistes tancades, que si Esquerra calla (son les 17:41 i encara no he llegit que hagin dit ni piu). En fi.

A menys d’un any de les eleccions i amb la necessitat de 90 vots a favor, tot quedarà en foc d’encenalls. Ara debaten, desprès s’acusaran mútuament de la responsabilitat del fracàs.

Però jo no volia parlar d’això. Volia parlar d’un altre aspecte de la llei electoral de la que ningú ha parlat fins ara (i dubto que ho facin). De l’elecció del President. Seguirà escollint-lo el Parlament? I la separació de poders entre legislatiu i executiu com queda?.

El president de la Generalitat, la màxima autoritat del Pais, l’hauria d’escollir els electors en sufragi directe i si cal a doble volta. És com ho fan per exemple a França o als EUA. És la única manera d’evitar presidències “legals” però il·legítimes. És la única manera 100% democràtica.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Destrempant al personal

Quan jo era jove i em dedicava a l’activitat de “lligar a les discoteques”, hi havia un tipus de noia de la qual s’havia de fugir si no es volia “prendre mal”. Eren les anomenades “escalfabraguetes”. Es caracteritzaven per posar molt d’interès en els actes previs de la “parada nupcial”, es a dir, miradetes, balls sensuals, picades d’ull, etc, etc, però a l’hora de la veritat, quan “s’havia d’anar al gra”, tot eren excuses i fugides. Hom havia perdut el temps dedicant esforços basant-se en els “falsos missatges” emesos i havia perdut oportunitats pot ser no tant clares però que haguessin acabat “positivament”.
CiU és el partit “escalfabraguetes” del sobiranisme. Un cop més, i per si de cas algú encara ho dubtava, l’Artur Mas s’ha tret el pot de bromur de la butxaca i ha afirmat que CiU no donarà suport a cap referèndum d’autodeterminació els propers 4 anys. Això si, “a títol personal” ell votaria que si en el cas que “algú” el convoqués.
El motius per justificar aquesta actitud son els de sempre: “Avui en dia no hi ha una majoria clara per plantejar el referèndum”, “portaríem a Catalunya a una derrota” i “Els temes de la independència i l'autodeterminació són molt importants, però no oblidem que la primera prioritat és superar la crisi i aixecar el país”.
A part de que no se com pretén CiU “superar la crisi i aixecar el país” sense eliminar el dèficit fiscal i totes les mesures hostils i de laminació de les competències i de la identitat catalana que venen de l‘Estat espanyol, demano a Artur Mas que sigui coherent i ordeni als militants del seu partit que “perden el temps”, com per exemple l’Alfons Lopez Tena, Angel Colom i altres i s’oblidin dels temes de la independència i l’autodeterminació i es dediquin al que “és prioritari”. En una paraula, que deixin d’enganyar als electors.

dissabte, 7 de novembre de 2009

Esquerra, el vostre sistema tampoc és bo.

Cada cop que és revifa l’etern debat sobre el finançament dels partits polítics (periòdicament sorgeix algun escàndol que ens recorda que aquest problema no esta resolt), Els dirigents d’aquest partit anomenat Esquerra (abans ERC) aprofiten per “treure pit” i exhibir uns “aires de superioritat moral” que no s’avenen a la realitat.
L’últim exemple l’acabo de llegir al Singular. Sembla que en el marc del Consell Nacional del seu partit celebrat a Perpinyà en Puigcercòs a demanat a CiU i al PSC que canvien el seu sistema de finançament. Pel que llegeixo, ha dit que CiU i PSC "han d'estar disposats a introduir canvis" i ha recordat que ERC no accepta donacions externes perquè "comportaria tenir hipoteques" i ha afegit que "cada vegada que un partit català condiciona les seves decisions a favor d'altres, no només fa un flac favor a la democràcia, sinó també a Catalunya".
En aquest cas a l'article no llegeixo que ho hagi reivindicat explícitament, però sempre que surt el tema del finançament, els dirigents d’Esquerra reivindiquen com el millor sistema el seu sistema de finançament, es a dir, la carta financera. Recordem que la carta financera consisteix en que tots els càrrecs públics que ho son gràcies a Esquerra, han d’aportar una part del seu sou per finançar el partits.
Aquest sistema no solament no es bo, sinó que l’experiència d’aquests anys de govern tripartit han demostrat que és nefast.
En primer lloc, aquest sistema no deixa de ser un sistema de finançament a costa del diner públic. Si només estiguessin sotmesos a la carta financera els càrrecs electes, encara es podria justificar. Els càrrecs electes, com el seu nom indica els escullen els electors. Potser els noms no els decideixen degut al sistema de llistes tancades, però com a mínim si que decideixen el nombre. Però resulta que la carta financera s’aplica als càrrecs polítics designats per Esquerra al govern i aquí trobem la primera aberració: A Esquerra li interessa que hi hagin quan més càrrecs polítics millor. No importa si son o no necessaris. Les administracions governades per esquerra s’omplin de personatges dedicats a feines esotèriques com per exemple “Coordinador de Desplegament Territorial i de Relacions Institucionals de la Secretari General de l’Esport”.
I la segona aberració d’aquest sistema de finançament és la dependència que te el partit per mantenir-se al govern (i per tant mantenir tot aquest exercit de “contribuents”) peti qui peti. Quan algú forma part d’un govern de coalició i sobre tot quan no se és part majoritària d’aquest govern, el seu mitjà de pressió per fer valer els seus punts de vista davant els altres membres de la coalició és precisament la possibilitat de trencar aquesta coalició i acabar amb el govern. Al tripartit, el PSC i Iniciativa saben molt bé que Esquerra pot dir el que vulgui, però que mai trencarà el govern, perquè no només està en joc el sou dels membres del govern, sinó que en depèn tot l’aparell financer del partit. Com es pot ser decisiu amb aquesta hipoteca?.
Així que, senyor Puigcercós, no us feu el “xulo”, no marqueu paquet, perquè el vostre sistema de finançament si que “comporta hipoteques” i “condiciona les vostres decisions” i per tant, “fa un flac favor a la democràcia i també a Catalunya”.

divendres, 6 de novembre de 2009

Prietas las filas

El president de la Generalitat avui ha donat explicacions. Diu que “El Govern de Catalunya també està preparant un paquet de mesures i de reformes normatives per fer encara més difícil l’acció dels corruptes en l’espai públic. Un cop més: Fets i no paraules!”. Però aquestes declaracions no les fa en tant que president del Govern de la Generalitat, sinó com a “primer secretari del PSC”. No es dirigeix al conjunt de la ciutadania, sinó només es dirigeix als seus. Un cop més no dona la cara.

També diu que: “donarem noves passes per assegurar la nostra tolerància zero davant la corrupció i ens comprometrem amb un nou contracte de servei públic amb la ciutadania, que reforçarà la transparència, la rendició de comptes i el compromís personal dels representants públics del PSC”. Vol dir que per fi expulsaran a Josep Maria Sala, comdemnat pel cas Filesa? Segur que no.

Acaba la seva carta amb el següent: “espero comptar amb tu, amb el teu suport i les teves idees. Els mesos que vindran reclamaran molta energia col·lectiva. La determinació i la convicció ens ajudaran a aconseguir tots els nostres objectius”. Que vol dir això? Doncs que el màxim dirigent del PSC toca el xiulet. Tots firmes! Prietas las filas. Que ningú es desvií, que ningú faci ximpleries, que ningú faci el Castells.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Oooooh! Que pena!

En Zapatero ja no podrà emular al seu antecessor i posar els peus damunt la taula d’Obama. El president Txec ha ratificat el tractat de Lisboa. Això significa que aquesta farsa de polític no exercirà de president de la Unió Europea. Imagineu, a Europa fins i tot prefereixen al Toni Blair abans que al Pinotxo!!.

I ara com farà per demostrar les seves dots de gran estadista internacional?

“El govern espanyol ja ha expressat la "profunda satisfacció" per la signatura de Klaus”

Mentira!!!

Els sociates fan aigues per totes bandes.

Disfruteu de l'espectacle amics.

Que hi ha darrera d’aquesta aposta socialista per la sociovergència?

L’article del Toni Bolaño no deixa de ser molt significatiu. Aquesta “sobtada” aposta per la sociovergencia dels socialistes, fins i tot a costa del “sacrifici” del Montilla, per mi és revelador de fins a quin punt la desesperació s’ha apoderat dels inquilins de Nicaragua.
Vistes les enquestes publiques publicades aquest diumenge i les “privades” que s’han filtrat aquests dies, la derrota del tripartit és inevitable. Els socialistes, vist la poca rendibilitat que els ha donat els “èxits” aconseguits fins ara (hi ha algú que encara parli del “fantàstic” sistema de finançament?) estan actuant a la desesperada. La jugada d’engegar el ventilador contra CiU aprofitant el cas Millet els ha sortit malament. Hi ha tanta merda, que un cop posat en marxa, el ventilador ha començat a esquitxar a tothom i el cas Pretòria ha demostrat que si “s’estira de la manta”, com va dir en Pujol, poden prendre mal tots.
A l’article del Bolaño és poden llegir “entre línies” moltes coses. M’agradaria destacar algunes frases. Diu a l’article “...el cas Santa Coloma pot provocar un terratrèmol encara més gran que el cas Palau...”. Que vol dir això? Que només coneixem la punta del iceberg?. Vol dir en Toni Bolaño que coneix l’existència de més persones implicades i que si s’acaba coneixent, la desfeta al PSC serà immensa? Jo interpreto que si.
També diu que “Els partits menors com ara Ciutadans o Reagrupament ho tenen difícil per entrar al Parlament però encara no han dit l’última paraula. Sobre tot, esperant la decisió definitiva de Laporta...”. Es significatiu. Malgrat vulguin treure importància a Rcat, son ben conscients de la força que està adquirint. Tenen por de Rcat i tenen por de Joan Laporta. Molta por.
Malgrat que Jose Zaragoza s’ha encarregat de desautoritzar a Toni Bolaño, no hi ha cap dubte que el fet que aquest últim fos estret col·laborador de Montilla i de l’actual direcció dona a les seves paraules una rellevança que no es pot negar o amagar. Si Bolaño diu el que diu, ho diu perquè a Nicaragua se’n parla.
Per acabar vull afegir dos interpretacions personals més del contingut de l’article. La primera és que aquesta aposta per la sociovergencia pot ser també una tàctica per desmobilitzar a l’electorat de CiU que degut a la sospita de que aquest pacte CiU-PSOE es pugui editar, optin per quedar-se a casa. Crec que CiU haurà de comprometre’s més, deixar l’ambigüitat i negar inequívocament la possibilitat de la sociovergencia.
La segona és el paper d’Esquerra en tot això. Sembla clar un cop més (i van dos) que Esquerra ha fet el paper del “tonto útil” a dins del tripartit. Tota la legislatura essent lleials al tripartit, “l’aposta estratègica”, i sembla que el PSC ja dona per acabada aquesta relació. Puigcercòs te raó. Esquerra esdevindrà equidistant. Equidistant en l’oblit. Esquerra no servirà per res, ni per CiU ni pel PSC.

diumenge, 1 de novembre de 2009

Desesperació sociata

Ja fa dies (mesos) que les enquestes auguren el fi del tripartit. No solament l’enfonsament d’Esquerra serà tant espectacular que serà estudiat en el futur a les escoles de política, sinó que el PSC-PSOE no agafa el relleu i manté els resultats de les passades eleccions. Ja fa dies que corren rumors d’enquestes internes dels partits, però avui La Vanguardia n’ha publicat una on es confirma aquesta dada: el tripartit no suma ni en pintura.
Es nota clarament que a ca La Secta han sonat totes les alarmes, i que s’ha posat en marxa tot l’aparell propagandístic i repartidor de merda: El ventilador. D’aquí a les eleccions cada cop serà pitjor. Estan desesperats.
Però jo crec sincerament que el tret els sortirà per la culata. Busquen provocar l’abstenció, cremar el terreny de joc, desanimar a la gent. Però això ja no funciona. Crec que provocaran l’efecte contrari. La gent cansada de la degradació que ha suposat el govern tripartit acudirà a les urnes en massa. Votaran NO-TRIPARTIT.

P.D.: Per cert, l’enquesta de la Vanguardia atribueix a Reagrupament el 2,8 % dels vots. Tenint en compte que a l’abril no existia, que es va constituir formalment ara fa un mes i que encara no te ni candidats ni llistes ni “ha començat” la campanya, la cosa pinta molt be.

dissabte, 31 d’octubre de 2009

To be or not to be

Quan es produeix una imputació d’un membre o membres d’un partit polític, al marge de la tant reivindicada presumpció d’innocència, la direcció del partit te dos alternatives d’actuació: apartar o expulsar la persona o persones del partit o bé esperar al desenvolupament de la causa judicial sense prendre cap mesura cautelar interna, es a dir, mantenir a la persona o persones en el lloc on estaven i defensar la seva honorabilitat.
Es evident que la decisió no és fàcil. La primera opció (l’expulsió) implica reconèixer explícitament que entre les teves files hi ha una poma podrida amb tot el que significa, però per contra, un cop apartat del partit, el desenvolupament del procés judicial no segueix deteriorant la imatge del partit (ep! sempre que la investigació judicial no destapi cap més connexió entre els imputats i altres membres del partit).
La segona opció (reivindicar a la presumpció d’innocència) el que fa és lligar la sort del partit a la sort dels imputats. El judici no es limita a les persones sinó a tot el partit que es manté a l’ull de l’huracà mentre aquest dura. No cal dir que si al final el procés desemboca en una condemna en ferm, la taca al partit és inesborrable.
Sembla que en el cas Pretòria, el PSC i CDC han apostat cadascú per una d’aquestes estratègies. Veurem qui ha encertat. Afectarà el cas només a les persones del PSC imputades o hi haurà altres membres dels partits implicats? Acabarà el procés en condemnes en ferm o tot quedarà en foc d’encenalls?
Al final, per prendre aquesta decisió la direcció també ha de tenir en compte la informació i/o la confiança que te de les persones implicades. Pel que sembla, la direcció del PSC te indicis que l’alcalde de Santa Coloma i altres implicats son en realitat uns xoriços i que en canvi, a CDC confien en els que van ser la ma dreta i la ma esquerra del president Pujol.

Editat: Acabo de llegir a l'Avui que finalment CDC ha decidit suspendre de militància a Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. Així doncs, tant PSC i CDC han decidit apostar per la primera de les estratègies que he apuntat al meu article. Ara veurem en que queda tot plegat i si les imputacions impliquen només a les persones conegudes o hi ha més gent. On deuen tenir el cul més apretat? a CDC o al PSC?

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Incompetents, còmplices i/o delinqüents

Resulta que, igual que va passar en el cas Millet, la sindicatura de comptes va trobar irregularitats en la gestió de Bertomeu Muñoz al capdavant de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet.
L’informe es va remetre al Parlament on es va fer copia i es va repartir a tots els grups polítics. A TOTS!! I ningú va dir res.

O bé tots els responsables del grups polítics son uns incompetents cosa que seria gravíssim o el que encara seria pitjors: ningú va fer cas d’aquesta auditoria perquè, al cap i a la fi, no deixava de denunciar uns “fets habituals” realitzats per companys o per ells mateixos.

És hora d’estirar la cadena per fer desaparèixer tota aquesta merda de les institucions del Pais.

divendres, 23 d’octubre de 2009

Estem sols i és hora que algú ho assumeixi

Aquest Duran és l’hòstia. Ara es queixa de l’actitud dels bascos. Diu: “ha d’arribar un dia que haurem de parlar clarament de la reciprocitat que existeix entre l’actitud dels nacionalistes bascos davant de les reivindicacions catalanes i la dels nacionalistes catalans davant de les demanes basques”.
I lo pitjor d’això és que segur que hi ha un munt de gent que com Duran està indignada amb l’actitud dels bascos. Que si actuen “deslleialment” amb els catalans. Que no ens ajuden. “Tant que fem nosaltres per ells”.
A veure si aquest regionalistes (amb el seu màxim exponent, el Sr. Duran) se’n adonen d’una vegada que de res serveix ser lleial amb Espanya, ni amb el Pais Basc ni amb ningú. Que ja n’hi ha prou de vetllar pels demés. De ser “solidaris”, de responsabilitzar-se de la governabilitat. De malgastar energies arreglant els problemes dels demés mentre que a casa, els propis problemes s’enquisten. S’ha demostrat mil vegades que al final, un cop t’han utilitzat et foten la puntada al cul. Perquè a diferencia dels catalans, els altres si que vetllen pels seus interessos.
Estem sols. Catalunya sols depèn d’ella mateixa. Ningú ens farà la feina que hem de fer nosaltres. Ja n’hi ha prou de perdre el temps amb “pedagogia”, governabilitat i gilipollades. Es el moment de pensar en nosaltres, de parlar amb la gent, de fer pedagogia si, però a casa, als nostres, d’animar-los, de fer créixer l’autoestima, de plantejar clarament quina és l’única solució a la situació actual de degradació absoluta. I d’abandonar d’una vegada als altres “pobles ibèrics” a la seva sort. Que els donin pel sac.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

El cost d’oportunitat d’en Duran

En economia hi ha un concepte anomenat cost d’oportunitat. Bàsicament s’aplica per mesurar la bondat d’una determinada inversió u oportunitat econòmica. Per simplificar, diríem que el cost d’oportunitat d’una inversió és els guanys a que es renuncia per haver escollit aquesta inversió i no una altra.

M’ha vingut al cap quan he llegit un comentari a l’article d’aquest dimecres de Josep Sort al BGS. En aquest article, Josep carrega contra Duran i Lleida i diu “Penso que CDC faria bé de desempallegar-se d’aquest papanates d’en Duran. És un llast pesant”. I llavors hi ha un lector anomenat Ruben que contesta: "És evident que si no ho fan és perquè un gruix considerable de militants de CDC, no només UDC, pensa igual que Duran i per lo tant es senten còmodes i representats amb la seva manera de pensar. Potser és un grup menor que el que hi ha dins UDC, però tot i això i són. En d’altres paraules, Duran diu el que diu perquè té un suport considerable de CiU que pensa igual que ell. A nosaltres ens pot agradar més o menys, a mi personalment no m’agrada, però aquesta és la realitat".

Pel que sembla, que estigui el Duran a CiU manté un nombre de votans fidels al que diu i pensa, però si escoltem moltes opinions de la gent a foros, etc, etc i mirem la pèrdua de vots de CiU, podem afirmar que també hi ha un nombre de ex-votans i no-votans precisament per culpa d’en Duran. Ep! no estic culpan al Duran de TOTA la perdua de vots. Només dic que segur que és responsable d'una part.

La qüestió seria dirimir quin grup és més nombrós: si son més els votans que es mantenen a CiU per Duran i que d’altra manera votarien a altres (a qui? al PP? a ERC? al PSC?, s’abstindrien?). O per contra son més els “no-votans” que canviarien el sentit del seu vot i passarien a recolzar CiU.

Es a dir, s’hauria de dirimir si la "inversió" de CDC en Duran te un cost d’oportunitat positiu o negatiu.

Hi ha algú a CDC que hagi estudiat això?

La dignitat de les institucions.

Llegeixo al Singular la noticia de les reaccions dels seus ex companys d’escó a les declaracions de Monserrant Nebrera titllant el parlament “d’inutil”. M’ha fet gràcia concretament les declaracions de Dolors Camats en les que ha dit que la “Cambra catalana es mereix un respecte”. Fa uns dies va passar una cosa similar amb les declaracions de Carretero on va dir que la presidència del Barça és mil vegades més important que la presidència de la Generalitat. De seguida van sortir veus acusant-lo de menysprear la “dignitat” de la màxima institució de l’autogovern de Catalunya.

Les institucions no son “dignes” pel fet d’existir. No son una cosa que es planta, es decora i au! a durar pels segles dels segles. No son una cosa estàtica. I tampoc son una cosa intangible. Son, com totes les coses, reflex de les persones que en formen part. Per tant, les institucions son “dignes” en quan a les persones que en formen part també ho son.

I malauradament, les persones que actualment formen part del Parlament i de la Generalitat, de dignitat, poqueta, poqueta.

Un parell de reflexions

Últimament escric poc al bloc. No tinc gaire temps i em limito a llegir els blocs, digitals, etc i escriure algun comentari. Em sap greu perquè de temes per parlar n’hi ha un munt. I el cervell no para de bullir-me. Crec que el que faré serà com fa en Marc i la Josefina a Reflexions en català. En lloc d’articles llargs, intentaré escriure petites reflexions sobre els temes d’actualitat. I per començar un parell de reflexions.

De veritat que els actuals dirigents d’Esquerra creuen que amb aquest ball de declaracions contradictòries faran alguna cosa? Com és pot dir una cosa en cap de setmana al cim del Puigmal i dir la contrària un dilluns al pla? Quin tipus d’estratègia és això? En fi, ja s’ho faran.

La segona reflexió que fa dies que volia escriure va de bascos. Resulta que quan Espanya es converteix en l’únic estat de la UE que encarà té presos polítics, després que Garzon (un sociata, recordem-ho) empresoni a Arnaldo Otegi i a altres per intentar reconstruir la ilegalitzada Batasuna, va el PNB i recolza els pressupostos del Zapatero. Malgrat que el pacte PSOE-PP ha tret al PNB del govern basc, aquests no fan fàstics i donen suport a Madrid a aquest nyap de pressupostos que acabarà d’enfonsar l’economia del tot. Això si, desprès es manifesten “en solidaritat” amb els presos polítics.

Als bascos en realitat això de la pujada de l’IVA els és igual. Com que gaudeixen de la gestió dels seus impostos, ja faran les polítiques adequades de suport a les empreses per compensar. Ells ho poden fer i ho podran seguir fent per “secula seculorum” gràcies al blindatge del seu concert econòmic votat al congres i amb el suport, per cert, dels 25 diputats del PSC, que no han fet cas del seu cap que considera que el “concert econòmic és un model insolidari”.

Ah! Per si algú encara no se'n ha adonat. L'arnera ha tornat. De moment una mica light pel meu gust. ;-)

divendres, 9 d’octubre de 2009

uh?

Algú sap que està passant?

dimecres, 7 d’octubre de 2009

El millor que ens ha pogut passar

Realment la vida dona moltes voltes i de vegades el que podria semblar una desgracia o un cop dur esdevé una vegada passat el temps un cop de sort.
El passat 14 de juny del 2008 al 25è Congrès Nacional d’Esquerra en Joan Carretero va estar a punt de donar la campanada quedant en segon lloc a l’elecció de president del partit amb el 27,56 % dels vots per darrera del guanyador Joan Puigcercòs (37,22%) i per davant del candidat del sector carotista Ernest Benach (26,68%). Va ser un cop dur per als reagrupats (llavors membres del que era un corrent dins d’Esquerra) que confiàvem en agafar el poder a Esquerra per redreçar-la. Ja llavors es va presentar una ponència alternativa que incloïa els dos eixos (proclamació unilateral d’independència i regeneració política a dintre i a fora del partit) que defensa ara Reagrupament com a associació cultural.
Vam perdre. El gruix dels afiliats d’Esquerra no ens va donar suport i per nosaltres va ser una decepció. Hagués estat millor agafar el poder d’un partit existent i amb l’historia d’ERC? Qualsevol politòleg diguéssim que “convencional” et diria que és millor aprofitar el recorregut d’un partit existent abans que crear una nova formació. No hi ha espai per noves formacions, et diuen. Esquerra en l’imaginari de la gent es considerat un partit independentista i amb una llarga trajectòria històrica de defensa dels drets dels catalans i aquest “capital” no es podia menystenir.
Suposo que aquest pensament va planar pel cap dels impulsors de Reagrupament, del nucli dur, d’en Joan Carretero, la Rut Carandell i els altres. Jo ho desconec, però m’imagino que entre aquell congrés i el passat abril amb la publicació del mític article “Patriotisme i dignitat” la reflexió, el debat i els dubtes entre aquests impulsors devien estar al cap del camí. Donar el pas que es va donar amb la publicació de l’article (detonant de tot el que ha vingut desprès) devia ser una decisió difícil.
Però jo crec que passat el temps i veien com s’estan desenvolupant els esdeveniments, el millor que ens ha pogut passar va ser precisament que Reagrupament (llavors corrent crític) perdés el 25é congres d’Esquerra. Esquerra ha perdut totalment el nord. El que en el seu moment va ser l’històric partit de Macià i Companys s’ha convertit en un camp de batalla de grups i grupuscles. Malgrat Joan Carretero hagués guanyat aquell congrés, la situació a Esquerra hagués continuat ingovernable, com es veu ara. Els adversaris interns haguessin fet fracassar qualsevol canvi.
Jo vaig ser relativament poc temps militant d’Esquerra. Em vaig afiliar al 2006 i només vaig anar al 25é congrés (a la Conferencia Nacional mesos abans no vaig poder assistir) i per tant desconec l’ambient que s’hi respirava als altres congressos. Però el que si que puc comparar és l’ambient que vaig copsar en aquell congrés i comparar-ho amb el que vaig veure i sentir a la passada assemblea de Reagrupament. Res a veure! En aquell congrés hi van haver retrets, discussions i sensació de lluita fratricida. I el que és més important, cap projecte tangible tret de paraules buides i poc concretes. En l’assemblea vaig copsar frescor, unitat, compromís, claredat d’idees i un objectiu comú.
Reagrupament ha nascut molt ràpid però a la vegada amb gran fortalesa. Si el projecte no s’ho valgués, ni seriem 2300 afiliats amb cinc mesos (amb un estiu pel mig) ni s’hagués omplert el Palau de Congressos. Com va dir Salvador Cardùs, ara el principal repte serà difondre el missatge i transmetre confiança. Això últim, amb Esquerra, malgrat els seus 80 anys d’història hagués sigut impossible.

dimarts, 6 d’octubre de 2009

Entre el “toston” i la merda

El passat debat de política general celebrat al Parlament ha tingut com a protagonistes inesperats a dos SMS. El primer és un SMS enviat pel líder d’ICV Joan Saura en el que qualificava el discurs de Montilla de “tostón”. El segon, enviat per Daniel Sirera qualificava el seu partit de “merda” arrel de les lluites de poder en el si del seu partit. Aquests dos SMS descriuen perfectament el terreny de joc en el que es mou actualment la política catalana.
Per una part veiem l’estratègia dels partits polítics que conformen el tripartit i en especial el PSOE-C a practicar polítiques somníferes. Al crit de “gestió, gestió” i evitant el debat d’idees, el tripartit s’està dedicant a escampar l’avorriment arreu. L’esperit Montilla, es a dir l’esperit de la mediocritat més absoluta està envaint institucions i mitjans públics de comunicació. Tv3 i Catalunya Radio son un bon exemple: cada dia més insulses! I que dir de l’últim debat de política celebrat? Doncs això, un “toston”.
A l’altre extrem trobem la merda. La política catalana s’ha convertit en un gran femer on tots els que habiten estan emmerdats fins les celles. El cas Millet recentment destapat és l’últim exemple de la corrupció i incompetència que caracteritza el sistema polític català (creat, no ho oblidem, a imatge i semblança del sistema polític espanyol). El problema és que com en el temps de la guerra freda i la “dissuasió nuclear”, cap partit polític por prémer el botó de la neteja perquè la “destrucció mútua” està assegurada. El cas Millet acabarà com en el seu dia va acabar l’afer del 3%: uns quals escarafalls per cobrir l’expedient i al final algú poc rellevant que farà de cap de turc. Res més.
Però quan semblava que estàvem condemnats a l’avorriment i la brutícia eterns, ha irromput una (altra) cosa a l’escenari polític català. La irrupció no ha pogut ser més sonada. I el que és més important, aquesta cosa promet diversió i neteja.
Ja t’has reagrupat?

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Política de Guerrilla

La viquipedia defineix la guerra de guerrilla com “un sistema de confrontació d'un conjunt de paisans armats contra un exèrcit convencional que es caracteritza per la no existència de fronts de combat delimitats i per un tipus d'accions més assimilables al sabotatge o als atacs puntuals” i afegeix “La guerra de guerrilles es practica en situacions en les forces entre els bel·ligerants no estan equilibrades. El partit minoritari en una confrontació armada tria aquesta forma de confrontació en situacions en les que el control del territori està garantit per el bàndol dominant.
Basant-se amb aquest concepte, proposo que els afiliats a Reagrupament Independentista practiquem la Política de Guerrilla.
Companys o companyes reagrupats, des del moment que ens vam reagrupar, des del moment que vam decidir ser polítics (si, si, som polítics com el que més) ens hem convertit en “paisans armats” enfrontats a un exercit professional (mai millor dit això de “professional”).
Es evident que no podem competir amb aquest exercit que controla totalment el territori de confrontació (bàsicament els mitjans de comunicació) i per tant hem d'emprar altres mitjans al nostre abast i sobretot aprofitar les diferencies que tot bon guerriller te en front al soldat professional: motivació, imaginació, esforç i capacitat de sacrifici.
La primera “acció de guerrilla” a fer és paradoxalment contraria al que farien els guerrillers de debò. Cal fer-se visible, molt visible. El primer és posar-se la samarreta. Com! Que no t'has comprat la samarreta?! A que esperes? (I a que esperen els responsables de la web a posar una secció de venda on-line de samarretes i altres objectes de “merchandising”). Has de demostrar que ets de Reagrupament, que estàs orgullós de ser-ho i que per això et poses la samarreta i ho proclames a la mínima oportunitat. A manca de samarreta val qualsevol signe exterior que indiqui als demés que ets reagrupat.
La segona acció és més pròpia d'un polític, i és precisament “fer mítings”. No importa quanta gent t'estigui escoltant, però a la menor oportunitat has de fer un míting. Jo ho anomenaria “mítings de butxaca”. Has d'aprofitar reunions familiars, prenent un cafè amb els companys de feina o de copes amb els amics. No has de perdre oportunitat de comunicar el missatge de Reagrupament a la gent que t'envolta, fins i tot quan un desconegut, a la parada d’autobús, et pregunti, al veure la teva samarreta, “Disculpi, però que és això de Reagrupament?”
Ens acusen de tenir un “programa electoral” massa simple, massa senzill, però a part de no ser cert, lluny de ser un handicap és un avantatge. El discurs del míting és més fàcil d'elaborar i més curt d'exposar. Ja ens "enrollarem" quan els interlocutors ens plantegin dubtes i objeccions. Us convido a reflexionar i a escoltar a fons els discursos d'en Carretero, llegir la ponència o els articles d'opinadors, fins i tot si no son afins. El missatge “independència i democràcia” o el seu sinònim “estat propi i regeneració política” és pot desenvolupar i permet donar resposta a quasi qualsevol objecció. Feu la prova i exerciu d'advocats del diable i intenteu pensar totes les objeccions típiques (des de la clàssica confrontació dreta-esquerra, la crisis o altres més sofisticades) i veureu com acabareu trobant resposta. Tenim la raó i només un estat propi i la regeneració política pot fer front als problemes de la Catalunya del segle XXI. Exerciu de “mitineros” i intenteu convèncer als que us envolten, fins i tot si sabeu que son d'Esquerra, CiU, PSOE o PP (als d'ICV us serà molt difícil de convèncer, més que res degut al nivell del seu CI). Per acabar aquest punt només vull afegir que no sempre serà fàcil fer mítings. Sovint us trobareu hostilitat per part dels vostres interlocutors. No perdeu la calma. Hi ha gent que es posarà molt nerviosa. No us rebaixeu al seu nivell.
A part d'aquestes dos accions indispensables: Visualització i mítings de butxaca, podem explorar d'altres: escriure un bloc, respondre a altres blocs, escriure cartes a diaris i en definitiva tot allò que se us pugui ocórrer per escampar el missatge de Reagrupament. Repeteixo, exploteu la qualitat de tot bon guerriller: imaginació!
Ja ho vam sentir a l'assemblea, de mitjana cada reagrupat s'encarrega de més de 200 possibles votants. Jo com visc a les Terres de l'Ebre ho tinc més xungo. Em toquen més de 400. Avui (l'endemà de la I assemblea) m'he llevat, m'he posat la samarreta de Reagrupament, he escrit aquest article i me'n vaig a fer un vol pel poble preparat per al ... COMBAT.

dissabte, 26 de setembre de 2009

Definitivament "Talante" és "tonto"

I no ho dic per l’afer de la foto de les seves filles (que també). Una cosa és que no vulguis que es fotografií a les teves filles en l’àmbit privat (com per exemple una foto que es va publicar de la família ZP a les vacances), però si les portes a un acte públic, llavors la culpa de que es “filtri” alguna fotografia és teva. I si desprès l’haver-la cagada en lloc de xiular i dissimular vas i fas pressió a la Casa Blanca perquè retiri la foto de la seva web i a la premsa per a que no la publiqui, el resultat és que Internet va plena de copies de la foto i alguna amb algun “retoc fotogràfic” francament desagradable. Com diuen al meu poble: No vols caldo? Iàs, dos tasses.

Però no, la prova del nivell intel·lectual de l’home que presideix el govern d'aquest estat que ens espolia i oprimeix és aquesta “mesura anti crisis” anomenada “pujar l’impost sobre el valor afegir”. Hi ha algun estat dels que ara sembla que surten de la crisis, començant pels EUA i passat per França, Alemanya i inclòs el Regne Unit que hagi apujat els impostos? I si algun ho ha fet, ha apujat l’IVA? Aquest dies vam sentir aquesta afirmació tant demagògica de que “No s’apujaria l’IVA dels productes de primera necessitat” i a més es va afirmar que “s’apujaria l’IVA dels cotxes de luxe”. Podem estar tranquils, la barra de pa seguirà suportant un IVA del 4%. Però quina sorpresa, el tipus general, el del 16%, s’apujarà dos punts fins al 18%. No hi ha problema, home! Aquest IVA no és per productes de primera necessitat!. Vaig a l’arxiu on guardo les factures i la primera que trobo és la factura de l’aigua. L’aigua és un producte de primera necessitat, penso. Sense poder cuinar, dutxar-me o netejar la casa no puc estar ni jo ni ningú. Oh! L’aigua tributa al 7%. Cony! Això vol dir que l’any que bé pagaré un 1% més pel rebut de l’aigua!. Segueixo revisant factures: La llum. Sense llum no podem fer res. No funciona cap aparell de casa, no puc treballar (soc informàtic) i a la nit no veig res. Que és més de primera necessitat que la llum? Doncs si amics, a la factura de la llum que tinc a les mans diu que l’IVA aplicat és del 16%, per tant l’any que bé, a pagar dos puntets més. Repasso totes les factures i tiquets que trobo per casa, les dels serveis, les dels aparells, etc, etc. Pràcticament la totalitat dels bens i serveis que adquireixo a diari, molts de “primera necessitat” tributen un IVA del 16%. Com que ja vaig justet de peles (o com diríem més tècnicament, destino la totalitat de la renta disponible al consum), a partir de l’any que bé, hauré de consumir un 2% menys. Ho sento pels treballadors i empreses que produeixen aquest 2% de bens i serveis que gràcies a les mesures de ZP hauré de deixar de consumir.

Espanya s’ensorra. Aquests dirigents nefastos l’estan portant a l’abisme. Si no ens separem, caurem nosaltres també.

dimecres, 23 de setembre de 2009

Tots a la presó

Avui l’“honorable” Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació Joan Manuel Tresserras, referint-se al cas Millet, ha dit: "Nosaltres no vam detectar que hi hagués cap indici de delicte. I per tant, si s'ha de reconèixer ingenuïtat, i és una ingenuïtat de molts anys i de moltes persones, doncs no em fa res de reconèixer-la".
Com pot tenir la barra de definir el seu comportament i el de “moltes persones” d’ingenu? Jo a aquest comportament el definiria amb un altre adjectiu: incompetent o millor encara: negligent. Resulta que ja des de l’època del govern de CiU hi ha informes d’auditoria que denuncien irregularitats i que el volum de l’estafa i la malversació es quantifica en milions d’euros i al conseller només se li ocorre titllar-se a ell mateix i als seus predecesors (i als corresponents conseller d’economia i finances) d’ingenus?
Això és inadmissible. No es pot justificar la incompetència pròpia ni la dels altres responsables en que tots ho van fer malament i per això no cal que ningú pagui. No, de cap manera. Han de pagar tots.
La única resposta digna hauria de ser la dimissió dels consellers actuals de cultura i d’economia i finances. I no només això, sinó caldria la dimissió de tots els càrrecs públic que ara ocupen (diputats, gestor d’empreses publiques, o el que siguin) dels que han estat consellers des de l’inici de les irregularitats (siguin de CiU, PSC, Esquerra o del que siguin).
Però això no passarà. Justificaran el mantenir-se als seus llocs i no assumir responsabilitats politiques en que la negligència la van cometre tots. Es taparan les vergonyes els uns als altres, com quan l’afer del 3%. Per això la gent afirma que “tots els politics son iguals”, perquè ho son. Aquest és el resultat del sistema polític podrit que hem de sofrir els ciutadans. Cal una regeneració a fons. Cal un canvi legislatiu per a que la gent, exercint el dret de vot pugui triar realment a qui vulgui que el governi. I que els escollit retrin comptes amb els seus electors. A les properes eleccions al Parlament només hi haurà una candidatura que de sortir escollida promourà aquest canvi. Es diu Reagrupament.

dilluns, 21 de setembre de 2009

No et queixis... fes-te polític

Hi ha molta gent, entre la que m’incloc, que afirma que “tots els polítics son iguals”. Les seves preocupacions, les seves prioritats no son dirigir el país i resoldre els problemes dels ciutadans, sinó mantenir-se (o conquerir) el poder. La majoria de problemes no es resolen, sinó que es tapen. Realment, el sistema electoral i de partits polítics que es va instaurar a la transició i que a Catalunya ningú a gosat canviar (tot i tenir la possibilitat) ha ajudat a que la situació hagi arribat a les cotes de degeneració inacceptables. El sistema de partits polítics monolítics i el de llistes tancades elaborades per les direccions dels partits fa que la immensa majoria de diputats al Parlament (o regidors, o diputats provincials o consellers comarcals) només tinguin un interès: estar bé amb les cúpules del partit per tal de poder repetir a les llistes. Aquests personatges que poblem les institucions i cobren del diner públic no es deuen als electors que els van “escollir” sinó als seus caps. Com a conseqüència, no hi ha ningú que vetlli realment pels ciutadans i els resolguin els problemes. Per posar un exemple actual: algú creu que si el regidor de Ciutat Vella fos escollit directament pels veïns del barri o si hi hagués un districte electoral Ciutat Vella amb un diputat escollit al Parlament hi haurien prostitutes practicant sexe al carrer a plena llum del dia? Ara no hi ha ningú que retri comptes davant dels veïns i per tant que el seu càrrec depengui directament del vot d’aquest ciutadans. Ningú s’ha encarregat de solucionar el problema de la prostitució a Ciutat Vella. Simplement s’han aplicat mesures per “tapar” el problema. D’aquí a pocs mesos, quan la vigilància policial minvi, quan els mitjans de comunicació ja no facin cas, les prostitutes, els proxenetes i els clients tornaran a prendre els carrers.
Els ciutadans, farts d’aquesta situació, i de que cap partit polític faci res per capgirar la situació acaben engreixant les xifres d’abstenció. “Perquè anar a votar i tots son iguals”.
Aquesta reacció i l’increment d’abstenció lluny preocupar als partits els afavoreix. Durant la campanya electoral i el dia mateix de les eleccions tots els polítics entrevistats afirmen solemnes “Cal anar a votar” i un cop acabat l’escrutini encara més solemnes afirmen “Estem molt preocupats pel creixement de l’abstenció”. Tot es pur teatre. En realitat ja els està bé que els ciutadans crítics es quedin a casa, així no molesten i el sistema es perpetua. Es molt trist, però amb l’abstenció, guanyen els polític i el poble surt derrotat.
Fa algun temps que vaig decidir que quedar-se a casa i abstenir-se no era la solució. Vaig decidir que per derrotar als polítics actuals i el seu sistema corrupte el millor era no solament no quedar-se a casa i passar de tot sinó fer-se polític. Participar el política. Jugar en el mateix camp que ells.
Vaig començar escrivint alguna carta d’opinió als diaris. Vaig afiliar-me a un partit polític on creia que, degut al seu suposat caràcter assembleari, podria participar en la tasca de canviar l’status quo. El partit al que em vaig afiliar va resultar ser un “partit tradicional” amb gent preocupada pel seu benestar i no per la llibertat de Catalunya. En aquest moment van estar a punt de derrotar-me i enviar-me a engreixar l’abstenció però em vaig refer i vaig començar a escriure les meves opinions públicament en un bloc. Em vaig reagrupar. En definitiva, m’he fet “polític” per aportar el meu petit granet de sorra per canviar el sistema des de dins del sistema. Us animo a tots els que us sentiu com jo em sentia a que feu el mateix. Reagrupeu-vos. Si ens unim, si deixem enrera el fatalisme i la queixa sense actuar, podem vèncer.

PD: Per cert, aprofitant aquest post voldria comentar com va anar la xerrada de Carretero a Tortosa. Com a tot arreu que ha anat, l’assistència va ser tot un èxit. Calculo que més d’un centenar de persones va omplir la sala de la Cambra de Comerç i el van escoltar i aplaudir. Al final va costar una mica trencar el gel a l’hora de que el públic participés, però ho va acabant fent.
Jo ja he escoltat en directe a Joan Carretero explicar el projecte de Reagrupament diverses vegades i malgrat tot no va deixar d’impressionar-me un cop més. Idees clares i simples i arguments incontestables.
Desprès d’aquesta visita (i la propera sense data a la comarca del Montsià) només ens manca organitzar-nos al territori i treballar per aconseguir la majoria independentista al Parlament. Que per les Terres de l’Ebre que quedi!!

divendres, 18 de setembre de 2009

Carretero a les Terres de L'Ebre


Aquest dissabte 19 de setembre a les 20 hores, a Tortosa, Joan Carretero farà la presentació del projecte de Reagrupament a les Terres de l'Ebre.

Lloc: Cambra de Comerç (Carrer Cervantes, 7)

No hi falteu!!

dimecres, 9 de setembre de 2009

Que el soci decideixi

Aquests dies hi ha una polèmica encetada sobre la conveniència o no que el president del Barça Joan Laporta participi activament a la manifestació, convocada per diverses entitats, el dia de la Diada sota el lema “Som una nació, volem un estat propi”.
L’argument principal en contra de dita participació l’expressa el dirigent d’UDC, en Josep Antoni Duran: “El Barça són molts socis i representa moltes persones i no totes són ni comparteixen les tesis de la independència".
Es evident que en un col·lectiu com la massa social del Barça hi haurà gent de tot tipus d’ideologia, però: Quina és la ideologia majoritària? Es lícit apel·lar als drets de representació dels “espanyolistes” en detriment dels drets dels “independentistes” quan no sabem quin dels dos col·lectius és majoritari? Qui serà majoria el proper dia 11? Els ofesos pel gest del president del Barça o els que se sentiran orgullosos que Joan Laporta encapçali un acte més en defensa de la dignitat i de la pàtria catalana?
Jo no ho sé, i ningú ho sap. No es pot saber fins que algú ho pregunti. Es podria, per exemple, fer la mateixa pregunta que es fa a la consulta d’Arenys als socis del Barça. Segons els resultat, si que es podria recriminar o aplaudir el gest del president segons representes o no a la majoria dels socis.
Aquesta és la clau. Ningú ha preguntat als catalans i per tant ningú pot atribuir-se cap legitimitat, ni els “independentistes” ni, sobre tot, els “espanyolistes” que, cosa significativa, son els principals detractors a preguntar.

dimarts, 8 de setembre de 2009

Escuela 2.0, ... espoliació heperdutelcompte.0

Aquest començament de curs, el meu fill “és noticia”. Efectivament, és un dels alumnes que començarà a utilitzar els llibres digitals i per tant gaudirà d’un dels famosos ordinadors anunciats per Zapatero. L’institut del meu poble és un dels instituts on els alumnes de 1er de ESO protagonitzaran l’experiència pilot del que s’anomenen “aules digitals”.

L’altre dia ens van convocar als pares i mares i ens van lliurar l’imprès per anar a l’entitat bancària (La Caixa per més detalls) a abonar els corresponents 150 euros. “Només cal pagar la meitat de l’ordinador” et diuen. Però no va dir Zapatero que els ordinadors els pagava l’estat?

Buscant a l’origen de les fons, es a dir a les webs oficials (i no les webs dels diaris digitals) la primera parada obligada és la web de la Moncloa, on es publiquen els acords dels consells de ministres. Concretament, l’acord del 4 de setembre diu:

El Plan prevé que en los próximos meses 392.000 alumnos y 20.000 profesores, en más de 14.400 aulas completamente digitalizadas de toda España, dispondrán de un ordenador personal ultraportátil que podrán utilizar para formarse mejor. El presupuesto del Programa, para este curso escolar 2009-2010, asciende a doscientos millones de euros, cofinanciados al 50 por 100 entre el Gobierno de España y las Comunidades Autónomas, financiación y distribución entre las Comunidades Autónomas que fue aprobada por el Consejo de Ministros a finales del pasado mes de julio.

No hi ha cap mena de dubtes llegint aquest paràgraf que els alumnes no han de pagar res. A més, si fem números, els 200 milions d’euros donen per a un ordinador (de 300 euros) per alumne/professor i encara queden 5300 euros per aula per tal d’equipar-la.

Per tant, si nosaltres hem de pagar 150 euros, la meva pregunta és: quina de les dos administracions (Govern de Madrid o Generalitat de Catalunya) deixa de pagar la seva part? Faran totes les comunitats autònomes el mateix?

Perquè els responsables del Departament d’Educació han decidit que la “part autonòmica” la paguem els pares? Que no tenen diners per assumir el cost? Que no havien signant un acord de finançament meravellós que permetria aprofundir en les polítiques socials?

Ens espera un llarg any!! un any fins que tota aquesta xusma se’n vagi cap a casa i al Parlament entri una onada d’aire frecs que ens empenti cap a la llibertat.

dimarts, 1 de setembre de 2009

Pot Convergència derrotar en solitari al tripartit?

El passat dilluns, en Josep Empordà escrivia, en resposta a un article d’en Dessmond al Bloc Gran de Sobiranisme, el següent comentari:

"Amb tots els respectes per que considero que son dels “meus” malgrat que divergim en algunes coses, però crec que no us adoneu de la gravetat de la situació.
Davant de la realitat, que és que tenim un vaixell que ens l’estan enfonsant, alguns creiem que lo primer és assegurar la nau. De que servei marcar el rumb d’un vaixell que jau al fons del mar?.
De veritat creieu que en Carretero traurà majoria absoluta i proclamarà la independència a finals de 2010?…ho penseu de veritat?.
Si jo creies que això passaria, potser donaria tot el meu suport a Reagrupament, però el cas és que estic convençut del tot que aixa no passarà, per tant procuro actuar en conseqüència.
El que si que crec que pot passar és que si no estem a l’aguait i badem, potser els del tripartit se les empesquin per reeditar-lo, fins i tot crec que si poden, i el tripartit no suma, el PP i el PSOE intentaran un “govern a la basca”, és per això, perquè els perills de naufragi son tant grans que em treu de polleguera que hi hagi que no ho vegi.
Sincerament, i ho he dit altres vegades, crec que si en Carretero és de veritat un patriota, el que ha de fer és estructurar Reagrupament, i presentar-se a les eleccions….després de que el perill de tripartit o “govern a la basca” hagi estat del tot conjurat.
Si vol, pot trobar mil maneres de fer-ho…com p.e. dir que no hi ha temps per organitzar una candidatura en condicions per les properes eleccions…i tots contents!.
És la meua modesta opinió amb la que procuro ser conseqüent".

Hi ha un corrent d’opinió que s’expressa a la web, mitjançant comentaris i articles, que defensa que la única manera de derrotar al tripartit és ajuntar totes les forces anti-tripartit i donar suport a l’únic que te “possibilitats” de vèncer. La seva estratègia es resumeix en el seu crit de guerra: “O Mas o Montilla”.

Els opinadors d’aquest corrent es mostren especialment bel·ligerants amb Reagrupament. Perceben que pot tenir un cert èxit i que els vots que reculli a les eleccions restin de Convergència i permetin que el tripartit sumi i per tant es reediti. En aquest escrit, en Josep Empordà apel·la al “patriotisme” d’en Carretero per a que es retiri i deixi via lliure a Mas i Convergencia per a que reculli tot el vot descontent amb el tripartit i guanyi les eleccions i no només això (que com no es cansen de repetir, CiU sempre ho ha fet) sinó que el tripartit no sumi i pugui governar en solitari.

Parteixen d’una premissa al meu entendre falsa, i es que tot el vot anti-tripartit anirà a parar a Convergencia, fins i tot la totalitat del vot que va fugir a Esquerra (llavors encara coneguda com ERC) i que per tant es poden assolir els resultats electorals del 1995 o del 1999 on CiU va poder governar “en solitari”.

Quants vots ha de recuperar CiU per a que tot torni a ser com en els vells temps?

Al 1995, CiU va aconseguir més de 1.300.000 vots que sumats als 300.000 d’ERC feien un total de més de 1.600.000 vots “nacionalistes”, en front als poc més de 1.500.000 que representaven els partits d’obediència espanyola i IC. Amb 60 diputats va poder governar sense necessitat de cap suport estable.

Al 1999 ja es va produir una gran davallada de vots i CiU en va perdre 140.000. L’últim govern de Pujol va ser possible gràcies al suport del Partit Popular.

Al 2003 en va perdre 150.000 més que amb tota probabilitat van anar a parar a ERC (encara es deia així) i que van permetre reeditar el primer tripartit.

Al 2006, desprès de la “ignomínia” del primer tripartit i “l’èxit” del Pacte Mas-Zapatero que va permetre el naixement de l’Estatut, els electors van “premiar” a CiU amb la pèrdua de 80.000 vots més. El cansament de tot el procés estatutari i la decepció va fer que molta gent es quedes a casa i així, tots els partits van perdre vots. La “desafecció” dels catalans amb la seva classe política és va mostrar amb tota la seva cruesa.

Per a que CiU pugues tornar a governar la Generalitat tal com ho feia al 1995, cal que recuperi més de 300.000 vots i assoleixi com a mínim el 40% del vots.

Recuperar tota aquesta massa d’electors es una tasca titànica que dubto molt que CiU pugui aconseguir. Hi ha diversos factors que avalen la meva tesi. En primer lloc, a les properes eleccions CiU no presenta un projecte excessivament diferent al presentat a les eleccions del 2003 i 2006. El candidat que es presenta és el mateix que va ser derrotat (entenent com a derrota el no aconseguir l’objectiu d’esdevenir president de la Generalitat) en els dos comicis anteriors. El discurs és més o menys el mateix. Les enquestes de projecció de vot si be mostren una recuperació en la intenció de vot, aquesta no es prou contundent i probablement es una recuperació relativa, es a dir, en realitat CiU no puja, sinó que es el PSC i especialment Esquerra la que baixen. CiU no puja per una bona tasca de oposició i un projecte engrescador, sinó més aviat per una nefasta tasca de govern del tripartit i un projecte decebedor de la força autoanomenada independentista al tripartit. El discurs de CiU no recuperarà "desafectes".

Un altre indici que indica que CiU no te tantes expectatives com sembla és la poca mobilització a la xarxa. La majoria de comentaris a blocs i diaris digitals mostren la decepció de la gent amb la situació política actual però no defensen que CiU pugui ser la resposta. Mes aviat la majoria de la gent demana “una altra cosa”. Els “incondicionals” de CiU no fan sentir la seva veu amb la força que denotaria si realment anessin a “arrasar” a les properes eleccions.

Per tot això, reinvindico el paper que pugui jugar Reagrupament (i espero que altres partits coaligats formant “la Candidatura”) a les properes eleccions per recollir i potenciar el vot de tota la massa de catalanistes, sobiranistes o independentistes (el nom no fa la cosa) que sobre totes les coses, el que desitgen és la llibertat de Catalunya. El primer objectiu de la “Candidatura” ha de ser el de recuperar a tota la gent que decebuda pels partits actuals es queda a casa. Aquests que no "mouran el cul" per anar a votar ni a CiU ni a Esquerra i que en realitat son l'esperança que tenen els partits que formen el tripartit per poder reeditar-lo. D'aquests n'hi ha una pila!. Votar Reagrupament és vot útil. Que els seu objectiu (aconseguir la majoria absoluta per proclamar la independència) sigui un objectiu agosarat i molt difícil d’aconseguir a la primera no és excusa per negar-li el vot. Molt probablement Reagrupament no votarà la investidura d’en Mas, però del que si que es pot estar del tot 100% segur és que no farà Montilla president ni per acció ni per omissió. Reagrupament, en el pitjor dels casos (el millor es que aconsegueixi la majoria absoluta) permetrà que Artur Mas sigui president sense necessitar el suport ni de PP ni del PSC ni tant sols d’Esquerra. I sense dubte, Reagrupament no farà oposició a cap iniciativa que impliqui avançar clarament cap a la consecució d’un estat propi, com per exemple l’exercici del dret a l’autodeterminació mitjançant la formula que es vulgui emprar.

CiU no podrà vèncer tota sola el tripartit, i el que és més important, quan es decideixi a sortir de l’armari “autonomista” i facin els passos per exercir el dret d’autodeterminació que els seus seguidors diuen que faran un cop arribin al poder, tindran a Reagrupament com un fidel aliat.