dissabte, 28 de novembre de 2009

Mites i llegendes

Hi ha un mite majoritàriament acceptat per la classe política d’aquest Pais que diu que encara no hi ha una majoria social favorable a la independència. Segons aquesta tesi, no es pot convocar un referèndum d’autodeterminació perquè hi ha perill real de perdre’l i no es poden adoptar postures clarament independentistes perquè hi hauria una fugida de votans cap a alternatives “no radicals”.
Es manega una xifra. La màgica xifra del 35% de la població favorable a la independència que més o menys es manté estable al llarg de totes les enquestes fetes i desfetes. Se’ns diu que amb un 35% no ni ha prou i que hem d’esperar més i hem de fer esforços per a que aquesta xifra augmenti. Es curiós que malgrat això que es diu, els “esforços” que els partits polítics fan per que la xifra augmenti son més aviat minsos. Però això és un altre tema.
Jo crec que hi ha indicis que indiquen que aquesta majoria existeix i està fortament consolidada.
Per mi el primer indici és la pròpia actitud dels espanyols i concretament de la classe política i mitjans de comunicació espanyols. Tota aquesta gent manega informació que els indica que si, que el dia que els catalans decideixin convocar el referèndum, el resultat seria favorable a la “secessió” (bonica paraula emprada últimament pel TBO i altres). Sinó, no s’explica aquesta opressió tan sistemàtica i aquesta negació a qualsevol pas endavant en termes d’autogovern. Seria intel·ligent per part dels espanyols donar “peixet” als catalans per tal de calmar-los. Si no opten ni tant sols per acceptar aquest Estatut de pa sucat amb oli és perquè saben que si ens donen la ma, acabarem agafant el braç. Ells ho saben i molts de nosaltres no.
El segon indici és el fracàs del tripartit. Que la combinació d’una força amb ampli suport a ajuntaments i amb experiència de govern com el PSC i una força “catalanista” com Esquerra hagin segut incapaços en quasi dos legislatures d’engrescar al personal i configurar una majoria estable demostra que els catalans volen “alguna cosa més”. Han tingut totes les eines al seu abast: governar les institucions clau, controlar els mitjans de comunicació, etc i han fracassat.
I aquí enllacem amb el tercer indici, les perspectives electorals de Convergència i Unió. Si el fracàs del tripartit fos conseqüència d’una mala gestió dels partits que el conformen més que de l’oferta que ens pretenien vendre, es a dir un “catalanisme moderat”, no interesa a la gent, seria normal que CiU es configurés com a alternativa sòlida. Però no. Si be sembla ser que CiU guanyarà les properes eleccions, no sembla ara per ara que hagi d’arrasar (que seria lògic vist el fracàs del tripartit). Tots aquests anys han sorgit multitud de veus critiques amb la tebiesa convergent. S’han constituït multitud de plataformes, la iniciativa de la “Casa Gran” s’ha quedat només amb l’estructura de formigó i sense acabar (per cert, com moltes altres cases a aquest País) i una força nova va adquirint protagonisme: Reagrupament.
El quart indici aviat deixarà de ser indici per adquirir la categoria de fet consumat. Em refereixo a les consultes convocades arreu del País per al proper 13 de desembre. Vist el que va passar a Arenys, el resultat pot ser ja definitivament el fet que enterri el mite per sempre més. Els catalans apostem majoritàriament per la independència. Els catalans volem un estat propi. Molts encara no ho sabem. Pot ser esperen que els ho digui algun polític. Desprès del 13 de desembre serà només Joan Carretero i la gent de Reagrupament o hi haurà algú més que també s’apuntarà? Jo espero que si. Seria el moment. I no parlo d’Esquerra EVIDENMENT.

divendres, 27 de novembre de 2009

Les segones intencions

Si ens parem a pensar, la iniciativa dels 12 diaris editats a Catalunya (no confondre “editat a Catalunya” amb “català”) de publicar una editorial conjunta a favor de l’Estatut i pressionant al TC és ben estranya. Perquè a unes empreses privades a les que en el fons això de la constitucionalitat de l’Estatut ni els va ni els ve en mullen tant políticament parlant? Segur que algú sortirà amb el rotllo de si la implicació de la societat civil i totes aquestes xorrades, quan tothom sap que precisament la premsa escrita de “societat civil” en te poc i més aviat és un instrument al servei de la classe política.
Hi encara ho fa més sospitós quan els rumors apunten que la iniciativa (i la redacció) de l’editorial va partir dels directors del Periodico i La Vanguardia i que els altres diaris només van publicar-lo i prou.
A mi el que em sembla és que la situació provocada pel retard de la sentència i les filtracions que indiquen que de la retallada de l’Estatut no és salvarà ni el preàmbul ha fet que Catalunya sigui una autèntica olla a pressió. La classe política i en especial el PSC tenen pànic a que quan això exploti la revolució sigui total. L’editorial no és més que un intent de canalitzar i intentar controlar tanta pressió. Els diaris del règim s’han prestat al joc perquè també el va la vida. Ara, amb l’status quo actual del model regionalista, tenen garantida la supervivència (via subvenció) i la rellevança. En un context de revolució i canvi de règim unit a la precarietat econòmica del moment la incertesa per la viabilitat de “Periodicos”, “Vanguardies”, “Avuis”, etc és més que evident.
Però pot ser hi ha hagut un error de càlcul en tot això. Jo veig que la iniciativa del director del Periodico ha anat massa lluny. Fins i tot percebo que ha agafat a contrapeu als socialistes i a Montilla al cap davant. La pressió acumulada és tal que aquesta petita escletxa provocada per alleugerir-la pot esdevenir incontrolable. La reacció del espanyols ha estat furibunda. La “caverna mediàtica” ha atiat el sentiment anticatalanista fins la nàusea i en aquest context, el resultat de tot plegat pot ser contrari al que els autors de la iniciativa pretenien. D’aquí a poc més de dos setmanes, 700.000 catalans estan convocats a les urnes per votar per la independència de Catalunya. En dos setmanes encara pot passar de tot i fins i tot el govern de Madrid pot tenir la temptació de suspendre les consultes amb qualsevol excusa legal, però facin el que facin, el procés ja no te aturador.
La veritat és que jo no crec que la iniciativa presa pels diaris tingués en el seu origen una intenció tant lloable com la que ens volen vendre. Ho veig més com una maniobra per preservar interessos corporativistes de premsa i classe política. Però el que passa és que la situació és tant tensa que els “efectes secundaris” poden ser encara més importants que els efectes que és volien provocar. I espero que siguin beneficiosos per Catalunya, es a dir, que ens acostin un pas més a la independència.

P.D: M’he pres la llicència de titular aquest post igual que el bloc del retrobat company Joan Arnera. Ell al seu bloc encara és més contundent respecte a aquest tema.

dimecres, 25 de novembre de 2009

Alegria i vergonya

Avui he sentit una profunda alegria quan he escoltat les paraules que l’eurodiputada nacionalista gal·lesa Jill Evans ha pronunciat en el ple del Parlament Europeu i en presencia del president de la Comissió José Manuel Durão Barroso.

Jill Evans ha dit: “El diumenge 13 de desembre uns 150 municipis de Catalunya faran un referèndum sobre la independència respecte d'Espanya. Com pensen respondre a això? Serà un tema en l'agenda del Consell? Realment ho dubto, però ho hauria de ser. Europa canvia, i espero que el nou president ho reconegui i hi respongui”.

Això demostra quan errats estan els que afirmen que el referèndum d’Arenys i els que es celebraran el proper 13 de desembre son “irrellevants”.

I també he sentit vergonya. Vergonya de que aquesta declaració, davant del màxim responsable de la Comissió Europea i interpel·lant al nou president de la UE no l’hagi fet cap dels representants escollits per nosaltres les passades eleccions. Perquè no hem sentit dir res a Oriol Junqueres? I al Ramon Tremosa? Ah! Estan ocupats demanant l’oficialitat del català a Europa o vetllant perquè el corredor mediterrani sigui això, mediterrani. I jo pregunto: tot això no seria més fàcil d’aconseguir amb un Estat propi? Doncs a que esperem per reivindicar-lo?! Ens diuen que Europa no és el lloc per reivindicar aquestes coses, i resulta que ho fan altres. Vergonya.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Resistència a l’individu

Fa molt temps que vaig elaborar una teoria. Com totes les teories, en principi era una hipòtesi i a mesura que passa el temps vaig trobant cada cop més proves que la validen com a certa.

En síntesi, la meva teoria el que diu és que la bondat d’un sistema és pot mesurar per la seva resistència a les accions d’un individu. Un sistema és millor que un altre en la mesura que és “més resistent” a les accions individuals d’una persona o d’un grup reduït de persones. Es a dir, un sistema és bo si funciona de manera més o menys estable amb independència de les accions d’un individu i no és bo si depèn o fluctua en funció del que facin les persones que en formen part.
Vaig elaborar la meva teoria quan va caure el comunisme. La meva ment adolescent és preguntava com podia ser que un sistema en teoria basat en promoure la igualtat i la justícia social havia segut vençut per un sistema basat en el “lliure mercat”, és a dir en l’egoisme de cada individu participant per aconseguir el guany propi. La resposta que em vaig donar és que a diferencia del comunisme, el capitalisme és un sistema més “resistent a l’individu”. El funcionament del comunisme és basava en la bona fe de les persones. Els treballadors havien de dedicar els seus esforços pel be comú, els planificadors havien de determinar el que era bo per la gent en cada moment i els mandataris havien de governar amb justícia i equitat. Però no hi havia cap control per evitar que els treballadors estalviessin esforços, els planificadors és pleguessin a interessos particulars i els governants es deixessin arrossegar per l’eròtica del poder i esdevinguessin tirans. El sistema no estava protegit contra les accions dels individus. Com resultat de l’invent, fa pocs dies es va commemorar vint anys de la seva caiguda. Des de llavors, sempre he cregut que qualsevol sistema basat en el “bonisme” (la bona fe dels individus) està condemnat al fracàs. Tard o d’hora les accions dels individus el faran caure.
Per tant, quan veieu enfrontar-se dos sistemes, al final el que resultarà guanyador serà aquell que depengui menys de les accions individuals dels seus membres.
I ara bé el que ens interessa. A Catalunya tenim dos “sistemes” enfrontats: Els unionistes, partidaris de Catalunya com a regió d’Espanya i els sobiranistes, partidaris de Catalunya com a estat independent dins la Unió Europea. Qui guanya la partida? Doncs de moment guanya la partida el sistema unionista. I perquè? Doncs perquè el sistema unionista és “resistent a l’individu”. Els unionistes tenen una màxima per sobre de tot i aquesta no és una altra que la “Unidad de España”. Duran tres-cents anys han hagut governs de dretes, governs d’esquerres, monarquies, dictadures i fins i tot repúbliques, però mai cap individu ha gosat fer prevaler cap ideologia per sobre del be més preuant. La història passada te molts exemples, però no cal anar tant lluny: Que no van pactar el PSOE i el PP el govern a Euskadi? O més a prop encara, que no van pactar el PSOE i el PP la permanència del Ministerio de Defensa a consorci de gestió del Castell de Montjuïc?
Els sobiranistes en canvi, s’encaparren en fer prevaler l’individu per sobre de l’ideal. D’exemples, milers. Des de l’enfrontament fratricida i absurd entre CiU i Esquerra, incapaços de pactar pel be del País, fins a les vanitats personals de personatges com Lopez Tena, Carod, etc. L’últim i patètic exemple d’enfrontament d’individus depreciant totalment la causa del sobiranisme l’hem trobat aquesta setmana al BGS, on un enfrontament personal està fent perillar un espai de reflexió d’on han sortit iniciatives tant positives com la manifestació de 10mil a Brussel·les o la ILP per l’autodeterminació, embrió dels referendums d’autodeterminació.
A veure, sobiranistes tots, partidaris de la independència de Catalunya. Que com a individus no importem un rave. Que no importo ni jo, ni tu (estimat lector), ni Mas, ni Carretero, ni Laporta, ni Puigcercòs, ni ningú. Que el que importa és el sistema. El que importa és que Catalunya esdevingui estat lliure i sobirà. Deixem d’enfrontar-nos. Deixem de fer el ridícul, cony!

dijous, 19 de novembre de 2009

Pactes. Per a que?

Que ja estem en plena campanya electoral, és més que evident. La legislatura esta esgotada i si no s’avancen les eleccions és perquè les perspectives electorals del tripartit son patètiques i per tant, s’ha d’apurar i tirar de “sou públic” fins al final.
De tota manera, com que les eleccions seran d’aquí a poc menys d’un any com a molt tard, els principals líders dels partits polítics ja han començat els moviments per “posicionar-se”.
Una de les característiques del sistema polític català és precisament el multipartidisme. Afortunadament (segons la meva humil opinió) no existeix el bipartidisme ni un partit clarament majoritari i això obliga a qui vulgui governar, a pactar amb altres partits. Ha passat en les tres últimes legislatures i amb quasi total probabilitat passarà desprès de les properes eleccions.
Per tant, un dels àmbits de posicionament dels partits és la “política de pactes” post electorals. Per les declaracions d’uns i altres, podríem establir com a pactes possibles: CiU-PSC, CiU-PP, CiU-Esquerra pel que fa a les possibilitats de CiU. També seria possible PSC-CiU, PSC-Esquerra-ICV o PSC-PP si ho mirem des de la perspectiva dels socialistes o Esquerra-CiU i Esquerra-PSC-ICV segons els republicans. No hi poso Reagrupament pel mig de moment.
Excloc del meu anàlisi el PSC, perquè en realitat és el PSOE i per tant un partit espanyol. Vull parlar solament dels partits catalans, es a dir, els partits que se suposa que tenen com a únic objectiu el benestar i el progrés de la gent que viu i treballa a Catalunya.
De moment al Parlament n’hi ha només dos d’aquests partits: CiU i Esquerra. Tot i que el més lògic seria que aquests dos partits pactessin, donada la seva condició de partits “d’estricta obediència catalana”, sembla que aquest pacte és del tot improbable. Sembla que els dirigents de CiU no “tanquen” portes a pactar amb el PP o amb el PSC, i malgrat voler semblar “equidistants”, els dirigents d’Esquerra saben que si suma, el tripartit es reeditarà sense cap altra consideració. Perquè CiU vol pactar amb el PP o amb el PSC i Esquerra vol pactar amb el PSC?. El que faria Esquerra pactant amb el PSC ja ho hem vist: el “desplegament” d’un Estatut de pa sucat amb oli, el pacte d’un “sistema de finançament” que perpetua l’espoli fiscal, el retrocés de la llengua i cultura catalana gràcies a la “gestió” dels mitjans públics de comunicació, etc, etc, etc.
I que faria CiU pactant amb el PP o amb el PSC? Que faria de diferent CiU amb el suport de partits “d’obediència espanyola”. Podria eliminar l’espoli fiscal aconseguint per exemple el concert econòmic? Aconseguiria que l’Estatut es desplegués íntegrament i amb totes les competències sense interferències i retallades? Aconseguiria que la llengua i la cultura catalana fossin tractades per igual a tots els àmbits? Ho aconseguiria per sempre més? Aconseguiria “blindar” els hipotètics èxits aconseguits i fer-los persistents en el temps?
Perquè aquesta és la qüestió. Que s’aconsegueix pactant amb partits espanyols? Que s’aconsegueix “sent decisius” al parlament de Madrid? Doncs només una “temporada” per exercir el poder, aconseguir algun avanç que a la mínima oportunitat els espanyols s’encarreguen d’arrabassar-ho. Per això serveix pactar amb els espanyols: per prolongar una mica més l’agonia de Catalunya i donar als espanyols la possibilitat d’escanyar-nos una mica més.
A les properes eleccions només hi haurà una candidatura que garanteix que sota cap concepte pactarà amb cap partit espanyol. Que no bescanviarà poder a canvi de submissió. Reagrupament ho garanteix. Poden CiU o Esquerra dir el mateix?

dimarts, 17 de novembre de 2009

Encara els queda una carta per jugar

Quan ja no passi per més. Quan ja hagin esgotat tots els terminis. Quan ja s’arribi a cotes de ridiculesa pròpies de record mundial. Llavors, encara els quedarà una carta per jugar: Renovar els membres del TC que ja haurien d’haver cessat fa molt temps i tornar a començar.

La qüestió és que no és publiqui la sentència abans de les eleccions al Parlament i per tant no “enterboli” la campanya del tripartit i en especial la del PSC.

I el més greu no és això. El més greu és que ho faran gràcies a la complicitat d’Esquerra. Aquesta “cosa” que s’autoanomena independentista però que no serveix ni “pa tacos d’escopeta”.

Per cert i canviant de tema. Cabòries meves. No serà el vertader motiu de boicotejar l’acte de Reagrupament al Sant Jordi el dia de Sant Jordi del 2010 en que aquesta data podria coincidir amb la campanya electoral? No la “campanya” en la que estem immensos, no, sinó la de debò. Qui és pot arriscar a veure un Palau Sant Jordi, ple d’estelades i amb mes de 15.000 persones cridant Independència i Democràcia en plena campanya electoral? Dels partits actuals, cap ni un.

dissabte, 14 de novembre de 2009

Escissió? Potser si, però quin és el problema?

Ahir el diari avui va publicar un article d’en Vicent Sanchis anomenat “Els punts dèbils de Reagrupament”. En aquest article, l’autor apunta com un dels principals punts dèbils el fet que es percebi Reagrupament com una escissió d’Esquerra Republicana i afegeix que “I no cal ser doctor en politologia per recordar què va passar amb la primera gran escissió dels republicans” referint-se sens dubte al Partit per la Independencia del Colom i la Rahola.
Aquest argument no és original d’en Sanchis. L’hem escoltat múltiples vegades. Sembla que ser una escissió (del que sigui) ha de ser per força negatiu.
Abans de continuar, cal dir que jo tampoc estic d’acord en que Reagrupament sigui una escissió d’Esquerra. Es cert que Joan Carretero i molts dels seus associats venim d’ERC, però n’hi ha molts més que venen de CDC o que mai han militat a cap partit. En tot cas, si és vol definir Reagrupament con una escissió, jo el definiria com una “escissió del catalanisme polític parlamentari”. Reagrupament, conceptualment, és una escissió d’Esquerra i de CiU a parts iguales. És una escissió de la manera de fer política dels partits nacionals actualment.
I tornat al fil original de l’article, comparar Reagrupament amb el PI és un argument molt gastat. Es diu: “En el seu dia, el PI es va separar d’Esquerra i va fracassar estrepitosament i per tant això li passarà a Reagrupament” i es repeteix com si això fos la segona llei de Newton, però la política no és una ciència exacta. Ni Reagrupament és com el PI ni el context en el que es va produir l’escissió del PI és el context polític actual.
Avui en dia, Esquerra és un partit en plena decadència. És un partit “apestat”, perquè definir-se com a independentista i no parar de perdre vots quan l’independentisme no para de pujar és per fer-s’ho mirar. I en aquest context, ser una escissió d’una cosa que es desintegra, si s’aconsegueix donar la imatge que Reagrupament s’emporta “les coses bones” i a Esquerra romanen les “coses dolentes”, el que alguns veuen com un punt feble, pot esdevenir un punt fort.
Al 2003 i desprès a les eleccions al parlament de l’Estat Espanyol, ERC (era com es deia llavors) va aconseguir uns resultats espectaculars. Havia de créixer i arribar a desbancar a CiU com a referent del catalanisme polític. Un munt de gent els va votar. Alguna cosa va portar a que aquesta gent diposités la seva confiança en ERC i “aquesta cosa”, es a dir, l’esperança que ERC portes a Catalunya a la independència i a la regeneració política encara roman en la majoria d’aquests catalans. La prova que això és així és que les enquestes diuen que l’independentisme i la decepció amb el sistema polític actual no paren de créixer.
Hi ha molta gent que renega absolutament d’Esquerra i recela profundament de CiU (com ja ho van fer al 2003). Reagrupament ha d’aconseguir que si la gent la percep com una escissió, en tot cas l’ha de considerar la “bona escissió”.

Xeic, reagrupat!

Reagrupament al Montsià s’ha posat en funcionament i necessita quan més gent millor. Si vols la independència de Catalunya, si vols la regeneració de la democràcia al nostre País, si vols que tot això és faci mitjançant la presentació d’una candidatura transversal a les properes eleccions i si a més ets de la comarca del Montsià, xeic! reagrupat!

A Reagrupament al Montsià ja tenim correu de contacte, pàgina web i grup al facebook. Participa.

No n’hi ha prou en queixar-se i lamentar-se que vivim a una comarca abandonada per les administracions a la seva sort. Ara pots fer alguna cosa més. I creu-me, ningú ho farà per tu.

dimecres, 11 de novembre de 2009

I de l’elecció del President, que n’hem de fer?

Sembla que s’ha obert el “debat” sobre la llei electoral catalana. Avui els mitjans en vam plens. Que si Montilla diu una cosa, que si Castells en diu una altra (Ai Castells, Castells), que si CiU vol acabar amb les llistes tancades, que si Esquerra calla (son les 17:41 i encara no he llegit que hagin dit ni piu). En fi.

A menys d’un any de les eleccions i amb la necessitat de 90 vots a favor, tot quedarà en foc d’encenalls. Ara debaten, desprès s’acusaran mútuament de la responsabilitat del fracàs.

Però jo no volia parlar d’això. Volia parlar d’un altre aspecte de la llei electoral de la que ningú ha parlat fins ara (i dubto que ho facin). De l’elecció del President. Seguirà escollint-lo el Parlament? I la separació de poders entre legislatiu i executiu com queda?.

El president de la Generalitat, la màxima autoritat del Pais, l’hauria d’escollir els electors en sufragi directe i si cal a doble volta. És com ho fan per exemple a França o als EUA. És la única manera d’evitar presidències “legals” però il·legítimes. És la única manera 100% democràtica.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Destrempant al personal

Quan jo era jove i em dedicava a l’activitat de “lligar a les discoteques”, hi havia un tipus de noia de la qual s’havia de fugir si no es volia “prendre mal”. Eren les anomenades “escalfabraguetes”. Es caracteritzaven per posar molt d’interès en els actes previs de la “parada nupcial”, es a dir, miradetes, balls sensuals, picades d’ull, etc, etc, però a l’hora de la veritat, quan “s’havia d’anar al gra”, tot eren excuses i fugides. Hom havia perdut el temps dedicant esforços basant-se en els “falsos missatges” emesos i havia perdut oportunitats pot ser no tant clares però que haguessin acabat “positivament”.
CiU és el partit “escalfabraguetes” del sobiranisme. Un cop més, i per si de cas algú encara ho dubtava, l’Artur Mas s’ha tret el pot de bromur de la butxaca i ha afirmat que CiU no donarà suport a cap referèndum d’autodeterminació els propers 4 anys. Això si, “a títol personal” ell votaria que si en el cas que “algú” el convoqués.
El motius per justificar aquesta actitud son els de sempre: “Avui en dia no hi ha una majoria clara per plantejar el referèndum”, “portaríem a Catalunya a una derrota” i “Els temes de la independència i l'autodeterminació són molt importants, però no oblidem que la primera prioritat és superar la crisi i aixecar el país”.
A part de que no se com pretén CiU “superar la crisi i aixecar el país” sense eliminar el dèficit fiscal i totes les mesures hostils i de laminació de les competències i de la identitat catalana que venen de l‘Estat espanyol, demano a Artur Mas que sigui coherent i ordeni als militants del seu partit que “perden el temps”, com per exemple l’Alfons Lopez Tena, Angel Colom i altres i s’oblidin dels temes de la independència i l’autodeterminació i es dediquin al que “és prioritari”. En una paraula, que deixin d’enganyar als electors.

dissabte, 7 de novembre de 2009

Esquerra, el vostre sistema tampoc és bo.

Cada cop que és revifa l’etern debat sobre el finançament dels partits polítics (periòdicament sorgeix algun escàndol que ens recorda que aquest problema no esta resolt), Els dirigents d’aquest partit anomenat Esquerra (abans ERC) aprofiten per “treure pit” i exhibir uns “aires de superioritat moral” que no s’avenen a la realitat.
L’últim exemple l’acabo de llegir al Singular. Sembla que en el marc del Consell Nacional del seu partit celebrat a Perpinyà en Puigcercòs a demanat a CiU i al PSC que canvien el seu sistema de finançament. Pel que llegeixo, ha dit que CiU i PSC "han d'estar disposats a introduir canvis" i ha recordat que ERC no accepta donacions externes perquè "comportaria tenir hipoteques" i ha afegit que "cada vegada que un partit català condiciona les seves decisions a favor d'altres, no només fa un flac favor a la democràcia, sinó també a Catalunya".
En aquest cas a l'article no llegeixo que ho hagi reivindicat explícitament, però sempre que surt el tema del finançament, els dirigents d’Esquerra reivindiquen com el millor sistema el seu sistema de finançament, es a dir, la carta financera. Recordem que la carta financera consisteix en que tots els càrrecs públics que ho son gràcies a Esquerra, han d’aportar una part del seu sou per finançar el partits.
Aquest sistema no solament no es bo, sinó que l’experiència d’aquests anys de govern tripartit han demostrat que és nefast.
En primer lloc, aquest sistema no deixa de ser un sistema de finançament a costa del diner públic. Si només estiguessin sotmesos a la carta financera els càrrecs electes, encara es podria justificar. Els càrrecs electes, com el seu nom indica els escullen els electors. Potser els noms no els decideixen degut al sistema de llistes tancades, però com a mínim si que decideixen el nombre. Però resulta que la carta financera s’aplica als càrrecs polítics designats per Esquerra al govern i aquí trobem la primera aberració: A Esquerra li interessa que hi hagin quan més càrrecs polítics millor. No importa si son o no necessaris. Les administracions governades per esquerra s’omplin de personatges dedicats a feines esotèriques com per exemple “Coordinador de Desplegament Territorial i de Relacions Institucionals de la Secretari General de l’Esport”.
I la segona aberració d’aquest sistema de finançament és la dependència que te el partit per mantenir-se al govern (i per tant mantenir tot aquest exercit de “contribuents”) peti qui peti. Quan algú forma part d’un govern de coalició i sobre tot quan no se és part majoritària d’aquest govern, el seu mitjà de pressió per fer valer els seus punts de vista davant els altres membres de la coalició és precisament la possibilitat de trencar aquesta coalició i acabar amb el govern. Al tripartit, el PSC i Iniciativa saben molt bé que Esquerra pot dir el que vulgui, però que mai trencarà el govern, perquè no només està en joc el sou dels membres del govern, sinó que en depèn tot l’aparell financer del partit. Com es pot ser decisiu amb aquesta hipoteca?.
Així que, senyor Puigcercós, no us feu el “xulo”, no marqueu paquet, perquè el vostre sistema de finançament si que “comporta hipoteques” i “condiciona les vostres decisions” i per tant, “fa un flac favor a la democràcia i també a Catalunya”.

divendres, 6 de novembre de 2009

Prietas las filas

El president de la Generalitat avui ha donat explicacions. Diu que “El Govern de Catalunya també està preparant un paquet de mesures i de reformes normatives per fer encara més difícil l’acció dels corruptes en l’espai públic. Un cop més: Fets i no paraules!”. Però aquestes declaracions no les fa en tant que president del Govern de la Generalitat, sinó com a “primer secretari del PSC”. No es dirigeix al conjunt de la ciutadania, sinó només es dirigeix als seus. Un cop més no dona la cara.

També diu que: “donarem noves passes per assegurar la nostra tolerància zero davant la corrupció i ens comprometrem amb un nou contracte de servei públic amb la ciutadania, que reforçarà la transparència, la rendició de comptes i el compromís personal dels representants públics del PSC”. Vol dir que per fi expulsaran a Josep Maria Sala, comdemnat pel cas Filesa? Segur que no.

Acaba la seva carta amb el següent: “espero comptar amb tu, amb el teu suport i les teves idees. Els mesos que vindran reclamaran molta energia col·lectiva. La determinació i la convicció ens ajudaran a aconseguir tots els nostres objectius”. Que vol dir això? Doncs que el màxim dirigent del PSC toca el xiulet. Tots firmes! Prietas las filas. Que ningú es desvií, que ningú faci ximpleries, que ningú faci el Castells.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Oooooh! Que pena!

En Zapatero ja no podrà emular al seu antecessor i posar els peus damunt la taula d’Obama. El president Txec ha ratificat el tractat de Lisboa. Això significa que aquesta farsa de polític no exercirà de president de la Unió Europea. Imagineu, a Europa fins i tot prefereixen al Toni Blair abans que al Pinotxo!!.

I ara com farà per demostrar les seves dots de gran estadista internacional?

“El govern espanyol ja ha expressat la "profunda satisfacció" per la signatura de Klaus”

Mentira!!!

Els sociates fan aigues per totes bandes.

Disfruteu de l'espectacle amics.

Que hi ha darrera d’aquesta aposta socialista per la sociovergència?

L’article del Toni Bolaño no deixa de ser molt significatiu. Aquesta “sobtada” aposta per la sociovergencia dels socialistes, fins i tot a costa del “sacrifici” del Montilla, per mi és revelador de fins a quin punt la desesperació s’ha apoderat dels inquilins de Nicaragua.
Vistes les enquestes publiques publicades aquest diumenge i les “privades” que s’han filtrat aquests dies, la derrota del tripartit és inevitable. Els socialistes, vist la poca rendibilitat que els ha donat els “èxits” aconseguits fins ara (hi ha algú que encara parli del “fantàstic” sistema de finançament?) estan actuant a la desesperada. La jugada d’engegar el ventilador contra CiU aprofitant el cas Millet els ha sortit malament. Hi ha tanta merda, que un cop posat en marxa, el ventilador ha començat a esquitxar a tothom i el cas Pretòria ha demostrat que si “s’estira de la manta”, com va dir en Pujol, poden prendre mal tots.
A l’article del Bolaño és poden llegir “entre línies” moltes coses. M’agradaria destacar algunes frases. Diu a l’article “...el cas Santa Coloma pot provocar un terratrèmol encara més gran que el cas Palau...”. Que vol dir això? Que només coneixem la punta del iceberg?. Vol dir en Toni Bolaño que coneix l’existència de més persones implicades i que si s’acaba coneixent, la desfeta al PSC serà immensa? Jo interpreto que si.
També diu que “Els partits menors com ara Ciutadans o Reagrupament ho tenen difícil per entrar al Parlament però encara no han dit l’última paraula. Sobre tot, esperant la decisió definitiva de Laporta...”. Es significatiu. Malgrat vulguin treure importància a Rcat, son ben conscients de la força que està adquirint. Tenen por de Rcat i tenen por de Joan Laporta. Molta por.
Malgrat que Jose Zaragoza s’ha encarregat de desautoritzar a Toni Bolaño, no hi ha cap dubte que el fet que aquest últim fos estret col·laborador de Montilla i de l’actual direcció dona a les seves paraules una rellevança que no es pot negar o amagar. Si Bolaño diu el que diu, ho diu perquè a Nicaragua se’n parla.
Per acabar vull afegir dos interpretacions personals més del contingut de l’article. La primera és que aquesta aposta per la sociovergencia pot ser també una tàctica per desmobilitzar a l’electorat de CiU que degut a la sospita de que aquest pacte CiU-PSOE es pugui editar, optin per quedar-se a casa. Crec que CiU haurà de comprometre’s més, deixar l’ambigüitat i negar inequívocament la possibilitat de la sociovergencia.
La segona és el paper d’Esquerra en tot això. Sembla clar un cop més (i van dos) que Esquerra ha fet el paper del “tonto útil” a dins del tripartit. Tota la legislatura essent lleials al tripartit, “l’aposta estratègica”, i sembla que el PSC ja dona per acabada aquesta relació. Puigcercòs te raó. Esquerra esdevindrà equidistant. Equidistant en l’oblit. Esquerra no servirà per res, ni per CiU ni pel PSC.

diumenge, 1 de novembre de 2009

Desesperació sociata

Ja fa dies (mesos) que les enquestes auguren el fi del tripartit. No solament l’enfonsament d’Esquerra serà tant espectacular que serà estudiat en el futur a les escoles de política, sinó que el PSC-PSOE no agafa el relleu i manté els resultats de les passades eleccions. Ja fa dies que corren rumors d’enquestes internes dels partits, però avui La Vanguardia n’ha publicat una on es confirma aquesta dada: el tripartit no suma ni en pintura.
Es nota clarament que a ca La Secta han sonat totes les alarmes, i que s’ha posat en marxa tot l’aparell propagandístic i repartidor de merda: El ventilador. D’aquí a les eleccions cada cop serà pitjor. Estan desesperats.
Però jo crec sincerament que el tret els sortirà per la culata. Busquen provocar l’abstenció, cremar el terreny de joc, desanimar a la gent. Però això ja no funciona. Crec que provocaran l’efecte contrari. La gent cansada de la degradació que ha suposat el govern tripartit acudirà a les urnes en massa. Votaran NO-TRIPARTIT.

P.D.: Per cert, l’enquesta de la Vanguardia atribueix a Reagrupament el 2,8 % dels vots. Tenint en compte que a l’abril no existia, que es va constituir formalment ara fa un mes i que encara no te ni candidats ni llistes ni “ha començat” la campanya, la cosa pinta molt be.