dimarts, 24 de febrer de 2009

La dimissió que ens humilia

La dimissió del ministre de Justícia del govern espanyol representa un nou exemple de que la opinió del catalans pinta molt poc (per no dir res) a l’hora de prendre decisions polítiques. El que ens pugui passar als catalans els importa una merda a la resta d’habitants de l’Estat Espanyol, i per tant, mai condicionaran la política dels partits a nivell de l’Estat Espanyol.

Això ho dic per comparació.

Resulta que Mariano Fernandez Bermejo ha dimitit per “no perjudicar al seu partit” i per no “sentir-se instrumentalitzat per l’oposició”. Quin ha estat el pecat de Bermejo? Haver-se posat d’acord amb un jutge per enviar a un grapat de “xoriços” a la presó. Quin han estat els perjudicats per l’acció d’en Bermejo? Doncs els “xoriços” en qüestió. Qui ha demanat la dimissió d’en Bermejo? El partit polític on militen els “xoriços” i la seus mitjans de comunicació afins (altrament dits “caverna mediatica”). I el paio va i dimiteix (o el fan dimitir).

Ara fa poc més d’un any, les obres del TGV, a part de patir un retard important, van provocar un esvoranc a l’altura de Bellvitge que va mantenir tallat el tram quasi dos mesos. Tot plegat va ser un cúmul de despropòsits i la responsable última va ser la ministra de foment Magdalena Alvarez. Qui va ser el perjudicat per aquell tall? Doncs milers i milers de ciutadans. Jo mateix vaig ser perjudicat i vaig quantificar les pèrdues en 520,20 Euros, però les meves denuncies davant el Sindic de Greuges i la companyia Renfe van ser inútils. Qui va demanar la dimissió de Alvarez? La majoria dels partits catalans i gran part de la societat catalana. Ens van fer cas? No. No solament la ministra no va dimitir, sinó que el inefable ZP la va renovar al càrrec desprès de guanyar les eleccions (gràcies per cert a molts dels vots dels milers de damnificats per les obres del TGV, socialistes ells)

I encara hi ha gent que pensa que hi ha encaix possible amb Espanya? Que podem “negociar de tu a tu”? Que podem ser “decisiu a Madrid”? Si ni tant sols es va aconseguir fer dimitir a la ministra que ha perjudicat més als catalans en anys!

diumenge, 22 de febrer de 2009

Tinc una teoria.

Abans d’exposar la meva teoria, vull deixar clar que aquesta és només fruit de cabòries personals a partir del que llegeixo als diaris i blocs i que disposo de nul·la informació “de primera mà”. Soc un simple militant de base i no conec a cap càrrec de partit i visc sense contacte amb altres militants (llevat dels del meu poble) de les Terres de l’Ebre que com tothom sap és “Territori 100% Carod”.

Amb això vull dir que és molt probable que estigui equivocat, però malgrat tot, em be de gust exposar-la.

La meva teoria és que Joan Puigcercòs ha decidit TRENCAR EL TRIPARTIT. Però no ho pot fer directament perquè en realitat NO mana a ERC. Malgrat ser el president, el seu poder d’incidència en els actes dels càrrecs electes i la resta de la direcció és més aviat limitat. A mi em dona la impressió que Puigcercòs és partidari de trencar el tripartit, que veu que amb l’aliança amb el PSOE i els seguidors del capità enciam, la patacada serà monumental.

Però el problema és que ERC s’ha convertit en un monstre, un gegant portat per la inèrcia incapaç de canviar de rumb. És com un superpetroler amb el timó trencat directe als esculls. Per molt que el capità cridi ordres des del pont, el vaixell no variarà ni un mil·límetre el seu rumb cap el desastre. Els centenars d’endollats que viuen de càrrecs al govern i al partit, el mateix partit que depèn de la “carta financera” d’aquests últims fa que pel president actual del partit sigui difícil, per no dir impossible, decidir trencar amb la situació actual i sumir a tota aquesta gent i al partit en la “incertesa financera”.

Puigcercòs no és capaç d’ordenar directament el trencament del tripartit. Com moltes vegades diu l’Andreu, no li faran cas. De fet, no li fan cas. Últimament, Puigcercòs és desautoritzat contínuament pels consellers d’ERC i altres càrrecs.

Però ara ha decidit “actuar”. Vist que a ell no li fan cas, ha optat per usar el arma més poderosa que te a les seves mans: la veu del militant. Ell no ordenarà que és trenqui el tripartit, SERÀ LA MILITANCIA qui ho faci. Veig la maniobra d’impulsar un referendum intern d’Esquerra Independentista en aquesta línia.

I la veritat, m’importa poc la manera com s’ho faci el Puigcercós per trencar el tripartit, MENTRE HO FACI.

Ni un minut més Montilla al Palau de la Generalitat!

dissabte, 21 de febrer de 2009

Ja he fet la reserva

Ja he fet la reserva pel viatge a Brussel.les. Ahir vaig fer la transferència i avui he enviat el comprovant a l’agencia. He apurat fins l’últim moment esperant si a les Terres de l’Ebre es muntava algun autobús especial, però sembla que no. Espero malgrat tot que la representació dels “Ebrencs” sigui nombrosa.

Al final vaig en autobús ja que tot i que és un pal de viatge, com diria el “nostre” president, “no està el hornu para bolls”. A més, espero que el llarg viatge em permetrà conviure amb els companys i companyes i intercanviar experiències. Pel que m’han dit a l’agencia, la sortida serà des de Barcelona.

Espero també conèixer en persona a molta de la gent que en trobo per aquests blocs.

Ens veiem a Brussel·les!!!

diumenge, 8 de febrer de 2009

Doneu la paraula al notari

La de notari sens dubte és una de les professions més respectades per la població. La gent de tota classe social quan sent parlar a un notari, mostra un respecte. Un notari dona fe de la veritat. No menteix. Hom no dubta de la validesa del resultat de qualsevol sorteig o rifa si veu la frase “sorteig realitzat davant notari”. El mateix Artur Mas va anar a cal notari per certificar que no pactaria amb el PP. Pot ser ha sigut la única promesa electoral que ningú ha qüestionat mai.

Molta gent a CiU diu que no hi ha encaix possible amb Espanya, que s’ha demostrat que no hi ha res a fer, que la única solució SERIA un Estat propi, però a la vegada diuen que no es pot arribar ni a plantejar perquè la gent no els recolzaria. Diuen que si CiU es declara obertament sobiranista i aposta per l’objectiu d’aconseguir un estat propi per Catalunya, milers i milers de votants els abandonaran per radicals, idealistes i “somiatruites”. I això no farà més que perpetuar la hegemonia del tripartit.

Desprès del fiasco que ha representat l’acció dels dirigents d’ERC, veritables “estafadors polítics”, pot ser tenen raó. El gran mal que han fet aquests mentiders no solament ha sigut lliurar la Nació als espanyols del PSOE, sinó que han desacreditat el discurs sobiranista. Avui en dia, els polítics “de sempre” com Carod o Puigcercos, però també Mas, Puig i Pujol (junior) no poden esgrimir un discurs sobiranista sense que l’electorat els miri amb malfiança.

Però que passaria si aquest discurs desacomplexadament sobiranista el desenvolupés un notari?

Em direu que aquest notari ja esta desenvolupant aquest discurs. Es cert, però ho fa quasi “clandestinament”. Ho fa en mitjans “minoritaris”, conferencies reduïdes. No apareix als mitjans majoritaris. El català mitjà, el que no es preocupa de política, es a dir el català majoritari no te ni idea de qui és Alfons López Tena i del que diu.

Crec que és el moment de que tota aquesta massa de gent escolti el que diu aquest senyor. És el moment que CDC li doni la paraula, adopti el seu discurs com a propi i el presenti davant la societat. Sense complexos.

Es un notari. Dona fe de la veritat. Si un notari diu que no hi ha encaix possible amb Espanya i que la única solució és un estat propi per Catalunya, la gent, LA MAJORIA DE LA GENT s’ho creurà.

diumenge, 1 de febrer de 2009

O Mas o Montilla... versió 2.0

El debat entre si votar a Tremosa o Junqueres sembla un debat nou, pero no ho és. Es un remake d’aquell trist debat encetat fa temps. D’aquell “o Mas o Montilla” on al final, l’argument per votar a CiU en lloc de votar a ERC no era que amb CiU la Nació avançaria cap a la llibertat, sinó que votant a CiU, ens assegurariem treure al PSOE del govern de Catalunya (realment ens ho assegurariem?). En definitiva, votar un mal menor.

Es el mateix argument que ara s’utilitza per recolzar l’opció Tremosa.

Que trist.

Jo em pregunto... que fa una persona capaç de dir això compartint partit amb aquesta altra persona només preocupada en pactar amb l'enemic?

Jo em pregunto... que fa un col·lectiu de gent capaç de proposar un projecte com aquest, compartint partit amb mediocritats com aquestes?

Arribarà un dia que tots aquests patriotes abandonaran els seus respectius partits, obstacles reals per l’avenç cap a un estat propi, i s’ajuntaran per fundar “una altra cosa”?

Si arriba aquest dia, només em quedarà una cosa a dir... "A les seves ordres".