dimecres, 29 de juliol de 2009

On estava vostè el passat 24 a la tarda?

Aquesta pregunta, pròpia d’una investigació policial l’hauria de respondre el diputat per Esquerra (ex ERC) Uriel Bertran. Es una pregunta del tot rellevant per a determinar d’una vegada per totes la coherència d’un personatge i d’un corrent d’opinió dins del partit abans republicà i català i ara simplement d’esquerres.
El diputat, en el seu bloc personal escriu una entrada absolutament crítica amb el nou sistema de finançament. En aquest post, destaca que una part important de l’executiva va votar en contra. Diu textualment “Volem felicitar la valentia i la coherència mostrada pels companys i les companyes que s’hi han oposat i no han volgut participar d’una escenificació preparada a consciència des de feia dies”. A continuació desenvolupa en 11 punts els motius pels quals s’ha de rebutjar el sistema de finançament proposat pel govern central. També remarca la petició que 1114 militants han fet per sotmetre dit acord a l’aprovació de la militància.
Descomptant que una gran part dels 14 membres de l’executiva a l’hora de tornar a votar l’aprovació al Consell Nacional al dia següent es van desdir (amb l’Anna Simó com a màxim exponent), cal aclarir si la suposada valentia i coherència de l’únic representant (que jo sàpiga) del corrent crític del partit al Parlament és va mantenir ferm fins al final.
El passat dia 24 de juliol es va debatre al parlament l’acord de finançament. A la tarda, es van presentar una sèrie de mocions en contra i a favor de dit acord. Com era d’esperar, les mocions en contra (presentades per l’oposició) van ser rebutjades, però la moció de suport, presentada pels partits del tripartit va ser aprovada amb 69 vots a favor i 62 en contra. Tenint en compte que el nombre de diputats dels partits que donen suport al govern sumen 70 escons, es de suposar que un dels diputats es va absentar de la votació.
La pregunta és clara. Va ser vostè, Sr Bertran el que es va absentar de la votació i per tant amb coherència amb el que escriu en el seu bloc es va abstenir de donar suport a l’acord?. O per contra, va ser algú altre i vostè va acatar la disciplina de vot i va donar suport a perpetuar l’espoli fiscal?
Ho necessitem saber. Necessitem saber si a Esquerra encara hi ha algú que algun dia pot fer renéixer el partit de les seves cendres, o per contra el partit està ja definitivament perdut i liquidat.

dissabte, 25 de juliol de 2009

Per fi, una decisió encertada

Per a qui digui que no som capaços de reconèixer una decisió encertada d’un menbre del tripartit. Per a qui es queixi de que no parem de criticar les decisions dels pijoprogres. Desprès de encapçalar la negociació d’un Estatut totalment descafeïnat, d’aplicar politiques “ecològiques” de dubtós resultat com ara anar a 80 per una autopista de quatre carrils a la matinada, de desprestigiar totalment el cos de Mossos d’Esquadra gracies a una direcció erratica, demagògica i irresponsable, d’utilitzar informació en benefici propi (com quan va revelar la xifra de la negociació del nou finançament per desviar l’atenció d’una cagada pròpia), per fi aquest senyor que es diu Joan Saura i que per desgràcia dels catalans és conseller de la Generalitat ha pres una decisió encertada. Ha decidit plegar.
En aquest cas, te tot el meu recolzament davant d’aquesta decisió tant transcendent. Estic segur que molts catalans comparteixen el meu sentiment.
Adéu, senyor Saura, adéu i fins mai més.

divendres, 17 de juliol de 2009

Els 11.000 milions (*)

Un argument que ningú ha utilitzat per criticar el nou model de finançament és l’origen dels famosos 11.000 milions que l’Estat Espanyol ha d’aportar al pot a repartir entre les comunitats autònomes.
En realitat, el nou sistema de finançament hauria d’haver consistint en un (veritable) nou model de repartiment dels recursos aportats per cada comunitat de manera que les comunitats que més aporten i que menys reben haurien de rebre més per corregir el desequilibri. Aquest nou sistema hauria d’haver penalitzat a aquelles comunitats que viuen de la “sopa boba” i que no inverteixen els recursos rebuts per créixer sinó que mantenen la seva economia basada en la “subvenció”. Com que ZP es va comprometre a que ningú perdi, la manera de fer-ho ha estat retocant el model de repartiment lleugerament i que l’administració central aporti una part al pot comú. D’aquesta manera, totes les comunitats “incrementen la xifra” però en el fons, el sistema de repartiment segueix sent injust (perquè en el fons no varia gaire a com era). I aquí be la trampa. L’estat es compromet (o no, perquè això s’ha de veure) a aportar 11.000 milions addicionals. Els partits del tripartit ens venen això com la panacea, com si algú altre pagués la propina. I jo em pregunto: D’on surten aquests 11.000 milions? Es que l’Estat posarà en marxa la maquineta d’imprimir bitllets? Es que aniran a la Unió Europea a reclamar-los? Incrementaran el dèficit públic? No senyor!! Aquests 11.000 milions sortiran dels impostos que paguen els ciutadans de l’Estat Espanyols (ull, menys dels que paguen bascos i navarresos) i per tant bona part d’aquesta milionada sortirà de la butxaca dels catalans.
Hem d’estar preparats, perquè en els propers anys, patirem un increment d’impostos i/o una retallada (encara més gran) d’inversions en infrastructures al nostre pais.
No ho dubteu, com quasi tot en aquest territori que anomenen Espanya, els catalans acabarem pagant aquests 11.000 milions.

(*) Com que això de l’euro enganya una mica, vull remarcar que 11.000 milions d’euros son un bilió, vuit-cents mil milions de pessetes. Poca broma.

dilluns, 13 de juliol de 2009

La política de l'engany

Quan més hi penso, més m’indigno. Fins ara, Zapatero havia de mentir per sobreviure. Des del famós “apoyaré”, que no ha parat de fer promeses i desprès incomplir-les miserablement. Però amb “l’acord” de finançament no li ha calgut mentir. Ja ho fan directament des de Catalunya! El Saura i l’Iceta diuen que gaudirem de més de 3600 milions addicional, però es que l’impresentable d’en Puigcercós arriba a dir que rebrem 3855 milions!! Heu escoltat a la ministra Salgado dient alguna xifra? Heu escoltat al ZP prometent alguna xifra? Si ja no els cal! El seguidisme patètic d’Esquerra (abans ERC i aviat PSOE) ha arribat a tal extrem que ja menteixen més que l’amo. Diuen que lo important és el model i el cert és que l’únic model que hi ha és que Madrid donarà el que voldrà i quan voldrà i Catalunya a callar.
Segurament estem assistint a la primera vegada en la vida i al mon mundial que es signa un acord en la que una de les part no garanteix quan donarà i la part que ha de rebre infla les xifres que diu que rebrà per justificar la signatura de l’acord. Es pot trobar un exemple més flagrant de submissió? Es pot trobar un exemple més significatiu de renuncia a ideals i principis per seguir arrapat al poder?
Quan de mal ha fet la manera de fer política dels socialistes! Aquesta manca d’escrúpols i de que tot val per tal de mantenir-se al poder. Per mantenir-se al poder no cal fer les coses més o menys ben fetes. No cal vetllar pels interessos dels ciutadans. Només cal enganyar, conspirar, prometre i incomplir i el pitjor, crear una xarxa clientelar de personatges afins i dedicats a preservar l’engany.
Els dirigents d’Esquerra han estat alumnes avantatjat de l’escola socialista, aplicant tàctiques mafioses a ERC fins que simplement ha esdevingut Esquerra, un patètic instrument per mantenir la menjadora de quatre sense vergonya.
Espero que a la llarga la gent acabi caient del cavall i se n’adoni de l’engany. El declivi socialista s’està donant a tots els països d’Europa, com França, Bulgària fa pocs dies, a les eleccions europees i com d’aquí poc passarà a Gran Bretanya. Els socialistes estan sent escombrats del mapa polític europeu.
Algun dia tot això els ha de passar factura a casa nostra, perquè si no ho fa, voldrà dir que vivim al tercer mon.

diumenge, 12 de juliol de 2009

Festa a la ratera

Les rates estan contentes. Com en Salvador Cardús va descriure impecablement en el seu article, la classe política catalana viu dins d’una ratera i per extensió, ens fan viure a tots plegat acompanyant-los en el seu captiveri.
Avui realment Esquerra (abans coneguda com ERC) ha fet un gran servei. Realment ha fet un paper preeminent i s’ha de reconèixer que sense ells al govern no hagués estat possible. Tant el PSC-PSOE com els “capità enciam” ja fa temps que haguessin acceptat el que els oferien des de Madrid. Molt menys es clar. Però no! El president d’Esquerra ho ha dit ben clar: “Hem arriscat, i gràcies a nosaltres, l’esquer, les escorrialles, l’almoina que ens llancen els nostres opressors a dins la ratera és abundant i de qualitat” Res de formatge de bola. Formatge curadet i d’ovella.
Mestres tant, l’opressor seguirà empetitint la ratera, seguirà reforçant els barrots. Les rates estan cofoies amb el seu nou esquer i no molestaran durant molt temps. Quan tornin a reaccionar, quan les engrunes s’acabin, les obres ja estaran fetes i la ratera serà més petita i insignificant. L’ús del català haurà reculat uns punts més, ens hauran laminat unes quantes competències, ens hauran espoliat uns anys més. En definitiva, estarem més a prop de desaparèixer com a poble.

Per acabar, no vull deixar de reproduir aquell vell acudit que la xifra anunciada per Puigcercos per al tercer (o quart, tant se val) m’ha recordat.
- Capità, capità! Que venen els indis.
- Quants en son?
- Son uns 5003.
- Ostí! Uns 5003? Com ho saps tant exacte?
- Doncs perquè davant en venen 3 i darrera uns 5000.

3.855 milions d’euros!! 55 milions més dels que demanava en Putxi. Ni 56 ni 54, 55!! I tot això “segons els càlculs d’Esquerra”. M’agradaria saber qui ha estat el de la calculadora. Un crac!

divendres, 10 de juliol de 2009

Si jo fos Esquerra...

Fa una estona ha acabat la reunió entre el conseller d’economia Castells i la direcció d’Esquerra, Puigcercos, Ridao i sembla ser que també Carod. Al sortir de la reunió, els dirigents d’Esquerra no han fet declaracions i han ajornat les valoracions fins desprès d’una reunió de la Permanent del partit que es celebrarà d’aquí a pocs minuts. Quina serà aquesta valoració?

Si jo fos Esquerra, rebutjaria qualsevol mena d’acord (ull, dels que Zapatero està disposat a proposar).

En aquest moment, Esquerra te la paella pel mànec i del que faci dependrà en bona part el seu futur i el dels seus dirigents actuals. Quan lo de l’Estatut, els dirigents d’Esquerra es van trobar en una situació similar i llavors la van vessar (per no emprar un altre verb més escatològic). En lloc d’oposar-se frontalment a l’Estatut massacrat a Madrid, primer van proposar aquella cosa tant esperpentica com el “si crític" desprès l’abstenció i no va ser fins que la militància va exigir dignitat, que la direcció (a contra cor) va optar pel no. Per acabar d’adobar la situació, en lloc de sortir del govern, van esperar a que en Maragall el fotés fora. Tot plegat va resultar patètic i va estroncar definitivament el creixement electoral d’Esquerra.

Esquerra, si el que vol (en aquest cas) es tallar la davallada i intentar salvar els mobles les properes eleccions, no pot tornar a cometre el mateix error.

L’acord de finançament del que es parla aquests dies no pot ser acceptable per Esquerra. Si que sembla que la xifra començarà per 3, però a base d’engreixar-la amb hormones anomenades “partides per competències exclusives”. I en cap cas, s’aproximarà a una xifra que comenci per 4, com a mínim els propers 5 anys. A més, això de la “ordinalitat” sembla que s’ho passaran pel folro. Massa poca cosa com per a que Esquerra ho pugui defensar dignament.

Finalment cal veure qui s’emportarà els rèdits electorals. Repeteixo que difícilment els votants d’Esquerra s’empassaran cap justificació i el mèrit només serà pel PSC (per als votants del PSC clar). Si el tripartit continua i acaba la legislatura, la formació beneficiada serà únicament el PSC. Esquerra no pot arribar al final de la legislatura del bracet d’un PSC crescut defensant un acord, que si be podrà semblar bo, no pot acontentar a cap sobiranista mínimament informat.

La legislatura està finiquitada i difícilment es pot avançar en cap tema més. La sentencia del TC rebentarà el poc que queda de l’Estatut. Puigcercos es troba davant l’ultima oportunitat de “marcar paquet”. Esquerra ha de decidir si sacrifica uns mesos de poltrona o aposta per llançar-se definitivament a l’abisme i esdevenir una força irrellevant les properes eleccions.

Repeteixo, si jo fos Esquerra rebutjaria l'acord