El millor que ens ha pogut passar

Realment la vida dona moltes voltes i de vegades el que podria semblar una desgracia o un cop dur esdevé una vegada passat el temps un cop de sort.
El passat 14 de juny del 2008 al 25è Congrès Nacional d’Esquerra en Joan Carretero va estar a punt de donar la campanada quedant en segon lloc a l’elecció de president del partit amb el 27,56 % dels vots per darrera del guanyador Joan Puigcercòs (37,22%) i per davant del candidat del sector carotista Ernest Benach (26,68%). Va ser un cop dur per als reagrupats (llavors membres del que era un corrent dins d’Esquerra) que confiàvem en agafar el poder a Esquerra per redreçar-la. Ja llavors es va presentar una ponència alternativa que incloïa els dos eixos (proclamació unilateral d’independència i regeneració política a dintre i a fora del partit) que defensa ara Reagrupament com a associació cultural.
Vam perdre. El gruix dels afiliats d’Esquerra no ens va donar suport i per nosaltres va ser una decepció. Hagués estat millor agafar el poder d’un partit existent i amb l’historia d’ERC? Qualsevol politòleg diguéssim que “convencional” et diria que és millor aprofitar el recorregut d’un partit existent abans que crear una nova formació. No hi ha espai per noves formacions, et diuen. Esquerra en l’imaginari de la gent es considerat un partit independentista i amb una llarga trajectòria històrica de defensa dels drets dels catalans i aquest “capital” no es podia menystenir.
Suposo que aquest pensament va planar pel cap dels impulsors de Reagrupament, del nucli dur, d’en Joan Carretero, la Rut Carandell i els altres. Jo ho desconec, però m’imagino que entre aquell congrés i el passat abril amb la publicació del mític article “Patriotisme i dignitat” la reflexió, el debat i els dubtes entre aquests impulsors devien estar al cap del camí. Donar el pas que es va donar amb la publicació de l’article (detonant de tot el que ha vingut desprès) devia ser una decisió difícil.
Però jo crec que passat el temps i veien com s’estan desenvolupant els esdeveniments, el millor que ens ha pogut passar va ser precisament que Reagrupament (llavors corrent crític) perdés el 25é congres d’Esquerra. Esquerra ha perdut totalment el nord. El que en el seu moment va ser l’històric partit de Macià i Companys s’ha convertit en un camp de batalla de grups i grupuscles. Malgrat Joan Carretero hagués guanyat aquell congrés, la situació a Esquerra hagués continuat ingovernable, com es veu ara. Els adversaris interns haguessin fet fracassar qualsevol canvi.
Jo vaig ser relativament poc temps militant d’Esquerra. Em vaig afiliar al 2006 i només vaig anar al 25é congrés (a la Conferencia Nacional mesos abans no vaig poder assistir) i per tant desconec l’ambient que s’hi respirava als altres congressos. Però el que si que puc comparar és l’ambient que vaig copsar en aquell congrés i comparar-ho amb el que vaig veure i sentir a la passada assemblea de Reagrupament. Res a veure! En aquell congrés hi van haver retrets, discussions i sensació de lluita fratricida. I el que és més important, cap projecte tangible tret de paraules buides i poc concretes. En l’assemblea vaig copsar frescor, unitat, compromís, claredat d’idees i un objectiu comú.
Reagrupament ha nascut molt ràpid però a la vegada amb gran fortalesa. Si el projecte no s’ho valgués, ni seriem 2300 afiliats amb cinc mesos (amb un estiu pel mig) ni s’hagués omplert el Palau de Congressos. Com va dir Salvador Cardùs, ara el principal repte serà difondre el missatge i transmetre confiança. Això últim, amb Esquerra, malgrat els seus 80 anys d’història hagués sigut impossible.