Avui fa un any que un grup de coneguts (no dic amics perquè molts ens acabàvem de conèixer tot i pel temps alguns ens hem fet) estàvem fent una cervesa a un bar a la vora de Plaça Urquinaona. Estàvem parlant del que acabàvem de fer quan a la televisió del pub, passaven imatges en directe i anunciaven la mort de Michael Jackson. Per això ho recordo.
El cas és que aquest grup de patriotes estàvem parlant i comentant l’acte al que acabàvem d’assistir. Estàvem molt il·lusionats, diria que eufòrics, perquè d’una vegada per totes semblava que s’estava construint un projecte engrescador que contribuiria notablement a assolir l’objectiu de la independència de Catalunya.
Veníem d’assistir al sopar de blocaires organitzat pel Dessmond i que tenia per convidat en Joan Carretero. Recordo que hi havia un munt de companys i companyes que fins aquell moment només coneixia pels seus textos. Vaig conèixer al mític “Andreu”, el qual, s’ha de dir que va ser pot ser el més incisiu al torn obert de preguntes que es va produir en acabar el sopar i el discurs de Carretero.
En aquell sopar fins i tot em vaig assabentar que el propi Carretero llegia el meu bloc i que ho feia amb entusiasme si tenim en compte la seva reacció quan em vaig presentar com l’autor de “Lo Full de Ruta”. No crec que el llegeixi ara.
En fi, que ja fa un any. Durant aquest temps el projecte “Reagrupament” ha passat de quasi tocar el cel a suplicar des de l’infern a que Laporta els permeti transitar pel purgatori uns quants mesos.
No recordo exactament quants blocaires hi érem en aquell bar parlant de com donar suport a aquell projecte incipient, però de tots aquest, l’únic que tinc constància que encara és un “incondicional” és en “Sara”, comentarista habitual al Cimera.
Vist en perspectiva, ha resultat premonitori que el dia que es presentava Carretero davant el mon blocaire, moris l’autor de “Thriller”. Uns mesos desprès, la imatge dels zombis perseguint a la gent i ballant tots a la vegada al ritme que marca el “jefe” em recorda la imatge de la segona assemblea de Reagrupament. La tercera me l’estalviaré.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
17 comentaris:
El que ha passat amb els blocaires és idèntic al que ha passat amb el nucli més íntim de col·laboradors de Carretero. Dels que van engegar Reagrupament amb ell ja només queda la inefable Rut Carandell. Tots els altres (Sallas, Pereira, Plana, Valdero, Abad, Xavier Porta, Cristina Pardo...) s'han quedat pel camí, víctimes de la demència d'un home acabat, enfonsat per unes faldilles i una egolatria malaltissa, que l'han aïllat i l'han fet tornar un paranoïc.
Al seu costat hi queden uns quants adul·ladors ineptes, un grapat de friquis tipus Bargalló i uns centenars de desinformats i intoxicats.
Espero que Laporta i Mikimoto (el gran "fitxatge" que el Bargalló anuncia per les webs de fa setmanes) s'adonin a temps de tot plegat i l'engeguin a pastar fang.
I malgrat tot, quina llàstima, quina immensa decepció...qui ens ho havia de dir, a tu i a mi, Joan, ara fa un any!
Efectivament
Quina oportunitat perduda! Quin malbaratament de capital politic recollit en poc temps!
Del cel a l'infern en un any!
I per mi, tanta culpa com Carretero o més la tenen aquests 12, que aquell fatidic 30 de gener no es van adonar (o van actuar de mala fe) que Reagrupament no era només Carretero. Era la "Regeneració democratica". Era una altra cosa.
Benvolgut Joan,
Sí, sempre es trist veure com acaba un proiecte en el que has cregut i treballat amb molta passió i ànima.
Però et diria que el més important és el caminar, l'acció, i quan caiem, tornar-se a aixecar i reempendre un camí. No hi ha ningú al món que no hagi tingut fracassos.
Repeteixo que jo no me'n vaig pas alegrar de la crisi del gener, encara que, segurament per edat, ja n'havia vist algns proiectes fracassats.
No sé si agraïr-te (segur que no) o mig "maleïr-te" (es broma, Joan) per aquest adjectiu de "mític", que em poses, i que no me'l quedo.
Que recordi, tampoc vaig ser tant "punyent", ni molt menys, però si et sóc sincer em va quedar una impressió d'"excessiu messianisme abans d'hora". O alguns li tenien massa respecte ( i de vegades el "massa respecte" es l'avantsala de la por) o s'albirava massa distància, crec, entre un i altres, en un inici inicial.
Jo tinc, com cadascu, la meva particular opinió sobre aquesta aventura i, des d'una consideracio exògena, com i en què l'hagues dut a terme de manera diferent.
Però sent parcial, i sense haver-ne participat, crec que m'ho de guardar, com a mínim, fins després de les properes eleccions catalanes. I tant em fa el que puguin fer o deixar de fer. Són als inicis estructurats on crec que hi ha les errades.
Bé, Joan, Te'ns bona memòria. Però , de veritat, de "mític" res.
A vegades l'encerto, a vegades l'endevino i a vegades la pifio. Vaja, com tothom, mes o menys.
Ben cordialment,
Andreu
Benvolgut Andreu,
Potser “Punyent” o “incisiu” no és la paraula, però si que no em vas parèixer “convençut”. Potser vas ser dels pocs que vas saber intuir o separar la persona del discurs. Crec que no m’equivoco si dic que tu subscriuries el discurs de Carretero fil per randa, però ja vas intuir que podia fallar la persona. No recordo que vas preguntar o dir, només recordo la impressió que vaig tenir al sentir-te. Pot ser a aquella sala estàvem tots enlluernats i tu portaves ulleres de sol.
Saps que hem discrepat moltes vegades i alguna vegada agrament. Pot ser ho hem fet perquè discutir “per escrit” és de vegades imperfecte, es perd el matis. Estic segur que de viva veu ens acabaríem donant la raó més d’un cop. Però crec que peques d’inmodest rebutjant el qualificatiu de “mític”. Ets “mític” per molta gent. Tot i que una vegada et van qualificar de “taladro”, que també, he he (de bon rotllo)
Cordialment
Joan
Era prop de plaça Urquinaona, però bé, plaça Universitat tampoc està tant lluny.
Crec recordar que a vosaltres dos, Joan i Andreu, us vaig presentar jo, prest a separar-vos si començàveu a estomacar-vos. Prevenció inútil, us vau comportar com uns senyors.
M'alegro de veure-us ara tant ben avinguts... i que no ens haguem quedat enllaunats eternament en el videoclip del Thriller fent el zombie. Ha, ha, ha, ha, ha. (pronunciar com la veu final del videoclip)
Cert, he escrit Plaça Universitat quan en realitat pensava amb la d'Urquinaona! Fa tant temps que vaig marxar de BCN per tornar a les meves terres! A més, això del nom dels carrers no ha sigut mai el meu fort. Ja ho he corregit
Els grans savis han parlat.... Escolteu tothom la seva gran veritat...!!!!
Jo, com que estic en el grup dels: adul·ladors ineptes, friquis tipus Bargalló i uns centenars de desinformats i intoxicats...( com diu un comentari....) he de preguntar-me: Tinc que anar al metge? perquè jo encara crec amb en Joan Carretero i la Rut, pot ser perquè jo no tinc que demostrar res a ningú ni tinc cap interès personal amb Reagrupament... Des de la presentació al Auditori Nacional l'any 2007 vaig dir-me: m'agrada aquest senyor... i continuo pensant el mateix, tampoc crec que sigui l'únic...
Be, Joan, bé.
Sí, d'una banda, va ser això que tant bé expliques. El discurs ,sí, com molts discursos. La persona, el que ha de liderar és e que el fa bo o una impostura.
Però estavem en un sopar teoricament amb caliu, distès i sense necessitat de demostrar res categòricament.
Massa categòricament i massa rigidament, sense matisos. No em va convencer la persona, es veritat.Es alló del feeling, poc objectivable però molt real.
En ocassions semblants, de primera xerrada, a soles o en grup petit, fa ja molts anys, sempre havia sortit amb un feeling positiu, després de conèixer el primer cop gent com en Josep Pallach, en Barrera, en Jordi Pujol, en Cullell, en Trias Fargas, en Victor Torres, en Miquel Roca, en Coll i Alentorn, el mateix Joan Hortalà, o la Pilar Rahola o l'Angel Colom. Feeling positiu i vàlua notable de la persona, amb graus diferents.
No sé si l'edat afecta, però la sensació d'aquella nit amb en Carretero no va ser, realment, la mateixa. En fi, collonades.
Si, Joan Oliu, si que la recordo la teva intermediació en presentar-nos. I res més, aprofitar l'avinentesa per a felicitar-vos, un dia endarrerit, als tres Joans: el Joan del Full de Ruta, el Joan de Vilafranca i el Joan Oliu.
Per molts anys poguem seguir coincidint, o no coincidint, però fent camins paral.lels.
Bona nit.
Cordialment,
Andreu
Mira, Joan de Vilafranca, si tu eres de Reagrupament dins d'ERC (jo també ho era) devies reclamar democràcia interna, no?
Si ara t'empasses les campanyes d'intoxicació, els insults (enemics, grans de pus, merda...) del Carretero contra els seus propis col·laboradors, els reglaments antidemocràtics com el de la propera assemblea, la promoció indissimulada de la seva amigueta, etc. etc. etc. és el teu problema, noi. Fes tu mateix examen de consciència, decideix tu mateix si estàs intoxicat i has d'anar al metge.
Jo no dic que tu tinguis cap interès per ser d'Rcat. Però tots els que hem estats foragitats pel Carretero tampoc en teníem cap, inclosos els quatre sacrificats del mes de gener. En conec bé a 3 d'ells, conec la seva trajectòria, i alguns van renunciar a còmodes col·locacions polítiques per seguir els seus principis i ajudar al Carretero...fins que el Carretero va decidir que no li donava la gana que ningú li portés la contrària, i va engegar la deriva totalitària que està acabant amb Rcat.
Si tu prefereixes creure que tot va molt bé, que els que hem marxat érem uns interessats i uns infiltrats, que tota la culpa és de la premsa, que les enquestes estan manipulades...doncs tu mateix, noi. Continua gaudint del teu somni, que ja arribarà la nit electoral i et despertaràs de cop.
Ex-reagrupat (de veritat)... No puc dirigir-me a tu per el teu nom... si ho prefereixes així, estàs en el teu dret... Intoxicació, insults... qui va començar? Qui es va rebotar perquè el varen treure de cap de comunicació...?, qui tenia converses prometent llocs a les llistes...? Això era una emergent infecció que podia acabar en pus...
Les llistes tancades les entenc en el context actual, si es que volem fer una candidatura realment unitària i transversal amb gent no associada a Reagrupament... a part el tema Laporta..., senyor que als crítics també els hi agradava.., ja que no varen perdre temps en trucar-lo demanant-li el seu suport, cosa que està clar no varen obtenir...
Mira, ex lo que siguis, en Francesc Abat i en Emili Valdero, diferencies sobre Reagrupament i Joan Carretero a part... em mereixen un gran respecte com a patriotes i lluitadors, en aquest aspecte no en tinc cap dubte, però voler enfrontar-se a tretze persones liderades per en Joan Carretero... va ser un error.
No crec que tot vagi molt be, hages anat molt millor si els quatre, abans de reaccionar com o van fer, entorpint la feina dels altres catorze membres de la executiva, haguessin sigut demòcrates i haguessin acceptat la línia majoritària...
Dormo molt tranquil i dormiré tranquil, vagin com vagin les eleccions, la política i el sunsum corda... He fet i faig el que crec i estic molt a gust amb gent com la Rut en Joan Carretero i amb tots els companys de Reagrupament. Quan ens veiem a les reunions de la executiva amb els coordinadors a vegades penso: com pot averi gent que ens acusi de secta, de abduits... es que fem cara de tontos o que... no company, NO... som gent normal
Joan de Vilafranca,
El teu últim comentari ho demostra. Estàs absolutament intoxicat, desinformat, abduït. I, és clar, no te n'adones, com no s'adonen del seu estat d'alienació els seguidors de cap secta. Em sap greu, perquè quan recuperis la consciència serà molt dur.
I que consti que no poso en dubte el teu patriotisme ni la teva bona fe (tampoc no et conec personalment i no ho podria dir).
I sí, sóc ex-reagrupat. Mira si ho sóc que, malgrat que ja no pago la quota, encara m'han enviat l'ordre del dia i l'esperpent antidemocràtic aquest del reglament. O sigui, que l'organització (o la desorganització, hehe) encara em deu comptar entre els reagrupats.
Jo afegiria un altre comentari al que ha dit l’ex-reagrupat. Joan de Vilafranca, tu creus que estem molt contents del que ha passat. Clar, com “teníem interessos personals”, ara només volem el pitjor per als que quedin a Reagrupament, “que només volen el millor de Catalunya i cap protagonisme”. T’equivoques de totes totes. Tots els ex-reagrupats que conec, tots! Estan absolutament desolats pel que ha passat, i veuen Reagrupament com una “veritable oportunitat perduda”. Perquè benvolgut Joan de Vilafranca, el que s’havia de fer era aconseguir el màxim suport electorals i ser una força determinant en el proper Parlament. El que s’havia de fer era aconseguir la confiança de milers i milers de catalans. I per això, a part de la independència, al programa i el discurs s’havia posat la “regeneració democràtica” com a punt fort i per esdevenir “una altra cosa”. Dius que els quatre es “van enfrontar a Carretero” i als 12 liderats per ell? I que? Que hom no pot discrepar en una Junta legítimament? Qui Va dimitir aquell 30 de gener? Que no tenien majoria? El que passa, és que Carretero volia unanimitat, per passar-se pel folre la ponència sorgida de la primera assemblea. Qui te “interessos personals” llavors?
El punt 2.3 de la ponència deia: “(Reagrupament) practica l'ètica i la democràcia interna en el moviment mateix perquè pugui esdevenir exemple tangible del que es vol oferir a la societat.”
Desprès de les maniobres totalitaries que ha esgrimit Joan Carretero, ha quedat clar el que Reagrupament “vol oferir a la societat”. I la societat ha pres bona nota, i ho veuràs la nit electoral. I t’asseguro que aquella nit estaré tant trist com tu. Trist per l’oportunitat perduda.
Que els fets del 30 de gener han perjudicat a Reagrupament no ho nega ningú... però no tot està perdut. Som una minoria els que ens movem per la "xarxa", donant opinions, discrepant etc. Fem molt de soroll, pero entre nosaltres... La gran majoria del poble català no està per trifulgues politiques... Una campanya ben organitzada amb poc dies pot fer molta feina... Ben organitzada i amb mitjans generosos... Lo nostre quedarà en foc d'encenalls... Com deia el poeta: Tot esta per fer i tot es possible. A l'hora de la veritat però, que cada persona posi a l'urna la papereta que cregui mes adient... Això si, que tothom voti Nacionalista-Independentista... Que ningú es quedi a casa.
Un meu "alter ego" que ja no existeix fou convidat a assistir a aquell sopar.
Va declinar anar-hi perqué ja havia tingut diverses ocasions de tractar amb el convidat principal i pels mateixos motius que explica l'Andreu...exactament els mateixos, el personatge havia deixat d'interessar i tot el que després va passar, ja s'ho veia a venir.
L' "independentisme", malhauradament, és una feixuga creu que hem d'arrossegar els catalans que voldriam tenir un estat propi. I ja ho diuen fins i tot les enquestes...totes les enquestes.
Tot son opinions personals... En Enric Vila, en el seu llibre: Lluis Companys, La veritat no necessita màrtirs, Editorial:’Esfera dels llibres (Barcelona), 2006. A la pàgina 16-17 diu:
"El primer que ha de fer un polític es fer-se respectar i la gent només respecta qui està disposat, si cal, a quedar o actuar com un autèntic mal parit..."
A vegades es així de senzill...
Efectivament Joan de vilafranca, tot son opinions personals. I les eleccions son això, recollir el màxim "d'opinions personals". A veure quanta gent pensa el que tu dius el dia de les eleccions.
I encara et diria més. Aquest llibre que cites, diu alguna cosa sobre el respecte que mereixen els politics que diuen una cosa i fan una altra? Ho dic per allò de la "radicalitat democratica", les "llistes obertes" etc, etc que deia Carretero.
Ah! Ja se que no et convencerè pas, Joan de vilafranca. Tu vas a pinyo fix. Et responc només per si algú amb una mica més de criteri llegeix els teus missatges.
Apa, a disfrutar mentres puguis del teu somni! Vigila no tinguis pol·lucions nocturnes!
Vaig muntar el sopar amb la millor de les intencions. No sabia que el gran Michael guiaria les nostres passes. En tot cas he de dir que mitjançant Carretero hem fet xarxa. Altrament, seria impossible.
Malgrat els malgrats s'ha de ser generós i esperar que Reagrupament faci un bon resultat. Es poden tenir dicrepàncies, cosa que passa a tot arreu. Però hi ha qui les sap ventilar millor.
Un dia se n'hauria de poder parlar sense acritud. Insisteixo a dir malgrat els malgrats.
Publica un comentari a l'entrada