Interpreto que aquesta estratègia engegada per CiU “d’exercir el dret a decidir en aquelles qüestions que generin un ampli consens” te com objectiu anar avançant poc a poc però sense perdre el pas cap a l’objectiu final d’aconseguir un Estat Propi (única solució viable i definitiva per assolir les ambicions nacionals de Catalunya ). La reivindicació del concert econòmic “per la propera legislatura” aniria en aquest sentit.
El problema és que aquesta estratègia s’ha demostrat equivocada. De fet, CiU no s’ha cansat de criticar al (primer) tripartit per encetar la reforma de l’Estatut dient que no portaria enlloc. Esquerra deia que aconseguir un Estatut potent era el primer pas cap a la independència. Plantejar el concert econòmic com el primer pas de no se que, és exactament el mateix.
Suposem que si, que la propera legislatura es planteja el concert econòmic amb CiU governant en solitari. Desprès d’agres discussions al Parlament, s’aprova una llei, es sotmet a referèndum i evidentment (ja va passar amb l’Estatut) aconsegueix un “ampli consens”. I llavors que? Doncs que Espanya dirà tururú, com ha fet ara. I que farem? Res, perquè no podrem fer res.
Jo no se si la societat esta madura, verda o passada, però el que està clar és que la propera “aventura” no ha de ser un “terme mig”. El proper referèndum al que es convoquin als catalans ha de ser un referèndum per la independència. Es poden guanyar per golejada mil i un referèndums sobre coses “intermèdies”, que a totes elles Espanya dirà que no i la comunitat internacional mirarà cap un altre lloc. En canvi, al resultat d’un referèndum per la independència, Espanya no te res a dir, perquè deixarà de ser un “problema intern” per la comunitat internacional. Si es convoca i es guanya, els països democràtics del mon, reconeixeran a Catalunya com un Estat. Ho han fet sempre i no ha de ser diferent perquè l’Estat del que ens independitzem es digui Espanya.
El que ha de fer CiU és plantejar aquest referèndum per la propera legislatura. Tenen quatre any per fer madurar a la societat des del govern. Si esperen més temps, amb estratègies de xixarrí, pot ser es trobaran amb “l’arròs covat”.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
BenvolgutJoan
El pitjor que és pot fer, és fer el ridicul. No crec que fos en Tarradellas l'inventor, ni tampoc fins i tot en Josep Pla, però es una veritat com un temple cristià del segle XII.
I deixar que tot s'enfonsi, absolutament tot, confiant en una carta que no té, a hores d'ara, majoria social suficient per a impulsar-la de debó i, sobretot, r a guanyar-la, seria frer el ridicul, d'una banda, i prostrar molt mes el pais del que ho està.
Ibarretxe, amb molta més majoria social a Euskadi que l'existent a Catalunya el 2010, va aconseguir convocar algun referèndum d'autodeterminacio? No. No entro a valorar, nomes fets.
Flandes, amb una majoria social pro independència més consistent i més gran que la catalana d'ara, ho ha fet o ho té temporalitzat? No.
Quebec: dos fets. 1980 i 1995. Ja fa 15 anys del darrer. També perdut. I començaren la campanya (1 mes abans del dia del sufragi) amb més del 60% de vots, en enquestes de tot tipus. Dncs es van evaporar més de 10 punts en la campanya. I tenien, i tenen, una majoria social pro separació molt més gruixuda i fidel que la que tenim a Catalunya.
Scotland. EL 2010 ja ha passat, políticament, i del compromis electoral del seriós Alex Salmond i del SNP de fer-lo el 2010, s'ha passat a diferir-lo pel tema de la crisi (externament), i per la reducció de base social que faria inevitable una derrota en referèndum.
I una derrota són 15/20 anys, pel cap baix, de fracàs, decensís, davallada, abans de poder intentant-ho de nou.
Si es pot convocar i es fa, amb garanties internacionals reals (no hi ha res real a l'aiguera) (europees, nordamericanes, Nato, Rusia) ha de ser per fer-ne un i guanyar-lo. NO es pot jugar a la loteria. No. Si s'arriba a poder fer ha de ser per a guanyar-lo.
De totes totes. I per a guanyar-lo has de tenir una majoria social (un any abans) convençuda molt propera, al 70%, perquè l'evaporació durant l'ofensiva espanyola serà el doble de forta, com a mínim,que la canadenca el 1995 al Quebec.
I en això no s'hi val a frivolitzar, ni a fer-nos tots, per il.lusió, els milhomes o les mildones, No. No. Tenim una bala, i quan es dispari ha de fer blanc, diana, o matar l'enemic contrari que ens vol matar. El que volgueu, Pero tindrem una bala. Una,
I no podrà fallar, sigui quan sigui.
En 300 anys mai hem disposat de cap bala d'autodeterminació. Vindrà ara, mateix, quan n'estemm fabricant, entre tots, una altra,pero una única bala,de 1 anys, 2, 4 , ó 6,ó 8, fins assegurar- nos, realment, que farà diana?.
Es humà, però enganyos i gens realista, creure, per fe, no per racionalitat, que precisament ara, ara que fem post's, tenim el moment més dolç, nacionalment parlant, per assolir , en democràcia i men lliertat, l'autodeterminació, com si no haguessin passat 300 anys sense aquesta possibilitat?.
L'arrós no falta mai. El de l'Ebre, diuen, es el millor que es fa per Catalunya. I segur que l'arrós estarà a punt, bo, extraordinari, quan es pugui dispar la única bala que podem disparar cada 30 anys, pel cap baix.
Però ara, no se l'arròs com està, però n'hi ha, el que nom tenim és la bala. I sense això no es fa diana.
Cordialment
Andreu
Publica un comentari a l'entrada