La força de les bases

Aquests dies estem assistint a la “negociació” entre Solidaritat Catalana i Reagrupament per a que aquest últim s’incorpori a la candidatura. Consti que no tinc ni la més remota idea de com estan anant i ningú m’ha dit res que no s’hagi publicat. Però intueixo que la situació és la següent: Solidaritat Catalana de la ma de Laporta, Lopez Tena i Bertran ha agafat embranzida. Milers d’adhesions al projecte i la sensació de que son la “candidatura bona”. Per l’altra part, Reagrupament, de la ma de Carretero intentant pressionar per incorporar-se en condicions de igual a igual. I els altres passant de Carretero solemnement. Perquè la negociació entre Reagrupament i Solidaritat Catalana no és una negociació d’igual a igual. Perquè Reagrupament “ja” no és res. És Carretero i poca cosa més.
I això és així perquè Carretero amb el seu gir autoritari (per no dir dictatorial) del passat més de gener es va carregar el moviment. Un moviment, cal recordar-ho, que creixia des de la base (igual que ho està fent SC). Un moviment que va tenir el seu màxim moment d’esplendor a l’Assemblea constituent on és va aprovar unes regles de joc clares: Radicalitat democràtica, llistes obertes, assemblearisme i participació des de la base, amb organitzacions territorials fortes i amb veu a la direcció.
Si això s’hagués portat a terme, ara Reagrupament seria una organització consolidada i fortissima a la que ni tant sols Laportes o Lopez Tenes s’atrevirien a ignorar.
Ara Reagrupament no és més que un líder totalment desprestigiat, una munió d’incondicionals descol·locats i unes bases que (aquests si) s’esborren en massa de Reagrupament per adherir-se a aquesta nova oferta. És normal que les bases abandonin el vaixell. No se’ls va donar el protagonisme que se’ls prometia. I al final, son precisament aquestes bases les que faran forta Solidaritat Catalana. Perquè aquestes bases només volen una cosa: que hi hagi una candidatura forta i amb possibilitats a les properes eleccions. I aquestes bases saben que aquesta candidatura no és la que Carretero es va treure de la màniga l’ultima assemblea de Reagrupament.
Si Carretero no hagués traït el moviment, ara seria una organització forta i cohesionada. Organitzada territorialment i que permetria negociar des d’una posició de força. Com que va voler que aquesta organització no fos més que un “exercit disciplinat” a les seves ordres, quan ha arribat el moment de la batalla, la tropa li ha desertat. I s’ha quedat ell i la seva cara. I de cares, per omplir llistes n’hi ha moltes.