dijous, 26 de març del 2009

La quadratura del cercle

L’altre dia vaig veure l’entrevista que li van fer al Puigcercos als “matins de TV3”. En aquesta entrevista, va dir que ara no convenia fer eleccions anticipades perquè era just el que Zapatero volia. Que ara amb la negociació del finançament la pilota estava al camp dels socialistes a Madrid i que el que aquests volien era “guanyar temps” i que avançar les eleccions no faria més que prolongar sis mesos més i donar temps al Gran Farsant.

L’amic (malgrat tot un català independentista sempre serà un amic per mi) Puigcercós encara no s’ha adonat que al Gran Farsant això del temps i les pilotes a camp propi li la porten fluixa. Aviat farà un any que va expirar el termini de dos anys que donava l’estatut (es a dir tres anys) i encara estem al mateix lloc. Que son sis mesos mes? Algú es pensa que a Madrid donaran alguna cosa més que l’almoina que va anunciar l’inefable Saura?.

Jo a diferencia d’en Puigcercós penso que l’avançament de les eleccions és una necessitat vital per Catalunya. El grau de degradació al que s’ha arribat a la política catalana només és pot arreglar donant la veu al Poble. Fent neteja.

I en aquest cas, la clau (la famosa clau) per aclarir el panorama polític i tornar a donar a la classe política la força i la legitimitat que han perdut la te ERC, més concretament l’actual direcció i encara concretant més, la te el seu màxim responsable: el president del partit Joan Puigcercós.
Totes les enquestes prediuen una davallada monumental d’ERC. Cada dia que passa donant suport a aquesta mediocritat declarada que s’anomena Montilla (ep! i Saura) és un grapat de vots perduts. El suport a aquests mentiders, a aquests 25 traïdors que diuen una cosa i en voten una altra a Madrid representa una sagnia de vots sense aturador. Això no ho arreglarà el temps com sembla que han apostat des d’ERC, més aviat el contrari.

Les enquestes prediuen una victòria electoral clara de Convergència i Unió i per tant una victòria d’Artur Mas. Malgrat que hi ha gent que ja ho està celebrant i que veuen a Artur Mas com el “no va más” de la gestió política, vull recordar que Mas va ser el que va cedir a les pressions i va pactar la retallada de l’Estatut amb el Gran Farsant.

Si ERC no canvia d’estratègia i dona un missatge clar a l’electorat, aquesta victòria de CiU serà encara més gran. I no per mèrits propis dels dirigents de CiU (recordem que Duran, el que vol ser ministre a Madrid, també és dirigent de CiU i que va amb el mateix pack que el Mas) sinó per que l’elector votarà el mal menor. Ja sabeu, el famós “O Mas o Montilla”.

Efectivament, hi ha un majoria (immensa majoria diria jo) d’ex-votants d’ERC que no votaran a ERC i ho faran a CiU simplement per assegurar-se de que el tripartit no es pugui reeditar. Simplement perquè no volen a Montilla. Simplement perquè se’n han adonat que el veritable càncer que fa recular les possibilitat de que Catalunya sigui el que vol ser s’anomena PSC, el Partit dels Socialistes de Catalunya, l’esquerra espanyola (per molt esquerra que sigui).

Llavors, que li queda fer a ERC? Quina és l’estratègia que hauria d’impulsar Joan Puigcercós per sortir de l’atzucac en el que es troba ERC? Per mi és clara. A la primera excusa, ERC hauria de sortir del govern. Trencar el tripartit unilateralment, per sorpresa, sense avis previ, amb nocturnitat i alevosia si és possible. Arribar un dia i presentar en bloc la dimissió. I el que és més important i per mi la clau de l’èxit de la maniobra: s’ha d’anunciar solemnement que no es reeditarà el tripartit. S’ha de proclamar als quatre vents que se’ls va donar l’oportunitat al PSC de defensar Catalunya i avançar nacionalment i que aquests (amb 25 diputats a Madrid com a màxim exponent del sucursalisme) han fallat.

Anunciant que en cap cas es reeditarà el tripartit pot tenir un efecte demolidor a les properes eleccions. En primer lloc, i el més important, s’evitarà que Montilla (l’espanyol) sigui un altre cop president de la Generalitat (i Saura conseller del que sigui!!!). I en segon lloc, s’aturarà de cop la sagnia de vots i qui sap, també es poden recuperar molts dels vots que haurien anat a parar a CiU per allò del “o Mas o Montilla”. L’actitud de CiU canviaria radicalment en vers a ERC. Ara, CiU es creu forta i només espera negociar “amb el que quedi d’ERC”. Aquest missatge sense cap mena de projecte nacional que és “o nosaltres o el tripartit” hauria de canviar per obsolet. CiU és veuria forçada a presentar un projecte, cosa que ara no fa. CiU es veuria forçada a elaborar un discurs que engresqués als milers i milers de ciutadans que volen la llibertat de Catalunya i que estan farts de “sopars de duro”. CiU es veuria forçada a buscar la unitat.

La victòria d’Artur Mas a les properes eleccions està cantada, i el que ha de fer ERC és assegurar-se de seguir sent clau i de seguir condicionant la política catalana des d’una posició de força, que ara esta perdent a marxes forçades. CiU malgrat que ara sembli que son la reostia, en realitat no és res, perquè no tenen (o no exposen) un projecte per avançar nacionalment. La gent està farta (pregunteu als 10mil de Brussel·les) i aquesta és la basa que hauria de jugar ERC a la campanya electoral. ERC, malgrat el que han fet donant suport al PSC tots aquests anys, no han perdut el discurs independentista. Es cert que han deixat “d’exercir” d’independentistes donant suport a un partit espanyol, però això te fàcil solució tornat a “exercir” d’independentistes. No calen grans escarafalls. Els “malgrat-tot-votants” seguirien recolzant electoralment ERC i molt probablement, molts ex-votants es plantejarien “tornar a casa”.

Per acabar, segurament molts direu que l’actual direcció (Joan Puigcercós) hauria de dimitir desprès d’un canvi tant radical d’estratègia, però jo no estic d’acord. Fa poc temps que els militants li van donar confiança i per tant està legitimat per prendre una decisió així. El congrés li va donar suport amb les famoses “línies vermelles”. El que hauria de fer és buscar suport a tots els sectors del partit i que recolzessin la decisió. Crec que trobaria molts suports. Jo mateix (ja se que un individu no és representatiu, però...) que estic adherit a Reagrupament li donaria suport.

Ah! Molts poden pensar que CiU al final pot passar d’ERC i apostar per la sociovergencia. Es cert, ho poden fer. Però per això la declaració solemne de no pactar amb el PSC també dona força a l’argument de campanya: “Ens acusàveu de pactar amb el PSC, de lliurar la nació als espanyols i vosaltres fareu el mateix?” CiU ja va veure el resultat de pactar amb un partit espanyol en el passat. I a les enquestes (i eleccions gallegues i basques) és veu el resultat que obté un partit nacionalista quan pacta amb els socialistes. Allà ells.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Joan,

Molt extens i lluït, l'article.
Realment, com pots imaginar, no estic d'acord en diverses afirmacions que no s'adiuen amb la realitat. Però tampoc te les indicaré. Son els bunyols creats artificiosament per a denigrar els que mai, mai, mai, en 23 anys, van tenir cap conseller que no fos nacionalista ni que estigués a les ordres o subordinats a alguna força sucursalista espanyola.

Ja ho veurem el que passarà. Cal treballar molt. Però la magnitud de la tragèdia dels tripartits està ací, ja fa temps. I sent perdedors. El pais ha estat emès enrera, nacionalment, des del desportisme espanyolitzant del govern tripartit.

I per molt que s'especuli, en política democràtica, les errades fortes, les mentides grosses, es paguen. I les direccions d'ERC n'han fet moltes i molt grosses, de negatives, i amb l'agreujant d'emparar-se en el mot independencia, que no es seu ni de les seves sigles.

La travesia del desert serà llarga. Segur. I tots els ninots de fum creats ja no tenen credibilitat alguna. La sociovergència? invent del tbo dels d'ERC (direccio), quan son ells els qui han regalat el pais als perdedors -en eleccions- del Psoe.

Aquest "pecat" comportarà temporades al desert. I aquest cant de que sóm un partit de govern (un que treura ben poc mes del 10%) és una collonada.

La mediocritat i l'ambicio personal es veuen. I no hi ha sol.lucio. El desert. Més o menys extens. Però al desert, a veure si algu troba algun oasi.

I comptarem els càrrec d'ERC que pasen a ser ciutadans pel Psc i per les esquerres, ha ha, com l'euskadiko ezquerra de Bandrès.
El seu oasi sera Nicaragua. Per qui han treballat tants i tants anys. No des del 2003. Des d'abans del 1999.

Fets. No paraules.
Oasis o desert.
Es l'alternativa al desori polític més important protagonitzat per un partit polític catalanista des del 1940.

Oasi socialista de Nicaragua o desert. Tenen alternatives.

I si no els hi agrada, que s'apuntin a l'atur. Cap problema.

Cordialment,
Andreu

Salvatore ha dit...

Company,
m'agradaria que la teva hipòtesi es portés a la pràctica, però per ara sóc massa escèptic en creure-la, no pas en la teva voluntat, sinó que crec que no ha estat mai la voluntat real de la direcció d'esquerra.
ERC, ja a l'any 1.999 volia anar junt amb el PSC, era la seva estratègia, l'estratègia plantejada per la seva direcció de llavors, i la actual és hereva directa, per tant, no ha canviat.
Crec que ERC el que vol és ocupar l'espai de CiU, però això no li serà mai possible.
M'agradaria que CiU fos prou magnànima de pactar amb ERC per plantejat un eix nacional que portés a la independència, però crec que ERC no acceptarà el seu paper d'actor secundari, ja ho va fer el 1.980 i desde llavors ha estat molt ressentida, per això va voler pactar amb el PSC, pensant que se'ls menjaria, i en canvi els socialistes se l'han menjat.

Complicat, però

Ja es veurà

Joan ha dit...

Benvolgut Salvatore,

Jo he plantejat aquesta "solució" al cul de sac d'ERC perque fa molts dies que li dono voltes a com sortir dignament (al cap i a la fi és el partit al qual milito i representa els ideals en els quals crec) i no veig cap altra solució.

Jo també soc escèptic i veig molt improbable que la direcció d'ERC aposti per lo que jo proposo. Pero també s'ha de tenir en compte que avui no es donen les circunstàncies politiques de 1999. Llavors l'estrategia d'anar de bracet amb el PSC era un projecte. Avui ja es una realitat provada i a jutjar per les enquestes, els resultats seràn nefastos per a ERC.
Ni que sigui per pur instint de supervivencia, els dirigents d'ERC que al 1999 van dissenyar una estratègia, pot ser ara s'ho repensin.

Aprofito per afegir una cosa a l'article. Un motiu més que te ERC per trencar el tripartit és fer-ho abans que ho faci el PSC. Perque una altra cosa recriminable a la direcció d'ERC és això de fer el passarell demostrant llealtat als socialistes. El dia que als socialistes els deixi d'interesar el tripartit, la patada al cul a ERC serà sonada.

Anònim ha dit...

A ERC, de cap de les maneres els tripartits li poden sortir gràtis. N'ha de pagar un preu molt car, i que serveixi d'escarment pel futur.

Si CiU ha pagat un preu carissim per uns simples acords de govern a govern amb el PP, no em puc ni imaginar el preu que ha de pagar ERC per haver lliurat la Nació a qui ha governat i governa Espanya impedint qualsevol progrés nacional i econòmic de Catalunya

Anònim ha dit...

ARTUR MAS



Rafael del Barco Carreras



Mayo 2009. Descubrí el personaje por casualidad. Otra de las viejas noticias, 1988. Pegada a una de las miles de Mario Conde refiriéndose a Javier de la Rosa. Firmada por Feliciano Baratech de La Vanguardia, el principal creador mediático del “ingeniero y genio de las finanzas” y “empresario modelo”. A sueldo, y de su corte en las inagotables veladas cocteleras en el Ideal. Ver “Barcelona, 30 años de corrupción” en www.lagrancorrupcion.com y la noticia en www.lagrancorrupcion.blogspot.com

Una pequeña nota de prensa para quien ahora podría según las encuestas desbancar a los socialistas barceloneses, y asociados progresistas. El dato no es desconocido, de hecho sale en cada una de las campañas electorales. Un paréntesis en su vida política. Se quiebra, y de nuevo a la Política. 8.445 millones de pesetas a cargo del clan Prenafeta. Por lo demás todos los detractores del pujolismo afirman que alcanzó la primogenitura “a dedo” por exclusión de los demás, enfangados, por su depurada elocuencia “nacionalista”, trazada sonrisa y perfecto peinado.

Al electorado catalán lo de las quiebras, o sea, la GRAN CORRUPCIÓN, no le afecta demasiado. Se vota por sentimientos, y si alguno, o todos, se aprovechan, quizá se parte de la idea que todos haríamos lo mismo, y mejor “uno de los nuestros”. Aquí en Cataluña, la Política la monopoliza la NACIÓ, o ese Socialismo Progresista, creador de subvenciones, sueldos y negocios a gran escala. Y la Mayoría a la que solo le preocupa el “día a día”… y ahora está muy preocupada… votará, si vota, con la ilusión que las cosas no empeoren, que la Crisis (léase la desaforada ambición y corrupción de políticos, banqueros o “caixes” e inmobiliario-constructores) no acabe con la mejor de las Cataluñas de todos los siglos, ya en declive, aunque pujante en narcotráfico y economía sumergida, y creada con el sudor de infinidad de frentes.

Se votará a Más, el Pujolismo, o a los de Narcís Serra, que ahora reordena a marchas forzadas ese Grupo Financiero Empresarial Socialista en torno a la Caixa de Cataluña, para que las próximas fusiones entre caixas dispare las menos suciedades posibles, y así, en este preciso momento su caixa contrata a comprometidos empleados y ejecutivos de sus muchas sociedades participadas o filiales, a la par que prejubilan o incentivan despidos encubiertos.

Es evidente que esto merece un vuelco, que vuelvan a forrarse los pujolistas con su gran experiencia en “crisis empresariales y financieras”, que echen a personajes como Serra… aunque le sustituya uno de los hijos de Pujol… no hay MÁS…