diumenge, 31 de gener del 2010

Culpable

Aquestes ultimes hores estem assistint a la reacció a la noticia de la dimissió de Joan Carretero i la majoria de membres de la junta de Reagrupament. Podem llegir en multitud de foros i comentaris mostres de desaprovació i fins i tot critiques ferotges al quatre membres que s’han quedat. Segons un sentir majoritari, son els culpables de la situació. Els que tenim coneguts i hem parlat amb les parts en donen missatges contradictoris i evidentment cada part acusa l’altra de la responsabilitat d’aquests fet tant desgraciats.
Pot ser uns volien passar per sobre del que s’havia decidit en un document a l’Assemblea. Pot ser els altres no acataven les decisions del líder i que calia més “disciplina” i no “muntar merder”. Si sentim les versions, difícilment podrem determinar qui te la raó ja que un sempre pot trobar arguments que avalin el seu comportament.
Per això, el que jo proposo per determinar “culpabilitat” no son tant les declaracions sinó els fets. Analitzar fredament els fet i les seves conseqüències.
El fet innegable és que ens enfrontem a una crisis de proporcions descomunals i de incert futur. I no parlo d’una crisis de Reagrupament i prou. Parlo d’una crisis de l’independentisme. Parlo d’una crisis de confiança de l’independentisme. Gravíssim.
I el detonant d’aquesta crisis només te un origen: La dimissió de Joan Carretero de la junta de Reagrupament. Dimissió seguida per 12 més. Carretero és el responsable i per tant el culpable d’aquesta crisis. Ell i només ell. No tenia cap motiu per presentar la dimissió. No estava acorralat pels quatre. No estava en minoria. Estava en majoria i a més podria haver exercit el “lideratge moral” que suposa haver estat escollit per pràcticament unanimitat. La dimissió és a totes totes una acció barroera, innecessària i injustificada. Ni tant sols per aconseguir el poder absolut que alguns diuen que volia. Cony! Ja el tenia el poder absolut!
Els que seguiu aquest bloc sabreu que jo he estat un incondicional de Carretero. L’he defensat i l’he admirat. He coincidit varies vegades amb ell i he parlat directament. He escoltat el seu discurs i m’he emocionat. He confiat amb les seves accions tot i que algunes no les acabava de comprendre però creia que era un tipus llest. Em consta, perquè m’ho ha dit personalment, que és lector d’aquest bloc, cosa que m’ha omplert d’orgull i satisfacció (*). L’hagués seguit pràcticament arreu.
Però tot això no em cega a l’hora d’analitzar el que ha passat. Si avui per avui estem com estem, la culpa la te Carretero. La seva dimissió insensata i menystenint la seva responsabilitat vers Reagrupament i el moviment independentista en general ha estat decisió seva. No se quin ha estat el motiu real que l'ha portat a prendre la decisió que ha pres. Em podran dir que tenia raons de pes per prendre-la. Ni ho sé ni m’importa. El cas és que ha pres la pitjor de les decisions. Estic segur que hi havia mil i una accions a fer abans que dimitir.
Reagrupament no arribarà mai a dinamitar la política catalana, perquè l’encarregat de posar la bomba ha premut el detonador abans d’hora.

Dit això, penso que Reagrupament ha de continuar. Espero que els 3300 associats o els que quedin decidim entre tots portar això endavant. Jo malgrat tot encara vull aportar el meu gra de sorra.

(*) Edito: Ostia! que "monarquic" que m'ha quedat aquesta frase! Rellegin el post m'he adonat. En fi, que no ho canvio.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Mira que fa mesos que els savis us van avisar: http://blog.alcoberro.info/?p=544

Anònim ha dit...

Quan Carretero parla d'Independencia, els necis miren a Carretero.

http://www.youtube.com/watch?v=sDW6vkuqGLg

Endavant RCAT: (Per cantar amb la música de la canço "El Rey") Con Carretero o sin Carretero, Independencia es lo que quiero... y mi palabra es la ley.