Sense dubte, l’article d’en Carretero es la llavor de l’altra cosa. Volgudament ambigu, l’article parla “només” de “una candidatura d’ampli espectre” destinada a ser el referent polític de “creixent independentisme sociològic”.
L’articulació d’aquesta candidatura està per definir. Serà el que pugui ser, i al meu entendre hauria de ser el que desgastés menys l’ànim del molt cansat mon sobiranista, fart de lluites, de propostes buides i de tacticismes de curta volada. Hi ha un ventall de possibilitat que no citaré però que tothom pot tenir al cap. S’han d’analitzar els costos de cada opció i optar per aquella que garantitzi fortalesa des d’un bon inici.
La situació s’ha d’aclarir amb prestesa i de manera nítida, per a que La Candidatura (amb majúscules) no neixi debilitada.
I hi ha també una cosa pendent de definir. Qui ha d’encapçalar aquesta candidatura? Hi ha rumors, no se si mal intencionats, que apunten que no seria Carretero l’encarregat d’encapçalar aquesta opció. Com dic, no se si aquesta és la intenció d’en Joan Carretero, però per si de cas, voldria donar la meva opinió.
En el seu article, en Joan Carretero no ha dit res que no hagin dit des d’opinadors de reconegut prestigi a blocaires i ciutadans anònims en cartes d’opinió i blocs. Fins ara, el resultat de totes aquestes crides ha estat minimitzat i menyspreat pels polítics, especialment els autoanomenats “sobiranistes”.
En canvi, un article, un simple article de diari publicat un dissabte qualsevol desprès de mesos de silenci estat capaç de sacsejar el mon sobiranista i també l’espanyolisme. Ningú s’ha mostrat indiferent. Fins i tot hi ha hagut silencis molt significatius, silencis com els que es van produir desprès de la manifestació de Brussel·les. Silencis com quan desprès de rebre un fort cop de l’adversari, intentes apagar el crit que sorgiria de la teva boca, mossegant-te la llengua, per no mostrar a l’enemic la greu ferida que t’ha produït.
El lideratge d’en Joan Carretero és inqüestionable. La capacitat que te aquest home per il·lusionar amb les seves paraules al propis o d’intimidar l’adversari ha quedat demostrada aquests dies.
Esta bé que es promogui el lideratge d’equip. Que es treballi fugint de protagonismes estèrils i d’aparador. Catalunya n’està farta de vedets. Però també es cert que la gent necessita un referent. Algú que faci de catalitzador de l’energia que cadascú tenim a dintre i que es resisteix a sorgir espontàniament. Només hem de mirar l’historia: cap revolució de la humanitat s’ha fet sense l’influencia d’un líder.
Dr. Carretero, teniu un destí indefugible. Ens heu de guiar cap a la llibertat. No pot ser d’una altra manera.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Bé, abundant amb el que deia l'Andreu en el post anterior, sense CiU, no hi ha independència possible, i l'animadversió de la gent d'ERC vers CiU (i aixó inclou a molts "reagrupats") és un obstacle insalvable.
Cal que, si de veritat sou independentistes "transversals", hi reflexioneu, i per comptes d'acabar cada escrit ficant-vos amb CiU, potser que mediteu el fer-ho amb la coalició PSOE-PP-ERC-IC-V.
No, és que ser un ànima lliure no supeditada a cap partidisme, a vegades té els seus avantatges.
Ah!, i per acabar, he escoltat a n Carretero en comferencies que ha fet, en viu i en directe, i la veritat és que escoltar-lo, entussiasma, ara bé, avants de les eleccions del 2003, també havia anat a comferencies de'n Carod Rovira, i deia, més o menys, el mateix que en Carretero diu ara. També entussiasmaba, i al final, tots sabem com ha acabat la cosa, així és que, no us prengueu malament que alguns siguem una mica escèptics i ens mantinguem a l'agüait, a veure qué passa...a veure en qué queden les paraules i en quins fets es materialitzen, perqué alguns catalans, de paraules ja en tenim els co..ons plens. A més, hi ha el fet incontestable de que en Carretero, fou partidari del primer tripartit, cosa que d'entrada, fa angunia, i no me'n amago, donç li he dit personalment a la mateixa Ruth Carandel quant n'he tingut ocasió. Aquest és un punt a aclarir, donç no es pot confiar, politicament, és clar, en ningú que justifiqui un tripartit PSOEcialista, es pot acceptar l'error, però s'ha s'explicar.
Cordialment.
Benvolgut Josep-Empordà,
Jo no se si tu també tens problemes de comprensió lectora com els periodistes que han interpretat l'article d'en Carretero o el teu fanatisme anti ERC, ratllant el "talibanisme" et cega.
Lo de que sense CDC no hi ha independencia possible no ho ha dit l'Andreu. HO HE DIT JO!!!
Pero com soc un "obstacle insalvable"... el que jo pugui dir no te cap valor. Torna a lleguir l'article i el seu comentari si us plau.
Jo no se si ets una "anima lliure", pero sembla que que ets una "anima atormentada".
Potser si.
Grandíssim article, per les idees i la concreció: l'ambigüitat, la definició, la candidatura, els rumors, la il·lusió, el lideratge, l'equip.
L'has encertada i, suposo, que deus tenir alguna informació contrastada.
Salutacions.
Gerard,
Gràcies pels teus elogis. Et dire però que no tinc molta més informació de la que puguis tenir tu. Soc un reagrupat "de base" sense fil directe amb les liders de Reagrupament. En aquesta història, i això va pels companys d'ERC, només cal escoltar el que diu cadascuna de les parts, reflexionar i pensar en que seria el millor pel Pais i fins i tot pel partit, aplicar el sentit comú. ERC és com un avió amb els motors espatllats sobrevolant els interminables boscos de l'Amazonia. El moment d'estavellar-se contra el terra es inminent. De sobte, apareix una clariana davant nostre...
Publica un comentari a l'entrada