Hi ha hagut un factor que ha resultat contraproduent per l’èxit de les consultes del passat cap de setmana i ha contribuït a que no hagi hagut la mobilització que alguns volíem per considerar el resultat de les consultes com l’èxit definitiu.
Aquest factor ha estat que no hi ha hagut campanya pel NO.
Els pessimistes, els que consideren que la participació ha sigut un fracàs i els que diuen que no s’ha de convocar ara un referèndum “de debò” perquè no està garantit que el guanyem argumenten que en un referèndum oficial hi hauria campanya pel NO i que ara no l’ha hagut i per això els partidaris del NO no s’han mobilitzat. Argumenten que la campanya pel NO mobilitzarà milers de ciutadans a votar per aquesta opció.
Però jo crec que estan equivocats. Perquè tampoc s’han mobilitzat tots els partidaris del SI. Perquè el dia que hi hagi campanya pel NO, voldrà dir que va de veres i per tant també hi haurà campanya pel SI. Hi hauran eslògans electorals, hi haurà mitins, hi haurà cartells arreu, hi haurà debats, hi haurà talls gratuïts de propaganda a ràdios i televisions i hi haurà espais als telenoticies, a tots els telenoticies, els d'aquí i els d'allà. I se’n parlarà. No serà un debat, serà “el debat”. Les maquinàries dels partits funcionaran a tot drap.
I els polítics no faran com han fet ara la majoria d'ells: uns (els contraris) dient que això de les consultes no serveis per res, que no son vinculants, que son quatre que no representen la majoria. Els altres (els favorables) que si les consultes s’han de respectar, que si s’ha de canviar la relació amb Espanya, que si Catalunya ha de recuperar la dignitat, etc. No podran seguir dient només això. Montilla, Chacon, Corbacho, Zapatero, Rajoy, Sanchez Camacho, Hereu, Castells (?), Tura (?) hauran de dir clarament VOTEU NO. Mas, Carretero, Puig, Puigcercos, Carod, Pujol, Duran (?), Herrera (?) hauran de dir clarament VOTEU SI. Ja no valdrà fugir d’estudi. Ja no valdran declaracions ambigües.
Uns i altres hauran de presentar els seus arguments a la ciutadania. Els favorables a la independència presentaran els seus arguments. Fa temps que molta gent ja està desenvolupant-los. Arguments com els esgrimits per Marc Belzunces en la seva sèrie d’articles dominicals al Bloc Gran, on va analitzar tots els aspectes (demogràfics, econòmics, socials, de llengua, etc) i va arribar a la conclusió que Catalunya independent jugaria a la lliga de països com Dinamarca, Suïssa, Israel, Finlàndia, Àustria o Suècia. O arguments com “com seria l’economia de Catalunya l’endemà de la independència”. O arguments identitaris, com la situació de la llengua o la cultura.
Els favorables al NO hauran de presentar els seus arguments. La veritat és que no se quins presentaran, i no em toca a mi esgrimir-los, però del que si estic segur és que hi haurà un argument que presentaran amb tota seguretat: “l’argument de la por”.
Aquest serà el seu principal argument. Centraran la seva campanya i el seu discurs en les “desgracies” que ens ocorreran si gosem separar-nos d’Espanya. Serà una campanya estil “doberman”. Sense cap argument constructiu. I és contra aquesta campanya contra la que ens hem de preparar i saber respondre.
I llavors, aquest 70% que no va anar a votar el 13-D escoltaran a uns i als altres i hauran de prendre partit. I el prendran havent escoltat els arguments del SI i els arguments del NO. Prendran partit desprès que cadascun dels polítics d’aquest Pais s’hagin pronunciat INEQUIVOCAMENT pel SI o pel NO i hagin fet ús de totes les seves dots de convicció i lideratge per arrastrar a la gent cap a la seva opció. Que hi hagi el debat que molts auguren: Mas demanant el SI i Montilla demanant el NO.
Estic anhelant que arribi aquest moment i comenci la campanya pel NO.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Quan hi hagi campanya pel no, voldrà dir que que avancem amb fermesa. Ara bé, cal tenir en compte un factor: si la participació no arriba al 55%, la UE no considera un referèndum vàlid per a proclamar un Estat. I si els partidaris del No demanen directament l'abstenció? Seria una jugada per a no propiciar debat i després carregar contra el "fracàs" de la consulta. Cal tenir en compte, tb, que hi ha molta gent que li és indiferent (podria ser el 25-30%), i els del No podiren jugar amb això per apropiar-se dels indiferents.
Un referèndum d'autodeterminació de debó és, sempre, i serà, en el cas de Catalunya, molt més complicat i a mata dagolla del que, seràficament, alguns imaginen.
Els governs democràtics del Canadà (tant els liberals com els conservadors) van fer les mil i una -netes i brutes- campanyes i utilitzacions de fons per a reduir la potència previsible del sí al Quebec i augmentar com fos la participació dels partidaris del No al Quebec. I, dissortadament, ho van aconseguir.
I cal subratllar que, deixant de banda la questió dels referèndums sobiranistes quebecois, els governs del Canadà, gran estat federal, són dels de més praxis democràtica del mon democràtic que coneixem.
No, no es una questio indicativa , a nivell local. No. No ho és, ni ho serà. Es produeixi quan es produeixi. I els governs espanyols no són ni seran mai una desena part de rspectuosos democràticament com ho son els del Canadà. No es pesismisme. Considero que es realisme, pur realisme, i seguiment d'altres situacions. Altra qauestio fora que es produis un daltabaix espectacular , econòmic, social, moral, a l'estat espanyol, per circumstàncies nouvingudes.
No es sumar percentatges de vots a eleccions i extrapolar. Això es aventurisme o simplisme, encara que sigui de bona fe personal ...però de nul valor real ni sociològic.
El referèndum d'autodeterminaciò no té similoituds ni amb el de la Otan, ni amb el de la constitució europea ni amb els de ratificació dels Estatuts.
Es una altra cosa.I quan es faci cal guanyar-lo. Altrament els reintents ja no són tant fàcils d'assolir. Mirem que ha passat al Quebec després de la minsa, molt minsa, però derrota, a la fí, durant el segon intent. Reducció clara i notable de la força sobiranista.
Reprendrà, n'estic segur, però encara han de passar 6/8 anys més, al Quebec, en el millor dels casos, que no es produeix ara.
Per això els avenços han de ser segurs, consolidats, sense gasosa pel mig, i progressius.
Un pais que ha donat, les dues darrers eleccions, suficient força als tres tripis, tot i ser perdudes pels espanyolistes, és un pais molt peculiar, com tots, però peculiar.
Jo no sóc , de cap manera, pesimista, gens, però m'emprenya comprovar novament com els més "eixalabrats de boca" son els qui han demostrat, amb fets, que als municipis on ells gstionaven l'organització del 13-D, no han assolit l'objectiu mínim de participació que s'havien fixat.I no han reconegut cap errada ni han fet cap autocrítica. Tot ha estat fantàstic...doncs no. L'han pifiat.
Amb bona fer, però l'han pifiat.
I això, en un referèndum d'autodeterminació, amb aquests irrealistes bocamolls, es una derrota segura, sobretot per incompetència organitzativa i per incompetència comunicativa.
Del dit al fet hi ha, massa vegadaes, massa diferencies. I el que val políticament són els fets, no els dits ni els escrits.
Cordialment,
Andreu
Dos coses Andreu:
Has dit: “I això, en un referèndum d'autodeterminació, amb aquests irrealistes bocamolls, es una derrota segura”. Tens tota la raó, però si llegeixes bé el meu escrit i d’altres, el que reivindico és precisament no deixar-ho en mans “d’aficionats” sinó que els partits catalans, els “professionals” s’hi posin.
I la segona cosa també és per donar-te la raó però anant més enllà. Amb les regles del joc i la situació actual, un referèndum MAI es podrà arribar a fer. MAI dels MAIS Espanya estarà d’acord en celebrar un referèndum estil Canadà. I si per una remotiiiisima possibilitat (pressions internacionals o alguna cosa així) es veies obligada a celebrar-lo, les jugades brutes del Canadà serien “juguesques” comparades amb les que faríem aquest. I precisament perquè això és així, el camí a un Estat Propi no passa per un referèndum sinó per una proclamació unilateral d’independència al Parlament. I per això cal aconseguir una majoria absoluta al Parlament. Una majoria absoluta de parlamentaris disposats a fer-ho. Creus que CiU formarà part d’aquesta majoria algun dia? (és una pregunta directa que et faig i que m’agradaria que em contestessis amb un monosíl·lab estil SI, NO o PSE)
Cordialment
Joan
Crec que anem torts. Ara mateix sembla que el dia 13D ha estat un fracàs, i NO ÉS CERT. Ha estat un exit.
El grau d'acollonament de la classe política i d'Espanya ha estat brutal, i ara mateix cal mantenir la pressió.
Encara no s'ha fet el referèndum a Barcelona, ni a Tarragona, Girona o Lleida. Cal arribar a una xifra de votants el més alta possible i després seguir mantenint la pressió. La indepèndencia és una carrera de fons, ara mateix anem per bon camí, l'únic inconvenient és que no ens hem distanciat tant com pensavem dels nostres perseguidors, però el que compta és que anem davant. Que anem cap a endavant.
La classe política catalana no s'afegirà a la festa fins al final. CIU seguirà entre dos aigües tot el temps que pugui i un dia més.
Quan la indepèndencia sigui inminent, el PSC passarà per un (o tots dos) d'aquests fenòmens: la escisió o un cop de mà per els "catalanistes".
Esquerra tampoc s'apuntarà clarament al carro fins que no tingui garantida la seva quota de poltrona, perdò, de poder.
Amb aquesta banda d'impresentables que formen la classe política, cal continuar la pressió des de la socitat civil.
Ja us heu preparat per donar suport a la consulta que es farà al vostre poble?
Benvolgut Joan,
Sempre llegeixo els teus posts.
Avui, estic amb total desacord amb el que dius.
I com que fa un temps que evito les discusions amb els que considero que encara que s'equivoquin, son dels "meus", ho deixo aquí i et remeto al que diu l'amic Andreu.
Benvolgut Joan.
No acostumo, de fa temps, a contestar enquestes o preguntes que no donen mamrge a explicacions. I no trencarè el costum.
Nomès vull recordar que la praxis democràtica, i la parlamentària també, es basa gairebé sempre en propostes d'una majoria, o d'una força majoritària, que finalment es negocien o consenseun amb d'altres , si cal, per poder arribar a bon port.
El que no succeeix mai és que les forces majoritàries hagin d'afegir-se , a posteriori, a alguna cosa que proposi la 5a , 6a o 7eana força política parlamentària. Això no passa a cap Parlament, ni al de Catalunya.
Cordialment,
Andreu
Publica un comentari a l'entrada