No puc mantenir-me en silenci

Se que havia dit que em mantindria en silenci durant una temporada i que giraria full sobre el tema, però es que l’onada de bogeria col·lectiva que s’ha desfermat m’obliga a prendre part.

Sembla que la consigna, el karma a repetir és que el que ha passat no és greu, que no importa gaire ja que s’ha reconduït la situació amb el retorn de Carretero al poder i que lo important és el projecte, la feina feta i l’objectiu de la independència. La resta, incloent la regeneració democràtica, és prescindible.

De veritat, companys i companyes patriotes esteu tant alienats com per no veure les conseqüències d’això que dieu?

Analitzem la situació. L’objectiu suprem de Reagrupament és aconseguir la independència de Catalunya. I la manera d’aconseguir-ho és assolint “una majoria” al Parlament pel tal de fer una “Declaració Unilateral d’Independència”. Estem d’acord oi?

Hem d’aconseguir una majoria, MAJORIA, M-A-J-O-R-I-A. És aquesta la clau de tot plegat. Aplegar sota un sol paraigües una majoria de gent que ens doni la força davant Espanya i la comunitat internacional. La força, recordem-ho, per trencar la legalitat vigent.

I aquí és on entra la importància del tema de la regeneració democràtica. Per aconseguir aquesta majoria, el que cal és gaudir de la confiança de l’elector. Aquesta confiança és molt cara d’obtenir. Any i panys de mala praxis política per part de tots els partits ha minat la confiança de l’electorat. Milers i milers d’electors opten per abstenir-se, per quedar-se a casa. “Tots son iguals” diuen. Per això la pota del programa polític de Reagrupament anomenada “regeneració democràtica” era tant important. Perquè era la marca d’identitat, la prova de nou que havia de demostrar a la gent que ara anava de debò. Que valia la pena dipositar la confiança en nosaltres.

Ara, això s’ha esmicolat. Podreu dir el que vulgueu, podreu repetir el karma fins a l’extenuació: “no ha passat res, lo important és el projecte”, però per a qualsevol persona amb dos dits de front i que s’ho miri des de la distància, Reagrupament no difereix ni un gram del discurs aquell que feia Carod cap al 2003. Ei! Cridareu! Nosaltres no som com el Carod. Ah si? I com ho puc saber jo? Diran la majoria i no us votaran. I sense majoria, no hi ha Declaració unilateral d’Independència. I sense DUI, no hi ha independència.

No voldria acabar aquest post d’una manera tant negativa i per tant faig la meva humil proposta per redreçar la situació.

El projecte de Reagrupament, tal i com estava plantejat inicialment és engrescador. La prova és que amb menys d’un any, 3300 persones s’han involucrat. Te possibilitats, si no es trenca l’esperit inicial, d’aconseguir a mig-llarg termini el seu objectiu d’aplegar una majoria al seu voltant. Però per continuar el procés i tornar als orígens, s’ha de fer neteja. I aquesta neteja inclou també i principalment la dimissió de Joan Carretero com a líder d’aquest moviment. Per redreçar-ho cal que Carretero surti a la palestra, demani perdó públicament, deixi clar que el que ha fet és contrari a l’esperit de Reagrupament , dimiteixi i doni pas a Reagrupament com a col·lectiu. Se que seria molt dur i que representaria un entrebanc per al projecte, però es que si no es fa així, directament, no hi ha projecte. Molts esteu dient que Reagrupament és Carretero, i que sense Carretero no hi ha futur. No és cert! Carretero no deixa de ser algú que parla bé i que transmet el missatge. De bons oradors n’hi ha la tira. Si Carretero ha aconseguit que 3300 persones s’apleguessin al voltant del projecte, no ha estat per la seva “cara bonica”. Ha estat perquè el projecte s’ho val.
Sense Carretero hi ha un futur una mica més difícil (ningú es va pensar que això seria bufar i fer ampolles, oi?) però amb Carretero, directament, no hi ha futur. I quan abans s’assumeixi això, abans tornarem al bon camí.

P.D.: Per cert, estalvieu penjar comentaris del tipus “Ho veieu, es tractava d’un cop d’estat!, està qüestionant el lideratge de Carretero!. Heretgia!!...”.
La meva trajectòria de suport en aquest bloc, en comentaris a altres blocs i en accions personals a la figura de Joan Carretero m’avalen i esvaeixen tota sospita de ser un “infiltrat”.