diumenge, 28 de febrer del 2010

Felicitats Xerta!

No vull anar a dormir (demà he de matinar) sense felicitar a la gent de Xerta pel magnífic exemple que ens heu donat a la resta de pobles de les Terres de l’Ebre i pels ànims que ens donarà la vostra mobilització als que com a Ulldecona, el proper 25 d’abril celebrarem els nostres referèndums.

Un 45% de participació i un magnífic resultat del Si (77,12%). I també vull destacar el resultat del No (12,23%) i del vot en blanc (9,86%).

Sembla que a les Terres de l’Ebre, malgrat el nostre aïllament i el menysteniment que patim per part dels governants que ens utilitzen com a moneda de canvi pels seus pactes a Madrid, encara creiem en la democràcia.

divendres, 26 de febrer del 2010

Estancament

Des de que he sentit a la radio que s’havia publicat el Baròmetre d’Opinió Politica trimestral del CEO he esperat amb delit el moment d’arribar a casa i consultar-lo. A l’anterior enquesta del mes de desembre, Reagrupament havia sortit per primera vegada com a resposta a la intenció directa de vot. Un 1,4 % dels enquestats afirmava que si demà (mitjans de novembre del 2009) es celebressin les eleccions, votaria Reagrupament. Home, no era gaire, però era important sortir per primera vegada. I per davant de C’s!!

Abans de mirar el resultat de l’enquesta he mirat la fitxa tècnica. Be! L’enquesta s’havia realitzat entre els dies 13 i 28 de gener. Abans del dia que el Doctor premés el botó d’autodestrucció. Com a mínim, els enquestats encara desconeixien la tragèdia que s’estava covant.

I la resposta no ha pogut ser més decebedora. Malgrat aquests tres mesos més de funcionament de l’associació, només un 1% votaria Reagrupament. De fet, dels 27 (sobre 2000) que declaraven que els votarien s’han reduït a 19. A mi em sembla un molt mal resultat.

Queda clar que desprès de l’empenta que va significar l’assemblea del mes d’octubre, la cosa ha anat de mal en pitjor. Alguna cosa no s’estava fent bé en el camp de la comunicació. I per a postres, va el Carretero i es carrega l’única cosa que ens diferenciava dels altres.

Ara si que està fotut.

A veure que ens explica el Laporta el dilluns cap al mig dia.

dimarts, 23 de febrer del 2010

Ambicions personals

S’ha parlat molt sobre els motius reals de la crisis a Reagrupament. La versió oficial diu que hi havia un grup de gent amb “ambicions personals” que feien perillar el projecte. Un projecte “radicalment democràtic”. Si fem cas a les veus properes a la direcció, hi havia un grup de gent que “es movia” per interessos personals i per tant per assegurar-se un lloc de privilegi a les llistes. A part de la manera barroera de com s’ha abordat el problema (per curar una ungla, s’ha amputat el dit) encara ningú ha demostrat que aquestes “ambicions personals” existien realment. I tampoc s’ha demostrat que les persones que feien aquests moviments ho feien empentats per un interès exclusivament monetari (assegurar-se un sou quatre anys) i per tant il·legítim i no perquè elles es veiessin capacitades per lluitar, des del Parlament pels ideals que encarna(va) Reagrupament.
És molt agosarat això de catalogar unes suposades “ambicions personals” de negatives per la causa independentista. O es que hom no pot tenir “l’ambició personal” d’arribar on es suposa que es poden defensar millor els interessos de Catalunya com és el Parlament?. Jo mateix, si tingués l’oportunitat, voldria ser parlamentari. O no podria defensar millor els meus ideals de llibertat per Catalunya des d’un escó al Parlament que des d’aquest bloc? Tothom que entri en política ha de tenir l’ambició personal d’arribar allà on pugui defensar millor les seves idees. La única condició és que els mitjans sigui estrictament democràtics.
El mateix Carretero no és cansa de dir que ell “no te ambicions personals” i no vol encapçalar el moviment i si algú altre vol posar-se davant ell faria un pas enrera. Però en canvi, s’atribueix el dret de decidir qui ha de ser aquell que es posi davant? Una mica estrany tot plegat. No serà que aquest repetir que “no te ambicions personals” no és més que una tàctica per amagar precisament unes “ambicions personals” inconfessables?
Per acabar tornem a l’argument inicial. S’ha actuat per no convertir Reagrupament en un moviment de gent moguda per “interessos personals”. Fantàstic. Ara a Reagrupament ningú pot piular, perquè ha passat de ser un grup de gent “amb interessos” a un grup de seguidors “acritics” de l’interès d’una sola persona. Des de fora, s’ha passat de veure Reagrupament com un “partit” assembleari a veure-ho com un “partit” totalitari. En termes mèdics, el tractament aplicat ha empitjorat l’estat del malalt. Si Reagrupament tenia un gra al cul, el tractament l’ha convertit en discapacitat.

diumenge, 21 de febrer del 2010

La lluita continua

Aquest cap de setmana he conegut a una persona excepcional. Una persona que a l’any 1964 se li va obrir una fitxa policial per “distribuir propaganda de la revista infantil Cavall fort”. Una persona “conceptuada com a separatista”. Una persona que a l’any en que, segons la meva mare, jo només era un pensament de Deu, ja feia pintades amb quitrà reivindicant la llibertat per Catalunya. Una persona que ha sabut inculcar als seus fill l’amor a la seva pàtria.
La veritat és que l’experiència d’aquest cap de setmana m’ha fet reflexionar. Desprès de que tanta gent hagi fet sacrificis per la llibertat de Catalunya, els que venim darrera no tenim dret a retirar-nos. No podem davant d’un simple contratemps, fer-nos enrera i apostar pel “mal menor”.
Hem de seguir lluitant per la llibertat de Catalunya i per sobre de tot hem de seguir lluitant per la regeneració democràtica. Ara més que mai.

dimecres, 17 de febrer del 2010

El comentari censurat

El dia 17 de febrer a les 20:00 aproximadament vaig enviar el següent comentari a un article d’en Jordi Comas publicat a la web de Reagrupament i titulat “Espero que Reagrupament no es presenti”. Com que no l'han publicat, el reprodueixo a continuació.

No se si la finalitat d'aquest article és preparar el terreny per un "canvi de regles del joc".

El que volem (o volíem) que fos Reagrupament ja ho van debatre i aprovar mitjançant la ponència política.

El cas és que a l'assemblea constituent del passat 3 d’octubre va aprovar la ponència política i el punt 4.2.a diu textualment:

“L’associació Reagrupament Independentista donarà suport a una candidatura electoral que es presenti a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 ja sigui com a partit polític o com a coalició de partits polítics, que compleixi les dos condicions següents:

- Que assumeixi íntegrament el document polític aprovat per l’Assemblea General celebrada a Barcelona el 3 d’octubre de 2009 i que presenti els punts de regeneració democràtica i declaració unilateral d’independència com a punts principals del seu programa electoral.
- Que els seus candidats en cada circumscripció electoral siguin escollits en un procés de primàries amb llistes obertes per tots els associats de Reagrupament Independentista de la circumscripció electoral corresponent”

i afegeix

“L’associació Reagrupament independentista serà l’instrument fonamental per a vertebrar la candidatura electoral a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010”.

La ponència ho deixa molt clar.

No hi ha cap motiu objectiu per renegar d’un acord assumit per l’assemblea general de l’Associació (màxim òrgan de govern com a qualsevol associació) desprès d’un període en el que es van poder presentar esmenes i es va poder donar l’opinió.

Es va debatre i es va aprovar i tothom va quedar content i satisfet. Resulta molt estrany voler a aquestes alçades de la pel·lícula encetar debats com el que proposes en el teu article.

Reagrupament ha de ser un partit polític, perquè només els partits polítics es poden presentar a les eleccions. Discutir sobre això és una collonada. La clau era que Reagrupament havia de ser un partit polític diferent, no en la seva organització sinó en la seva essència. I al final, ha resultat ser un partit, o millor dit, tenir uns dirigents, com els altres.

La veritat és que no és una sorpresa per mi que aquest comentari no s’hagi publicat.

Lo realment sorprenent és que a les 21:24 (hora i mitja desprès de que envies el meu comentari i no fos publicat) aparegui un comentari de l’autor dient textualment “Vagi per endavant que entenc que hi hagi qui pensi que fóra millor una altra opció, no vull desacreditar ningú, però no em sembla que el que proposo sigui contradictori amb el que vam aprovar. Dit això jo no sóc partidari de sacralitzar els documents per a mi (altra vegada parlo a títol personal), ni per aquest tema ni per cap altre. N'hi hauria prou amb que el dia 21, o quan sigui, votéssim en plenari qualsevol rectificació o aclariment al que vam aprovar el 3 d'octubre.

“No hase falta decir nada más”

divendres, 12 de febrer del 2010

Assaig general

A partir d’ara hem d’observar atentament les mesures econòmiques que s’aniran prenen a Grècia. Que si retallada de sous als funcionaris, que si retallada de despeses socials i en inversió pública, que si reforma radical del sistema de pensions (per pagar més, treballar més anys i cobrar menys) etc, etc.

Això no és res més que l’assaig general del que ens caurà a sobre. Perquè l’estat espanyol, amics meus, és el següent de la llista.

dimecres, 10 de febrer del 2010

Aplanant el camí per la sociovergència?

Carai amb el conseller Maragall. Titllar el tripartit de “experiment” o “d’artefacte inestable” és més propi de qualsevol dels meus companys que d’un conseller del propi tripartit.

Constatar que Catalunya està “fatigada” del tripartit? Que es pretén amb aquestes declaracions? Es una Maragallada (versió Ernest) o son unes declaracions premeditades?

A mi em fa l’efecte que a Nicaragua s’està començant a preparar el terreny per la sociovergència. Esperem que CiU no piqui l’ham perquè sinó la vessarà.

dimarts, 9 de febrer del 2010

Sense força

Sempre he pensat i ho he dit varies vegades, que la clau de la independència la te Convergència i Unió (fins i tot Unió). Serem independents quan des del parlament es declari la independència. I per que això passi, es evident que és condició indispensable que els diputats escollit sota les sigles de CiU votin dita declaració.
Jo veia Reagrupament com la eina de pressió a CiU per fer el pas. Per sortir d’una vegada per totes de l’armari, abandonar la seva eterna ambigüitat i utilitzar tota la seva força política i la dels seus dirigents per convèncer a la majoria, que viure dins d’espanya és un mal negoci.
Confiava que el projecte de Reagrupament, desacomplexadament independentista, però sobre tot, basat en la regeneració de la política atrauria tanta gent que faria veure als dirigents convergents que ara anava de debò. Que la conjuntura era favorable per, per fi, donar el pas.
I que un cop CiU donés aquest pas, la resta no tindria més remei que seguir-la. (el que quedes d’) Esquerra s’apuntaria al carro i fins i tot sectors del PSC, uns (pocs) per convicció i uns altres per oportunisme s’apuntarien.
Fins i tot, un fenomen com les consultes sobiranistes, sorgides d’una manera espontània, ajudaven a construir el “caldo de cultiu” favorable al canvi de mentalitat del partit majoritari del catalanisme.
Ara, una insensatesa comesa pel seu principal promotor ha dinamitat Reagrupament i ha deixat de ser una eina útil de pressió. Rcat s’ha quedat sense el seu principal discurs i sense la seva senya d’identitat. Ja no és "una altra cosa".
Es una llàstima.
De tota manera, espero que la curta vida de Reagrupament hagi servit si més no per fer reflexionar dins la federació de CiU. Al final, els dirigents de Rcat han resultat ser un frau, però només els dirigents. El moviment per la independència i la regeneració política va aglutinar més de 3300 persones en poc més de sis mesos. Les consultes han demostrat que hi ha molta gent per la independència i que encara n’hi hauria més si el principal partit amb els seus dirigents al capdavant és posessin a treballar per la causa. Això no ha canviat perque un metge s'hagi begut l'enteniment. Això és un fet.
Jo seguiré demanant a Convergència que doni el pas. Que val la pena. El problema és que ara només tinc com a eina de pressió la paraula. Abans tenia el vot. He perdut força.

dilluns, 8 de febrer del 2010

Ser d'esquerres

Ser d’esquerres és difícil, molt difícil. Perquè ser d’esquerres, i concretament, ser un governant d’esquerres implica treballar per la igualtat social. Significa fer polítiques que garanteixin realment el repartiment de la riquesa, però a la vegada garanteixin la generació de riquesa per repartir. Implica fer polítiques que evitin l’especulació i l’enriquiment desmesurat d’uns pocs a cosa dels treballadors. Però també implica fer polítiques d’incentivació de la responsabilitat, el sacrifici i l’enaltiment dels valors entre la classe treballadora.
Governar des de l’esquerra significa construir un sistema de protecció social que garanteixi pensions dignes i afavoreixi als més necessitats, però a la vegada aquest sistema ha de ser sostenible en el temps, sòlid i estable.
Per ser governant d’esquerres s’ha d’estar molt preparat, perquè els objectius que defensa l’esquerra son molt difícils d’assolir. Cal una preparació màxima i una determinació a enfrontar-se amb dificultats immenses.
El problema que tenim avui en dia és que els partits polítics i dirigents que s’autoanomenen d’esquerres son precisament tot el contrari. Zapatero, Saura, Montilla, Herrera, Carod, Puigcercos i tota la patuleia d’indocumentats que pul·lulen al seu voltant son uns aprofitats, uns ineptes i totalment irresponsables. Se’ls omple la boca de la paraula “esquerres” quan el que fan és només un reguitzell de polítiques populistes sense suc ni muc. La seva preparació professional i moral és nul·la. Tots aquests personatges el que fan és prostituir el concepte “esquerra” i enganyar a la gent que els confia el vot. És increïble el mal que estan produint.

dissabte, 6 de febrer del 2010

“Indevedetisme”

Ara que s’ha posat de moda la invenció de conceptes, voldria promoure’n un de nou: L’INDEVEDETISME.

Si algun dia volem que triomfi l’independentisme, primer i com a condició “sine qua non” ha de triomfar l’indevedetisme. Deslliurar-nos de les "vedets" que proliferen al sistema politica català.

Els esdeveniments d’aquesta setmana a Reagrupament son l’últim exemple (de molts) de com el “vedetisme” és un obstacle per aconseguir l’objectiu nacional que no es altre que la llibertat de Catalunya. Líders amb vocació de messies que d’una manera maldestra confonen els seus objectius i la finalitat de la seva existència i malgasten energies en accions inútils i fins i tot contraproduents.

No estic en contra de l’existència dels lideratges forts. No feu aquesta (interessada) malinterpretació. Al contrari. Necessitem de líders, de personalitats fortes, capaces de copsar la voluntat de la majoria i de canalitzar la seva força. Però aquesta força, aquesta immensa força que dona la confiança de l’assemblea, no s’ha d’utilitzar amb coses tan banals com (per exemple) la d’expulsar de l’organització “sectors crítics”. O no és absurd l’esforç que s’ha esmerçat i el descrèdit que s’ha aconseguit només per fer fora de la junta “quatre desgraciats” que només feien que (suposadament) “incordiar” a les reunions?

Hi ha moltes veus que aprofitant-se de fets com el d’aquesta setmana o com els que han esdevingut aquests anys a Esquerra malden contra l’assemblearisme desacreditant-lo com a sistema vàlid. Però no és l’assemblearisme el que ha espatllat Reagrupament i el que va espatllar en el seu dia Esquerra, sinó el mal us que en fan els liders sorgits d’aquest sistema, que un cop entronitzats per la majoria, es creuen amb el dret de fer i desfer sense seguir escoltant. Sense saber interpretar el que vol la majoria. Al final acaben inevitablement espatllant-ho tot.

Jo encara crec amb l’assemblearisme, però desgraciadament aquest sistema no és un sistema “resistent a l’individu”. El dia que l’assemblearisme entronitzi un individu com cal. Aquell dia serà el de la victòria. I Carretero, desgraciadament, no és aquest individu.

P.D.: Vull dir que la invenció del terme “indevedetisme” no és meva sinó del meu germà Pep. Jo només he fet el “desenvolupament ideològic” posterior.

dijous, 4 de febrer del 2010

No puc mantenir-me en silenci

Se que havia dit que em mantindria en silenci durant una temporada i que giraria full sobre el tema, però es que l’onada de bogeria col·lectiva que s’ha desfermat m’obliga a prendre part.

Sembla que la consigna, el karma a repetir és que el que ha passat no és greu, que no importa gaire ja que s’ha reconduït la situació amb el retorn de Carretero al poder i que lo important és el projecte, la feina feta i l’objectiu de la independència. La resta, incloent la regeneració democràtica, és prescindible.

De veritat, companys i companyes patriotes esteu tant alienats com per no veure les conseqüències d’això que dieu?

Analitzem la situació. L’objectiu suprem de Reagrupament és aconseguir la independència de Catalunya. I la manera d’aconseguir-ho és assolint “una majoria” al Parlament pel tal de fer una “Declaració Unilateral d’Independència”. Estem d’acord oi?

Hem d’aconseguir una majoria, MAJORIA, M-A-J-O-R-I-A. És aquesta la clau de tot plegat. Aplegar sota un sol paraigües una majoria de gent que ens doni la força davant Espanya i la comunitat internacional. La força, recordem-ho, per trencar la legalitat vigent.

I aquí és on entra la importància del tema de la regeneració democràtica. Per aconseguir aquesta majoria, el que cal és gaudir de la confiança de l’elector. Aquesta confiança és molt cara d’obtenir. Any i panys de mala praxis política per part de tots els partits ha minat la confiança de l’electorat. Milers i milers d’electors opten per abstenir-se, per quedar-se a casa. “Tots son iguals” diuen. Per això la pota del programa polític de Reagrupament anomenada “regeneració democràtica” era tant important. Perquè era la marca d’identitat, la prova de nou que havia de demostrar a la gent que ara anava de debò. Que valia la pena dipositar la confiança en nosaltres.

Ara, això s’ha esmicolat. Podreu dir el que vulgueu, podreu repetir el karma fins a l’extenuació: “no ha passat res, lo important és el projecte”, però per a qualsevol persona amb dos dits de front i que s’ho miri des de la distància, Reagrupament no difereix ni un gram del discurs aquell que feia Carod cap al 2003. Ei! Cridareu! Nosaltres no som com el Carod. Ah si? I com ho puc saber jo? Diran la majoria i no us votaran. I sense majoria, no hi ha Declaració unilateral d’Independència. I sense DUI, no hi ha independència.

No voldria acabar aquest post d’una manera tant negativa i per tant faig la meva humil proposta per redreçar la situació.

El projecte de Reagrupament, tal i com estava plantejat inicialment és engrescador. La prova és que amb menys d’un any, 3300 persones s’han involucrat. Te possibilitats, si no es trenca l’esperit inicial, d’aconseguir a mig-llarg termini el seu objectiu d’aplegar una majoria al seu voltant. Però per continuar el procés i tornar als orígens, s’ha de fer neteja. I aquesta neteja inclou també i principalment la dimissió de Joan Carretero com a líder d’aquest moviment. Per redreçar-ho cal que Carretero surti a la palestra, demani perdó públicament, deixi clar que el que ha fet és contrari a l’esperit de Reagrupament , dimiteixi i doni pas a Reagrupament com a col·lectiu. Se que seria molt dur i que representaria un entrebanc per al projecte, però es que si no es fa així, directament, no hi ha projecte. Molts esteu dient que Reagrupament és Carretero, i que sense Carretero no hi ha futur. No és cert! Carretero no deixa de ser algú que parla bé i que transmet el missatge. De bons oradors n’hi ha la tira. Si Carretero ha aconseguit que 3300 persones s’apleguessin al voltant del projecte, no ha estat per la seva “cara bonica”. Ha estat perquè el projecte s’ho val.
Sense Carretero hi ha un futur una mica més difícil (ningú es va pensar que això seria bufar i fer ampolles, oi?) però amb Carretero, directament, no hi ha futur. I quan abans s’assumeixi això, abans tornarem al bon camí.

P.D.: Per cert, estalvieu penjar comentaris del tipus “Ho veieu, es tractava d’un cop d’estat!, està qüestionant el lideratge de Carretero!. Heretgia!!...”.
La meva trajectòria de suport en aquest bloc, en comentaris a altres blocs i en accions personals a la figura de Joan Carretero m’avalen i esvaeixen tota sospita de ser un “infiltrat”.

dimecres, 3 de febrer del 2010

Invasion of the Body Snatchers



Estic totalment esverat. No paro d’escoltar de gent que em semblava sensata, que a Reagrupament no ha passat res, que lo de la regeneració democràtica no importa, que no és objectiu, que és pot prescindir. Que lo important és el projecte. Que hem de passar pagina. Que Carretero ha fet una jugada mestra.

Que els està passant?

Tu quoque, Arnera, fili mi.

Tinc por de sortir al carrer. Tinc por d’ acabar sent un d’ells.

dilluns, 1 de febrer del 2010

Voleu dir que tot això suma?

Tot i que soc membre de Reagrupament i fins i tot tinc un càrrec territorial al Montsià, no tinc ni puta idea del que ha passat. De fet, en el fons em dona igual el que ha passat. Jo només veig el que tothom veu als mitjans de comunicació i al foros d’Internet. Veig les conseqüències.
Veig que tot plegat és una immensa merda. Una conspiració d’uns i altres i un passar-se pel folre una de les paraules més emprades: “dignitat”.
El lema de Reagrupament fins ahir era “Independencia i democracia”. Ara, la paraula “democràcia” ha perdut tot el seu sentit.
Jo em considero una persona més o menys normal, que intenta aplicar el sentit comú en tots els meus actes. Per pura estadística, de persones com jo en deuen haver la tira. Per tant, de persones com jo que ahir veien en Reagrupament i en la figura de Joan Carretero un referent i en canvi avui veiem les coses amb molt recel en deuen haver un bon grapat.
Pot ser la maniobra de Joan Carretero pot estar justificada i com avui ha dit a RAC1, s’estaven cometen els mateixos errors que en els partits tradicionals. Repeteixo que no ho se. Però la manera d’afrontar la solució no em sembla gens adequada.
El que se és que avui jo estic decebut i recelo del que ha passat. Per pura lògica, jo no dec ser l’únic en aquest petit país que pensa el mateix.
Deu haver algú que ahir no pensava votar a Reagrupament o a Carretero o a Laporta que avui pensi, desprès del que ha passat, que ho farà? A mi en fa l’efecte que si n’hi ha, en deuen ser molt pocs.
Per aconseguir una majoria al Parlament, hem de sumar. Hem de recuperar la confiança de tots els abstencionistes. Amb maniobres com la d’aquest cap de setmana no crec que s’aconsegueixi gaire èxit.
Clar que a lo millor estic equivocat, i el que la gent vol son messies omnipotents al que seguir sense dubtar. Si és així pot ser estem de sort i la independència està a tocar, o pot ser estem de mala sort i el desastre i la assimilació és imminent.

I dit això, crec que iniciaré un període de reflexió abans d’escriure nous articles al bloc. Perquè com diu l’Arnera a una resposta a un comentari meu: “...quasi que millor tampoc no ens posem tots a criticar i a bramar, perquè això només condueix a la discòrdia i a l'emprenyament general”.

Sembla que uns sembrem la discòrdia i els altres son uns bon minyons. En fi.